Solcades

A dues passes de creuar la meta, s’aturà. Clavà la mirada a la línia i reconegué a totes i cadascuna de les persones que mos havíem esforçat per a que la seua voluntat fos una realitat, car un dia vam comprendre que allò era just i que li suposaria un gran bé que sens dubte mereixia.

A dues passes, però, aturat i esbufegant, contemplà a la seua gent, incrèdula, i mirà enrere.

I mos tornà a mirar, amb els ulls ben oberts, i mos dedicà un gest sincer d’amistat tot somrient i alçant la mà.

Aleshores, el més entès de natros aviat va interpretar que havia decidit decantar-se pel seu instint, una altra volta, i s’emocionà com si visqués en directe el final de Forrest Gump.

A dues passes, potser cinc, no més. Hauria vençut (de fet, podríem considerar que va vèncer), però va preferir saltar la tanca de la dreta i caminar fins a la barraca on servien aigua als corredors.

Jo, tot plegat, ho vaig comprendre uns dies més tard de la mà d’aquell amic en comú que s’emocionà fins a plorar com qui plora mentres prepara un sofregit amb molta ceba.

Aquell gest em va marcar moltíssim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!