Per una raó que de seguida explicaré, avui evocaré les guardioles de la meva vida. Un concepte que fins ara no havia comentat en aquestes Totxanes segurament perquè no tinc gaires records d’infantesa lligats a aquest estri dedicat a atresorar cèntims destinats a allò que abans es deia ‘iniciar-se en l’estalvi’. Recordo alguna guardiola trencada
“La marxa sense fanfàrria” Article de Raül B. Manso (El Punt Avui, dimarts 9 d’abril de 2024) (Vegeu-lo aquí) Després de vuitanta-cinc minuts de neguit, a les 00.20 hores del 25 d’abril de 1974, la tonada de Grândola, Vila Morena als transistors va desencadenar el cop d’estat que posaria fi, al final del dia, a més de
Estimada Francesca, Segurament avui, com cada dilluns, la mestra us haurà preguntat que havíeu fet aquest cap de setmana. I és molt possible que hagis explicat, a ella i als companys, que el divendres vàreu tenir sopant a casa teva una colla de vellets catalans que feien una mica de xivarri i que, sobretot, reien.
Un lector m’escriu admirat pel que explico en els dos apunts (aquest i aquest) que he dedicat recentment al llibre ‘Els quaderns oblidats’ de Cecília González. M’agrada que es destaqui aquest fet. Si hagués de sintetitzar en poques paraules què és el que pretenc amb els quatre mil sis-cents apunts que he escrit en aquest
Tot i que a primer cop d’ull el nom de Memoro fa pensar en una empresa relacionada amb afers funeraris no ens hem d’espantar gens perquè en la seva pàgina web ((aquesta)) ens expliquen molt bé les seves funcions: “Memoro és un projecte internacional sense finalitat de lucre, un arxiu en constant evolució on qualsevol
Cada vegada que enfilo amb la moto cap a Montjuïc, preferentment per anar a llocs tan recomanables com el MNAC, el Pavelló Mies van der Rohe o la Fundació Joan Miró, travesso el barri de la meva primera infantesa. Això, ben mirat, ho he fet sempre però d’un temps ençà (coses de l’edat?) diria que
Fa vint anys, en un dels primers apunts que vaig escriure en aquest Bloc (aquest) explicava uns quants rituals que de tant en tant procuro acomplir i que, d’alguna manera, em serveixen per carregar les piles de l’ànima. Com a lògica conseqüència del pas del temps, entre els que aleshores detallava i els que encara
Vosaltres feu el que considereu més oportú, és clar. Però pel que fa a mi us informo que, un cop enllestit gairebé (sempre cal el repàs de l’últim dia) el text de la meva intervenció en l’acte inaugural del Centenari de la Revista de Catalunya –el proper 3 d’abril, a les sis de la tarda,
Entro a un dels llocs on habitualment compro el diari —El Punt Avui, és clar; l’únic que manté la dignitat del llaç groc a la portada i no llepa el cul ni als autonomistes ni als españolistes— i em comenten que avui molta gent ja és fora i que faran ben poques vendes. Jo, davant
Les primeres imatges que conservo a la memòria dels Diumenges de Rams de la meva infantesa estan relacionades amb una frase de mon pare que em sembla impagable i que encara avui faig servir quan he d’il·lustrar com érem ‘abans’. Tot s’origina pel fet que l’Evangeli que es llegeix aquell dia relata la Passió completa
Avui faig setanta-quatre anys. I, com cada 19 de març des que tinc cura d’aquest Bloc, acompleixo el ritual d’explicar a les Totxanes quatre coses sobre com estic i com em trobo. Ben mirat, això d’explicar ‘com estic i com em trobo’ és gairebé una redundància perquè al llarg de l’any ho vaig fent aquí
Penúltima sessió de rehabilitació del turmell esquerre. Després de dos mesos i mig les molèsties que em provocava la tendinitis gairebé han desaparegut i, per tant, el dimarts 19 (Sant Josep, dia que compleixo 74 anys) serà el ‘finis coronat opus’. Ja he explicat aquí que les dues hores a la setmana que tenia programades
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ara que arribo al final d’aquesta sèrie (que rient rient ha acaparat un total de vuit apunts) m’adono que potser el títol genèric que vaig triar en començar-la –i que he mantingut sense variacions– pot donar al lector una idea poc exacta ja que aquest ‘retorn quaranta-tres
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Un dels primers dies de març de 1981, a la sortida dels nois de l’Escola, l’A. va coincidir amb la S., una mare amb la qual havíem treballat conjuntament temps enrere per tirar endavant l’Associació de Pares. ‘Fa temps que no veig el Joan’, li va dir.
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Si aplico la classificació que he establert en l’apunt anterior he de dir que Hispano Alemana de Construcciones, SA (per abreujar, a partir d’ara la denominaré HACSA) era una empresa que pertanyia a la categoria més elevada, a aquella l’elit que disposava d’estructura i potencial adient per