L'Hereu Riera

Reflexions postnadalenques a la menuda: el misteri de la gasolina.

Amb l’entrada de l’any Nou (Dos mil Nou, per servir-lo), aquests dies s’ha parlat, com és costum, de la clàssica pujada de preus de determinats articles o serveis, com la llum, les autopistes (“...’nar-hi ‘nant, ‘nar-hi ‘nant…”)… i el transport públic (una estranya manera d’incentivar-lo, tanmateix). I en canvi, ves per on, la gasolina fa ja uns quants mesos que es va abaratint (cosa que demostra que quan puja és una raó molt poderosa per apujar el preu dels transports, i darrera d’aquests tots els altres, com fitxes de dominó enfilades que es van tombant successivament; i que, curiosament, quan baixa els altres es queden a dalt tan tranquils…, per bé que aquesta vegada diuen que ha ajudat, encara bo, a reduir el nivell de colesterol, vull dir d’inflació interanual).
Però no és pas de l’aggiornamento dels preus desfasats, que volia parlar, sinó de les imatges de què se serveixen les televisions per il·lustrar la notícia cada vegada que hi ha una pujada o baixada del valor del litre de gasolina, imatges tòpiques d’automobilistes posant-se gasolina al seu propi cotxe mentre una veu en off va desgranant les noves xifres acabades de retocar. En fi, són les mateixes imatges que podem veure al natural, a l’aire lliure, en qualsevol sortidor quan hi anem a omplir el dipòsit del vehicle, però les de la televisió, com que no hi fan mai cap referència, m’han fet revenir unes poques velles qüestions relacionades:

1. Des que van començar a circular els cotxes, les gasolineres sempre havien estat servides per uns diligents empleats, usualment vestits amb granota de treball, que s’ocupaven d’omplir el dipòsit, mentre l’amo del vehicle s’esperava a dins tranquil·lament que acabessin l’operació, i un cop enllestida, pagava l’import -generalment deixant propina- i se n’anava. A partir d’un cert moment, però, no solament es va acabar donar propina, sinó que es van acabar els treballadors a qui donar-la, perquè els amos de les gasolineres van decidir reduir el personal a la mínima expressió, i com que el poc que va quedar havia d’atendre alhora les “boutiques” de l’establiment, l’antic servidor a lloure del combustible va desaparèixer, i les gasolineres van passar a ser d'”autoservei”. Aquesta reducció de la qualitat del servei (“autoservei” vol dir ‘espavila’t, noi!’) ¿es va veure compensada d’alguna manera (amb una baixada del preu del producte venut, per exemple)? Doncs no, de cap manera, i que jo recordi, tampoc va anar acompanyada de cap protesta per part de ningú, ni dels clients a títol individual, espontàniament o organitzats, ni de cap associació de consumidors.
2. Val a dir que l’estampa de les gasolineres actuals funcionant a tot drap és d’allò més il·lustrativa: sembla fins i tot “democràtica”, veient rics i pobres servint-se cadascú el suc del petroli al respectiu vehicle… Que ho faci el poble ras ja entra en el guió, però ¿com és que s’hi han avingut la gent de calés, acostumats a ser servits?, com és que gent encorbatada, propietaris, banquers, executius, brokers, polítics…, no troben inconvenient a rebaixar-se a fer una feina com aquesta, a remenar amb les seves pròpies mans un producte que bruteja tant? ¿Potser és perquè en aquest assumpte tenien, i tenen, ells mateixos cua de palla, és a dir, que s’han vist atrapats pels seus propis arguments “neoliberals”, i doncs que han caigut a la seva pròpia trampa?
3. Aquesta seria una explicació vàlida, però, en tot cas dins l’àmbit estrictament empresarial, purament economicista. Però estem parlant d’un producte que, a més d’embrutidor (i que per tant estimula la despesa de guants de plàstic d’un sol ús, ecologistes dirigents nostres!), és altament inflamable, i per tant d’una perillositat manifesta. Sembla lògic que una tal substància hauria d’estar permès de manipular-la exclusivament a professionals del ram, i en canvi tothom es veu obligat a remenar l’aparell dosificador, encara que no en tinguin ni idea… I apel·lant altra vegada als nostres governants, entestats a infondre’ns el sentit de la responsabilitat: a dins dels cotxes hi van criatures; per tant, cada dia centenars de nens estan exposats a un perill mortal, i això amb la més gran permissivitat de tothom, i per raons de garreperia (supervivència, en diuen) empresarial.
4. Relacionat amb el punt anterior: si la dinamita, un material també perillós, es manté fora de l’abast d’indesitjables amb males intencions, com és que la gasolina s’escapa d’aquest control? On són les histèriques normes que s’apliquen amb tant de zel en altres àmbits?
5. I finalment (encara que el rosari podria continuar), una anotació per als clients pels quals aquesta norma no significa una incomoditat, sinó una putada: per a la gent que té necessitat de ser servida, com són els discapacitats (persones de mobilitat reduïda) que condueixen el seu propi vehicle. Els que anem amb cadira de rodes pel carrer però amb cotxe per la carretera, quan ens hem d’acostar a un d’aquests establiments a fer gasolina ens enfrontem a una incògnita certa: la de saber com ens ho farem per demanar que sisplau ens vinguin a posar el líquid al dipòsit, per evitar la penosa i lenta operació de baixar la cadira, etc, però no pas per mandra o comoditat, com algú pot pensar (em curo en salut, veient la cara de beat indignat que posen alguns conductors o llurs acompanyants amb qui coincidim en lloc i hora), sinó bàsicament per no fer esperar més del compte als altres usuaris. Aquest problema s’evitaria simplement posant al costat del sortidor un timbre per avisar els empleats, però és un detall tonto en el qual ningú no ha pensat: ni els amos de les gasolineres (que prou feina tenen a fer quadrar els números), ni el gremi, ni, ai las!, els àngels de la guarda del nostre protector Govern…

Ja he dit a l’apartat anterior que el rosari podria continuar. Aquí us reprodueixo un escrit d’algú que també es fa preguntes:

El preu de la gasolina (feu-ho córrer, i espavilem)

Això m’ha arribat via correu electrònic.

Si hi esteu d’acord, feu-ho córrer. Si no hi esteu d’acord, expliqueu-m’ho si us plau, perquè per ara no ho puc concebre.

Fins i tot els negats en matemàtiques podran entendre aquesta explicació:

QUE CADASCÚ EN TREGUI LES CONCLUSIONS ADIENTS!

Com pot ser que si en vuit anys el preu del barril de petroli en euros ha baixat gairebé un 3 %, el preu de la benzina al sortidor hagi pujat més d’un 56 %?

No
em crec ni més llest ni més tonto que qualsevol altre, i si algun
expert economista m’ho explica amb arguments ben fonamentats segurament
ho entendré. Però mentrestant no puc deixar de pensar que ens estan
prenent el pèl (i els diners).

I
a sobre ens pinten els transportistes com als dolents perquè es
decideixen a fer una vaga que només pot beneficiar-nos a tots a la
llarga. Passa-ho!
__________________________________________________

_{Imatge de l’entradeta: www.idae.es}