L'Hereu Riera

No puc deixar passar sense comentar aquesta notícia, tenint en compte la insistència amb què en diversos apunts d’aquest blog m’he referit a la irritant impunitat amb què els catalans hem estat insultats repetidament i per múltiples causes –o excuses– des de Ponent, i la sorprenent manca de reacció a aquest cúmul d’agressions, una insensata apatia, impassibilitat o meselleria que no ha fet més que donar corda a la intolerància i a la violència verbal d’aquella colla de troglodites, uns quants dels quals s’asseuen a dreta i esquerra de l’arc parlamentari espanyol.

Només cenyint-nos a aquest segment de (teòrics) servidors de la cosa pública, a qui se suposa un cert nivell de cultura, la llista de penjaments gratuïts –en tots els sentits de la paraula– és llarguíssima, interminable, fatigosa i fastigosa a parts iguals. Algunes d’aquestes fineses eren recollides a la crònica del corresponsal d’El Punt Avui a Brussel·les, Albert Segura: “Europa no admet més brometes amb el nazisme. Fins ara Brussel·les havia passat per alt les comparacions que tant el PP com el PSOE, Telemadrid o Pedro J. Ramírez han anat fent de l’independentisme català i d’Artur Mas amb l’Alemanya nazi i Adolf Hitler”. L’advertiment és de l’eurocomissària Viviane Reding i té com a clar destinatari l’Estat castellà, que, ultra els nombrosíssims casos acumulats –comesos o permesos– d’absoluta falta de respecte per Catalunya i els catalans, va travessar una línia vermella amb l’homenatge a la División Azul perpetrat fa uns mesos per l’ambaixadora d’Espanya a Barcelona, María de las Banderas de los Llanos de Luna.

De resultes, doncs, de la pressió parlamentària (ja era hora!) dels eurodiputats Ramon Tremosa i Salvador Sedó (CiU), Raül Romeva (ICV), Izaskun Bilbao (PNB) i Ana Miranda (BNG), Reding avisa que a partir de l’1 de desembre del 2014 Brussel·les tindrà competències per “incoar procediments d’infracció” i castigar els estats membre que no sancionin “penalment la incitació a la violència i l’odi”.  Això significa que al cor de porcs de la difamació, l’insult i l’ofensa de la Meseta pot deixar de sortir-li gratis la seva activitat delictiva. Llàstima que, segons aquesta informació, això hagi de passar quan probablement ja serem tan lluny d’ells, que els seus grunys seran inaudibles i ja no faran cap efecte…

Fa pocs dies Hèctor López Bofill recordava que aquest mateix mes (i justament el dia 12, l’endemà de la Via Catalana) farà 800 anys de la batalla de Muret, que es va convertir en la Muralla on es van estavellar les aspiracions occitanes de Pere I, cosa que va fer girar els ulls del seu fill, el rei En Jaume, i successors cap al sud, on, a més d’ampliar els territoris reials del Casal de Barcelona, van ajudar desinteressadament els castellans a conquerir la seva part de Península als moriscos. La desfeta de Muret ens va posar, doncs, al costat d’una gent que es revelaria objectivament com una desgràcia per als seus veïns i que anys a venir es convertiria en la nostra gran incomoditat.

Ve a tomb, en aquest sentit, un article de Manuel Cuyàs sobre un seu conciutadà, Antoni Puig i Blanch (Mataró, 1775 – Londres, 1840), que signava les seves obres AntoniPuigblanch i que té en el seu haver ser “un dels autors de la destrucció de la Inquisició espanyola, potser el principal”, en paraules de Josep Pla (Notes per a Sílvia) citades per Cuyàs. Vegem-ne un fragment, amb unes destacades observacions del polític i escriptor maresmenc:
 

»Pla comenta i reprodueix textos del seu “admirat”. Diu que Puigblanch considera que “l’home castellà” s’ha format en un país “que se contentó en envidiar a Aragón la libertad, ayudando a quitársela”. Paraules dures. Segueix Pla dient que Puigblanch, després d’estudiar les inclinacions liberals dels pobles d’Espanya, conclou que els súbdits de Catalunya són els únics que en tenen, tot i que “el catalán mismo, en otro tiempo de carácter tan libre, ha perdido no poco su amor a la libertad después que se halla unido al indolente castellano sobre todo después de los repetidos esfuerzos que ha hecho para recobrarla”.