L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Sorry, it’s untraslatable; lo sentimos, es intraducible]

Guió i dibus: Min

Translation into Texan (traducción al tejano):

[Sorry, it’s untraslatable; lo sentimos, es intraducible]

«A la I Internacional, celebrada el setembre de 1864, Karl Marx va afirmar: “L’alliberament de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera”. Que els treballadors assalariats no esperessin, doncs, que els fessin lloc en un hipotètic paradís a la Terra. 145 anys després de la I Internacional, fa temps que el pensament de Marx s’ha volgut enterrar-lo mentre que la realitat no fa més que mostrar la perseverança d’alguns dels seus conceptes fonamentals: explotació de l’home per l’home, alienació i plusvàlua. Tot i això, fa temps que la classe obrera s’ha volgut enterrar ella mateixa. Enterrar la seva consciència de classe renunciant a la voluntat d’alliberar-se per mantenir un sou que li permeti continuar comprant. Dit així pot semblar massa fàcil i també massa barroer. Però, continuant per aquest camí de la simplificació, es podria considerar que hi va haver un moment en què la classe obrera va creure que li havien fet un lloc al paradís i que aquest es trobava als grans magatzems. Per què alliberar-se si el cel sembla a l’abast amb la llibertat de comprar?
»Es podrà argumentar que les lluites obreres van aconseguir millores salarials i relatives a les condicions de treball. Sense oblidar que potser es van aconseguir a costa de més explotació als països més pobres, el preu va ser convertir-se en classe consumidora. I en aquest punt, marcant distàncies respecte al materialisme marxista, pot considerar-se un empobriment de l’experiència humana que no només afecta la classe obrera. Potser és per això que, davant d’aquesta crisi, sembli importar tantíssim la reducció de la capacitat de consum. Què farem si no podem comprar tant? Quina angoixa! Fins i tot després de l’11 de setembre, Bush va recomanar “terapèuticament” als ciutadans nord-americans que sortissin i compressin. Suposo que, perquè el món no s’enfonsi, s’evitarà la caiguda del consum. En tot cas, perdonin aquestes simples consideracions a propòsit d’aquest 1 de Maig, diada internacional dels treballadors».

A la pel·lícula de JJ Annaud Enemic a les portes (2001), que explica la història real d’un noi, Vasili Zatsiev, arribat d’algun lloc remot de la immensa Unió Soviètica i que es va convertir en heroi nacional amb la seva prodigiosa punteria, fent de franctirador durant la demencial Batalla de Stalingrad, hi ha un moment en què es troben atrinxerats en un racó que els fa invisibles al foc enemic Zatsiev (Jude Law) i el seu comissari polític, Danílov (Joseph Fiennes). Les coses pinten malament, i després de mesos de lluita cos a cos amb els nazis entre les ruïnes, sembla que la caiguda de la ciutat és imminent. Danílov, deprimit i també a punt d’enfonsar-se definitivament, comenta: “Sempre hi haurà rics i pobres…, gent amb esperança i gent desesperançada, gent que voldrà allò que tenen els altres…, fins i tot en el món soviètic”. Finalment, la ciutat que portava el nom del màxim mandatari rus va resistir, i a partir d’aquest moment i d’aquest punt el món soviètic va refer-se de l’agressió alemanya i va acabar imposant la seva visió de les coses i la seva manera d’organitzar-se a la mateixa Unió i a tots els països de frontera que van caure sota el seu domini, segellat amb els acords de Jalta.
¿Quina va ser la profunditat de les seves conquestes socials, dins aquell sistema tancat darrera el teló de ferro? La Guerra Freda va distorsionar de manera decisiva el transcurs de la història i va condicionar el sistema de vida soviètic, d’acord, però ¿hi va tenir lloc, allà dins, “l’alliberament de la classe obrera” que pretenia Marx? La història diu que no; o com a màxim, si es va aconseguir, no va durar, per un cúmul de factors. Alguns d’ells es deurien escapar completament de les previsions marxistes: l’economia no és una ciència exacta; la capacitat de corrupció humana és enorme, sembla que infinita; el sentit de propietat de la gent, fins i tot de la classe treballadora, és molt profund; i el sentit de pertinença a la terra, a la pàtria xica, està molt arrelat al cor dels homes (i de les dones: tots i totes); i pel que fa a la religió, l’opi del poble, es veu que a les persones humanes de tant en tant els ve de gust fer-hi una pipada…; i així uns quants imponderables més.
La columna de l’Imma Merino que he transcrit a l’entradeta va aparèixer al diari divendres passat, dia 1 de Maig, 65 anys després de l’escena de la batalla de Stalingrad, i com els comentaris del comissari Danílov, traspuen un aire de desencantament: les coses no van bé, i no hi van (entre altres factors, suposo) per la renúncia de la classe obrera a lluitar per alliberar-se, segons es desprèn de les paraules de la columnista garrotxina. La veritat és que em costa d’imaginar com s’hauria pogut -o com es podria- dur a terme amb èxit (fins a la victòria final) una lluita de classe amb la qual els obrers s’haguessin pogut alliberar (tampoc queda clar si de les classes que els oprimien -que haurien passat a ser una altra cosa- o bé de la seva condició de ‘classe obrera’), vull dir en l’àmbit d’una societat capitalista, l’occidental -que deu ser a la que es refereix-, ja que no va poder reeixir en un àmbit, el de la URSS, segurament també difícil però molt més favorable: amb tot a favor, o en tot cas com mai abans en la història de la humanitat…
“La història de la humanitat és la història de la lluita de classes”, deia el vell Marx. Classes dominants i classes dominades: mala cosa, una situació injusta que calia corregir. I la recepta és coneguda: la lluita per l’emancipació de la classe obrera, la dictadura del proletariat i la instauració al capdavall d’una societat sense classes.
Mentre la teoria es portava a la praxi, el món va estar durant uns anys a punt de petar unes quantes vegades. I al final l’experiment se’n va anar en orris, i les classes dominants són on eren, i les classes dominades també, ballant aquestes al compàs de les famoses crisis cícliques del capitalisme, el qual ara, a més de salvatge, s’ha tornat descarat, com constaten i lamenten els cronistes de l’actualitat. I bé, doncs: ¿calien, aquelles alforges, per fer aquest viatge?
Hem fet tota la volta per anar a parar al punt d’arrencada…
Doncs bé: tenim que tenim classes socials. Abans de tornar a començar, ¿algú podria explicar d’on han sortit, les classes socials? Si no han nascut per generació espontània, com els bolets del bosc a la tardor, d’on han sorgit, exactament? ¿Com és que hi ha gent que neix rica i gent que neix pobra, que sembla que és el que vol dir, ras i curt, ser d’una classe social o d’una altra, de classe dominant o de classe dominada, de classe explotadora o de classe explotada?

Un cop passat el pont (festiu?) de l’1 de Maig del 2009, recupero del de l’any passat el manifest que van publicar les “organitzacions alternatives als agents socials oficials“, i em permeto transcriure’l aquí, en primer lloc per solidaritat amb unes demandes que em semblaven i em semblen justes, i perquè l’escrit ha pres un punt d’interès afegit pel fet que fa un any la crisi galopant que ens aclapara no havia ni començat a desbocar-se: llavors estàvem “en època d’expansió”, o ens ho pensàvem, veient la bombolla com s’anava inflant, elàstica, sense acabar de petar mai; i ara, en canvi, “van mal dades i s’acosten els icebergs”… i els salvavides són reclamats, com sempre, per la gent que va per la vida en primera classe…
Els sindicats han convocat novament els treballadors a manifestar-se per reclamar que s’aturi la sagnia en forma de llocs de treball destruïts, que empresaris i governs inverteixin en futur, i que sobretot no facin pagar als treballadors els “plats trencats” d’aquest desastre provocat pels especuladors i el sistema financer que els pareix i els alimenta.
Mentrestant, dia sí dia també, sentim els cants de sirena de la patronal reclamant per la seva banda la famosa “flexibilitat laboral”, que segons ells ens ha de dur novament a bon port, eixuts i contents d’haver pogut sobreviure.
Quan les aigües estan agitades i tèrboles, és el moment de pescar per als grans depredadors, i una altra de les seves preses més cobejades es diu energia nuclear: dues paraules que, juntes l’una al costat de l’altra, van posar en guàrdia tota una generació, els anys 70 i 80, i que ara tornen a sonar, barrejades dins la lletra de la música de crisi que sona pels altaveus. La crisi crea fantasmes nous i en retorna de vells…

Això deien les forces sindicals alternatives un any enrera:

Enguany les organitzacions sotasignants
hem decidit celebrar un primer de maig diferent, perquè volem recuperar el
primigeni, el de 1890, quan centenars de gironins i gironines van manifestar-se
per primer cop per exigir llibertat, igualtat i solidaritat.

Ens trobem per recordar que la
ciutadania reclama una societat més justa, contra la deriva neoliberal dels
darrers temps, auspiciada pels poders econòmics i sustentats per la classe
política, on la precarietat és norma, les desigualtats avancen i les
condicions dels i les que treballem –la immensa majoria-, són dia rere
dia pitjors i més dures.

Ens trobem per recordar que, en èpoques
d’expansió, som nosaltres qui alimentem l’avidesa empresarial, i quan
van mal dades i s’acosten icebergs, només hi ha bots salvavides per als passatgers
de primera classe.

Ens trobem per recordar que els drets
socials; vivenda, salut, educació, alimentació, resten sotmesos a la lògica
del mercat en comptes de gaudir de la necessària protecció social i
col·lectiva o del necessari control ciutadà.

Ens trobem per recordar que les jornades
laborals augmenten de manera inversament proporcional a la capacitat
adquisitiva dels salaris. Treballadors i treballadores, dia a dia, són
obligats a fer deplaçaments més llargs o veuen com el temps propi és cada
vegada més breu.

Ens trobem per recordar que les
polítiques socials i econòmiques no són dissenyades per la ciutadania ni els
seus teòrics representants, sinó els empleats de les multinacionals, els
ideòlegs de les escoles de negocis o els aprenents de bruixot dels laboratoris
d’idees neoliberals. Els seus objectius són clars: enriquir-se a costa de
l’erosió imparable dels drets socials i salarials de la majoria.

Ens trobem per denunciar la passivitat
i el col·laboracionisme d’aquells que es fan dir representants polítics i
sindicals i afirmen defensar els drets de treballadors i treballadores
mentre formen part del poder. La pràctica no enganya ningú!

Ens trobem per recordar que hi ha
alternatives. Que som els i les que treballem qui hem de decidir:

· No als pactes entre elits! Sí a una autèntica democràcia
participativa que superi l’ordre social, econòmic i polític actual!

· Els serveis públics, primer!

· L’autèntica sostenibilitat: créixer menys i repartir millor!

· L’autèntica llibertat, igualtat i solidaritat: fer plenament efectius
els drets de totes les persones i els pobles del món.

Davant de tot això, ens comprometem a
crear una xarxa solidària de les comarques gironines d’informació, difusió i
col·laboració de diverses iniciatives a fi de promoure la solidaritat en el
contjunt dels damnificats i dissidents d’aquest sistema.

Dijous, 1 de
maig, 11:30 Punt de Trobada de la Rambla. Girona

Els subratllats són meus, i els hi he fet -com si fossin els apunts de quan érem estudiants- amb l’ànim d’afegir-hi un parell de comentaris, sobre el contingut, però també sobre el llenguatge. Per exemple:

—En el primer apartat, i a tot el text, hi flota una imatge: la d’una ciutadania, una “immensa majoria” de “treballadors i treballadores”, que té davant per davant un enemic acèrrim, dit “poders econòmics”, els “passatgers de primera classe”, que són uns malparits de mena i que, per si no tinguessin prou poder, encara són ajudats en la seva feina de putejar la ciutadania indefensa pels que haurien de ser els representants polítics i sindicals d’aquesta ciutadania i que, molt al contrari, la traeixen de manera activa -col·laboracionisme- o per pura passivitat… La descripció ja està feta, doncs. Perquè, sigui exacta o no, o ho sigui més o menys, el manifest assenta un estat de les coses, però no explica PER QUÊ són així: hi ha bons i dolents, en aquesta pel·lícula, i uns corruptes polítics i sindicals que s’arramben al foc dels dolents, perquè és el que més escalfa, i ja està. La majoria silenciosa veu, impotent, com uns i altres (els dolents amb els seus ajudants neoliberals i els corromputs) es dediquen a esquilar-li els drets socials i salarials… Però D’ON han sortit, els dolents? I per què la majoria silenciosa, tot i ser majoria, és tan silenciosa i tan vulnerable? El manifest no ho diu, i passa directament a recordar que hi ha “alternatives”:

—No pactes entre elits, i sí una autèntica democràcia participativa; serveis públics; créixer menys i repartir millor; fer plenament efectius els drets de totes les persones i tots els pobles del món. Tot això està molt bé, però COM s’aconsegueix? Com es poden impedir els “pactes entre elits”, si això ho ha de fer una majoria que ha quedat clar que es troba indefensa, que no té qui la defensi? ¿QUÈ se suposa que s’ha de fer perquè el creixement no vagi boig superant-se a si mateix a cada exercici (a costa de la salut de les persones i del planeta), i perquè hi hagi paral·lelament un repartiment millor de la riquesa? (I de QUINA riquesa estem parlant, si la major part es troba en mans privades?) I COM i QUAN es faran efectius els drets de les persones i dels pobles del món, si fins ara no ha estat així?

—I QUI ho farà, tot això? ¿El conjunt dels damnificats i dissidents del sistema, prèviament educats en la solidaritat? Amb quina energia?, amb quines ganes?, i sobretot, amb quines eines? Si la gent més ben preparada s’apunta a les files dels explotadors, com més amunt millor en l’escala social, o bé està per l’alliberament social de la “classe treballadora” però hi estan en minoria, ja que tenen tendència a ser víctimes de la corrupció o bé de la divisió interna, ¿qui queda per vetllar pels drets dels homes (i de les dones: de tots i de totes)?

I si rebobinéssim i comencéssim pel principi? Hi torno amb la meva pregunta insidiosa, doncs: D’ON surten els dolents? I per què s’hi tornen?, i com ho fan per arribar a ser-ho? Si sabem d’on ve el problema, potser el podrem replantejar i reconduir (i fins i tot permetent-nos el luxe de no fiar-ho tot a la solidaritat). Si no, dubto molt que aconseguim solucionar-lo (ni tan sols amb tota la solidaritat del món).

Translation (traducción):

[Un gato y un ratón, avezados a jugar al ídem de ídem, se encuentran en la inminencia de afrontar un nuevo reto]

—¡Hey, Tito!, ¿qué passsa, colega? ¿Nos marcamos una carrerita?

—(¡Jolín, otra vez este pesado!?…)

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Un gato y un ratón, avezados a jugar al ídem de ídem, se encuentran en la inminencia de afrontar un nuevo reto]

—¡Hey, Tito!, ¿qué passsa con vós, colega? ¿Nos marcamos una carrerita?

—(¡Jolín, otra vez este pesado!?…)

Primera fase:
Tothom té cadàvers a l’armari, diuen. I els països, muntanyes senceres. Un documental que vaig visionar fa uns mesos sobre els orígens de la Guerra del Vietnam posava al descobert una altra mostra de la mania de la grandeur dels gavatxos després de fer el paper que van fer durant la segona Gran Guerra, un altre capítol de l’estranya relació d’amor-odi entre la França i els Estats Units d’Amèrica del Nord.
El documental, que semblava més aviat un film bèl·lic, explicava el cul-de-sac a què els va portar la grandeur de les seves colònies: el fiasco de Dien Bien Phu, la batalla perduda pels francesos contra el Vietminh, contravenint tots els pronòstics, i com el destacament colonial francès va passar del menyspreu orgullós a la humiliació patètica, amb la derrota sense contestació possible que va portar la fi de la Guerra d’Indo-xina i el naixement del Vietnam, Cambodja i Laos. I tot seguit la retirada definitiva dels francesos, que van ser substituïts immediatament pels nord-americans. “Aquí us quedeu, ianquis, ja us ho fareu!”. Això passava el 1954, aquest mes fa 55 anys justos.
Després els nord-americans van incomplir els acords de pau, segons els quals al cap de dos anys s’havien de celebrar eleccions i reunificar el país, en Ho Chi Min es va quedar amb un pam de nas, i el 1958 van començar altre cop les hostilitats: la Guerra del Vietnam, amb els americans lluitant contra el comunisme i els nordvietnamites contra els americans i el règim colonial continuista del Vietnam del Sud, presidit per aquella podridura de personatge conegut com a Ngo Dinh Diem. I quan va arribar el jove Kennedy a la presidència dels EUA el ball ja havia començat.

Segona fase:
Encontres a la tercera fase, la pel·lícula de Steven Spielberg amb François Truffaut com a Monsieur Lacombe, un científic francès insòlitament monolingüe com a expert en… comunicació!, posant en contacte al capdamunt de la Muntanya del Diable, a través del llenguatge dels sords (tot un poema visual!:::), les criatures terrestres amb les extraterrestres, que, gràcies a Déu, en el film han deixat de ser agressives i van de bon rotllo, i no s’hi ha d’anar amb menyspreus com si fossin uns pringats indo-xinesos de merda, primer perquè no cal, posat que la relació és tan boníssima, però també perquè aquesta vegada són ells els que tenen la tècnica, i amb un bufet -o amb un bufador de raigs làser- et fulminarien…

Més encontres a la tercera fase: el de la Formiga Atòmica de l’Elisi, l’alegre divorciat que s’encapritxa d’una filla de casa bona (de can Bruni-Tedeschi de Torí, concretament), dotada amb l’elegància natural que dóna el bressol hereditari. La feliç trobada d’un ambiciós cavallino rampante, d’un Ferrari de la política que ho vol guanyar tot, i que deixa pels circuits per on corre a 300 per hora tants seguidors com detractors, i la displicència de la noia que es pot permetre estar de tornada de tots els papers assignats pels guionistes: “Tu ets la meva droga dura…”, canta, amb el seu to intimista i melós, la bella model de primeres dames.

Tercera fase:
I ara arriba Barak Obama. Quin serà el guió d’aquesta nova entrega? De moment, el nou JF Kennedy, igual que el seu sòsia blanc i pèl-roig, ha heretat marrons amb què no comptava, i que per descomptat no s’havia pas buscat ell: des de la trama obscura i d’ombres tenebroses de l’administració Bush en la seva lluita contra el Mal, amb la presó de Guantánamo com a punta de l’iceberg, fins a la monumental crisi financera de dimensions planetàries sorgida dels EUA fa quatre dies i que té a tothom al caire del pànic. En Sarko, el president francès, aquesta vegada sembla que li fa costat, i que ha reconduït el mal rotllo hagut entre sengles antecessors a propòsit de la guerra de l’Iraq…
I ves per on, un altre que s’ha afanyat a arromangar-se i a fer pinya amb aquests dos enormes estadistes és el nostre Rodríguez Zapatero, que finalment ha trobat bona sintonia a la Casa Blanca i ja podrà replicar amb una bona botifarra al seu famós antecessor en el càrrec i aquella seva frase tan celebrada: “…Because she’s my friend!”.
Ja hi som tots, doncs. Doncs apa, a arreglar el món! Action!

Epíleg:
Visita de la parella Carla Bruni – Nico Sarko al catau del potser poc intel·ligent però molt listillo ZP, en vigílies del 2 de Maig, dia en què el pueblo de Madrid commemora l’aixecament, el 1808, contra l’invasor francès capitanejat per Napoleó Bonaparte i presidit pel seu germà Pepe Botella… Diuen algunes cròniques que tot ha sigut molt d’aparador, molt de fashion, molta competició d’alta costura i elegància entre la primera dama de França i la princesa consort, sobretot, amb aquella famosa foto de les dues senyores escales amunt donant l’esquena als paparazzi i per tant mostrant els seus reials culs…, i que els beats i beates de la progressia del país han censurat rabiosament per sexista, parbleu!
I de política poca, segons els mateixos cronistes. Sí, sí… Però resulta que, com qui no vol la cosa, els mandataris francès i espanyol s’han promès ajuda mútua per combatre ETA (“cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar, Nicolas!”), ja que, hipocresies a banda, aquí no hi ha més cera que la que crema, i aquesta cera es diu Estats units i centralitzats; han segellat la línia de molt alta tensió que travessarà Espanya (i por ende Catalunya), i sense soterrar, que això surt molt car i no està la cosa per fer bromes; i que un any d’aquests Barcelona estarà connectada amb Lió per TGV… seguint el model radial dissenyat des de Madrid, i que en cap cas contempla la connexió País Valencià-Barcelona, donant aquí prioritat clarament als interessos polítics per sobre dels econòmics. La visita, doncs, haurà valgut la pena, que París bé val una missa, i Madrid dues.

_{Tout le monde est une drôle de personne,
Et tout le monde a l’âme emmêlée,
Tout le monde a de l’enfance qui ronronne,
Au fond d’une poche oubliée,
Tout le monde a des restes de rêves,
Et des coins de vie dévastés,
Tout le monde a cherché quelque chose un jour,
Mais tout le monde ne l’a pas trouvé,
Mais tout le monde ne l’a pas trouvé.}

Tout le monde est une drôle de personne,
Et tout le monde a une âme emmêlée,
Tout le monde a de l’enfance qui résonne,
Au fond d’une heure oubliée,
Au fond d’une heure oubliée.