(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) El meu debut laboral en el ram de la construcció el vaig fer el 1965, amb 15 anys. Havia acabat els quatre cursos i la revàlida del que aleshores s’anomenava ‘Batxillerat Elemental’ i m’atreia molt més començar a treballar, amb uns estudis combinats, que fer els dos
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Durant aquells sis ensopits i solitaris mesos de feina a Tarragona em vaig imposar el costum d’anar al cine un dia a la setmana, generalment a la sessió de la nit. Fent memòria diria que vaig freqüentar bàsicament dues sales però no descarto que hi hagués una
(La sèrie comença aquí) La plaça Imperial Tarraco m’ha semblat sempre una rèplica a escala casolana de la Place de l’Étoile de París. Un indret cèntric i de traçat circular que desprèn una certa sensació de solemnitat (potser per l’arc de triomf que hi té entaforat al mig) i que esdevé punt de convergència (amb
Resumida a grans trets, la meva vida laboral es podria dividir en dos períodes: els anys que em vaig dedicar al ram de la construcció -amb l’estudi, entremig, de la carrera d’aparellador- i els anys que vaig treballar a l’Administració catalana en el transcurs dels quals vaig desenvolupar una vida paral·lela d’escriptor i crític literari.
La setmana passada alguns diaris es varen fer ressò de la mort de l’àrbitre de futbol Angel Franco Martínez, l’home que, sense tenir-ne cap culpa, va ser el causant que en els primers anys de la dècada dels setanta les cròniques periodístiques i els papers oficials eliminessin el nom i el primer cognom dels àrbitres
Dies enrere, remenant papers vells i, sobretot, tebeos de quan jo era petit (anys 50) em van venir a la memòria unes quantes referències típiques d’aquella època que vistes amb ulls d’ara poden semblar gairebé marcianes. A part de la figura de Carpanta -una al·legoria no gens subtil (i tolerada, curiosament, pel règim) de la
Fer dansa durant seixanta anys és tant com dir que a aquesta noble activitat se li ha dedicat tota una vida. I això és, justament, el que la barcelonina Montse Colomé -que d’aquí a dues setmanes complirà seixanta-vuit anys- es dedica a fer d’un temps ençà: explicar damunt d’un escenari com han transcorregut tots aquests
Una molesta i inoportuna tendinitis concentrada a la zona interior del turmell esquerre que arrossego des de fa uns mesos -i conseqüència de tota una vida amb els peus plans- em porta finalment a unes sessions de recuperació que ara com ara em tenen ocupat durant quaranta-cinc minuts cada dimarts i cada dijous a primera
Zeleste, cinquanta anys: un espai de somni, dos noms per al record (Article publicat a Vilaweb el dilluns 15 de gener de 2024) (Vegeu-lo també aquí.) “És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.” Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’, premi Sant Jordi de novel·la 1976. Matí fred de gener
El 16 de juny d’aquest 2024 que acabem d’estrenar es compliran vint anys des que vaig començar a escriure aquest Bloc. Un espai on, a poc a poc i a mesura que es presenta l’ocasió, vaig explicant un munt de coses sobre mi i sobre el temps que m’ha tocat de viure. Si mantinc el
Aquests dies es compleixen vint anys que el President Maragall va considerar que al capdavant de la primera conselleria de Cultura del govern tripartit calia nomenar la prestigiosa dermatòloga mallorquina Caterina Mieras (vegeu aquí). Una consellera que, per cert, no va arribar a exhaurir els quatre anys de la legislatura: amb dos anys i mig
El suport genèric va ser una mesura legislativa que en la dècada dels vuitanta del segle passat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va instaurar per tal d’estimular l’edició de llibres en català. Explicat de manera molt resumida el suport genèric consistia en el següent: quan una editorial publicava un llibre en
Estimadíssima Mila, Mentre tu estàs gaudint ara mateix amb els teus avis bretons unes memorables vacances nadalenques amb samarreta i calça curta a cinc fusos horaris de casa, el dimarts passat l’agenda em va recordar que aquell dia es complien deu anys de la meva jubilació. Així doncs, el primer que vaig fer va ser
Els motius per preparar aquesta sèrie d’apunts els trobareu explicats aquí, en el capítol inicial de la sèrie. I el capítol anterior el trobareu aquí. ¿Què significa envellir en la meva circumstància present, avui, jo, ara?, es pregunta, des dels seus pletòrics 93 anys, el doctor Ramon Bayés. I respon amb unes quantes reflexions dignes
Pot semblar una tonteria, però tinc la impressió que quan m’arriba a les mans un llibre important les coses es conjuren de manera inesperada (i feliç) talment com si volguessin accentuar l’excepcionalitat de la situació. En fi, jo ja m’entenc… I miraré d’explicar-me. Fa un parell de mesos especulava en aquest apunt a propòsit d’un