L'Hereu Riera

Interessants reflexions de Josep Gifreu al ‘Punt de vista’ d’El Punt d’aquest dilluns sobre el criteri periodístic a l’hora de decidir retransmetre segons quines imatges de les víctimes col·laterals o innocents d’això que se’n diu pudorosament “conflictes bèl·lics” i que abans eren simplement guerres, una paraula que devia quedar relegada al desterrament arran de la conjura que els països implicats en l’última gran guerra mundial van fer amb la creació de les Nacions Unides, organisme patrocinat pel president Theodore D Roosevelt que ell no va arribar a veure néixer perquè va morir abans.
Precisament sobre el final de la Segona Guerra Mundial anava el capítol d’aquest vespre de la sèrie televisiva Segle XX que presenta al C33 l’historiador Joan B Culla, de la decisió tràgica del president per accident Harry Truman de llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima primer (i al cap d’uns dies l’altra sobre Nagasaki: the Truman show must go on…), mentre ell navegava en un cuirassat de tornada als Estats Units després de fer-se la foto amb els aliats Stalin i Churchill. Va ser el mateix Truman, doncs, el mateix que havia comentat “a la nació” que va decidir usar la nova arma per forçar el Japó a rendir-se i evitar així la mort de “milers i milers de joves americans”, que es va felicitar del “rendiment” de la milionària inversió en dòlars en el secretíssim projecte Manhattan i es va meravellar del funcionament perfecte d’aquell giny científicament i tècnicament tan complex, va ser aquest home qui va obrir la sessió inaugural de l’organisme supranacional que havia d’assegurar al món, escarmentat i cansat de tanta barbàrie, que “mai més” tornaria a viure un malson com aquell…, a veure el rostre de l’horror.
“L’horror!”, repetia gemegant el coronel Kurtz embogit d’Apocalypse now mentre agonitzava. “És hora de repensar profundament els sistemes de captació, difusió i recuperació de les imatges de la maldat humana”, diu el doctor Gifreu en el seu article, “justament per evitar caure en el pitjor estadi de la maldat, que és la banalització del mal”.

“La història general de la destrucció viscuda al llarg del segle XX culminà, com no podem deixar de recordar, en l’Holocaust i en Hiroshima, i ha seguit després a través de destruccions ‘controlades’ (amb avions de bombardeig, amb míssils a distància, amb ocupació militar, etc) o ‘descontrolades’ (sembra de mines personals, guerra de guerrilles, atemptats suïcides, etc). (…) La paradoxa actual rau en l’ocultació dels rostres de les víctimes de les diferents barbàries i l’ostentació en primer pla dels principals responsables, que operen lluny del lloc del crim”, escriu el professor Gifreu, una reflexió semblant a la que tancava el documental esmentat, sobre els milions de desgraciats que van quedar morts, escampats sobre l’infinit camp de batalla en què van convertir el món els seus suposats “dirigents”. “Aquesta paradoxa és el pa de cada dia en els noticiaris televisius d’arreu del món i en la majoria de reportatges i documentals sobre les guerres i altres formes de destrucció causada per la violència humana”, i té com a conseqüència, conclou el catedràtic de la UPF, que a l’espectador se li endureixi la pell, que tingui la impressió “que la vida humana no val res”.

“És ètic que les càmeres no ens mostrin els rostres dels morts?”, es pregunta Gifreu, i que en lloc d’això la televisió ensenyi sempre anestesiadors plans generals del desastre. “Si no sabem qui és qui, tampoc no ens podem fer la pregunta crucial: qui és el responsable del crim?”. “I si no sabem qui són”, diu més avall, parlant de la guerra de l’Iraq, “almenys podríem saber quants morts hi ha hagut d’ençà de l’ocupació… La disputa per la quantitat de morts és tan indecent com la mateixa guerra”. La xifra de víctimes mortals del conflicte promocionat pel Bush jr, el dinàmic Tony Blair i el miniestadista ibèric de gest agre i estricta conducta balla, efectivament, entre les 48.000 i les 600.000, i això segons dues fonts “independents”… Misèria sobre misèria de la qual alerta també l’articulista: “El llenguatge dels grans nombres pot contribuir encara més a la banalització de les víctimes”.
Unes inquietants reflexions, les del catedràtic de comunicació, que tanmateix s’aturen en la consideració de les víctimes mortals. Perquè encara queda la part potser més crua d’aquesta realitat: la de les víctimes vives, les persones ferides, traumatitzades (en cos i ànima), mutilades per a la resta de la seva vida.
S’hi ha referit, en canvi, la Mònica Terribas, al noticiari de la nit de TV3, on ha entrevistat el fotoperiodista Gervasio Sánchez, que aquest dijous obre una exposició a Barcelona sobre el seu llibre Vides minades. Deu anys després, en el qual fa el seguiment de les víctimes de les mines antipersona sembrades pels exèrcits a les guerres de Bòsnia, Moçambic, Colòmbia… que ell va conèixer i fotografiar ara fa deu anys, poc després de rebre l’impacte de l’explosió que els va deixar discapacitats. ¿Qui se n’ha de recordar, d’ells, si els periodistes cada vegada són més reticents a desplaçar-se als països en conflicte, i quan hi van arriben tard?, com assegura el fotògraf cordovès, que diu que sovint sent “vergonya de ser periodista”, i que tampoc s’ha estat de denunciar el mateix Estat espanyol com a exportador d’armes a països -entre ells països germans d’Amèrica Llatina- que estan a un pas d’entrar en guerra amb els veïns, i la Xina, els Estats Units i Rússia, que formen part del quintet amb dret a veto a les Nacions Unides i que alhora figuren com a màxims fabricants i emmagatzemadors d’aquests diabòlics artefactes assassins.

Carregat per UniversalMusicItalia. – Mira més videoclips, en HD!

_{Pride (In The Name Of Love)}

One man come in the name of love
One man come and go
One man come, he to justify
One man to overthrow

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?

One man caught on a barbed wire fence
One man he resist
One man washed on an empty beach.
One man betrayed with a kiss

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?

(nobody like you…)

Early morning, April 4
Shot rings out in the Memphis sky
Free at last, they took your life
They could not take your pride

In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?
In the name of love
What more in the name of love?…

[_{Imatge de l’entradeta: Pep Bonet}]