L'Hereu Riera

Reflexions postnadalenques a la menuda: el misteri de la gasolina.

Amb l’entrada de l’any Nou (Dos mil Nou, per servir-lo), aquests dies s’ha parlat, com és costum, de la clàssica pujada de preus de determinats articles o serveis, com la llum, les autopistes (“...’nar-hi ‘nant, ‘nar-hi ‘nant…”)… i el transport públic (una estranya manera d’incentivar-lo, tanmateix). I en canvi, ves per on, la gasolina fa ja uns quants mesos que es va abaratint (cosa que demostra que quan puja és una raó molt poderosa per apujar el preu dels transports, i darrera d’aquests tots els altres, com fitxes de dominó enfilades que es van tombant successivament; i que, curiosament, quan baixa els altres es queden a dalt tan tranquils…, per bé que aquesta vegada diuen que ha ajudat, encara bo, a reduir el nivell de colesterol, vull dir d’inflació interanual).
Però no és pas de l’aggiornamento dels preus desfasats, que volia parlar, sinó de les imatges de què se serveixen les televisions per il·lustrar la notícia cada vegada que hi ha una pujada o baixada del valor del litre de gasolina, imatges tòpiques d’automobilistes posant-se gasolina al seu propi cotxe mentre una veu en off va desgranant les noves xifres acabades de retocar. En fi, són les mateixes imatges que podem veure al natural, a l’aire lliure, en qualsevol sortidor quan hi anem a omplir el dipòsit del vehicle, però les de la televisió, com que no hi fan mai cap referència, m’han fet revenir unes poques velles qüestions relacionades:

1. Des que van començar a circular els cotxes, les gasolineres sempre havien estat servides per uns diligents empleats, usualment vestits amb granota de treball, que s’ocupaven d’omplir el dipòsit, mentre l’amo del vehicle s’esperava a dins tranquil·lament que acabessin l’operació, i un cop enllestida, pagava l’import -generalment deixant propina- i se n’anava. A partir d’un cert moment, però, no solament es va acabar donar propina, sinó que es van acabar els treballadors a qui donar-la, perquè els amos de les gasolineres van decidir reduir el personal a la mínima expressió, i com que el poc que va quedar havia d’atendre alhora les “boutiques” de l’establiment, l’antic servidor a lloure del combustible va desaparèixer, i les gasolineres van passar a ser d'”autoservei”. Aquesta reducció de la qualitat del servei (“autoservei” vol dir ‘espavila’t, noi!’) ¿es va veure compensada d’alguna manera (amb una baixada del preu del producte venut, per exemple)? Doncs no, de cap manera, i que jo recordi, tampoc va anar acompanyada de cap protesta per part de ningú, ni dels clients a títol individual, espontàniament o organitzats, ni de cap associació de consumidors.
2. Val a dir que l’estampa de les gasolineres actuals funcionant a tot drap és d’allò més il·lustrativa: sembla fins i tot “democràtica”, veient rics i pobres servint-se cadascú el suc del petroli al respectiu vehicle… Que ho faci el poble ras ja entra en el guió, però ¿com és que s’hi han avingut la gent de calés, acostumats a ser servits?, com és que gent encorbatada, propietaris, banquers, executius, brokers, polítics…, no troben inconvenient a rebaixar-se a fer una feina com aquesta, a remenar amb les seves pròpies mans un producte que bruteja tant? ¿Potser és perquè en aquest assumpte tenien, i tenen, ells mateixos cua de palla, és a dir, que s’han vist atrapats pels seus propis arguments “neoliberals”, i doncs que han caigut a la seva pròpia trampa?
3. Aquesta seria una explicació vàlida, però, en tot cas dins l’àmbit estrictament empresarial, purament economicista. Però estem parlant d’un producte que, a més d’embrutidor (i que per tant estimula la despesa de guants de plàstic d’un sol ús, ecologistes dirigents nostres!), és altament inflamable, i per tant d’una perillositat manifesta. Sembla lògic que una tal substància hauria d’estar permès de manipular-la exclusivament a professionals del ram, i en canvi tothom es veu obligat a remenar l’aparell dosificador, encara que no en tinguin ni idea… I apel·lant altra vegada als nostres governants, entestats a infondre’ns el sentit de la responsabilitat: a dins dels cotxes hi van criatures; per tant, cada dia centenars de nens estan exposats a un perill mortal, i això amb la més gran permissivitat de tothom, i per raons de garreperia (supervivència, en diuen) empresarial.
4. Relacionat amb el punt anterior: si la dinamita, un material també perillós, es manté fora de l’abast d’indesitjables amb males intencions, com és que la gasolina s’escapa d’aquest control? On són les histèriques normes que s’apliquen amb tant de zel en altres àmbits?
5. I finalment (encara que el rosari podria continuar), una anotació per als clients pels quals aquesta norma no significa una incomoditat, sinó una putada: per a la gent que té necessitat de ser servida, com són els discapacitats (persones de mobilitat reduïda) que condueixen el seu propi vehicle. Els que anem amb cadira de rodes pel carrer però amb cotxe per la carretera, quan ens hem d’acostar a un d’aquests establiments a fer gasolina ens enfrontem a una incògnita certa: la de saber com ens ho farem per demanar que sisplau ens vinguin a posar el líquid al dipòsit, per evitar la penosa i lenta operació de baixar la cadira, etc, però no pas per mandra o comoditat, com algú pot pensar (em curo en salut, veient la cara de beat indignat que posen alguns conductors o llurs acompanyants amb qui coincidim en lloc i hora), sinó bàsicament per no fer esperar més del compte als altres usuaris. Aquest problema s’evitaria simplement posant al costat del sortidor un timbre per avisar els empleats, però és un detall tonto en el qual ningú no ha pensat: ni els amos de les gasolineres (que prou feina tenen a fer quadrar els números), ni el gremi, ni, ai las!, els àngels de la guarda del nostre protector Govern…

Ja he dit a l’apartat anterior que el rosari podria continuar. Aquí us reprodueixo un escrit d’algú que també es fa preguntes:

El preu de la gasolina (feu-ho córrer, i espavilem)

Això m’ha arribat via correu electrònic.

Si hi esteu d’acord, feu-ho córrer. Si no hi esteu d’acord, expliqueu-m’ho si us plau, perquè per ara no ho puc concebre.

Fins i tot els negats en matemàtiques podran entendre aquesta explicació:

QUE CADASCÚ EN TREGUI LES CONCLUSIONS ADIENTS!

Com pot ser que si en vuit anys el preu del barril de petroli en euros ha baixat gairebé un 3 %, el preu de la benzina al sortidor hagi pujat més d’un 56 %?

No
em crec ni més llest ni més tonto que qualsevol altre, i si algun
expert economista m’ho explica amb arguments ben fonamentats segurament
ho entendré. Però mentrestant no puc deixar de pensar que ens estan
prenent el pèl (i els diners).

I
a sobre ens pinten els transportistes com als dolents perquè es
decideixen a fer una vaga que només pot beneficiar-nos a tots a la
llarga. Passa-ho!
__________________________________________________

_{Imatge de l’entradeta: www.idae.es}

Ara fa un mes va venir a fer un tomb per Catalunya, de visita de promoció, el president de llarga durada de la comunitat autònoma d’Extremadura, a qui vaig tenir ocasió de sentir en una mena de minidebat a la ràdio amb l’exdirector de l’Avui Vicent Sanchis, i el diàleg -diguem-ne- va donar-me l’ocasió de comprovar que hi ha coses que no canvien, fet que, tractant-se de coses provinents d’Espanya, és de la més estricta normalitat. El cas és que l’home va tornar a reblar els seus tòpics preferits, com ara que aquí ens queixem sense raó, o amb raó però només relativament, i que gairebé ho fem per gust, i que si de cas tothom mira pels seus interessos, i que doncs ell també; i que al capdavall, Catalunya es va fer rica també gràcies als extremenys arribats aquí amb les migracions dels anys 40 i 50.
Aquesta última és una afirmació que ningú nega, però per què la va fer, en Rodríguez Ibarra? Que una cosa treu l’altra, per ventura? Què volia venir a dir, amb això? Què va dir, sense dir-ho, el capitost socialista? ¿Potser aquell altre topicàs del “burgès català explotador” que tant li agradava també de treure a rotlle al capitost comunista i exalcalde de Còrdova Julio Anguita?
Entre aquesta il·lustre visita del simpàtic baró del PSOE extremeny, les difuminades balances fiscals que va mig mostrar el ministeri d’Economia -i que es veu que no demostraven res- i el famós nou model de finançament -que ni és nou ni és model de res-, han fet bona l’ocasió de transcriure aquí un paper de Joan Fuster inclòs en un volumet que conservo, L’home, mesura de totes les coses, i que es titula “L’erm i el verger”. Rellegint-lo, pensava si aquests dos socialistes de secà citats, quan parlen sobre Catalunya, ho fa per ells “el senyor feudal, el canonge o el poeta líric” que porten dintre, a falta de portar-hi “el menudo burgués indestructible” que tant detesten…

«Quan Josep Pla vingué al meu poble, va passar-se l’estona elogiant-me el paisatge. Davant l’arrossar pulcre, davant les hortes fines i arreglades que travessàvem camí de València, Pla em repetia: “És bonic! I és bonic perquè és ric!”. Sentint-lo, jo pensava en un vell paper de don José Ortega y Gasset, una remota pàgina d’El Espectador. No vaig gosar recordar-la a Pla (…), però les paraules d’Ortega em ballaven pel cap, i per contrast, naturalment. Josep Pla m’havia formulat una “interpretació econòmica del paisatge”: allò que el senyor Ortega escrivia era tot el contrari. Avui, ordenant uns llibres, ensopego amb el del difunt filòsof, i rellegeixo les frases en qüestió. “Existe el prejuicio inaceptable”, deia don José, “de no considerar bellos más que los paisajes donde la verdura triunfa”. I agrega: “Creo yo que influye en esta opinión cierto confuso resto de utilitarismo, ajeno y aun enemigo de la estética contemplación. El paisaje verde promete una vida cómoda y abundante. El menudo burgués indestructible que se afana siempre en algún rincón de nuestra alma favorece interesadamente nuestro entusiasmo desinteresado hacia los esplendores de la vegetación. No le importa el valor estético de la verdura esmeralda; pero, hipócrita, la alaba mientras piensa en la cosecha que ella anuncia y aplaude el espectáculo con secretas intenciones alimenticias”. Ni més ni menys.

(continua)

(…) El “paisatge” és una invenció ciutadana. (…) Algú ha dit que la primera condició per a veure un paisatge és el de no formar-ne part, i així és. D’altra banda, la bellesa d’un paisatge, fins i tot inhòspit, pot tenir encara -si hi ha sort- una opció positiva: el turisme o l’estiueig. Però aquesta és una altra història.
No entra en els meus càlculs d’aprofundir en les subtileses del binomi paisatge-economia. Més m’estimaria d’atreure l’atenció del lector sobre l'”actitud” que apareix implícita en les línies reportades del senyor Ortega. Ben mirat, en el fons, allò que hi diu el filòsof és una ximpleria bastant grossa. Firmades per un gasetiller de format corrent, ni tan sols mereixerien uns segons de la nostra curiositat. Però don José Ortega ha estat i continua sent un pedagog de molt de prestigi. (…) Per la seva part, no s’hauria molestat si li regatejàvem la seva qualitat “d’home d’idees avançades”. “On est toujours le réactionnaire de quelqu’un”, repetia ell, amb resignat bon humor. Però, comptat i debatut, és per aquests motius que val la pena de desemmascarar la tenebrosa espècie que llisca en les frases citades.
Per aquests motius, i per un altre més. Perquè, en parlar d’aquella manera, el senyor Ortega recollia un estat d’opinió lleugerament estès en el seu temps i en el seu país, i que continua sense haver-se esvaït completament. Basta fullejar les obres completes dels escriptors espanyols de l’anomenada “generación del 98”, i pensar en el seu predicament actual, per a cerciorar-nos-en.
Tota la literatura segregada per aquelles plomes se centra entorn -si més no, en general- del paisatge mesetario, pobre i desassistit. Això no em sembla malament, és clar: en tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil. De més a més, l’evocació de l’estepa es prestava a treure’s de la màniga un admirable repertori d’al·lusions il·lustres: el Cid i els místics del xvii, don Quixot i el Caballero de la mano en el pecho, etc. Fins i tot cabia dibuixar, de passada, una escena d’hostal, amb traginers sorruts i pagesos austers. Tot això podia ser literàriament excels, no ho discuteixo.  Però alguna cosa hi fallava, en el fons. I potser allò que més hi fallava era la voluntat “crítica”.
Ningú no deixava de saber que els panorames físics i socials que els homes “del 98” captaven per als seus llibres en les seves excursions pels camins esteparis resultaven molt lamentables. Eren panorames de pura tragèdia: la imatge d’una indigència secular que exigia remei a crits. I ja és curiiós que ells, els literats d’aquell grup, només incidentalment s’aturessin a “denunciar-ho”. Més aviat preferien cultivar una arnada mitologia historicista o elaborar-ne una altra no menys supèrflua, tot amb una punta de nacionalisme poc oportuna. Repassin vostès Unamuno, Azorín, a part d’Ortega; el mateix don Antonio Machado va caure alguna vegada en la trampa.
Però, a base d’un desdeny com el que Ortega manifesta a propòsit de les “intenciones alimenticias”, ¿podria ser d’una altra manera? Cal desconfiar de les persones massa inclinades a la sublimitat. L'”utilitarisme” pot ser menyspreat des de certes posicions olímpiques, però sempre hi ha algú que paga els plats trencats. En el cas de la “generación del 98” i de don José Ortega y Gasset, concretament, la víctima era el veí d’aquells paisatges teologals i heroics, velazquians i severs. Un escriptor proveït de “secretas intenciones alimenticias” potser hauria redactat papers menys brillants, però més eficaços: socialment, suposo. La desolació vista com a “paisatge” és una cosa molt semblant a una injúria perpetrada contra els qui la pateixen. No sé si en escriure aquestes reflexions parla per mi el “menudo burgués indestructible” que porto dintre, a falta de portar-hi un senyor feudal, un canonge o un poeta líric. Sigui com sigui, el que convé és que prosperin les “intenciones alimenticias”, i com menys “secretas” millor. Ja no penso en el “paisatge”: penso en tots els aspectes de la vida social.
Allò que Ortega sosté respecte al paisatge està, per desgràcia, molt difós en certes esferes i llocs. No sé si tot serà més “bonic” si arriba a ser més “ric”, per seguir la terminologia de Pla. Però “bonic” o no, sempre eixirem guanyant en dignitat, en vigor i en bon sentit. Solament que, amb “guies” com Ortega, no hi ha res a fer».

Ve’t aquí, doncs, que certs menyspreus i certs desaires ben actuals pot ser que no siguin més que la reedició d’actituds que arrenquen de cent anys enrere (i segurament encara podríem recular més en el temps), en la mentalitat d’una gent ben peculiar amb la qual compartim -és una de les poques coses que compartim, i tampoc ho hem pogut triar- la Península Ibèrica.

_{[Foto entradeta: , “Campos de Castilla y otros universos machadianos”, fotografies de César Sanz Marcos]}

Resum de l’any: en expressió d’un prestigiós observatori de l’actualitat, “this was a good shit”, que podríem traduir més o menys com que va ser “un exercici manifestament millorable”. Unes filmines per entendre-ho millor:

El cert és que l’exercici anterior, en opinió del mateix gabinet d’analistes del baròmetre socioeconòmic, tampoc va ser per tirar coets, segons aquest “Report a la humanitat”:

ps: això sí, l’Steve Jobs va inventar l’iPhone… i va irrompre el Facebook (que faria eclosió aquest 2008 acabat de passar), etc; no tot va ser dolent, doncs: les coses com siguin… “Let’s look on the bright side of life!”
_______________________

[Sintonia: “We didn’t start the fire”, ‘No vam encendre pas el foc nosaltres’, cançó de Billy Joel sobre els meravellosos anys del període 1948-1989 i els seus estupendíssims personatges protagonistes, que no ens van engegar entre tots a pendre pel sac còsmic perquè finalment Déu no ho va voler, encara que va anar d’un pèl de cony que no ho aconsegueixen. Superat aquell període i el tombant de segle, gràcies a Déu també ara estem molt millor en tots sentits, i en un món molt més segur, com assegura el jove Bush amb els deures fets i en procés de comiat, i com repeteix l’eco des de les muntanyes sagrades de la nadalenca Terra Santa. Sant Barack Obama, tu que pots: pregueu per nosaltres, pecadors!]

_{Harry Truman, Doris Day, Red China, Johnny Ray
South Pacific, Walter Winchell, Joe DiMaggio}

Joe McCarthy, Richard Nixon, Studebaker, Television
North Korea, South Korea, Marilyn Monroe

Rosenbergs, H Bomb, Sugar Ray, Panmunjom
Brando, The King And I, and The Catcher In The Rye

Eisenhower, Vaccine, England’s got a new queen
Maciano, Liberace, Santayana goodbye

[We didn’t start the fire… ]

Joseph Stalin, Malenkov, Nasser and Prokofiev
Rockefeller, Campanella, Communist Bloc

Roy Cohn, Juan Peron, Toscanini, Dancron
Dien Bien Phu Falls, Rock Around the Clock

Einstein, James Dean, Brooklyn’s got a winning team
Davy Crockett, Peter Pan, Elvis Presley, Disneyland

Bardot, Budapest, Alabama, Khrushchev
Princess Grace, Peyton Place, Trouble in the Suez

[chorus]

Little Rock, Pasternak, Mickey Mantle, Kerouac
Sputnik, Chou En-Lai, Bridge On The River Kwai

Lebanon, Charles de Gaulle, California baseball
Starkwether, Homicide, Children of Thalidomide

Buddy Holly, Ben Hur, Space Monkey, Mafia
Hula Hoops, Castro, Edsel is a no-go

U2, Syngman Rhee, payola and Kennedy
Chubby Checker, Psycho, Belgians in the Congo

[chorus]

Hemingway, Eichman, Stranger in a Strange Land
Dylan, Berlin, Bay of Pigs invasion

Lawrence of Arabia, British Beatlemania
Ole Miss, John Glenn, Liston beats Patterson

Pope Paul, Malcolm X, British Politician sex
JFK blown away, what else do I have to say

[chorus]

Birth control, Ho Chi Minh, Richard Nixon back again
Moonshot, Woodstock, Watergate, punk rock
Begin, Reagan, Palestine, Terror on the airline
Ayatollah’s in Iran, Russians in Afghanistan

Wheel of Fortune, Sally Ride, heavy metal, suicide
Foreign debts, homeless Vets, AIDS, Crack, Bernie Goetz
Hypodermics on the shores, China’s under martial law
Rock and Roller cola wars, I can’t take it anymore

[chorus]

We didn’t start the fire

But when we are gone

Will it still burn on, and on, and on, and on…


…Quan nosaltres haurem fet mutis pel fòrum, continuarà cremant l’escenari?

Estimats lectors habituals i / o eventuals:

Tots aquests col·legues artistes i jo us desitgem un bon any (dos mil) nou. Sigueu feliços, però feu bondat de la bona!

_{The shackles are undone
The bullet’s quit the gun
The heat that’s in the sun
Will keep us when it´s done}

The rule has been disproved
The stone it has been moved
The grain is now a groove
All debts are removed

Oh can’t you see what our love has done
Oh can’t you see what our love has done
Oh can’t you see what our love has done
What it’s doing to me

Love makes strange enemies
Makes love where love may please
Soul in a strip tease
Hate brought to its knees

Sky over our head
We can reach it from our bed
If you let me in your heart
And out of my head

Oh can’t you see what our love has done
Oh can’t you see what our love has done
Oh can’t you see what our love has done
What it’s doing to me

Oh oh oh oh
Oh oh oh oh
Please don’t ever let me out of here!
I’ve got no shame, oh no, oh no!

Oh can’t you see what love has done
Oh can’t you see…
Oh can’t you see what love has done
What it’s doing to me

I know I hurt you and I made you cry
Did everything but murder, you and I
But love left a window in the skies
And to love I rhapsodize

Oh can’t you see what love has done
to every broken heart
Oh can’t you see what love has done
for every heart that cries
Love left a window in the skies
And to love I rhapsodize
Oh can’t you see


Traduçao:

_{As cabanas estão desfeitas
As balas silenciam a arma
O calor que está no sol
Nos aquecerá quando não tiver nenhum calor}

As regras foram quebradas
A pedra foi movida
O grão agora é sulco
Todos os debitos foram removidos

Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
O que ele está fazendo comigo

O amor faz inimigos estranhos
Faça amor quando o amor pede
Alma numa strip tease
Odio traz para seus joelhos

Céu sobre nossas cabeças
Pode alcança-lo da sua cama
Se você me deixar no seu coração
E fora da minha cabeça

Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
O que ele está fazendo comigo

Oh oh oh oh
Oh oh oh oh
Por favor nunca me deixe fora daqui
Eu não tenho vergonha, oh no, oh no!

Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Oh, você não consegue ver…
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
O que ele está fazendo comigo

Eu sei que te machuquei e te fiz chorar
Fiz tudo menos matar, você e eu
Mas o amor deixou uma janela nos céus
E por amor eu juntei as rapsódias

Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Com todos os corações partidos
Oh, você não consegue ver o que nosso amor fez
Por todos os chorações que choravam
O amor deixou uma janela nos céus
E por amor eu juntei as rapsódias
Oh você não vê?