Aturat en un semàfor sento un soroll que immediatament em posa en estat d’alerta. Damunt de la moto com soc no puc veure ni d’on surt ni què el produeix però és un so, un clic-clic, molt característic que ja no sé si el sento directament, filtrat pel casc, o és el meu cervell que
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) Us presento el vídeo amb el dotzè -i últim- capítol d’aquesta sèrie que reprodueix els moments més interessants de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021. L’episodi d’avui el podeu veure aquí. De fet, m’adono que aquest capítol hauria
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb l’onzè -i penúltim- capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. En aquest capítol parlo del crític literari, pedagog i activista cultural Joan Triadú i de les iniciatives que l’any 2021
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el desè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. És un capítol bastant llarg en el qual parlo de com vaig començar a transitar per allò que els que hi
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el novè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. És un capítol bastant llarg en el qual parlo de tres coses ja conegudes pels seguidors d’aquestes Totxanes: La sèrie d’articles
Aquests dies penso molt en l’estiu de 1974. I no només perquè aleshores érem cinquanta anys més joves. Hi penso per aquest motiu, és clar, i per uns quants més que ara miraré d’explicar. El de 1974 era el nostre segon estiu de casats però, de fet, va ser el primer que l’A. i jo
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el vuitè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. Es titula ‘La ràdio des de dins’ i en un minut i mig descriu la meva entrada –absolutament per atzar– en
Un cop refet de la trompada que em vaig fotre un dia que plovia –i que vaig explicar en l’apunt anterior (aquest)– un dels costums que he recuperat aquest mes d’agost ha estat el de caminar cada dia una estona (d’aquesta manera els pesats dels meus metges deixaran de renyar-me). A més a més, des
Aquest mes d’agost, que a casa nostra està sent majoritàriament barceloní, l’estic dedicant a endreçar i ordenar la biblioteca, els arxius familiars i les carpetes on anem aplegant rebuts, factures i altres papers de caducitat diversa. També he aprofitat per afinar els continguts dels dos discos durs externs en els quals emmagatzemo tota la informació.
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el setè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 el podeu veure aquí. Es titula ‘El món del jurat literari’ i descriu en una mica més de tres minuts les conclusions sobre la feina
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Segur que recordareu que el primer apunt d’aquesta sèrie napolitana el vaig il·lustrar amb la imatge del panot de cinc cercles que configuren una flor. El símbol barceloní per excel·lència. L’apunt d’avui, el que tanca la sèrie, l’he volgut il·lustrar amb una fotografia del paviment del carrer
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) Ja us avanço que la peculiaritat napolitana de la qual parlaré avui té una dimensió personal meva força significativa. Tant, de significativa, que si no fos per la batalleta particular que de seguida us col·locaré entre pit i esquena potser no hauria merescut un apunt específic. Aquest,
Després de vuit anys i mig de servei he jubilat el meu estimat i amortitzadíssim iPhone 6S. No exagero si dic que s’havia convertit gairebé en el meu tercer ull, en la meva tercera mà, però uns problemes amb la bateria -símptomes inequívocs, segons els entesos, que l’aparell entrava en fase de decadència- m’han empès
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) No seré pas jo qui li negarà al Vesubi el prestigi que li pertoca dintre del gremi dels volcans. N’hi hauria ben bé prou amb el que va fer l’any 79 de la nostra era (vegeu aquí), quan amb una erupció no pas de lava, que fóra
(Vegeu aquí el capítol inicial) Cap al final de l’apunt anterior ha aparegut en escena un nom il·lustre: el del músic i musicòleg Enric Gispert (1925-1990) i al conjur de la seva figura no se m’acut res millor que exclamar un ‘tothom dempeus!’ en senyal de respecte i admiració per aquest home fonamental per a