Totxanes, totxos i maons

Avui faig setanta-quatre anys. I, com cada 19 de març des que tinc cura d’aquest Bloc, acompleixo el ritual d’explicar a les Totxanes quatre coses sobre com estic i com em trobo.

Ben mirat, això d’explicar ‘com estic i com em trobo’ és gairebé una redundància perquè al llarg de l’any ho vaig fent aquí mateix sempre que en tinc ganes i oportunitat; per tant, la necessitat de ser precís a l’hora de passar llista i fer balanç és menys aclaparadora que si només dediqués aquest dia, i cap més, a atabalar-vos amb les meves cabòries.

Així doncs, puc dir que, almenys aquest any (aquest any també!), la tònica general la puc definir amb el mot ‘continuïtat’.

I, francament, ja m’està bé, tu.

A diferència d’altres persones a les quals els canvis sovintejats els proporcionen benzina vital, jo em sento confortable –molt confortable– amb la rutina de l’anar fent cada dia, cada setmana, cada mes les mateixes coses.

I no me’n queixo (només faltaria!)

Posats a filar prim, a la continuïtat jo li afegiria un altre component també molt important: la curiositat. Aquella virtut de la qual parlava fa quatre anys en un apunt (aquest) i que definia com ‘l’actitud de mantenir-se en estat de perpetu aprenentatge i viure obert a la sorpresa davant del que és nou i desconegut.’ 

Ara que m’hi fixo, a algú li pot semblar contradictori això de defensar la continuïtat i, alhora, mantenir la curiositat. Però és així.

O, si més no, jo ja m’entenc.

L’A. i jo estem bonets i expectants cada dia que passa amb el creixement –cadascun en el seu estadi propi– dels tres nets: la Mila d’onze anys (a punt de fer-ne dotze), el Tom de dos (a punt de fer-ne tres) i el Guiu de vuit mesos (a punt de fer-ne nou).

Un any més tenim previst de fer un parell de visites a terres italianes. Molt aviat a Sardenya i l’Alguer amb la colla de catalans vellets de sempre. I el juny a Nàpols, amb la Mila que així cobrirà la quarta etapa d’introducció a Itàlia al nostre costat: la primera va ser Venècia (el 2021), després Roma (el 2022), Florència l’any passat i ara la capital de la Campània.

(I que consti que mantinc plenament aquella teoria –que els lectors d’aquestes Totxanes ja coneixen perquè l’he exposada en diverses ocasions– que quan una parella decideix tenir descendència subscriu immediatament una pòlissa de patiments, angúnies, incerteses i maldecaps que és vitalícia perquè no s’acaba quan els fills s’emancipen; també s’estén a la generació següent, la dels nets.)

Pel que fa a les meves relacions amb els professionals de la Medicina -principalment amb els tres o quatre especialistes  que tenen cura més directa de les meves xacres-, em trobo amb una situació preocupant: jo bé que procuro ser atent amb ells, somriure’ls, atendre tots els seus consells (gairebé tots, vaja, que això de caminar més i menjar menys no em convenç gaire), sotmetre’m a les proves, anàlisis i altres requisits que em demanen, acudir puntualment a les respectives cites a la consulta… i els paios entestats a veure’m poc, com si em tinguessin mania: només em volen veure un cop l’any i prou!

L’A. diu que no digui tonteries, que Déu em castigarà per fer broma amb aquestes coses. També hi ha qui em diu que quants voldrien plorar amb els mateixos ulls que jo… Potser sí que està bé així i que si els especialistes no em volen veure més sovint és perquè tenen molta feina i consideren que jo no els necessito tant com altres. Si més no, ara com ara…

Em quedaré amb aquesta interpretació, doncs: no és res personal.

(Però, per si de cas, quan els vegi novament els dedicaré la meva rialleta més seductora. Mai se sap…)

Continuo la meva feina d’articulista cultural, sobretot a Vilaweb, però també a Serra d’Or i, ara menys, a Enderrock, cosa que em va donant una certa notorietat. I com cada any per aquestes dates jo –i tots els que ens dediquem a parlar en públic de llibres– vivim immersos en plena temporada alta pel que fa a les novetats i recomanacions de cara a Sant Jordi, el dia de l’any que tinc menys feina… perquè ja l’he feta tota abans.

Ahir vaig començar una modalitat que em vaig empescar fa dos anys en vigílies de Nadal i que repeteixo per Sant Jordi consistent a difondre cada dia dues vegades -matí i tarda- la recomanació d’un llibre per Twitter i Facebook. És un ritual que acompleixo de dilluns a divendres al llarg de cinc setmanes (fins a les portes del 23 d’abril) i que em permet destacar entre quinze i vint llibres de temàtiques i gèneres diferents –sempre en català, és clar– que em semblen dignes de remarca.

Per si teniu curiositat preneu nota que la meva adreça de Twitter és @joanjosepisern

I la de Facebook: https://www.facebook.com/joan.j.isern/ 

Ara que ja n’esteu al cas, doncs, us convido a seguir-me en aquestes dues xarxes i a escampar la recomanació dels llibres que us semblin més adients. Tota pedra fa paret. I tot maó, envà.

Més coses: Deu ser que d’un temps ençà em prodigo una mica més, perquè tinc la sort que cada vegada em trobo amb més gent que, de manera fidel o amb intermitències, em diu que segueix aquest Bloc (cosa que potser ja tocava després de vint anys –a punt de complir-los també– escrivint-hi les meves coses). No puc amagar, però, la satisfacció que aquestes trobades inesperades i sempre agradables em proporcionen.

I, vaja, de moment res més. A seguir i que durant una llarga temporada sigui així.

Més o menys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!