Tret d’això, és una altra novel·la que tracta els nens com si fossin adults incomplets, que retrata el món dels grans escapçat per la mirada de qui no sap com funciona el món (per exemple, quan el nen fa el retrat d’un instant amb Hitler, el Furia, i Eva Braun), però que és incapaç d’incorporar res més que aquest món escapçat, res del món propi d’un infant. En això, guanya l’Emili Teixidor.
Foto: Maggie Hannann
La manera com l’autor transmet que el nen protagonista deixa enrere el passat a Berlín per viure només el present del camp és molt barroera. Per exemple, a Berlín tenia tres amics. A mesura que avança el relat, es va oblidant dels noms, ara l’un, ara l’altre i al final el tercer. No se n’oblida i després li tornen a la memòria, no els confon amb altres noms semblants, no els confon entre ells… Amb tres passos, tres amics oblidats.
La gràcia d’aquest llibre és que com que molta gent l’ha llegit el pots comentar. I la meva estranyesa és que ningú (de tres lectores) ha coincidit amb la meva idea del final, que és que el noi del pijama de ratlles es venja a través del nen protagonista. I que pot molt ben ser que jo, en una situació semblant, fes el mateix.
Al contrari d’un altre best-seller com El codi Da Vinci, el final fa bona l’obra.