Totxanes, totxos i maons

Penúltima sessió de rehabilitació del turmell esquerre. Després de dos mesos i mig les molèsties que em provocava la tendinitis gairebé han desaparegut i, per tant, el dimarts 19 (Sant Josep, dia que compleixo 74 anys) serà el ‘finis coronat opus’.

Ja he explicat aquí que les dues hores a la setmana que tenia programades -dimarts i dijous, de 8 a 9 del matí- me les he plantejat com un temps volgudament sense mòbil (com en el segle passat!). Un mòbil que es queda a la taquilla fent companyia a la motxilla i la pellissa de motorista.

A part, és clar, dels exercicis recuperadors, aquella hora la dedico bàsicament a l’observació del que m’envolta i, per què no dir-ho, a la tafaneria, que ajuda a fer córrer la imaginació. I, com vaig explicar en aquell apunt anterior, a la fascinació pels moviments, quasi de ballarí, del fisioterapeuta que fa massatges als que estan més fotuts que jo.

Avui el tinc a prop. Està remenant les cames d’una pacient estirada en una llitera que hi ha al costat d’on soc. Li agafa una cama, li demana que la relaxi, la sacseja a velocitat creixent i quan porta dotze o quinze segons amb aquest exercici vibratori, catacrac!, de cop i volta li fa una estrebada com si volgués arrencar-la i tot seguit la deixa reposar.

El ritual es repeteix tres vegades a cada cama i jo, fixant-me sobretot en aquest catacrac!, no puc evitar de pensar en les meravelles que aquest home faria amb les meves cervicals.

I tot d’una…

… tot d’una em ve a la memòria el capità Olivares i no entenc per què. Em pregunto quina relació ha establert el meu cervell entre la dansa del massatgista, el catacrac! i aquest capità que vaig conèixer l’any 1970, quan feia la ‘mili’, i que ara ha irromput de sobte en aquest santuari consagrat a la rehabilitació dels esguerrats.

Rumio una mica i arribo a la conclusió que el nexe és el moviment del cos. O, dit amb més precisió, el gest.

El del fisioterapeuta ja l’he descrit, el del capità encara no.

El capità Olivares era un militar d’acadèmia de formes discretes i tracte amable i educat. Físicament era gairebé un gegant. Si no feia els dos metres poc li faltava, i pel que fa a amplada mantenia l’harmonia en les proporcions. Però no intimidava. D’ell m’atreia fortament el costum que tenia de posar-se molt a prop de l’interlocutor i parlar-li amb veu molt suau: abaixava el cap –com si el confessés (però també, és clar, per l’alçada)– mentre es fregava instintivament les mans molt a poc a poc però amb insistència. El resultat de tot plegat era la impressió que durant aquella estona els cinc sentits d’aquell home tan imponent havien estat concentrats en l’assumpte que motivava la conversa. Com si fos el més important que passava en el món.

Aquell capteniment que amb el gest expressava tan bé deferència, atenció i respecte el vaig adoptar. Me’l vaig voler fer meu. I he de dir que sense tenir l’estatura del capità sempre que puc i en tinc ocasió intento reproduir l’expressió de proximitat i interès que vaig aprendre del capità Olivares (sense fregar-me les mans, això sí). Amb gent de la meva edat i amb infants, tant és.

Mentre em sotmeto als quinze minuts de deliciós corrent elèctric a la zona del peu adolorida el flux del pensament va fent de les seves. I m’adono que a la vida ens creuem amb gestos, frases, mots que ens arriben de tercers com si fossin una herència que ens estava esperant per si volíem adoptar-los. Gestos, frases, mots que incorporem al nostre repertori habitual i que amb els anys es converteixen en un llegat perfectament adherit a la imatge que projectem cap enfora i que fa que, molt probablement, algú del nostre entorn, més jove, comenci a fer rodar el seu cercle amb aquestes aportacions impensades per part nostra.

Pel que fa a mi, estic segur que la llista d’apropiacions és extensa. Per esmentar les que ara em venen al cap parlaria del costum d’incorporar sempre que puc (i és adient) una lleu però inequívoca ombra de somrís al rostre tal com feia l’estimat doctor Ramis, metge de nens. O la manera d’articular un discurs o una exposició oral com ens ha ensenyat el mestre Sebastià Serrano. O el parlar serè i encalmat d’en Josep S. (que va estar a punt de casar-nos a l’A.i a mi). O algunes expressions i tons en la veu d’un bon company amb qui vaig compartir uns quants anys de feina. O el gest de posar la mà oberta al cap dels infants, com si el palmell fos un transmissor de sentiments i un protector de males vibracions; un gest que ja no puc recordar de qui el vaig adoptar. O una manera especial de dir ‘bon dia’ o ‘bona tarda’ amb veu suau i to ben decidit que un altre company de feina utilitzava (em va dir que era una bona manera d’aconseguir dues coses: demostrar que ets persona afable i educada i informar que parles en català i que, per tant, qui s’adreci a tu farà santament de fer-ho en la mateixa llengua).

De tots va quedant un pòsit que es va solidificant fins al punt que ja no saps on comença l’influx heretat i on la creació pròpia.

A la tarda, en una conversa per WhatzApp amb una bona amiga periodista li deixo anar un ‘l’important no és manar, sinó que et creguin’, que és una frase que dic habitualment (quan s’escau). En llegir-la em va preguntar si la frase era meva… i no li vaig saber respondre.

Però sí que vaig notar que se l’apuntava i que una vegada més el cercle es posava en moviment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!