L'Hereu Riera

Gràcies. Gràcies a la gent de l’ANC, per la seva feinada colossal i la seva fermesa. Gràcies als voluntaris, que es mereixen un monument. Gràcies als meus conciutadans i compatriotes, per l’energia desplegada fent aquest pas enorme per recuperar el lloc que ens correspon entre els pobles lliures, i pel bany d’autoestima col·lectiu, que ens el mereixem sobradament. Gràcies als que ens han precedit [un petó, Sílvia], gràcies a tots els avis que han aguantat i ens han passat el testimoni, gràcies als pares que ahir van ser a la Via Catalana amb la seva quitxalla. Gràcies a tots els catalans i catalanes de Catalunya i als que viuen escampats per l’ample món, que són ara mateix el nostre millor cos diplomàtic.

Visca Catalunya lliure! 

[_{Foto de l’entradeta: en Sergi, 4 anys acabats de fer}]

300 anys

D’ençà que l’avió va començar a córrer per la pista, a Arenys de Munt, fins al moment actual, en què l’acceleració ja li ha fet passar el “punt de no-retorn”, en paraules recents del president Mas, cada vegada han anat quedant més en evidència les estratègies de l’immobilisme espanyolista.
A mesura que creix la consciència de l’“anomalia històrica” (l’apreciació del conseller Mascarell és exacta) que fa tres segles que suportem es van entenent millor els repetitius sarcasmes de C’s, Partido de la Ciudadanía, sobre la insistència dels catalans a “celebrar (sic) una derrota”, o l’extravagant proposta feta pels mateixos Ciutadans cosmpolitavetònics de traslladar la Diada nacional al 23 d’abril…; igual com s’entén la progressiva indignació/irritació del PPC a cada 11 de Setembre, fins arribar a l’absència del partit en els actes oficials, protocol·laris, de la present edició, i a l’autoarrest domiciliari anunciat per la seva presidenta (parbleu!, com si a algú li importés un rave que compleixi o no l’amenaça…) perquè no pot suportar que la Via Catalana sigui un fet.
Totes aquestes espantades, col·laterals del monotemàtic “Mejor unidos” (millor per a qui?), eren preventives: tots els predicadors de les virtuts (quines?) de la reconsagrada Unidad es veien a venir la trompada, que ha culminat (de moment) aquest dilluns, 9 de setembre de 2013, amb la inauguració del Centre Cultural del Born, un espai recuperat del passat que posa al descobert definitivament la història amagada sota tres segles de mentides. Com saben molt bé els senyors del Pegamento Imedio nonacionalista, les pedres no enganyen. Els arguments per a la independència de Catalunya no poden tenir uns arguments més sòlids que aquests, que ens expliquen d’on venim i per què som on som.

300 funcionaris

Entestat a amagar l’ou (d’això ha viscut tot aquest temps), l’Estat castellà té desplegat aquest exèrcit de funcionaris bellugant-se per Brussel·les amb l’encàrrec explícit d’impedir de totes passades i per tots els mitjans possibles (no necessàriament lícits) que la Unió Europea aprovi, faciliti, beneeixi o toleri, ni tan sols que vegi de bon ull, una consulta sobre la sobirania de Catalunya (la proposta d’estendre la consulta “al conjunto de España” sembla que va perdent gas: el tret els podria sortir per la culata). Ho deia el mahatma Gandhi: primer t’ignoren (olímpicament), després se te’n riuen a la cara, i finalment t’ataquen; però quan passa això, ja has vençut.
Aquests dies previs a la Diada estem assistint a una nova fase del procés, previsible però tanmateix insòlita: els governants espanyols proposant mesures per apaivagar “els ànims” dels catalans. No solament fan tard, sinó que erren un cop més el tret; però el fet demostra que la demostració de força popular catalana està provocant fluixera en el monstre, aparentment tan musculat que semblava invencible (vegeu l’editorial de Vilaweb de dilluns). Ara que li tenim un peu al coll, ara es posa a dir missa…!

300.000 catalans enllaçats

Aquesta bella xifra ja és vella, ja fa dies que està superada, i amb tota probabilitat quedarà desbordada per totes bandes, però tant se val: allò que importa és que aquí tenim a punt de solfa la cadena humana que molta gent no voldria veure, perquè “no li agraden les cadenes” (Pere Navarro), perquè és una penosa manera de “fer el mongo” (Bernat Dedéu), perquè és “un perill” (!) per al trànsit (delegació del Govern castellà a Castelló), perquè no incideix prou “en la qüestió social” (ICV), perquè és cosa de “cridaners” (M Milián Mestre), d’il·lusos i estúpids “somiadors” (Carlos Herrera), de “borregos”, de gent “sense cultura” i desinformats (sentit avui mateix a la ràdio)… o perquè la Via Catalana cap a la independència es veurà des de tot arreu, a tot el món i a través de tots els mitjans de comunicació, que és l’autèntica raó de tanta incomoditat. Hi ha un vell remei infal·lible per mitigar aquesta mena de rubefaccions: que s’hi posin fulles!

“¿Ladran? Pues cabalgamos, amigo Sancho”

 

____________________________________
            
Benvolguts blogaires que seguiu la filera de Blogs Encadenats per la Independència, aquí teniu la porta per entrar al Bloc del Despertaferro!. Salutacions cordials. Visca Catalunya lliure!
  

«El projecte nacional plantejat a l’“Espanya invertebrada” d’Ortega és d’arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l’essència del nacionalisme espanyol il·lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l’ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d’ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme.

»César Molinas, en el seu llibre Qué hacer con España, defineix acuradament l’anomalia històrica espanyola. El rebuig en el segle XVI de la reforma protestant converteix Espanya en la “llum de Trento i el martell d’heretges”. “Amb el protestantisme es rebutja la necessitat d’instrucció i educació, la capacitat dels individus per pensar amb independència i decidir per ells mateixos.” Aquest és l’origen de la falta d’emprenedoria i de la tolerància social amb la corrupció i el privilegi, tan arrelades a la consciència espanyola.

Un any més, la Vuelta Ciclista a España ha tornat a passar per (sobre de) Catalunya (i quasi coincidint amb la seva Diada nacional), impertorbable, amb “total normalitat”…, seguint la lògica normal de l’Estat usurpador: “Catalunya és Espanya, la Vuelta ciclista fa la volta a Espanya, ergo també pot passar / ha de passar / passa per Catalunya”. Així de fàcil.
Aquesta lògica territorial és la mateixa que utilitzen els predicadors del Pegamento Imedio espanyol en la qüestió encara més transcendental de la llengua: “Si Catalunya és Espanya (o Com que Catalunya és Espanya), a Catalunya s’hi ha de parlar (i s’hi ha d’ensenyar, i en peu d’igualtat!) l’espanyol, que és la llengua comuna d’Espanya”.
Cap d’aquests sil·logismes no inclou l’explicació històrica d’això que donen per fet amb tanta lleugeresa: per què Catalunya “és Espanya”, quan i com es va convertir en part indestriable, inseparable, incondicional, irreversible d’Espanya (no pas per art de màgia, precisament), i per tant per quins set sous, per quina raó humana o divina el País Català ha de suportar sense piular la imposició de la llengua comuna dels pebrots, la Vuelta Ciclista de marres i tota la resta de la pesta de la resta d’Espanya: la delirant economia castellanocèntrica, els deliris imperials, les al·lucinacions olímpiques, les constants reformes educatives, la contínua fiscalització de les formes de vida catalana, la ruïnosa fiscalitat, les esgotadores intromissions allà on ningú els demana, la imposició –amb la seva inveterada mala llet– de la seva extravagant normalitat...
Que no es faci mai cap referència històrica dóna compte de fins a quin punt estan segurs, els nostres colonitzadors, de la normalització –dins les nostres colonitzades ments– de l’anomalia que ens van implantar l’any del Senyor de 1714.

Parlàvem de bicicletes, però. Dèiem que la serpent multicolor –bicolor, en aquest cas– ens ha visitat de nou: el xixo ha vingut a fer la pixaradeta, doncs, per marcar territori. Resulta que el territori no és el que era, que està canviant a tota velocitat, però els responsables de la prova ciclista no es donen per enterados: com els dirigents polítics de l’Estat, fan com si no passés res…, només faltaria!

Sigui com sigui, també en aquest àmbit l’onada arrasarà tots els xiringuitos il·legals aixecats en tants d’anys d’impunitat al solar colonial. De moment, ja veurem en la pròxima edició, en l’any del Senyor de 2014, si el regueró de pis també passarà per Catalunya, com si no passés res…, o què.

[La Alcaldesa aparece un poco perjudicada, cosa humanamente comprensible, considerando que hay noticias que uno no quisiera recibir jamás de los jamases y que dejan hecho polvo a cualquiera. Aun así, la políglota dirigente municipal no rehüye, como se ve, la autocrítica: si algo ha fallado, será porque desde la Candidatura Olímpica M2020 no se ha sabido neutralizar lo suficiente la envidia extranjera, con toda probabilidad]

—A mi naide dienee gue deciiirme guaantos bodellines bueedo o no buedo bebeeer…! ¿De agüeeerdoo?! [*]

[*] _{En inglés en el original (N del T)} 

Guió i dibus: Min
  

[La Alcaldesa aparece un poco perjudicada, cosa humanamente comprensible, considerando que hay noticias que uno no quisiera recibir jamás de los jamases y que dejan hecho polvo a cualquiera. Aun así, la políglota dirigente municipal no rehüye, como se ve, la autocrítica: si algo ha fallado, será porque desde la Candidatura Olímpica M2020 no se ha sabido neutralizar lo suficiente la envidia extranjera, con toda probabilidad]

—A mi naide dienee gue deciiirme guaantos bodellines bueedo o no buedo bebeeer…! ¿De agüeeerdoo?! [*]

[*] _{En inglés en el original (N del T)}

“Què hi ha pitjor que no tenir Ideals?”,
bramula ell, impacient,
amb trèmolo de nicotina.
“Potser tenir-ne”,
li etziba l’altre, amb aire absent
i sense manies,
“si han de ser el teu pedestal”…
On hi ha un convers no hi ha conversa,
ni diàleg, ni dialèctica.
“Com que sóc tan de guais,
faré boicot a la Nestlé”,
fa ell amb energia elèctrica,
“apagaré el llum de 6 a 7,
aniré a peu a tot arreu
–o amb bicicleta,
a fe de Déu!–,
donaré el 0,7 per cent
a qualsevol oenagé,
i em sentiré tan bé
que faré una tassa de te
amb un nuvolet de llet,
marcaré amb un dit els dolents
al debat del cine-fòrum,
i jo que mai no m’escoro
cap a la dreta
(tot i tenir un roc a la faixa
pel dia de demà),
el dia més impensat
em menjaré amb mongetes
l’edifici de la Caixa,
i quan el capital, espantat,
fugi finalment per cames,
jo hi aniré tot darrere
amb un flabiol sonant.
I tots i totes somiant,
farem un himne flamant
amb tantes presses com pauses,
i traurem del fons de l’armari
un nou ordre planetari”.  

[En la Capital de las Españas (de todas, oiga!) hay nervios, puesto que se hallan ante la incertidumbre de lo que vaya a decidir un jurado internacional (y no español, como debiera ser) sobre la posibilidad de que aquélla sea además capital del olimpismo en 20200 ejerciendo de bonita sede de los Juegos de dicho año. La alcaldesa de la megápolis castellana platica sobre ello con Botellín, la simpática mascota de los futuros Juegos]

—Oyes, Ana…, ¿y si en el ínterin los catalanes se largan de España? Sería decir adiós al tradicional megamedallero español!, ¿te das cuén?
—¡Cállate la boca, Botellín! No me seas pájaro de mal agüero, por Dios, que se me pone la gallina de piel sólo de pensarlo…!

Guió i dibus: Min

[_{nb: para tranquilidad de la parroquia madrileña y por extensión de la española en general, pastamos justo debajo de estas lineas un doc visual que muestra y demuestra lo sobradamente preparada que anda la candidatura olímpica de la imperial Ciudad}]

[En la Capital de las Españas (de todas, oiga!) hay nervios, puesto que se hallan ante la incertidumbre de lo que vaya a decidir un jurado internacional (y no español, como debiera ser) sobre la posibilidad de que aquélla sea además capital del olimpismo en 20200 ejerciendo de bonita sede de los Juegos de dicho año. La alcaldesa de la megápolis castellana platica sobre ello con Botellín, la simpática mascota de los futuros Juegos]

—Oyes, Ana…, ¿y si en el ínterin los catalanes se largan de España? Sería decir adiós al tradicional megamedallero español!, ¿te das cuén?
—¡Cállate la boca, Botellín! No me seas pájaro de mal agüero, por Dios, que se me pone la gallina de piel sólo de pensarlo…!

Només cenyint-nos a aquest segment de (teòrics) servidors de la cosa pública, a qui se suposa un cert nivell de cultura, la llista de penjaments gratuïts –en tots els sentits de la paraula– és llarguíssima, interminable, fatigosa i fastigosa a parts iguals. Algunes d’aquestes fineses eren recollides a la crònica del corresponsal d’El Punt Avui a Brussel·les, Albert Segura: “Europa no admet més brometes amb el nazisme. Fins ara Brussel·les havia passat per alt les comparacions que tant el PP com el PSOE, Telemadrid o Pedro J. Ramírez han anat fent de l’independentisme català i d’Artur Mas amb l’Alemanya nazi i Adolf Hitler”. L’advertiment és de l’eurocomissària Viviane Reding i té com a clar destinatari l’Estat castellà, que, ultra els nombrosíssims casos acumulats –comesos o permesos– d’absoluta falta de respecte per Catalunya i els catalans, va travessar una línia vermella amb l’homenatge a la División Azul perpetrat fa uns mesos per l’ambaixadora d’Espanya a Barcelona, María de las Banderas de los Llanos de Luna.

De resultes, doncs, de la pressió parlamentària (ja era hora!) dels eurodiputats Ramon Tremosa i Salvador Sedó (CiU), Raül Romeva (ICV), Izaskun Bilbao (PNB) i Ana Miranda (BNG), Reding avisa que a partir de l’1 de desembre del 2014 Brussel·les tindrà competències per “incoar procediments d’infracció” i castigar els estats membre que no sancionin “penalment la incitació a la violència i l’odi”.  Això significa que al cor de porcs de la difamació, l’insult i l’ofensa de la Meseta pot deixar de sortir-li gratis la seva activitat delictiva. Llàstima que, segons aquesta informació, això hagi de passar quan probablement ja serem tan lluny d’ells, que els seus grunys seran inaudibles i ja no faran cap efecte…

Ve a tomb, en aquest sentit, un article de Manuel Cuyàs sobre un seu conciutadà, Antoni Puig i Blanch (Mataró, 1775 – Londres, 1840), que signava les seves obres AntoniPuigblanch i que té en el seu haver ser “un dels autors de la destrucció de la Inquisició espanyola, potser el principal”, en paraules de Josep Pla (Notes per a Sílvia) citades per Cuyàs. Vegem-ne un fragment, amb unes destacades observacions del polític i escriptor maresmenc:
 

»Pla comenta i reprodueix textos del seu “admirat”. Diu que Puigblanch considera que “l’home castellà” s’ha format en un país “que se contentó en envidiar a Aragón la libertad, ayudando a quitársela”. Paraules dures. Segueix Pla dient que Puigblanch, després d’estudiar les inclinacions liberals dels pobles d’Espanya, conclou que els súbdits de Catalunya són els únics que en tenen, tot i que “el catalán mismo, en otro tiempo de carácter tan libre, ha perdido no poco su amor a la libertad después que se halla unido al indolente castellano sobre todo después de los repetidos esfuerzos que ha hecho para recobrarla”.

[Consciente de su función de servicio público (aun tratándose estrictamente de un pvt), este blog ofrece permanentemente a sus lectores la oportunidad de refrescar el espacio declarativo del actual líder (ellos sabrán por qué) del PSC (Partit Senserumb de Catalunya), Pere Navarro Morera, abonado a esta sección como el que más. Recordemos la penúltima deposición ante micrófono de nuestro personaje: “No es lo mismo una manifestación en el Paseo de Gracia (de Barcelona) que una de 400 quilómetros”; y la antepenúltima: “Es lógico (sic) pensar que no deben ser todos los contribuyentes quienes paguen por un acto (Via Catalana) que organiza una entidad privada (ANC)”]

— …………………………………………………………………. (*)

(*) _{Espacio para rellenar con la última parida de PNM, líder del PSC}

Guió i dibus: Min

[Consciente de su función de servicio público (aun tratándose estrictamente de un pvt), este blog ofrece permanentemente a sus lectores la oportunidad de refrescar el espacio declarativo del actual líder (ellos sabrán por qué) del PSC (Partit Senserumb de Catalunya), Pere Navarro Morera, abonado a esta sección como el que más. Recordemos la penúltima deposición ante micrófono de nuestro personaje: “No es lo mismo una manifestación en el Paseo de Gracia (de Barcelona) que una de 400 quilómetros”; y la antepenúltima: “Es lógico (sic) pensar que no deben ser todos los contribuyentes quienes paguen por un acto (Via Catalana) que organiza una entidad privada (ANC)”]

— …………………………………………………………………. (*)

(*) _{Espacio para rellenar con la última parida de PNM, líder del PSC}

[Un alto personaje del Estado sólido, enorme estadista e ideólogo de profundo calado, señala a un mindundi periférico el camino correcto que debe tomar para no irse a ninguna parte, pero éste le hace caso omiso]

—Romper con la Constitución es la puerta de salida de Europa, temerario ciudadano autonómico..!

—La puerta de salida de España, querrás decir… Pero tranquilo, amigo, que aquí nadie quiere romper nada, ni falta que hace… Ea, pues, ahí te quedas. Adéu!!

Guió i dibus: Min

[Un alto personaje del Estado sólido, enorme estadista e ideólogo de profundo calado, señala a un mindundi periférico el camino correcto que debe tomar para no irse a ninguna parte, pero éste le hace caso omiso]

—Romper con la Constitución es la puerta de salida de Europa, temerario ciudadano autonómico..!

—La puerta de salida de España, querrás decir… Pero tranquilo, amigo, que aquí nadie quiere romper nada, ni falta que hace… Ea, pues, ahí te quedas. Adéu!!