Solcades

Eduard Solà Agudo

15 de juliol de 2018
0 comentaris

Les sorts

De totes les sorts de la meua vida, n’hi ha una que no hauria de passar desapercebuda.

Em refereixo a la ferum dels tarongers quan entra a casa pel cantó de l’Est, el del mar, que és per on s’escola la primera claror del dia.

Al juliol ja fa setmanes que la flor del taronger ha esdevingut el fruit menut, rodó i verd que ha d’engrandir-se i madurar. I a l’estiu la proximitat dels camps ja no es percep tant explícitament com a la primavera, però en queda una intermitent potència quan el vent de la nit escampa pels carrers i les cases l’olor de les seues verdors cítriques.

Cada poble té les seues olors canviants al llarg de l’any. La de la fusta cremant a les xemeneies, els quatre dies de fred, o la de les flors de la primavera, com les del gessamí. Fins i tot la de la brisa del mar, quan el Llevant retorna amb força a la costa. O la de la sansa, a la vora de les almàsseres. O la dels porcs de les granges, sobretot als marges dels pobles del Maestrat.

Fent ús de la poètica del cas, podria recordar-se que no va ser la propietat intrínseca de la roca allò que atorgà vida a Pigmalió, sinó l’alè vital del seu creador, en aquest diàleg constant entre els
sentits i el desig que, com més pretenem, sembla que de forma més subtil l’hem de merèixer si volem fer-lo nostre.

La mesura estellessiana de l’ésser. L’evocació dels seus grills, l’olor il•lustre dels fems. Allò que val. Només a això em volia referir ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!