Abans, fa temps, hi havia novel·les que acabaven amb el casament de la protagonista, i d’això en deien un final feliç. Orgull i prejudici, que es podria titular perfectament Darcy i Lizzy, tot i que no sona tan bé, respon a l’esquema de noia coneix noi, noia perd noi, noia recupera noi, però a l’Anglaterra rural del segle XIX, entre calesses, balls amb militars de casaques vermelles i molta gent desenfeinada.
La veu narradora ho sap tot i a tot el que passa hi fica cullerada. Els personatges s’expressen en els diàlegs, esclar, però després de deixar-los parlar, la veueta es fica pel mig a dir-hi la seva, a explicar-nos perquè la Jane ha dit tal cosa, o perquè el Darcy estava tan enravenat… Tots els gestos són analitzats, i tots poden ser malinterpretats, i encara més per nosaltres, que no en sabem res de com s’ha de correspondre una invitació a dinar amb gentilesa i de quines actituds són escandaloses, per exemple. Sort de la veueta narradora que ens va guiant. La trama es desenvolupa sense sorpreses. Endevines qui s’enamorarà de qui. I quan hi ha un tall prou profund en la història que no veus com es podrà cosir (i llavors l’interès és descobrir-ne la manera, perquè la intuició ja et diu que allò NO POT acabar així), llavors, oooh, apareix la casualitat: un viatge que no es pot fer, un destí alternatiu, una visita que s’allarga…
Foto: Retrat colorejat de Jane Austen sobre un dibuix de la seva germana Cassandra.
El personatge principal, la senyoreta Elizabeth Bennet està ben dibuixat. La seva evolució és l’eix de la novel·la. Sa mare i son pare, dos pols oposats, actuen com a antagonistes. El contrast entre els tres caràcters ens ajuda a aprofundir en el perquè de tot plegat. L’altre gran personatge, el senyor Fitzwilliam Darcy, és de xerrar poc i de molts debats interns. La resta, les germanes, el senyor Bingley, Charlotte… no estan tan ben dibuixats. Com a secundari, descataria el senyor Collins, em desperta una estranya simpatia.
Finalment, l’estil. La traducció d’Eulàlia Preses, que no surt a la portada, escampa aquí i allà llurs i quelcoms que em sembla que lliguen molt bé en la narració. Tant el narrador com els diàlegs són llargs i retòrics, fins i tot recargolats. És la gràcia d’aquesta novel·la. T’hi has d’acostumar, això sí. Aquest estil, que fa voltes i giragonses per dir les coses, és descriptiu de l’època i, en el mateix grau, propici a la ironia. L’humor britànic aquí apareix més que com a expressió subtil d’intel·ligència com a vàlvula d’escapament d’un societat de classes tancada amb pany i forrellat.
“L’estat de la senyora Bennet era realment llastimós. La més petita al·lusió a quelcom referent al festeig li produïa autèntics paroxismes de mal humor, i el pitjor era que, fos on fos que anés, estava certa de sentir-ne parlar. La presència de la senyoreta Lucas se li havia fet odiosa, perquè, com a hereva d’aquella casa, la detestava i n’estava gelosa. Sempre que Charlotte els venia a veure, ella deduïa que la noia anticipava el moment de la seva pssesssió i sempre que ella i el senyor Collins es parlaven en veu baixa estava convençuda que parlaven de la propietat de Longbourn i que, així que le senyor Bennet es moriria, les traurien, a ella i les seves filles, de la casa. De tot això, se’n queixava amargament al seu marit.
–Realment, senyo Bennet –li deia–, es molt dur pensar que Charlotte Lucas algun dia serà la mestressa d’aquesta casa i que jo em veuré obligada a anar-me’n a veure com ella ocupa el meu lloc.
–Estimada, treu-te del cap aquests pensaments tan tristos. Esperem coses millors. Fem-nos la il·lusió que potser seré jo el sobrevivent.
Aquesta idea no consolava gaire la senyora Bennet i, per tant, en lloc de respondre continuava queixant-se del mateix.
–No puc suportar de pensar que tota aquesta propietat serà d’ells. Si no fos per l’herència, no em preocuparia.
–De què et preocuparies?
–No em preocuparia de res en absolut.
–Donem gràcies que una propietat et preservi d’una tal indiferència.
(…)
També hi ha crítica. Contra les noietes joves que per manca d’educació i massa llibertat no tenen res al cap, contra les persones que tenen una façana agradable però per dins són menyspreables… Crítica social? No. Al final, els bons gestos de les persones bones de debò ho arreglen tot. La societat s’autocorregeix. Avui dia ja sabem que no és així; el 28 de gener de 1813 encara no.
