La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

24 de juny de 2024
0 comentaris

Problemes no resolts: transport i alimentació d’expòsits (1)

Detall de salconduit de 1891 (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà)

A més de les malalties contagioses i de la mala alimentació i atenció, les pèssimes condicions en què es feia el trasllat de xiquets a les incluses eren factors de l’alta mortalitat entre els infants.

Per M. Luisa Plà Tormo

Del segle XVII al XIX, centúries que ja hem estudiat ací, alguns pocs aspectes sobre el tracte i la criança van anar millorant en el món de l’expòsit. Però ni en el transport ni en l’alimentació les condicions no ho van fer fins a finals del XIX, en part per la gran allau de xiquets abandonats o ingressats.

Transport d’una albaidina (Arxiu Municipal d’Albaida)

En la primera part d’aquest article analitzarem el transport que era encara un greu problema. El transport d’aquestes criatures, camí a la borderia, continuava sent mortífer i inhumà, en mans de conductors sense preparació, ignorants que traslladaven els nens en condicions infrahumanes: “…la criatura iba desnuda en una caja de cartón, 1810…”. Evidentment, en aquestes condicions se’n morien molts pel camí: “…Asunción de S. Miguel bautizada el 15 de agosto de 1855 en la Iglesia Parroquial de Beniganim entró difunta el 17 del mismo…”, o arribaven tan exhaustos que es morien el mateix dia de l’arribada: “…Mª Concepción de S. Roque entró el 5 de mayo de 1826 de Otos… murió dicho día…”

Els cotxers, com en èpoques anteriors, portaven un salconduit o passaport signat pel batle del poble d’on eixien. El document habitual va conviure en aquesta centúria amb un altre de caràcter administratiu. S’hi informava del poble i província d’origen, nom del batle que signava el document i, en la part esquerra del foli, la descripció del portador (edat, estatura, barba…). Els batles dels pobles per on passava el vehicle l’havien de signar per darrere per a poder travessar-los sense cap problema. De vegades, però, n’hi havia algun: “…Manuel Mariano bautizado en la Parroquial de Bellús entró el 21 de marzo de 1818… con certificado del cura de Almusafes en el que decía que al conductor Fco. Rodrigo se le habían perdido los documentos del bautismo y demás desde Almusafes a Silla…”

Salconduit de 1891 (Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà)

Les condicions de vida de la casa-bressol valenciana que esperaven els xiquets que havien sobreviscut al viatge eren dures: els maltractaments hi eren freqüents, com va denunciar el periòdic La Opinión de Valencia el 23 de novembre de 1864. El dia 25 del mateix mes, el director de la Casa-Hospital de Nostra Senyora de la Misericòrdia es va afanyar a desmentir-ho en el Diario Mercantil de Valencia. Hi va donar tantes explicacions que ens fa recordar allò de “excusatio non petita, accusatio manifesta”.

La Vall d’Albaida, objectiu d’aquests articles, no escapa d’aquests viatges d’expòsits a la Casa al llarg del segle XIX. Les causes subjacents de l’abandó responen als mateixos avatars i circumstàncies aplicables a qualsevol lloc d’Espanya: males collites, les guerres que es van produir al llarg de la centúria, plagues, epidèmies…

Totes aquestes circumstàncies adverses van fer que 2.179 xiquets de la Vall foren transportats a la casa-bressol (la centúria anterior en van ser 612). Tret de Pinet, d’on no n’he trobat cap registre, tots els pobles de la comarca van participar d’aquest trànsit en diferent mesura.

Elaboració pròpia

Molt a l’inici d’aquests articles vaig exposar que no tots els fills de pares desconeguts i/o exposats van ser registrats i ingressats en la borderia. Tenim l’exemple de l’Aljorf, poble annexionat a Albaida el 1888. Segons el quinque libri de la parròquia hi van ser batejats vint expòsits el segle XIX, però només se’n van registrar 15 en la inclusa de València. Què va ser dels altres cinc? Es van morir pel camí? Van ser acollits per algunes famílies? Són preguntes que som incapaços de respondre a hores d’ara.

En quins mesos es produïren més abandons a la Vall d’Albaida i, en conseqüència, hi havia més trasllats? Gener, febrer, març, abril, maig i juny són els mesos que presenten més xiquets abandonats, i per tant més transport de criatures. En la resta de mesos, el nombre de registres és inferior.

Per a entendre el motiu, repetit en centúries anteriors, cal posar el fenomen en relació amb els mesos de concepció. Les gestants intentaven fugir del maleït estiu, sense oblidar que la Quaresma i l’Advent eren períodes prohibits per l’Església per a mantindre relacions sexuals.

Elaboració pròpia

Fins al 1837, el viatge a València passava per Alfafar, punt de descans dels que venien del sud. A partir de 1838, pobles com Albaida, l’Aljorf, Benissoda, l’Olleria i el Palomar van abandonar l’àrea de descans i prompte els van imitar: a partir de 1840 el viatge de la Vall a València es feia sense pausa!

En conclusió: a més de les malalties contagioses i de la mala alimentació i atenció, les pèssimes condicions en què es feia el trasllat de xiquets a les incluses eren factors de l’alta mortalitat entre els infants.

Si l’exposició d’un xiquet es produïa en llocs pròxims a una borderia, alguna persona experimentada s’encarregava de portar-lo a la casa-bressol. Però en els casos de depositats en esglésies, convents, llocs de trànsit, amb distàncies superiors als cent quilòmetres i una conducció penosa, les possibilitats de sobreviure per a aquests xiquets eren escasses.

La Casa de València va tindre, en alguns períodes, hospitalers que portaven el xiquet des del lloc d’origen, pròxim a la capital, acompanyats de mestresses de llet, fins al seu destí. Els xiquets de la Vall estaven condemnats a anar passant de batle en batle o de rector en rector, i de carreta en carreta, amb moltes possibilitats de quedar-se pel camí.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!