llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘El noi del pijama de ratlles’, de John Boyne

Estirant del fil del nen protagonista del Retrat d’un assassí d’ocells he arribat a aquest. “Ja veuràs, t’encantarà, es llegeix com un conte.” Això em van dir, i de fet, és un llibre que se segueix molt bé, que et pot divertir perquè has de desxifrar les coses que veu el protagonista, de 7 o 8 anys, i que acaba desembocant en un final que lliga tota la novel·la.

Tret d’això, és una altra novel·la que tracta els nens com si fossin adults incomplets, que retrata el món dels grans escapçat per la mirada de qui no sap com funciona el món (per exemple, quan el nen fa el retrat d’un instant amb Hitler, el Furia, i Eva Braun), però que és incapaç d’incorporar res més que aquest món escapçat, res del món propi d’un infant. En això, guanya l’Emili Teixidor. 

Foto: Maggie Hannann 

“El Fúria era força més baixet que el Pare i, en opinió de Bruno, de bon tros no tan fort. Tenia els cabells negres tallats força curts i un bigoti diminut, tan petit que Bruno es va preguntar perquè es prenia la molèstia de deixar-se’l o bé se n’havia descuidat un tros a l’afaitar-se. La dona que hi havia al seu costat, en canvi, era sens dubte la dona més atractiva que havia vist mai. Tenia els cabells rossos i els llavis molt vermells i, mentre el Fúria parlava amb la Mare, es va girar de cara a Bruno i va somriure, motiu pel qual es va enrojolar de vergonya”. (cap. 11 El Fúria)

La manera com l’autor transmet que el nen protagonista deixa enrere el passat a Berlín per viure només el present del camp és molt barroera. Per exemple, a Berlín tenia tres amics. A mesura que avança el relat, es va oblidant dels noms, ara l’un, ara l’altre i al final el tercer. No se n’oblida i després li tornen a la memòria, no els confon amb altres noms semblants, no els confon entre ells… Amb tres passos, tres amics oblidats.

La gràcia d’aquest llibre és que com que molta gent l’ha llegit el pots comentar. I la meva estranyesa és que ningú (de tres lectores) ha coincidit amb la meva idea del final, que és que el noi del pijama de ratlles es venja a través del nen protagonista. I que pot molt ben ser que jo, en una situació semblant, fes el mateix.

Al contrari d’un altre best-seller com El codi Da Vinci, el final fa bona l’obra.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent