llegir-escriure

Els pronoms febles són la gran bèstia negra dels estudiants de català. Bé, per ser més precisos, les combinacions de dos pronoms febles de tercera persona (li’n dóna, els els envia….) i les variacions dels pronoms febles en contacte amb les terminacions verbals (anem’s-en, more’t, convence-la, afanyeu’s-e…). D’aquests avui no en parlaré. Em fixaré amb les combinacions de dos pronoms, que fan suar tinta als alumnes de secundària, bàsicament per tres raons: l’allunyament entre la parla i la normativa, la necessitat de conèixer bé la sintaxi per aplicar la normativa i la diferència de sistema amb el castellà. Com que és un tema enrevessat, comencem a poc a poc. I per simplificar-ho, em centraré en el català central.

Imatge extreta de maredetres.blogspot.com  

se, reflexiu; lo, los, la, las, per substituir el complement directe i l’atribut; i le i les per al complement indirecte. El castellà no distingeix si un complement és determinat o indeterminat. Per als complements de lloc i complements verbals el castellà fa servir pronoms forts (hi vaig anar, fui allí), complements preposicionals (Van sortir del magatzem, però després hi van tornar; Salieron del almacén, pero luego volvieron al mismo) o res (en parlem?, hablamos?)

Fins aquí, cap problema. Tret que el plural de li és els, que coincideix amb el plural de el. I que els pronoms hi i en no existeixen en castellà.

En català, la cosa es complica quan substituïm dos complements alhora. No ens limitem a sumar els dos pronoms, sinó que quan entren en contacte hi passen coses, hi ha canvis, com que el li més el, la, els, les canvia per hi:

1.a dóna la mà a la filla: la hi dóna

1.b dóna el llibre a l’amiga: l’hi dóna

1.c envia les flors a la clienta: les hi envia

1.d envia els sobres al secretari: els hi envia

2.b Le puse los zapatos (a la sobrina): Se los puse.

En aquests exemples, el los substituex el CD caramelos/los zapatos i el se el CI los niños/la sobrina. A més a més, el pronom és obligatori amb el complement i sense. En castellà no es pot dir: *puse los zapatos a la sobrina. Així mateix, també és incorrecte però molt estès posar el pronom en singular encara que el complement sigui plural, com aquest exemple publicat a El Periódico el 16 d’abril d’enguany: Este derecho le ha sido denegado a miles de personas deshauciadas en España.

D’altra banda, en català no tenim problemes amb l’ordre dels pronoms, com sí que passa en castellà, en què les formes me se i te se, pròpies del castellà parlat, no són normatives: me se dijo per se me dijo.

En català, el canvi de li per hi que he explicat abans no té lloc en el plural, els, ni tampoc davant ho i en.
 

3.a dóna la mà a les filles: els la dóna

3.b dóna el llibre a les amigues: els el dóna

3.c envia les flors a les clientes: els les envia

3.d envia els sobres als secretaris: els els envia

3.e dóna això a la filla: li ho dóna

3.f envia això a les clientes: els ho envia

3.g dóna llibres a l’amiga: li’n dona

3.h envia uns sobres als secretaris: els n’envia

Aquest és el punt en què la normativa se separa més de la llengua parlada, i el que més maldecaps donava als estudiants de batxillerat. En aquest cas, coincideixo amb Albert Pla Nualart (Això del català, p. 111) que l’acceptació de els hi per als casos en plural, de l’hi per la hi i li ho i de n’hi per li’n simplifica la norma, i a més és evident que és tan genuïna una combinació com l’altra. Per mi, l’únic límit seria el de l’ambigüetat. Quan parlem, els antecedents, les persones a qui ens referim, acostumen a ser clars i, a més, si ens perdem en la conversa sempre podem tallar el nostre interlocutor i demanar-li un aclariment. Si escrivim un text sabent que el llegirà una altra persona, que no coneixem i que no ens coneix, segurament al cap dels anys, en un context del tot diferent, és preferible una solució com les de 3, o fins i tot repetir el complement, que caure en l’ambigüetat. Hi ha textos com ara articles en què les combinacions de 3 no se senten forçades perquè el tema que s’hi tracta, el lèxic especialitzat, l’exposició de les idees… l’allunyen del català parlat, col·loquial… I és que sembla que hem de donar per fet que el català parlat és l’única cosa que cal tenir en compte a l’hora de fixar la normativa, però el català escrit no és la simple transcripció damunt del paper del que diem. Si fos així, en tindríem prou amb una ortografia. Les interrupcions, les repeticions, les interjeccions, els gestos i les mirades… formen part de l’oralitat i no de la llengua escrita, que fa servir uns altres mecanismes per guiar el lector sense que es perdi en l’exposició de les idees. I creieu-me, no és pas fàcil.

Finalment, la simplificació d’aquesta norma potser, i només potser, ajudarà a aturar uns altres fenòmens, no genuïns, que estan agafant volada en la llengua parlada. Són casos com la desaparició sense manies dels pronoms hi i en (tinc aigua, vols?, aquest nen no es fixa), substitució del pronom hi (inanimat) per li (animat) (dóna-li corda, al rellotge), el calc directe del castellà (s’ho diré), el li plural (cantar-lis una cançó)…

En conclusió, dels tres punts que he citat al començament de l’apunt que dificulten l’aprenentatge dels pronoms febles, no és la normativa l’obstacle principal, sinó el pes del castellà en la llengua parlada, que ha canviat l’escenari. El quadre dels pronoms febles amb totes les combinacions possibles ha quedat fora de la realitat. Cal un canvi pedagògic.