llegir-escriure

Uf. Quina densitat. De noms i de títols i de referents i de temes. L’epíleg, en què fa un llistat de tots els contes, dóna gràcies, explica gènesis… m’ha servit per resituar dins del cap els contes acabats de llegir, i se m’han fet més clars. Tot i això, imprescindible la relectura (al cap d’un temps).

Borges en alguns relats fa una cosa curiosa, que és comentar, analitzar els relats al final dels relats, però dintre dels relats (La busca de Averroes, Abenjacán el Bojarí). Així, un cop has llegit la història, veus que encara falten un parell de fulls que dedica a interpretar el que ha escrit i que et fa obrir la ment, crea metàfores que no havies vist, potser perquè estaves immergit en la lectura del relat, i que no hauries vist, perquè un cop acabat el conte no tothom dedica uns minuts a pensar en el que ha llegit, sobretot si el tren ja està entrant a la teva estació. 

Foto: Sara Facio, 1982

 

“Vi un poniente en Querétaro que parecía reflejar el color de una rosa en Bengala, vi mi dormitorio sin nadie, vi en un gabinete de Alkmaar un globo terráqueo entre dos espejos que lo multiplicavan sin fin, vi caballos de crin arremolinada, en una playa del mar Caspio en el alba, vi la delicada osatura de una mano, vi a los sobrevivientes de una batalla, enviando tarjetas postales, vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invérnaculo, vi tigres,” (El Aleph)

El recull és una barreja/acumulació/abocador de noms i títols que no saps on comença la ficció i on la intervenció del creador. Personatges reals, com Averrois, i d’altres que tal com els treballa és clar que són inventats, com Pedro Damián, i per acabar-ho d’adobar, ell mateix, Borges, apareix en un parell de contes. Pel mig, cites de llibres en llatí i d’autors que no saps què pensar. Un devessall d’intel·lectualitat. I de fet, això tant és, perquè ni la lectura ni la reflexió ni els móns que t’obre queden afectats per aquesta barreja de fantasia i realitat. M’ha encantat al conte d’El Aleph el personatge que escriu un gran poema i ell mateix el comenta i l’analitza, llavors Borges diu: “comprendí que el trabajo del poeta no estaba en la poesía; estava en la invención de razones para que la poesia fuera admirable”. Genial.