Totxanes, totxos i maons

Fa vint anys, en un dels primers apunts que vaig escriure en aquest Bloc (aquest) explicava uns quants rituals que de tant en tant procuro acomplir i que, d’alguna manera, em serveixen per carregar les piles de l’ànima. Com a lògica conseqüència del pas del temps, entre els que aleshores detallava i els que encara mantinc avui hi ha hagut alguns canvis. Un dels que no ha variat, però, és el d’escoltar, almenys una vegada l’any, en silenci, amb auriculars i preferentment a les fosques la versió del ‘Coral romput’, de Vicent Andrés Estellés, enregistrada per Ovidi Montllor i Toti Soler el gener de 1979 en un doble disc (de vinil, és clar) editat per Ariola. Un doble disc que, pel que sé, va tenir un recorregut comercial bastant decebedor. Si més no per a les perspectives que la companyia discogràfica s’havia fixat prèviament.

Abans de plasmar-se en format de disc aquest ‘Coral romput’ va ser un espectacle en directe d’una hora i vint mints aproximadament de durada en què les paraules del poeta de Burjassot, servides amb la veu de l’Ovidi i la guitarra del Toti, arribaven a un públic que les escoltava amb un capteniment gairebé religiós. No faig retòrica, parlo per experiència pròpia perquè que jo vaig ser un dels privilegiats que una nit de juliol de 1978 –una nit i prou– vàrem assistir a la primera representació que es va fer de l’espectacle. Va ser al Saló del Tinell i jo hi vaig anar amb la mare de l’A., segurament perquè el noi petit de casa tenia només mig any i no semblava aconsellable deixar-lo a cura de cap cangur.

Sembla que fins mig any després d’aquella estrena l’Ovidi no va convèncer la gent de la companyia Ariola perquè enregistressin el disc, un vinil de quatre cares recitat amb un complement de luxe: la guitarra de Toti Soler. És a dir, un disc doble i sense ‘cançons’ entremig. Davant la seva insistència –l’Ovidi tenia un contracte amb la discogràfica que incloïa encara un altre disc– finalment se li va cedir un estudi de gravació per només dos dies, tot i que ell i el seu inseparable guitarrista en varen tenir prou per enllestir la feina amb un parell de sessions a la nit, que és quan tot raja millor. Sobretot quan es viu allò que podríem definir com ‘estat de gràcia’…

La part trista i vergonyosa de tot això és que Ariola es va apressar a gravar el disc que quedava en el contracte (va ser ‘4.02’42’, editat el 1980, un any després del Coral romput) i de seguida es va oblidar miserablement del cantant. Ep! Ariola i la resta de companyies. Tant és així que fins a la seva mort el març de 1995 –una mort, això sí, ploradííííssima per tot tipus d’institucions i entitats– Ovidi Montllor va haver d’entomar els últims quinze anys de la seva vida sense poder fer cap disc més.

Dedicaré ara un espai per conèixer algunes coses sobre aquest el monumental poema de Vicent Andrés Estellés que pertany als primers anys de la seva producció. Per començar diré que el formen 1.261 versos alexandrins blancs –és a dir, sense rima– dividits en tres parts d’extensió desigual: 336 versos la primera, 215 versos la segona i 710 versos la tercera, la més extensa. Al final s’indiquen dues dates i localitzacions: Burjassot, 1953 i València, 1957.

Estellés va incloure ‘Coral romput’ en un recull que amb el títol ‘La clau que obri tots els panys’ va presentar al Premi València de Literatura-Poesia de 1958 que convocava la Diputació de València. El concurs el va guanyar, tot i que va haver d’esperar tretze anys perquè finalment el 1971 aparegués en format de llibre editat per la Diputació. Un llibre que s’obre amb una dedicatòria: ‘A Isabel, als nostres fills’.

Isabel Lorente és la muller del poeta. El 27 de novembre de 1956 naixia la primera filla del matrimoni, també Isabel de nom, que es va morir tres mesos després, el 27 de febrer de 1956, en el transcurs d’un hivern que va ser especialment dur a les contrades valencianes. La varen enterrar al cementiri de Burjassot. Aquesta mort és el desencadenant de ‘Coral romput’ i la causa que conceptes com ‘mort’ o ‘tenebra’ comencin a tenir a partir d’aleshores un protagonisme important en l’obra del poeta.

Un any després d’aquella tràgica data, el març de 1957, Vicent Andrés Estellés, aclaparat encara per la mort de la filla, va escriure gairebé a raig el poema. Ho va fer a València, ciutat en la que el matrimoni va viure entre 1955 i 1958 en una adreça que s’esmenta explícitament en el text: el número 17 del carrer Misser Mascó. I en un àtic al qual s’enfilava lentament un dels grans símbols presents a ‘Coral romput’: l’ascensor, la caixa de fusta –com un taüt– que el poeta percep durant la nit que s’apropa al seu pis i que l’espera, silenciós, en el replà (‘… amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. / Atent d’alguna forma. O simplement a punt.’ són els versos finals del Coral).

La impressió visual que transmet el text imprès de ‘Coral romput’ és la d’una obra compacta, escrita sense aturador i amb les úniques pauses de les divisions entre les tres parts que he descrit més amunt. Tanmateix, en l’interior d’aquest llarg soliloqui, d’aquesta composició coral –el mot pot derivar de ‘cor’, però també d’una certa dimensió religiosa en el rerefons– estremidora i fragmentada –rompuda– hi ha un munt de petites històries i de referències que van, venen i es van repetint al servei d’una arquitectura interna no sempre fàcil de percebre en una primera lectura.

En tot cas, respectant el desig del poeta de transcriure els versos damunt del paper a raig i sense cap pausa visual, crec que el que va fer Ovidi Montllor és una impagable i descomunal aportació a la comprensió del poema ja que en el seu recitatiu sí que incorpora els ritmes interns i els espais de pausa que separen el que podríem denominar les respectives seccions temàtiques que hi ha en el text. Una feina que facilita l’accés del lector –en aquest cas de l’oient– a aquestes petites històries i en la qual són també fonamentals els inspiradíssims canvis de melodia que de manera paral·lela incorpora Toti Soler.

Fa uns dies, en un acte inclòs en el programa de l’Any Estellés que estem celebrant aquest 2024, vàrem poder veure al Teatre Lliure de Gràcia una nova versió del ‘Coral Romput’ amb la veu de Pere Arquillué i la guitarra de Toti Soler a la qual vaig assistir. M’apresso a dir que el resultat de la vetllada va ser senzillament esplèndid i que l’estremidor soliloqui va ser servit perfectament per la veu i el gest de l’actor i l’acompanyament d’un Toti superlatiu.

En conseqüència, estimat lector, si li arriba notícia que aquest espectacle del duet Arquillué-Soler arriba a prop de casa seva li diré dues coses:

• no ho dubti ni un instant i corri a reservar entrada.
• però sàpiga també que entre el ‘Coral Romput’ original i aquesta versió s’han quedat uns quants fragments pel camí ja que l’espectacle –almenys el que vaig veure jo al Lliure— dura uns quinze o vint minuts menys que el recitat complet.

Els motius d’aquest escurçament són, pel que se m’ha dit, el desig de l’actor de no superar els seixanta minuts de monòleg. Un desig benemèrit que cada espectador sabrà valorar i compartir.

O no.

Jo, que em sembla que conec força l’obra, he trobat a faltar (SI NO M’ERRO) algunes parts com:

• la presència de cinc o sis versos escrits en francès i escampats per les dues primeres parts,
• la referència a la vídua jove que té una filla (nou versos que comencen ‘Com el cas d’una vídua que acabe de conèixer…’),
• el trajecte en camió de nit que em fa pensar en la novel·la ‘Combat de nit’ que l’Espinàs va escriure el 1958 i que ocupa onze versos que comencen ‘Voldria conduir un camió, de nit, per França, per León…’,
• la tràgica mort de l’avi esdevinguda quan Estellés tenia onze mesos i que s’estén al llarg de setze versos que comencen ‘Vaig ser el primer net i el iaio se me’n duia al braç a la Societat dels Colombaires…’,
• les referències a les catedrals de León, Ávila i Zamora que ocupen setze versos que comencen ‘Pense en la catedral de León, la recorde a la nit, al matí…’,
• la història del veí de l’escala que té una filla monja que el visita de tant en tant i que ocupa gairebé una trentena de versos que comencen ‘Els veïns del primer -“Oh, què tal, com està”- potser tornaran ara del cine…’

Un seguit de supressions pensades de cara a l’esponjament del recitat i que en gairebé tots els casos –l’episodi de la mort de l’avi jo no l’hauria suprimit– podria entendre’s sense fer gaires esforços.

Però la supressió que em sap més greu és, a tocar del final, la dels trenta versos que comencen ‘L’autòpsia del iaio, allà , dessota el sol feroç de juliol…’ i acaben ‘I sóc ací. i no puc. No puc fer res.’ perquè són l’inici del ‘crescendo’ desesperat i ple d’angoixa amb què Estellés eleva fins a cotes altíssimes el final del poema. Sortosament s’han mantingut els divuit versos que van a continuació (‘Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací, entre misèria i pànic…’) i que arriben a l’apoteosi final del ‘O simplement a punt’ que clou el Coral.

Digueu-me llepafils, si voleu. Però afaitar més de la meitat de la cinquantena de versos del ‘crescendo’ final de ‘Coral Romput’ i reduir l’efecte angoixant que el poeta –i la guitarra del Toti— ens transmeten és una decisió que, amb la màxima humilitat, em permeto proposar que sigui reconsiderada en futures representacions.

—————————————————————————

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!