L'Hereu Riera

Primera fase:
Tothom té cadàvers a l’armari, diuen. I els països, muntanyes senceres. Un documental que vaig visionar fa uns mesos sobre els orígens de la Guerra del Vietnam posava al descobert una altra mostra de la mania de la grandeur dels gavatxos després de fer el paper que van fer durant la segona Gran Guerra, un altre capítol de l’estranya relació d’amor-odi entre la França i els Estats Units d’Amèrica del Nord.
El documental, que semblava més aviat un film bèl·lic, explicava el cul-de-sac a què els va portar la grandeur de les seves colònies: el fiasco de Dien Bien Phu, la batalla perduda pels francesos contra el Vietminh, contravenint tots els pronòstics, i com el destacament colonial francès va passar del menyspreu orgullós a la humiliació patètica, amb la derrota sense contestació possible que va portar la fi de la Guerra d’Indo-xina i el naixement del Vietnam, Cambodja i Laos. I tot seguit la retirada definitiva dels francesos, que van ser substituïts immediatament pels nord-americans. “Aquí us quedeu, ianquis, ja us ho fareu!”. Això passava el 1954, aquest mes fa 55 anys justos.
Després els nord-americans van incomplir els acords de pau, segons els quals al cap de dos anys s’havien de celebrar eleccions i reunificar el país, en Ho Chi Min es va quedar amb un pam de nas, i el 1958 van començar altre cop les hostilitats: la Guerra del Vietnam, amb els americans lluitant contra el comunisme i els nordvietnamites contra els americans i el règim colonial continuista del Vietnam del Sud, presidit per aquella podridura de personatge conegut com a Ngo Dinh Diem. I quan va arribar el jove Kennedy a la presidència dels EUA el ball ja havia començat.

Segona fase:
Encontres a la tercera fase, la pel·lícula de Steven Spielberg amb François Truffaut com a Monsieur Lacombe, un científic francès insòlitament monolingüe com a expert en… comunicació!, posant en contacte al capdamunt de la Muntanya del Diable, a través del llenguatge dels sords (tot un poema visual!:::), les criatures terrestres amb les extraterrestres, que, gràcies a Déu, en el film han deixat de ser agressives i van de bon rotllo, i no s’hi ha d’anar amb menyspreus com si fossin uns pringats indo-xinesos de merda, primer perquè no cal, posat que la relació és tan boníssima, però també perquè aquesta vegada són ells els que tenen la tècnica, i amb un bufet -o amb un bufador de raigs làser- et fulminarien…

Més encontres a la tercera fase: el de la Formiga Atòmica de l’Elisi, l’alegre divorciat que s’encapritxa d’una filla de casa bona (de can Bruni-Tedeschi de Torí, concretament), dotada amb l’elegància natural que dóna el bressol hereditari. La feliç trobada d’un ambiciós cavallino rampante, d’un Ferrari de la política que ho vol guanyar tot, i que deixa pels circuits per on corre a 300 per hora tants seguidors com detractors, i la displicència de la noia que es pot permetre estar de tornada de tots els papers assignats pels guionistes: “Tu ets la meva droga dura…”, canta, amb el seu to intimista i melós, la bella model de primeres dames.

Tercera fase:
I ara arriba Barak Obama. Quin serà el guió d’aquesta nova entrega? De moment, el nou JF Kennedy, igual que el seu sòsia blanc i pèl-roig, ha heretat marrons amb què no comptava, i que per descomptat no s’havia pas buscat ell: des de la trama obscura i d’ombres tenebroses de l’administració Bush en la seva lluita contra el Mal, amb la presó de Guantánamo com a punta de l’iceberg, fins a la monumental crisi financera de dimensions planetàries sorgida dels EUA fa quatre dies i que té a tothom al caire del pànic. En Sarko, el president francès, aquesta vegada sembla que li fa costat, i que ha reconduït el mal rotllo hagut entre sengles antecessors a propòsit de la guerra de l’Iraq…
I ves per on, un altre que s’ha afanyat a arromangar-se i a fer pinya amb aquests dos enormes estadistes és el nostre Rodríguez Zapatero, que finalment ha trobat bona sintonia a la Casa Blanca i ja podrà replicar amb una bona botifarra al seu famós antecessor en el càrrec i aquella seva frase tan celebrada: “…Because she’s my friend!”.
Ja hi som tots, doncs. Doncs apa, a arreglar el món! Action!

Epíleg:
Visita de la parella Carla Bruni – Nico Sarko al catau del potser poc intel·ligent però molt listillo ZP, en vigílies del 2 de Maig, dia en què el pueblo de Madrid commemora l’aixecament, el 1808, contra l’invasor francès capitanejat per Napoleó Bonaparte i presidit pel seu germà Pepe Botella… Diuen algunes cròniques que tot ha sigut molt d’aparador, molt de fashion, molta competició d’alta costura i elegància entre la primera dama de França i la princesa consort, sobretot, amb aquella famosa foto de les dues senyores escales amunt donant l’esquena als paparazzi i per tant mostrant els seus reials culs…, i que els beats i beates de la progressia del país han censurat rabiosament per sexista, parbleu!
I de política poca, segons els mateixos cronistes. Sí, sí… Però resulta que, com qui no vol la cosa, els mandataris francès i espanyol s’han promès ajuda mútua per combatre ETA (“cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar, Nicolas!”), ja que, hipocresies a banda, aquí no hi ha més cera que la que crema, i aquesta cera es diu Estats units i centralitzats; han segellat la línia de molt alta tensió que travessarà Espanya (i por ende Catalunya), i sense soterrar, que això surt molt car i no està la cosa per fer bromes; i que un any d’aquests Barcelona estarà connectada amb Lió per TGV… seguint el model radial dissenyat des de Madrid, i que en cap cas contempla la connexió País Valencià-Barcelona, donant aquí prioritat clarament als interessos polítics per sobre dels econòmics. La visita, doncs, haurà valgut la pena, que París bé val una missa, i Madrid dues.

_{Tout le monde est une drôle de personne,
Et tout le monde a l’âme emmêlée,
Tout le monde a de l’enfance qui ronronne,
Au fond d’une poche oubliée,
Tout le monde a des restes de rêves,
Et des coins de vie dévastés,
Tout le monde a cherché quelque chose un jour,
Mais tout le monde ne l’a pas trouvé,
Mais tout le monde ne l’a pas trouvé.}

Tout le monde est une drôle de personne,
Et tout le monde a une âme emmêlée,
Tout le monde a de l’enfance qui résonne,
Au fond d’une heure oubliée,
Au fond d’une heure oubliée.