llegir-escriure

En el darrer apunt, recolzant-me en un article d’en Jordi Puntí, vaig posar la lupa sobre dues errades gramaticals, l’una en l’etiquetatge i l’altra a la pantalla d’un ordinador, en dues empreses instal·lades a Catalunya: Àrea de Guissona i Decathlon. Ja he rebut resposta. Totes dues m’assseguren que arreglaran els problemes. Les dues respostes són breus. Decathlon no fa cap falta. L’Àrea de Guisson, pel seu cantó, no posa cap accent, cosa que interpreto que deu ser algun problema del teclat; no crec que facin com jo en els missatges del WhatsApp, que per anar ràpid no accentuo mai. Ara pateixo pel fet que no els vaig remarcar que, a més de les olives verdes, els dàtils, les prunes i tutti quanti tampoc porten òs.

Més enllà de les errades de picatge, ortogràfiques o gramaticals, que tots en fem perquè sempre se n’escapen (és una batalla perduda en què lluites com si la poguessis guanyar), voldria defensar la meva feina (si no ho faig jo, qui ho farà?), la de corrector i editor de textos. Els usuaris d’internet disposem de diccionaris en línia, com l’Optimot, i de traductors i programes de correcció, com els que podem trobar a Softcatalà, que ens faciliten molt la feina, que ens permeten resoldre dubtes de tota mena (des de lapsus i paraules que se’ns queden a la punta de la llengua fins a expressions que no havíem sentit mai, de ciència o esports, per exemple), però sempre, sempre, al final falta aquella ullada completa, que mira que les idees que es volen transmetre s’enteguin, que estiguin ben expressades, que siguin coherents amb el conjunt, que facilitin la feina al lector i no l’hi compliquin, encara que sigui l’etiqueta d’un producte comercial.

Corregir i editar un text sempre és una feina secundària (la primària és la redacció del text, esclar), i per això és una feina de qualitat, que dóna valor… I per això n’hi ha que es pensen que en poden prescindir, per allò de rebaixar costos, i llavors surten nyaps com els del darrer apunt, que es carreguen la imatge de l’empresa.

Ara bé, tampoc no em faig il·lusions. La majoria de clients segur que miraven el preu i en els accents ni s’hi devien fixar. D’aquí plora la criatura.

Estirant del fil del nen protagonista del Retrat d’un assassí d’ocells he arribat a aquest. “Ja veuràs, t’encantarà, es llegeix com un conte.” Això em van dir, i de fet, és un llibre que se segueix molt bé, que et pot divertir perquè has de desxifrar les coses que veu el protagonista, de 7 o 8 anys, i que acaba desembocant en un final que lliga tota la novel·la.

Tret d’això, és una altra novel·la que tracta els nens com si fossin adults incomplets, que retrata el món dels grans escapçat per la mirada de qui no sap com funciona el món (per exemple, quan el nen fa el retrat d’un instant amb Hitler, el Furia, i Eva Braun), però que és incapaç d’incorporar res més que aquest món escapçat, res del món propi d’un infant. En això, guanya l’Emili Teixidor. 

Foto: Maggie Hannann 

“El Fúria era força més baixet que el Pare i, en opinió de Bruno, de bon tros no tan fort. Tenia els cabells negres tallats força curts i un bigoti diminut, tan petit que Bruno es va preguntar perquè es prenia la molèstia de deixar-se’l o bé se n’havia descuidat un tros a l’afaitar-se. La dona que hi havia al seu costat, en canvi, era sens dubte la dona més atractiva que havia vist mai. Tenia els cabells rossos i els llavis molt vermells i, mentre el Fúria parlava amb la Mare, es va girar de cara a Bruno i va somriure, motiu pel qual es va enrojolar de vergonya”. (cap. 11 El Fúria)

La manera com l’autor transmet que el nen protagonista deixa enrere el passat a Berlín per viure només el present del camp és molt barroera. Per exemple, a Berlín tenia tres amics. A mesura que avança el relat, es va oblidant dels noms, ara l’un, ara l’altre i al final el tercer. No se n’oblida i després li tornen a la memòria, no els confon amb altres noms semblants, no els confon entre ells… Amb tres passos, tres amics oblidats.

La gràcia d’aquest llibre és que com que molta gent l’ha llegit el pots comentar. I la meva estranyesa és que ningú (de tres lectores) ha coincidit amb la meva idea del final, que és que el noi del pijama de ratlles es venja a través del nen protagonista. I que pot molt ben ser que jo, en una situació semblant, fes el mateix.

Al contrari d’un altre best-seller com El codi Da Vinci, el final fa bona l’obra.

En Jordí Puntí va publicar el 17 de juny una columna a El Periódico, El català, una olla a pressió, en què començava explicant un intent d’atemptat terrorista amb una olla d’aquestes a Oregon, als EUA. No entraré ara a comentar l’ús de la preposició a, en comptes de la més habitual en català de, com quan diem una olla de grills (o de caragols, a Mallorca i Menorca, segons l’Alcover) o les olles de vi blanc de la cançó, perquè no és l’objecte d’aquest apunt. Així que no penso valorar si olla a pressió és un gal·licisme (tolerable o intolerable, això són figues d’un altre paner), ni vull remarcar que al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) només hi surt olla de pressió. I no hi vull entrar perquè això m’obligaria a remuntar-me a l’origen del terme, uns cent anys enrere, com a olla exprés, un terme que encara es fa servir, però que no té el valor figurat que sí que té el títol de l’article d’en Puntí. Un valor que, d’altra banda, no recull el DIEC. I no hi entraré perquè darrere de cada paraula, de cada expressió, s’hi amaguen molts camins i dreceres que ens farien perdre el sender (o el senderi). Així que torno a la via principal. En Leonard Burdek entra a una oficina del Govern i diu que porta una bomba (l’olla) per fer explotar el rètol de la façana, perquè hi diu an enlloc d’and (és a dir, un en comptes d’i). Quan arriba la policia, descobreixen que l’olla és buida. El murri d’en Leonard ha aconseguit el que volia: cridar l’atenció sobre el rètol i, per tant (esperem-ho), que el corregeixin.

Si voleu llegir la columna d’en Puntí, l’esmentada i d’altres, cliqueu a l’enllaç següent: http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/firmes/jordi-punti/ 

De fet, la protagonista, la Lenore Beadsman, a diferència de la conxorxa, sembla la més assenyada de tot el reguitzell de personatges de noms impossibles (Stonecipher, Rick Vigorous, Bombardini, Spatula Spaniard, La Vache, Wang-Dang Lang). O més aviat la que intenta mantenir-se més assenyada. I esclar, si vols nedar, has de fer servir la ironia, que sovint cau en l’absurd, d’on surt un personatge molt destacable, Vlad l’Empalador, una cotorra que va la pena de seguir en el seu periple vital. Entremig, relacions familars, de parella, de feina…, i empresaris d’èxit, capaços de crear un paisatge de cap i de nou. Al final, em vaig quedar amb la sensació que se m’havien escapat coses i fins i tot amb el mal gust de boca de si havia entès o no el que sigui que m’hagués volgut explicar.

La novel·la culmina, com en una escena del germans Marx, en un edifici d’empresa on apareixen tots els personatges, com un intent de resoldre tots els nusos de totes les trames, propòsit que evidentment no reeixeix*, o potser sí, ni que sigui per reducció a l’absurd.

El que satisfà molt és l’estil. A cada moment, a cada pàgina. T’ho passes molt bé veient com construeix els diàlegs (com ara dues persones que xerren sobre dos temes diferents, cadascú a la seva a la mateixa conversa), l’acumulació de petits esdeveniments per fer avançar la trama cap a enlloc, les descripcions subjectives segons qui les fa…, com per exemple:

“No he vist mai una Lenore horitzontal. La Leonore al llit és una cosa proteica, d’un altre món. Estirada de costat, definida per la rotunditat d’un pit i la corba d’un maluc, tota ella és una S. Un entortolligament casual amb un coixí i es converteix ara en un senyal d’interrogació, ara en una coma, are en un parèntesi. I després s’espargeix davant meu, humida, amb una vulnerabilitat rara i completa, amb els ulls mirant els meus, i tota ella és una V. Confessaré que mentre escric tot aixo tinc la seva vamba a la falda. La claror suau del llum es reflecteix a la paret, sobre la meva espatlla, i es fon amb el gris inconstant i fred del parpalleig del televisor per projectar una ombra del mentó de la Lenore sobre la seva gola, una ombra que li tapa l’ínfima nou del coll que la punta de la mandíbula pilosa, d’un negre que pren mil tons diferents a mesura que ella respira, acarona suaument. Vés a saber quanta estona me la quedo mirant. El xiulet d’una carta d’ajust en forma de cap d’indi em treu del  somieig. Trobo que passar-me una certa estona asegut al llit m’entumeix terriblement el cul.” 

Dintre d’aquest món ple d’altres móns, em quedo amb les històries del Rick, l’editor. I és que una bona història ben explicada, directament a tu, amb interrupccions i tot, no té preu. 

*El company ja m’ha aclarit que es diu reïx, però jo això no ho he dit mai.

Malament si el debat de la llengua, si el debat sobre l’oficialitat del català i el castellà en el futur Estat independent que va obrir l’Oriol Junqueras en un article a El Periódico (El castellà i la República Catalana, 8 d’octubre del 2012), malament, dic, si el tanquem en fals, perquè el debat no tancat ens rebotarà a la cara al cap d’uns anys. Com es va tancar en fals el debat sobre Catalunya en l’invent de l’Estat de les Autonomies.

I tancar-lo en fals vol dir acceptar l’oficialitat del castellà com un mal menor per guanyar un referèndum, un mal menor perquè els castellanoparlants votin sí. Una premissa que sembla que tothom accepti d’entrada i que no recordo que ningú l’hagi argumentada. Al contrari, d’uns anys ençà s’ha fet evident que hi ha un independentisme que s’expressa en castellà.

Així que em sumo al debat només per reclamar que, en el cas de la llengua, deixem els tacticismes de banda i els politics tancats a l’armari amb cinta d’embalar a la boca, i diguem-nos les veritats a la cara. Si hem de construir una nova societat (que això és el que implica un nou Estat), no comencem amagant-nos coses. 

I tota aquesta reflexió ve a tomb de l’entrevista que l’Andreu Barnils ha fet a la la lingüista M. Carme Junyent per a Vilaweb. Una entrevista que val molt la pena, perquè t’obliga a repensar coses que creies que tenies clares. Aquí us deixo l’enllaç: 

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4128206/carme-junyent-jo-faria-servir-concepte-llengua-oficial.html 

 

I esclar, també n’he trobat que no els he trobat ni a l’un ni a l’altre. Són paraules com ara: 

“el bigoti prim i rexinxolat de pinxo de barri” (p.14)

“el Comissari Calvet, que ho manifassajava tot” (p.98)

“anaven sempre de tronc” (p.123)

“el gust àcid de les drupetes negres” (p.116)

 
Continuaré investigant en altres diccionaris i reculls. Si algun lector em pot il·luminar…

També n’hi ha que conec, esclar. Paraules i expressions sentides a l’àvia i a la mare i que no sé si són gaire conegudes encara, perquè denoten tota una època passada:

“portarà la teva mare pel camí de l’amargura amb aquesta ganyoneria i rancior que li ve de soca” (p.24). Aquest últim, que no sabia, l’entenc com a sinònim d’arrel.

“Jeia tot el sant dia” (p.24)

“jo no em trobo ben catòlica, ja em passarà” (p.123)

“aquest remaleït dolor que no em deixa de petja” (p.123)

“t’has begut el seny… No regeixes bé…” (p.129)

 
I després hi ha el seu estil, sobretot les comparacions, que són un raig de bon humor dins de la narració:

“Una cantarella que era mig somicó mig somnambulisme” (p.96)

“amb aquell aire de pepa de deu” (p.110)

“no se’ls ha de girar mai la tirada: són com els gegants de la Festa Major, que s’han de saber portar bé per fer-los anar cap a on vols…” (p.121)

“com el frare del baròmetre” (p.170)

“com si m’haguessin batejat amb la mà esquerra” (p.172)

“La Guilla era una donota lleganyosa, piteruda, blanca i flonja com el braguer de les vaques de l’estable” (p.200)

Finalment, vull destacar aquesta conversa del pare del protagonista amb un grup de veïns del poble quan s’enduien dos cossos del bosc (p.30). És un bon exemple de llenguatge popular que em va arrencar un llaaarg somriure:

“-Ep…!
-Què…?
-Res…
-Noi….!
-Sí que…!”

Val la pena llegir una novel·la parant atenció a la llengua. En aquest cas, aquestes línies només són una petita tria feta desvagadament. 

De vegades, les paraules, més que per entendre’ns, sembla que estiguin fetes per confondre’s, com si volguessin riure’s de nosaltres. Penso en les falses amistats. La mateixa paraula, diferents significats. Per exemple, l’adjectiu actual, que en anglès vol dir real, efectiu. O eventually, que sembla que vulgui dir eventualment, però no, vol dir finalment, al final.

Hi pot haver falses amistats en una mateixa llengua? Fa anys, la companyia T de Teatre va estrenar una obra titulada Homes! Abans d’aixecar-se al teló, projectaven un seguit de sentències, de frases cèlebres, amb l’home com a protagonista. Aquestes frases, però, barrejaven l’home amb el sentit de “sexe masculí” amb l’home com a “ésser humà”. I era curiós observar com les dones del públic reaccionaven a cada frase, i quan se sentien incloses i quan no. Així que sí, també hi ha falses amistats en una mateixa llengua. 

El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo. 

Dintre de les falses amistats entre llengües diferents hi podem incloure termes com ara liberalisme. En principi, “doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica”, segons Enciclopèdia Catalana. A casa nostra, és una mena de sinònim de conservador, de dretes, d’algú que està en contra que l’Estat intervingui o reguli massa l’economia del país. I en el cas de neoliberal, el mateix multiplicat per deu. Però en la tradició anglosaxona, no és pas així. Als EUA, liberal ha acabat convertint-se en un sinònim de socialista, o socialdemòcrata, el que aquí en diem “progressistes”. Fins al punt que va esdevenir una paraula tabú, que encara ara es fa servir com un retret per desqualificar el contrincant electoral. Fins i tot, seguint una tradició anglosaxona, s’abreujava la parauleta en la lletra inicial, L. Aquest tabú després es va transmetre a les lesbianes, que també han rebut the L word, per no dir les coses pel seu nom. D’altra banda, el partit conservador dels EUA és el Partit Republicà, que no cal dir que no té gaire cosa a veure amb els republicans d’aquí, els d’ERC. La república i els valors que se’n deriven, contraposats a la monarquia, es fonamenten en la igualtat i la solidaritat entre les persones. Res a veure amb els Bush i companyia.

Pel que fa a les falses amistats en una mateixa llengua, aquí en tenim una de ben clara al Parlament, entre el Partit Popular (PP) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). En aquest cas, he de posicionar-me a favor de la CUP, ja que el seu nom respon a una ideologia clara: deriva de la coalició Unidad Popular, de Salvador Allende, que va guanyar les eleccions presidencials de l’Argentina de 1970. Allende defensava arribar a una economia socialista estrictament a través de processos democràtics (era contrari a la via armada) i sense un partit únic. En el cas del PP, no es recolza en cap tradició política anterior, que jo sàpiga. És la reconversió del nom d’Alianza Popular, nascuda després de la mort del dictador, quan termes com ara conservador i liberal eren força mal vistos. 

I esclar, no em puc deixar la gran falsa amistat de la política catalana, la superparauleta que ens fa anar de corcoll, que provoca confusions i passions: nacionalisme.

A Europa, els partits nacionalistes acostumen a ser d’extrema dreta o directament neofeixistes, i basen el seu discurs en la xenofòbia i la recuperació de la sobirania nacional en contra de la UE. Ja es veu que a Catalunya la paraula nacionalista se situa a l’extrem contrari. El nacionalisme català, el catalanisme, té una tradició integradora, de base cultural, i és europeista. Tot i això, hi ha gent que juga amb les paraules i fica al mateix sac tots els nacionalismes i tots els nacionalistes, com podria ficar-hi tots els liberals, republicans o populars. I fins i tot n’hi ha que hi fiquen el nacionalisme català actual (o real) i el nazisme alemany dels anys 30… I au, ja tenim les falses amistats enfotent-se de nosaltres a la cara. Això sí, a diferència, de l’actual que he comentat al principi, no són casualitats divertides, sinó badalls immensos de mala bava.

 

Uf. Quina densitat. De noms i de títols i de referents i de temes. L’epíleg, en què fa un llistat de tots els contes, dóna gràcies, explica gènesis… m’ha servit per resituar dins del cap els contes acabats de llegir, i se m’han fet més clars. Tot i això, imprescindible la relectura (al cap d’un temps).

Borges en alguns relats fa una cosa curiosa, que és comentar, analitzar els relats al final dels relats, però dintre dels relats (La busca de Averroes, Abenjacán el Bojarí). Així, un cop has llegit la història, veus que encara falten un parell de fulls que dedica a interpretar el que ha escrit i que et fa obrir la ment, crea metàfores que no havies vist, potser perquè estaves immergit en la lectura del relat, i que no hauries vist, perquè un cop acabat el conte no tothom dedica uns minuts a pensar en el que ha llegit, sobretot si el tren ja està entrant a la teva estació. 

Foto: Sara Facio, 1982

 

“Vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi mi dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplicavan sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del mar Caspio en el alba, vi la delicada osatura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invérnaculo, vi tigres,” (El Aleph)

El recull és una barreja/acumulació/abocador de noms i títols que no saps on comença la ficció i on la intervenció del creador. Personatges reals, com Averrois, i d’altres que tal com els treballa és clar que són inventats, com Pedro Damián, i per acabar-ho d’adobar, ell mateix, Borges, apareix en un parell de contes. Pel mig, cites de llibres en llatí i d’autors que no saps què pensar. Un devessall d’intel·lectualitat. I de fet, això tant és, perquè ni la lectura ni la reflexió ni els móns que t’obre queden afectats per aquesta barreja de fantasia i realitat. M’ha encantat al conte d’El Aleph el personatge que escriu un gran poema i ell mateix el comenta i l’analitza, llavors Borges diu: “comprendí que el trabajo del poeta no estaba en la poesía; estava en la invención de razones para que la poesia fuera admirable”. Genial.
 

L’ortografia i la gramàtica del català responen al respecte a la diversitat dialectal, un respecte que es concreta en un estàndard composicional, és a dir, una variant que deixa fora els trets més locals però recull els principals de cada varietat. Aquest estàndard és la variant que cap parlant no fa servir al carrer però en la qual tots els parlants es poden sentir identificats. L’estàndard del castellà, en canvi, és basa en un dialecte, i per tant no hi ha hagut mai gaire debat sobre els dialectes. O no n’hi havia hagut. La diversitat i el pes del castellà americà comença a reivindincar el seu lloc. Com va fer Raúl Ávila encara no fa un any a València: “Si hay diccionarios de argentinismos, ¿por qué no hay uno de españolismos?” Ávila és professor i investigador del Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios d’El Colegio de México i, el 27 de juny de l’any passat, en una conferència a la Nau Centre Cultura de la Universitat de València, va reivindicar coses tan lògiques com “¿Por qué si aretes es mucho más utilizado que pendientes por toda la comunidad, esta última es la forma consagrada?” (entrevista a l’edició digital d’El País). Se’ls gira feina, als membres de la RAE. Aquest debat sobre la diversitat, en català ja l’hem fet. Fa més de cent anys que el vam començar, amb mossèn Alcover i Fabra, i em sembla que s’ha fet bona feina, malgrat les interferències polítiques.

Els problemes del castellà són diferents del català, però també en tenen. En els darrers tres apunts n’he assenyalat alguns: el dequeísmo, que provoca inseguretat i en conseqüència ultracorrecions (queísmo); el leísmo, conseqüència del fet que els CD de persona siguin introduïts per la preposicó a; l’ordre dels pronoms febles, com a me se, per se me; la no concordança de nombre entre pronom i complement; la flexió verbal…

Uns cinc milions de parlants del català no el tenen com a llengua materna, segons dades de la Plataforma per la Llengua: “Al conjunt dels territoris de parla catalana, unes 4.383.000 persones declaren tenir el català com a llengua inicial i materna, mentre que el total de persones que declaren parlar el català s’eleva fins als 9.856.000 parlants. Per tant, hi ha 2,25 parlants de català per cada parlant inicial d’aquesta llengua. Així, el català té un comportament més semblant al francès i a l’anglès, que tenen 2,82 i 2,52 parlants per cada parlant inicial respectivament, que al castellà, que disposa de 1,65 parlants per cada parlant inicial.” (InformeCat 2013. 50 dades sobre la llengua catalana, p.7). La dada és bona, perquè indica que molts dels parlants del català l’han après fora de casa, fora de la família. Això sí, en aquestes circumstàncies, el calc directe del castellà és el més normal. Són casos com els que cita Albert Pla Nualart a Això del català (p.48), no penso assistir, per suposat o com no, expressions que com que estan formades per paraules catalanes, sonen bé, sonen català, i passen desaparcebudes, a diferència de xuleta, xulo i xivato, amb una o final que ens obre el dubte. Durant molts anys, en català s’ha perseguit els barbarismes (us en recordeu del Vostè jutja del Puyal a TV3 i els seus paranys lingüístics?), i ens hem desfet d’un bona pila (bussó, tetxo, llavero, hasta demà… que jo mateix deia de petit), però la castellanització ha continuat i ara arriba al món dels pronoms febles, per exemple. I no només de les combinacions de pronoms, fins i tot el verb haver-hi s’ha reconvertit en haver, ras i curt.

La interferència del castellà també està en els referents. A Catalunya hem perdut el francès com a llengua de cultura a l’ensenyament, fagocitada per l’anglès, i tenim un gran desconeixement de l’italià, dues llengües que podrien servir per compensar la influència de l’espanyol, que ho inunda tot.

En definitiva, tenim un català castellanitzat, a un nivell diferent que el dels nostres avis, que deien desdeluego però no es deixaven ni un pronom feble. Per mi l’únic debat és on decidim posar la ratlla, nosaltres, els parlants en conjunt, com a societat: acceptem el dequeisme de No hi ha manera de que funcioni? admetem un lo neutre normatiu per lo bo i per lo dolent…? I ho fem amb l’objectiu de facilitar l’aprenentatge, i per tant la transmissió de la llengua? A mi no em sembla clar que aquest sigui l’efecte. Més aviat em fa la sensació que tot plegat respon a una certa idea de complex d’inferioritat, que resumiria en una conversa que vaig sentir fa temps a una mare que parlava amb una altra sobre les notes dels fills: “bé, a mi ja m’està bé que el meu fill aprengui català, però que no sigui tan complicat, que el que ha d’aprendre bé de veritat és l’anglès”. No cal dir que el seu fill havia suspès català.

En fi, no em puc treure de sobre la sensació que a cada bugada perdem un llençol i que això no porta enlloc, bé, potser sí, a la dialectalització.

Destaco la diatriba contra els nacionalistes d’un dels personatges que veu com s’esfondra l’imperi i ho fa veure a fill i nét, el comte Chojnicki, que acaba en un manicomi a Viena pressentint la mort de l’emperador.

El millor, l’estil de la narració, per sobre de la trama, que avança a poc a poc i vas seguint pas a pas. Entre l’estil, les descripcions de tot: de les maniobres militars, del que se sent jugant a la ruleta, del vent entre els castanyers, de la festa del centenari.

“Mentrestant, per sobre del cel del “bosquet” van aparèixer els núvols, esperats de feia estona. Els trons s’acostaven, però les orquestres militars els dominaven. Quan fou vespre, i les veles, els carros, els paperets i les danses van quedar enrere i es van encendre els fanalets, ningú no va reparar que unes ventades sobtades els balancejaven fortament, més del que pot aguantar un fanalet de revetlla. Els llampecs que il·luminaven cada vegada més intensament el cel no es podien comparar, però, amb el castell de focs artificials que la tropa manipulava a la banda de darrere del “bosquet”. En general, la gent s’inclinava a creure que els llampecs que es veien de tant en tant eren coets que havien fallat. Algú va dir de sobte:
     -Està a punt d’esclatar la tempesta!
     I una remor tempestuosa s’escampà pel “bosquet”. Tothom es va preparar per a la fugida (…)”

Val la pena cercar La marxa Radetzky, una de les més populars de Strauss,i posar-te-la a tot volum en algun passatge de la novel·la, com ara l’entrada del tinent al bordell.

1 f. [LC] [RE] Acció d’expiar; l’efecte.

2 f. [LC] [RE] Mitjà amb què hom expia una culpa o un crim.

Expiar:

1 v. tr. [LC] [RE] Esborrar (una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específica.

2 v. tr. [LC] Algú, reparar (un crim, una falta) per la pena que sofreix, que li ha estat imposada. Si és culpable l’enviaran a la garjola i expiarà els seus crims.

En fi, la literatura com a expiació.

– Queremos ir a Cadaqués en lugar de a Roses

– L’amenacen d’expulsar-lo
– La proposta consisteix en la incorporació del concepte de videoclip

– La proposta consisteix a incorporar el concepte de videoclip

D’altra banda, davant de la conjunció que la preposició cau.

-Em sent molt honrat que el Sr. Pujol pensi això de mi

-Va insistir que li donessin les claus del pis

Igual que passa en francès i italià:

-Je suis très honoré que M. P. pense cela de moi

-Insistette che gli dessero le chiavi di casa

Però no en castellà:

– Me siento muy honrado de que el Sr. Pujol piense esto de mi
– Insistió en que le diesen las llaves del piso

Un dietari personal, amb un plantejament clar. “Nit del 6 al 7 d’agost de 2009. Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. Així arrenca el llibre. I per no acabar fent cercles sobre el mateix, es marca un any. Durant aquest any es reinventarà i es buidarà, i al final, farà balanç.

Un llibre atrevit, valent i sincer, i ben escrit, que se surt de la tendència dominant. Hauria de ser el segon llibre que tothom es comprès aquest Sant Jordi per començar-lo a llegir a l’agost i fer coincidir la lectura amb els dies o, si més no, per llegir-lo sense pressa, sense el neguit d’una trama que t’empeny a acabar.

Esteve Miralles entrevistat per Xavier Manuel a la Biblioteca de Masquefa. Foto: Marga Olomí.

“17 d’agost
Nens que criden perquè els arriben els gelats, i estaven jugant a amagar-se. (Quan ens amaguem, ¿volem que ens trobin, que ens deixin sols, que ens trobin a faltar?).”

“18 d’agost
(…) hi ha també una seducció de dominació, que és un joc en què algú pot posar en joc estratègies de la seducció lúdica, i les pot pervertir, amb l’objectiu d’obtenir un profit individual de l’altra persona, que a més (si pot ser) ha de quedar convençuda que ha fet el que ha fet per voluntat pròpia.”

“20 d’agost
El cunyat del Leo és un mestre de fer volar converses i riem molt. Compartim la ironia com a joc de relació humana; el Leo, com a solter tronera, assumeix el paper de l’ase dels cops, amb molta esportivitat i simpatia. És un joc que em fa sentir a casa. La ironia dolça és filla de la subtilitat, i tenir-la i posar-la en joc (mai en contra de ningú, per molt que a tots ens vagi tocant el rebre per torns) demostra saber que l’important no és el que es diu, sinó el que es viu.”

“21 d’agost
Aquests polsos són un joc pervers, perquè qui té el poder no l’exerceix formalment; al contrari, espera que sigui el subordinat (jo, en aquest cas) qui se l’autoapliqui, qui actuï de tal forma que no faci necessari explicitar que aquella és una relació de poder.”

“15 de desembre
No es pot dir “si ho vols veure així” a algú amb qui pretens tenir i mantenir coses en comú al llarg d’un temps.
   Merda.”

“13 d’abril
En la llista de virtuts que he pogut enumerar més amunt, extreta d’alguns passatges humeans, m’excita que inclogui el discerniment. Com una qualitat moral. I m’excita perquè em sembla una reivindicació pendent.
   Sobretot, una reivindicació defensiva: perquè vivim una època d’apologia de la confusió. O, més precís, d’apologia de la impossibilitat de discernir moralment.”

“20 d’abril
I conclou: “L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients”. Més: “La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals”.
   Més: “És criminal tot el que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli.”