L'Hereu Riera

Un cop passat el pont (festiu?) de l’1 de Maig del 2009, recupero del de l’any passat el manifest que van publicar les “organitzacions alternatives als agents socials oficials“, i em permeto transcriure’l aquí, en primer lloc per solidaritat amb unes demandes que em semblaven i em semblen justes, i perquè l’escrit ha pres un punt d’interès afegit pel fet que fa un any la crisi galopant que ens aclapara no havia ni començat a desbocar-se: llavors estàvem “en època d’expansió”, o ens ho pensàvem, veient la bombolla com s’anava inflant, elàstica, sense acabar de petar mai; i ara, en canvi, “van mal dades i s’acosten els icebergs”… i els salvavides són reclamats, com sempre, per la gent que va per la vida en primera classe…
Els sindicats han convocat novament els treballadors a manifestar-se per reclamar que s’aturi la sagnia en forma de llocs de treball destruïts, que empresaris i governs inverteixin en futur, i que sobretot no facin pagar als treballadors els “plats trencats” d’aquest desastre provocat pels especuladors i el sistema financer que els pareix i els alimenta.
Mentrestant, dia sí dia també, sentim els cants de sirena de la patronal reclamant per la seva banda la famosa “flexibilitat laboral”, que segons ells ens ha de dur novament a bon port, eixuts i contents d’haver pogut sobreviure.
Quan les aigües estan agitades i tèrboles, és el moment de pescar per als grans depredadors, i una altra de les seves preses més cobejades es diu energia nuclear: dues paraules que, juntes l’una al costat de l’altra, van posar en guàrdia tota una generació, els anys 70 i 80, i que ara tornen a sonar, barrejades dins la lletra de la música de crisi que sona pels altaveus. La crisi crea fantasmes nous i en retorna de vells…

Això deien les forces sindicals alternatives un any enrera:

Enguany les organitzacions sotasignants
hem decidit celebrar un primer de maig diferent, perquè volem recuperar el
primigeni, el de 1890, quan centenars de gironins i gironines van manifestar-se
per primer cop per exigir llibertat, igualtat i solidaritat.

Ens trobem per recordar que la
ciutadania reclama una societat més justa, contra la deriva neoliberal dels
darrers temps, auspiciada pels poders econòmics i sustentats per la classe
política, on la precarietat és norma, les desigualtats avancen i les
condicions dels i les que treballem –la immensa majoria-, són dia rere
dia pitjors i més dures.

Ens trobem per recordar que, en èpoques
d’expansió, som nosaltres qui alimentem l’avidesa empresarial, i quan
van mal dades i s’acosten icebergs, només hi ha bots salvavides per als passatgers
de primera classe.

Ens trobem per recordar que els drets
socials; vivenda, salut, educació, alimentació, resten sotmesos a la lògica
del mercat en comptes de gaudir de la necessària protecció social i
col·lectiva o del necessari control ciutadà.

Ens trobem per recordar que les jornades
laborals augmenten de manera inversament proporcional a la capacitat
adquisitiva dels salaris. Treballadors i treballadores, dia a dia, són
obligats a fer deplaçaments més llargs o veuen com el temps propi és cada
vegada més breu.

Ens trobem per recordar que les
polítiques socials i econòmiques no són dissenyades per la ciutadania ni els
seus teòrics representants, sinó els empleats de les multinacionals, els
ideòlegs de les escoles de negocis o els aprenents de bruixot dels laboratoris
d’idees neoliberals. Els seus objectius són clars: enriquir-se a costa de
l’erosió imparable dels drets socials i salarials de la majoria.

Ens trobem per denunciar la passivitat
i el col·laboracionisme d’aquells que es fan dir representants polítics i
sindicals i afirmen defensar els drets de treballadors i treballadores
mentre formen part del poder. La pràctica no enganya ningú!

Ens trobem per recordar que hi ha
alternatives. Que som els i les que treballem qui hem de decidir:

· No als pactes entre elits! Sí a una autèntica democràcia
participativa que superi l’ordre social, econòmic i polític actual!

· Els serveis públics, primer!

· L’autèntica sostenibilitat: créixer menys i repartir millor!

· L’autèntica llibertat, igualtat i solidaritat: fer plenament efectius
els drets de totes les persones i els pobles del món.

Davant de tot això, ens comprometem a
crear una xarxa solidària de les comarques gironines d’informació, difusió i
col·laboració de diverses iniciatives a fi de promoure la solidaritat en el
contjunt dels damnificats i dissidents d’aquest sistema.

Dijous, 1 de
maig, 11:30 Punt de Trobada de la Rambla. Girona

Els subratllats són meus, i els hi he fet -com si fossin els apunts de quan érem estudiants- amb l’ànim d’afegir-hi un parell de comentaris, sobre el contingut, però també sobre el llenguatge. Per exemple:

—En el primer apartat, i a tot el text, hi flota una imatge: la d’una ciutadania, una “immensa majoria” de “treballadors i treballadores”, que té davant per davant un enemic acèrrim, dit “poders econòmics”, els “passatgers de primera classe”, que són uns malparits de mena i que, per si no tinguessin prou poder, encara són ajudats en la seva feina de putejar la ciutadania indefensa pels que haurien de ser els representants polítics i sindicals d’aquesta ciutadania i que, molt al contrari, la traeixen de manera activa -col·laboracionisme- o per pura passivitat… La descripció ja està feta, doncs. Perquè, sigui exacta o no, o ho sigui més o menys, el manifest assenta un estat de les coses, però no explica PER QUÊ són així: hi ha bons i dolents, en aquesta pel·lícula, i uns corruptes polítics i sindicals que s’arramben al foc dels dolents, perquè és el que més escalfa, i ja està. La majoria silenciosa veu, impotent, com uns i altres (els dolents amb els seus ajudants neoliberals i els corromputs) es dediquen a esquilar-li els drets socials i salarials… Però D’ON han sortit, els dolents? I per què la majoria silenciosa, tot i ser majoria, és tan silenciosa i tan vulnerable? El manifest no ho diu, i passa directament a recordar que hi ha “alternatives”:

—No pactes entre elits, i sí una autèntica democràcia participativa; serveis públics; créixer menys i repartir millor; fer plenament efectius els drets de totes les persones i tots els pobles del món. Tot això està molt bé, però COM s’aconsegueix? Com es poden impedir els “pactes entre elits”, si això ho ha de fer una majoria que ha quedat clar que es troba indefensa, que no té qui la defensi? ¿QUÈ se suposa que s’ha de fer perquè el creixement no vagi boig superant-se a si mateix a cada exercici (a costa de la salut de les persones i del planeta), i perquè hi hagi paral·lelament un repartiment millor de la riquesa? (I de QUINA riquesa estem parlant, si la major part es troba en mans privades?) I COM i QUAN es faran efectius els drets de les persones i dels pobles del món, si fins ara no ha estat així?

—I QUI ho farà, tot això? ¿El conjunt dels damnificats i dissidents del sistema, prèviament educats en la solidaritat? Amb quina energia?, amb quines ganes?, i sobretot, amb quines eines? Si la gent més ben preparada s’apunta a les files dels explotadors, com més amunt millor en l’escala social, o bé està per l’alliberament social de la “classe treballadora” però hi estan en minoria, ja que tenen tendència a ser víctimes de la corrupció o bé de la divisió interna, ¿qui queda per vetllar pels drets dels homes (i de les dones: de tots i de totes)?

I si rebobinéssim i comencéssim pel principi? Hi torno amb la meva pregunta insidiosa, doncs: D’ON surten els dolents? I per què s’hi tornen?, i com ho fan per arribar a ser-ho? Si sabem d’on ve el problema, potser el podrem replantejar i reconduir (i fins i tot permetent-nos el luxe de no fiar-ho tot a la solidaritat). Si no, dubto molt que aconseguim solucionar-lo (ni tan sols amb tota la solidaritat del món).