Totxanes, totxos i maons

Les primeres imatges que conservo a la memòria dels Diumenges de Rams de la meva infantesa estan relacionades amb una frase de mon pare que em sembla impagable i que encara avui faig servir quan he d’il·lustrar com érem ‘abans’.

Tot s’origina pel fet que l’Evangeli que es llegeix aquell dia relata la Passió completa de Jesucrist, cosa que fa que la Missa s’allargui un quart d’hora més (o vint minuts si la lectura s’ha fet amb prosopopeia i cerimonial), un retard al qual s’ha d’afegir, a més a més, l’estona en la qual el capellà fa la benedicció dels palmons (i tot seguit copejar-los amb força contra el terra (*) per aconseguir allò que en dèiem ‘fer escombra’; és a dir, deixar la punta del palmó totalment aixafada, cosa que les nenes no podien fer amb les seves palmes, molt més curtes).

Recordo molt bé un any (jo deuria tenir-ne nou o deu) que quan mon pare va dir que ens anéssim vestint i preparant els palmons perquè havíem de sortir de seguida cap als Mercedaris de la plaça de Castella vaig rondinar en nom meu i de mon germà: ‘És que la Missa és molt llarga!’ Queixa contra la qual la resposta  –impagable, com he dit en començar–  del pare va ser: ‘No és que la Missa sigui llarga; és la devoció, que és curta!’ I aquí es varen acabar totes les protestes.

Al migdia, quan tornàvem de Missa ens trèiem la roba de mudar  –per ‘la Palma’ era habitual estrenar alguna cosa: unes sabates, un jersei, una camisa…–, dinàvem i després mon pare penjava els dos palmons dels nois de casa a la barana del balcó (per la part de fora, per cert) i allí es quedaven aguantant sol i serena fins que, a la revetlla de Sant Joan, els despenjàvem i els cremàvem a la foguera del barri.

Recordo haver vist encara palmons penjant d’algun balcó fins a la meitat dels anys seixanta. Després tot s’ho va emportar el vent de la modernitat i el remolí dels nous temps.

Simplement ho he recordat i ho explico. Sense filosofies addicionals més enllà de recordar encara el gust deliciós de la creu i les denes, blanques i rosades, del rosari de sucre que adornava el palmó durant la benedicció i la Missa.

No em lamento, que consti. Potser era d’aquesta manera que tot plegat s’havia d’acabar. Qui sap…

—————————————————————————————

(*)  Quan reviso aquestes notes sobre el Diumenge de Rams em ve a la memòria que en el transcurs de la mateixa Setmana Santa hi havia un altre moment que se’ns permetia fer xivarri dintre de l’església. Em refereixo al costum de ‘matar jueus’ durant la celebració del Dijous Sant  –un costum, no cal dir-ho, desaparegut tan bon punt va començar a treure el nas allò del ‘políticament correcte’— fent servir uns estris de fusta que en dèiem ‘carraques’ o ‘matraques’ (vegeu-ne més detalls aquí i també aquí) i que durant una estona ens deixaven utilitzar amb plena satisfacció dels seglars i els capellans que participaven en la cerimònia (i que, si disposaven de l’estri, no tenien cap recança a l’hora d’afegir-se amb entusiasme a l’algaravia).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!