Totxanes, totxos i maons

Vosaltres feu el que considereu més oportú, és clar. Però pel que fa a mi us informo que, un cop enllestit gairebé (sempre cal el repàs de l’últim dia) el text de la meva intervenció en l’acte inaugural del Centenari de la Revista de Catalunya  –el proper 3 d’abril, a les sis de la tarda, al Palau Robert de Barcelona—  m’he lliurat en cos i ànima a la lectura de l’extraordinària –no; trobo que és més exacte definir-la de ‘colossal‘, que és un adjectiu molt ‘planià’–; la lectura, doncs, de la colossal vida de Josep Pla que amb el títol ‘Un cor furtiu’ ha escrit el professor de la Universitat de Girona Xavier Pla (amb cap parentiu, per cert, amb l’escriptor). El llibre acaba de sortir i serà, ja us ho avanço, un dels títols d’aquest 2024 que perduraran durant molt de temps.

(Per cert, he de dir que em sembla una excel·lent opció el fet que el subtítol del llibre sigui ‘Vida de Josep Pla’ i no ‘Biografia…’ perquè el que ha fet el professor Pla després de deu anys d’investigació depassa els límits convencionals d’una simple biografia. És la vida del Mestre de Llofriu –amb tot el que representa de distintiu i singular el concepte ‘vida’— el que desfila davant dels ulls meravellats del lector.)

Vaig per la pàgina 225 (de les més de les mil cinc-centes que té el llibre) i ja m’he trobat amb unes quantes sorpreses.

• La primera, en el capítol inicial: l’afició de Pla per vestir-se amb roba d’una altra persona, principalment amics i familiars; amb roba usada, vaja.
• La segona, trobada poc després d’aquest començament ‘in bellezza’: la sorprenent descoberta de veure que en la seva nombrosíssima correspondència amb la família durant els anys 20  –és a dir, fa un segle, quan exercia de corresponsal a l’estranger–  Josep Pla s’adreçava als seus pares sempre de tu (*). Un costum certament insòlit.

I el defineixo d’insòlit amb ple coneixement de causa perquè jo, nascut el 1950, puc dir que el ‘vostè’ era el tractament habitual (el ‘vós’ no el vàrem emprar mai), no només als avis sinó també als pares durant la meva infantesa… i més enllà. Un costum que vaig seguir com si fos la cosa més lògica del món (aleshores ho era) i que vaig canviar als disset anys quan vaig veure que l’A. parlava amb els seus pares de tu amb tota naturalitat (ja us he dit en més d’una ocasió que els nois adolescents de la dècada dels seixanta érem més aviat tanoques i aturadets). Aquell mateix dia em vaig conscienciar de la irracionalitat del costum i vaig passar immediatament al tuteig amb els pares  –amb l’àvia no–  sense que es produís cap daltabaix.

En fi… batalletes particulars. Però ja veieu quines coses pot inspirar la lectura d’un llibre tan important com aquesta voluminosa ‘vida’ de Josep Pla  –un quilo i mig de pes, cinc centímetres de gruix i, com ja he dit, més de mil cinc-centes pàgines–  que des de fa uns dies us espera a les llibreries.

———————————————————————–

(*) I val a dir que, a més a més, Pla no es tallava ni un pèl a l’hora de recriminar a son pare  –home de natural baliga-balaga pel que feia als afers dineraris–  la manera poc acurada que tenia d’administrar el patrimoni familiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!