L'Hereu Riera

Clin-ton!
-Algú està trucant…
-Endevina qui ve a sopar, aquesta nit, Hillary!

♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣♣

“Obama no és Déu, però es veu que s’hi ha de creure. Allà i aquí, la política electoral es mou en aquestes territoris fogosos, apassionats, sentimentals de les creences. Després tot esdevé més eixut. De portes endins, s’evaporen les creences, i apareixen, amb la seva força implacable, els interessos.
“N’hi ha de tota mena. De solemnes, com això que en diuen ‘l’interès nacional‘, que ho justifica tot, l’assassinat inclòs. De fraternals, com els interessos de partit, que potser no arriben a l’assassinat físic, però sí a l’eliminació política. De discrets, com els interessos dels lobbies, dels grups de pressió. Poca broma, perquè són els interessos d’aquells que han aportat diners i han decidit afavorir un candidat després d’un rigorós estudi sociopolític, igual com escullen una inversió en les borses asiàtiques, per exemple.
“Després hi ha els interessos que es refereixen a la carrera personal del candidat. S’hi juga molt. L’aposta també és forta, i no pot cometre errors. Tants interessos que hi ha rere el somriure i el discurs del líder, i la gent de bona fe vinga engolir creences…
“La campanya d’Obama, en aquest punt, és impressionant.

“Ho abasta tot, des de l’erotisme fins a l’espiritualitat. Busca una identificació emocional amb un votant jove, entusiasta, a qui la vida encara no ha masegat gaire i que manté unes cabaloses reserves d’esperança. Contemplem les fotos d’un míting a Seattle. Podrien ser les del concert d’una estrella del rock. A primera fila, empesos per la multitud contra la tanca, joves de diverses ètnies, asiàtics, negres, blancs, criden amb la boca oberta i amb la pell brillant de suor. Enlairen uns cartells blaus amb lletres blanques que diuen CHANCE. WE CAN BELIEVE IN. BARACKOBAMA.COM. Les dues paraules clau són canvi i creure, i el subjecte -detall molt important pel sentit col·lectiu, comunitari, que té- és nosaltres. Volen un canvi i creuen en Obama. Segurament sempre serà millor que Bush o que qualsevol dels republicans. Però si Obama arriba al despatx oval, quant tardarà la gentil creença a cedir sota el pes de la realitat?”


[Article afusellat de Miquel Pairolí, “Creure en Obama”, a ‘L’escaire’ d’El Punt 13/2/08]

Nota bene:

* La paraula clau (de l’article) és “interessos”, i més específicament els “interessos dels lobbies, o grups de pressió”, que enclouen tots els altres.
La pressió exercida per aquests grups (ocults i tanmateix tangibles) té un efecte indiscutible, en la (de)formació de la nostra societat actual: més o menys tots en tenim notícia.
Fins aquí el diagnòstic, la descripció de la realitat (del pes de la realitat sobre les il·lusions i esperances d’aquells a qui la vida encara no ha masegat gaire, no prou o no massa). I ara la pregunta clau:
* La pregunta del milió de dòlars seria aquesta: ¿d’on han sortit els grups de pressió que són capaços de girar al seu favor la realitat (i per tant perpetuant-los el seu statu quo de grups de pressió capaços de girar al seu favor la realitat indefinidament)?
* Un grup no es fa en dos dies: com s’han format, doncs, aquests grups de pressió? Com s’han pogut constituir? Si són tan forts que tenen el poder de condicionar les lleis i els que les fan i les han de fer complir (i fer-les complir a tothom, si és veritat que tothom és igual davant la llei, com proclama solemnement la Constitució del gran país americà, no?), ¿quina fuita tenen les lleis que se’ls escapi la pressió necessària que han de fer sobre tota la col·lectivitat perquè funcioni correctament?, ¿quina esquerda té la Llei per la qual han pogut penetrar els lobbies amb les seves eines i les seves armes per atracar-la des de dins, de manera que ni “l’home més poderós del planeta” -com en diuen encara ara els papanates, sobretot l’endemà de la proclamació oficial del president electe-, ni el mateixíssim President dels EUA no és capaç de doblegar-los i sotmetre’ls a la seva autoritat sobirana, sinó que és ell que s’ha de doblegar als seus interessos, i cedir sota el pes de la seva realitat?
* No deu ser aquesta, pes, la paraula clau?: el pes de l’acumulació? I l’acumulació (de riquesa, del poder que dóna la riquesa) d’on ve?, quina llei la permet?, com és que el poder legislatiu no l’acota?, com és que la llei no es blinda contra el seu potencialment infinit poder fàctic? Potser és en la resposta a aquestes preguntes que hi ha la clau (o una d’elles) de la realitat…