llegir-escriure

Els temps verbals ens serveixen per situar l’acció del verb en el temps. Així, el passat (simple o perifràstic) assenyala una acció passada en un període de temps que també ha passat: Ramon Llull va morir (morí) l’any 1315; el perfet d’indicatiu (abans pretèrit indefinit) assenyala un fet que s’ha realitzat en un període de temps que encara no ha acabat: La collita d’enguany ha estat magra, i l’imperfet d’indicatiu assenyala una acció passada que era present en un temps passat: Van arribar mentre sopàvem.

En aquests exemples, extrets dels Curs superior de gramàtica catalana, de Jeroni Marvà (Editorial Barcino; Barcelona, 1988) el complement de temps ens indica el temps verbal que hem d’utilitzar. L’any 1315 és un període passat, en canvi enguany situa el parlant dins del mateix període de temps que l’acció, i finalment l’imperfet no porta cap complement que limiti el temps de l’acció de sopar. Si intercanviem els complements de temps les frases esdevenen agramaticals: Ramon Llull va morir enguany, La collita de l’any 1315 ha estat magra, com també si introduïm un complement de temps al tercer exemple: Van arribar mentre sopàvem l’any 1315/enguany.

Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.

En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.

Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.

Per tant, quan comences a llegir Matilda, en un col·lecció juvenil, amb la marca des de 12 anys, i arranca així:

“Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque el hijo sea el ser más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.

Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convecidos de que su vastago tiene cualidades de genio.

Bueno, no hay nada malo en ello. La gente es así. Sólo cuando los padres empiezan a hablarnos de las maravillas de su descendencia es cuando gritamos: ¡Tráiganme una palangana! ¡Voy a vomitar!”

Doncs això, et dius: ep, això sona diferent. I és que en aquest llibre Roald Dahl trenca estereotips. El món dels nens no està idealitzat, i el dels adults tampoc. De fet, els adults estan caricaturitzats; en el cas de la directora de l’escola, fins a l’extrem. Els pares són tot el contrari del que consideraríem que han de ser uns pares prototípics. La bibliotecària i la mestra en són el contrapunt, dues illes. Enmig de tot plegat, la petita Matilda aprèn les normes d’aquest món on li ha tocat viure, i les aprèn jugant, fent trapelleries, que per això és una nena.

El més destacat de la protagonista, el que la converteix en heroïna, és que davant dels problemes que es troba pren la iniciativa per solucionar-los. No s’hi conforma. Fins al final, quan la petita Matilda es veu obligada a triar. I ho fa. No es deixa arrossegar.

De bon començament, al primer capítol, Dahl dóna una llista d’obres que la protagonista ha llegit a la biblioteca. És una mena de cànon. Tots els autors són anglosaxons, of course. Per si us interessa, aquí la teniu:

Nicolas Nickleby, de Charles Dickens

Oliver Twist, de Charles Dickens

Jane Eyre, de Charlotte Brontë

Orgull i prejudici, de Jane Austin

Teresa dels Urbervilles, de Thomas Hardy

Gone to Earth, de Mary Webb

Kim, de Rudyard Kipling

L’home invisible, de H. G. Wells

El vell i la mar, d’Ernest Hemingway

El soroll i la fúria, de William Faulkner

The Good Companions, de J. B. Priestley

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Brighton Rock, de Graham Green

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Pel que fa a l’estil, és clar i net, amb força diàlegs i un narrador que ens situa en l’acció i ens va picant la curiositat. Sobre la traducció, malament rai quan el nom de l’il·lustrador, Quentin Blake, surt més destacat que el del traductor, Pedro Barbadillo, que queda amagat entre els copyrights i l’ISBN. Això sí, cap dels dos no apareix a la portada.

Jo no esperaria als 12 anys per llegir-la.  

INFOMIGJORN

Infomigjorn és un butlletí sobre la llengua catalana que recull articles, notícies, ressenyes de llibres… i també informa de cursos, jornades… Tots relacionats amb la sociolingüística, la gramàtica històrica, la dialectologia, la literatura, la política lingüística, la normativa… Els continguts els selecciona Eugeni S. Reig. El butlletí funciona des del 12 d’agost del 2008, compta amb 10.300 membres i té dues versions, una de gratuïta i una altra de pagament, l’Infomigjorn Cap de Setmana. Això a banda, és interessant perquè ho fa des d’un punt de vista valencià.

Us hi podeu donar d’alta a migjorn.cat, on també trobareu un arxiu dels butlletins publicats.

Els temes de l’últim butlletí, el d’ahir dijous, el número 948, van ser els següents: 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
2) Diccionari normatiu valencià
3) Josep Lluís Navarro – Benvinguda al diccionari de l’Acadèmia
4) Felip Gumbau Morera – Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià
5) Francesc Esteve -Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri
6) Quim Monzó – Un desenllaç inesperat
7) El Tempir rebutja la ingerència del Govern valencià en l’AVL i demana unitat per fer-hi front
8) 46 sentències que demostren la unitat de la llengua
9) Alfons Esteve i Francesc Esteve – El Consell Jurídic Consultiu denunciarà acadèmies, tribunals i el govern valencià?
10) La Universitat de València demana a Fabra respecte per a la comunitat científica i la unitat de la llengua
11) El CJC dictamina que l’AVL no té competència per a definir el nom de la llengua
12) L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts
13) Sixto Ferrero – Vocabulari i Diccionari

CATALÀ SEMPRE

El Col·lectiu Català Sempre edita una revista en línia sobre llengua i cultura catalanes, Lletra. Fins ara se n’han editat 134; l’última, la d’aquest mes de febrer. A part d’això, té un grup de debat on us podeu subscriure i rebreu al correu les actualitzacions, així com l’enllaç a l’última Lletra. Darrerament, seguint els canvis viscuts al país, el grup de debat ha evolucionat cap al debat sociolingüístic i fins i tot polític.

En el darrer número hi trobareu articles, o extractes d’articles d’Aina Santamaria, Rosana Cantavella, Joan M. Tresserras, Carles Castellanos, Toni Soler, Vicenç Villatoro i Albert Pla Nualart, entre d’altres, i entrevistes a Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Carles Martí Casanova, fundador de l’associació El Tempir, d’Elx, a més de ressenyes de llibres i altres continguts. A la web també hi trobareu una pestanya amb totes les Lletra.

Us hi podeu donar d’alta a catala@sempre.cat, amb la paraula adhesió al títol del correu.

RODAMOTS

Jordi Palou va tenir una idea ben senzilla: enviar cada dia a un grup de subscripció un mot o una expressió a través del correu electrònic (i ara també a Twitter), acompanyat de la definició, de l’etimologia i d’alguns paràgrafs on apareix per situar-lo en el seu context, i d’aquesta manera contribuir a difondre i ampliar la nostra riquesa lèxica. Ho fa des del 1999 i compta amb més de 25.000 subscriptors.

El darrer és ser del morro fort.

“Ser molt tossut, recalcitrant, no gens disposat a deixar-se conduir per altri.

Dubto que puguis persuadir-lo d’acompanyar-te; ha dit que no i ja saps que és del morro fort.

[Etimologia de morro: d’origen incert, potser d’una base onomatopeica murr, expressiva d’una posició botzinaire dels llavis.]

“—Us vaig sentir discutir la nit que va venir. Sé que t’ho vas prendre malament i crec que estàs malalta des de llavors. Per què no et reconcilies amb ella?
Vaig negar amb el cap.
—La meva mare és del morro fort.
—De segur que t’estima molt.
—I un be negre amb potes rosses.
Ella no tenia ni idea del que era conviure amb la Demèter.
Aleshores, la Meritxell em va fer la segona confessió de la seva vida.
—Jo no tinc mare. No saps la sort que tens de tenir una mare.
Vaig agafar-li les mans i les hi vaig estrènyer amb força. Hi ha moments en els quals les paraules fan nosa.”

Maite Carranza, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

“Ella no callava i ell s’encenia com una mala cosa. Amb un home així no pots intentar raonar-hi. És millor deixar que s’esbravi i que llanci els plats contra la paret que no pas que te’ls llanci a tu. La Severiana, com que és del morro fort, no em feia cas i s’hi enfrontava, fins i tot s’hi tornava, però ho pagava molt car.”

Víctor Alexandre, Set dones i un home sol (Barcelona: Proa, 2009)

AL CARRER

L’Enric Gomà, guionista de professió, manté aquest grup, que es dedica a caçar frases al vol, sentides al carrer, tant en català com en castellà. El va fundar fa 14 anys, i actualment compta amb més de 700 informants per tot el territori, entre ells l’actor Paco Mir o l’escriptora Marta Rojals. El grup va néixer d’una deformació professional: de parar l’orella al carrer per recollir material amb què elaborar uns diàlegs creïbles.

L’últim al carrer és aquest, enviat avui mateix:

“El Jose Montoya ha sentit a la cantonada de Muntaner amb Provença, a Barcelona, una noia que parla pel mòbil:
-Escribe un poco guarro, pero me gusta.”

I també el trobareu en forma de columna al TimeOut, cada divendres amb El Periódico. Si us hi voleu subscriure, escriviu un correu a alcarrer@alcarrer.cat

EL BLOG DE L’OPTIMOT

L’Optimot, com deveu saber (si no, en teniu l’enllaç aquí al costat), és una eina de cosulta molt útil, que fa temps que funciona. El setembre del 2012 l’Optimot va engegar un blog amb l’objectiu, tal com explica a la web, de “difondre els dubtes lingüístics habituals, les novetats de l’Optimot i el funcionament del cercador”.

Us hi podeu subscriure i rebreu al correu electrònic, cada quinze dies, articles com aquest, el de dimecres passat:

“Noves fitxes de relatius al cercador

L’ús dels pronoms relatius sovint planteja dubtes. Per exemple, s’ha de dir “el tema del que parles” o “el tema de què parles?” “El professor el qual han contractat” o “el professor que han contractat?” Com es tradueix el pronom cuyo en català? L’ús dels pronoms febles en la mateixa frase que els pronoms relatius també és motiu freqüent de dubte: “la casa on hi viu” o “la casa on viu?”, “on diu això” o “on hi diu això?”. Recentment s’han incorporat al cercador de l’Optimot un grup de tretze fitxes que resolen aquests dubtes.”

Si us interessa, entreu a http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/optimot/ i allà hi trobareu la pestanya de subscripció.
 

L’estil és pla, gairebé oral, el d’algú a qui li costa escriure, que fa marrades, i se’n disculpa…, coherent amb el perfil del personatge. I a més, això a en Tísner li permet avançar accions futures –bé, tan sols apuntar-les–, i així crear en el lector aquell neguit de voler saber…

“Pel que l’Opoton sap, la gent galega natural vivia agrupada en tribus molt petites, i potser ara encara hi viu, cosa amb la qual es veu la seva poca empenta de poble. Les susdites tribus no són pas de mena gran, sinó xica, i pel que anàvem veient cada poble tenia la seva llei i no feia gaire cas, per no dir gens, del que deia o acordava la tribu veïna i amb això es veu la poca empenta de poble. En diuen pobles, car és costum d’aquella terra trobar-los pobles encara que solament sigui un petit grup de cases on viuen, a tot estirar, cinc o sis vints de galecs de la Fala Galega. I les cases no són ben agrupades en grups, ans molt escampades, i mai no saps bé si són d’aquest poble o del que ve al costat. Jo crec que ni ells mateixos no podrien dir a quina tribu pertanyen i ni la mateixa Dona Ximena no ho sabia determinar i no pas perquè ella fos dona de poc determini, quedi posat en el paper com a cosa de fer riure els amics. Els galecs s’assemblen una mica als maies en les coses del cap, car més aviat el tenen gros. Però són blancs i de color tirant a rosat i molts tenen els ulls de color clara i aigualida, que fa ben estrany de veure’ls i tot això els pervé, és heretatge, diguem, de la seva Tribu Gran que ara mateix serà explicada. Tal com nosaltres som asteques i d’asteques n’hi ha de diversa mena, ells són celtes de la mena galega, que pla bé ens ho van explicar quan era el seu temps.” 
                                                                (començament del capítol vuitè)

I entremig de la narració, l’altra cara de la moneda. En Tisner crea un efecte mirall en tot un reguitzell de petits detalls en què ens mostra la imatge inversa, com ara amb el nom de la terra descoberta: el Vell Astlan, ja que els asteques interpreten que és el país d’on va venir Quetzalcóatl, d’on surt el sol; o quan entren en contacte per primer cop amb la població vernàcula, unes dones que renten al riu, a qui bategen com a sususes, per ser aquesta la primera paraula que els senten dir…, i els pedropérez, i el rei Tantomontamontatanto, i la religió autèntica, esclar… I així ens adonem del veritable xoc de cultures, sense alliçonaments, de manera planera, en primera persona.

No cal dir que el vell Opoton no es penedeix de res, que tot el que els asteques van fer és digne d’elogi, ja que la seva missió era la més elevada de totes. Les conclusions són cosa del lector.

La meva, pel que fa a l’estil i la història, és que podria ser un best-seller però que hi falta alguna cosa. Tot i així, és un llibre singular, gairebé una raresa, i val la pena llegir-lo i gaudir-ne.

El personatge principal, la senyoreta Elizabeth Bennet està ben dibuixat. La seva evolució és l’eix de la novel·la. Sa mare i son pare, dos pols oposats, actuen com a antagonistes. El contrast entre els tres caràcters ens ajuda a aprofundir en el perquè de tot plegat. L’altre gran personatge, el senyor Fitzwilliam Darcy, és de xerrar poc i de molts debats interns. La resta, les germanes, el senyor Bingley, Charlotte… no estan tan ben dibuixats. Com a secundari, descataria el senyor Collins, em desperta una estranya simpatia.

Finalment, l’estil. La traducció d’Eulàlia Preses, que no surt a la portada, escampa aquí i allà llurs i quelcoms que em sembla que lliguen molt bé en la narració. Tant el narrador com els diàlegs són llargs i retòrics, fins i tot recargolats. És la gràcia d’aquesta novel·la. T’hi has d’acostumar, això sí. Aquest estil, que fa voltes i giragonses per dir les coses, és descriptiu de l’època i, en el mateix grau, propici a la ironia. L’humor britànic aquí apareix més que com a expressió subtil d’intel·ligència com a vàlvula d’escapament d’un societat de classes tancada amb pany i forrellat.

“L’estat de la senyora Bennet era realment llastimós. La més petita al·lusió a quelcom referent al festeig li produïa autèntics paroxismes de mal humor, i el pitjor era que, fos on fos que anés, estava certa de sentir-ne parlar. La presència de la senyoreta Lucas se li havia fet odiosa, perquè, com a hereva d’aquella casa, la detestava i n’estava gelosa. Sempre que Charlotte els venia a veure, ella deduïa que la noia anticipava el moment de la seva pssesssió i sempre que ella i el senyor Collins es parlaven en veu baixa estava convençuda que parlaven de la propietat de Longbourn i que, així que le senyor Bennet es moriria, les traurien, a ella i les seves filles, de la casa. De tot això, se’n queixava amargament al seu marit.

–Realment, senyo Bennet –li deia–, es molt dur pensar que Charlotte Lucas algun dia serà la mestressa d’aquesta casa i que jo em veuré obligada a anar-me’n a veure com ella ocupa el meu lloc.

–Estimada, treu-te del cap aquests pensaments tan tristos. Esperem coses millors. Fem-nos la il·lusió que potser seré jo el sobrevivent.

Aquesta idea no consolava gaire la senyora Bennet i, per tant, en lloc de respondre continuava queixant-se del mateix.

–No puc suportar de pensar que tota aquesta propietat serà d’ells. Si no fos per l’herència, no em preocuparia.

–De què et preocuparies?

–No em preocuparia de res en absolut.

–Donem gràcies que una propietat et preservi d’una tal indiferència.

(…)

També hi ha crítica. Contra les noietes joves que per manca d’educació i massa llibertat no tenen res al cap, contra les persones que tenen una façana agradable però per dins són menyspreables… Crítica social? No. Al final, els bons gestos de les persones bones de debò ho arreglen tot. La societat s’autocorregeix. Avui dia ja sabem que no és així; el 28 de gener de 1813 encara no.

Més d’un cop m’ha passat que després de publicar un apunt hi torno a entrar per corregir algun error, des d’un accent que hi havia de ser i no hi era fins algun castellanisme subtil. D’altres vegades entraria a canviar algun exemple, a millorar la redacció d’algun paràgraf… Com que això seria un començar i no acabar, m’ho vaig prohibir. El que està penjat, penjat està. Ara bé, he decidit aprofitar el meu primer apunt del 2014 per fer allò que se suposa que s’ha de fer al gener: un repàs de l’any que se n’ha anat.

Als qui hi entreu avui per primer cop, potser que deixeu aquest apunt per més endavant. Als habituals, espero que us ho passeu bé.

Comencem.

Veiem el que fa per retratar en Carlos Barral:

“Al carrer de Provença, número 219, entre Rambla de Catalunya i Balmes, a la part de muntanya, hi havia –parlo dels anys cinquanta– un edifici l’entrada del qual denotava la presència d’uns tallers. Un rètol petit proclamava el nom de l’empresa, I. G. Seix Barrall S.A. Les inicials indicaven, als entesos, que es tractava d’uns indústries gràfiques. Hi havia passat moltes vegades d’adolescent amb amics de l’Institut Balmes o amb el meu germà i els meus pares. La façana era grisa, del color del plom de les linotopies. En Carles, d’estudiant, em deia a mi i a altres companys que en aquell edifici li tenien destinat un nínxol per a tota la vida. “Però no penso venir-hi. Tinc altres projectes”. I tots sabíem que com en Costafreda i Jaime Gil, pensava en una fugida a l’estranger, que mai no es va arribar a concretar. El cert és que, acabada la carrera i amb el parèntesi del servei militar, en Carlos va entrar a treballar a les I. G. del rètol, i allí va desenvolupar la part més important de la seva carrera d’editor al llarg dels anys seixanta, tot i els entrebancs i els ensurts que es van anar succeint”. (pàg. 100, sota el titolet de La casa fosca. Edicions 62, Barcelona, 2009)

Les pàgines recullen moments emotius, com l’estada de Castellet al sanatori de Puig d’Olena, que fa servir de punt de partida per retratar Manuel Sacristán a través de la vintena de cartes que va rebre; i de subtilment divertits, com la conversa entre Dámaso Alonso i Salvador Espriu tot sopant a Gandia el 1959, gràcies als comentaris sembrats per Castellet, observador extern; i també d’agudesa intel·lectual, com la conversa amb Joan Fuster a Formentor, el mateix 1959, que escriu, recrea, com si l’hagués transcrita d’una gravació, i fins i tot de lluita clandestina i presència asfixiant de la dictadura…

I tanca el llibre amb dos versos del Poema inacabat de Gabriel Ferrater –… no teníem records. Érem el record que tenim ara…– i amb un índex onomàstic de 7 pàgines!   

Només cal una mica de curiositat.

Aquí acaba una aventura de tres anys. El temps que he trigat a llegir el Llibre del desassossec, de Bernardo Soares, pseudònim de Pessoa, no respectat. És una obra esmicolada en un prefaci i dues parts, l’Autobiografia sense fets, mosaic abstracte de 481 tessel·les sense títols, o gairebé, i Els grans fragments. L’obra va néixer d’un bagul el 1982. Deu ser el bagul més mític de la literatura. Pessoa hi guardava més de 25.000 textos de tota mena. És una obra inacabada, però només ho sembla pels quadratins que hi trobes de tant en tant, signe d’un espai en blanc deixat per l’autor, i alguns d’altres de més convencionals. La fragmentació és de Pessoa i l’elaboració dels fragments dels qui van venir al darrere. No hi ha ni una història ni una trama que t’estirin en la lectura. Només hi ha un personatge, o més aviat una veu narrativa, i un estil (llegiu els punts 83, 84 i 370). Tots dos, veu i estil, diferents de, com a mínim, totes les lectures que he apuntat en aquest blog. Per atzars diversos, Llibre del desassossec es va convertir en la meva segona lectura, la que duia sempre a la guantera del cotxe o a la bossa del portàtil, per quan tenia una estona morta. Des de bon començament se’m va fer molt difícil llegir-ne cinc pàgines seguides. Pessoa t’obliga a parar, a obrir pauses per pensar el que acabes de llegir, a tirar enrere i rellegir. És per tant una lectura lenta. I és una lectura gratificant i estimulant, assaborida. I ja m’està bé això, que hi hagi lectures calmades, i hi puguis tornar quan vulguis sense donar ni demanar explicacions, com un bon amic.
 
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, que surten a la portada i en un lloc destacat, per a Quaderns Crema.
 
 

Foto: Fernando Pessoa, el 1914 (S.A. i Maria José de Lencastre).

L’estructura del llibre em facilita passar de l’explicació a l’exposició. 

96. Veig els paisatges somniats amb la mateixa claredat amb què contemplo els reals. Si guaito sobre els meus somnis és sobre alguna cosa que guaito. Si veig la vida passar, somnio alguna cosa. (…)

172. (…) Dues coses només m’ha donat el Destí: uns llibres de comptabilitat i el do de somniar.

179. (…) El més alt de nosaltres no és res més que un coneixedor més pròxim del buit i de la incertesa de tot. (…)

193. (…) Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.
(…)
Sóc una mena de carta, d’un coll antic i desconegut, que és l’única que ha quedat del joc perdut. No tinc sentit, no conec el meu valor, no tinc a què comparar-me per trobar-me, no tinc per a què servir per conèixer-me. (…)

200. (..) Somnio perquè somnio, però no pateixo l’insult propi de donar als somnis un altre valor que el de ser el meu teatre íntim, com no dono al vi, del qual tanmateix no m’abstinc, el nom d’aliment o de necessitat de la vida.

238. Ens cansem de tot, excepte de comprendre. El sentit de la frase és a vegades de mal copsar. (…)

260. L’art consisteix a fer sentir als altres allò que sentim nosaltres, a alliberar-los d’ells mateixos, proposant-los la nostra personalitat com a especial alliberament. (…)

268. L’olfacte és una vista estranya. Evoca paisatges, sentimentals amb un dibuix sobatat de l’inconscient. (…)

270. L’art ens allibera il·lusòriament de la sordidesa de ser nosaltres. Mentre sentim els mals i els afronts de Hamlet, príncep de Dinamarca, no sentim els nostres –vils perquè són nostres i perquè són vils.
(…)
Posseir és perdre. Sentir sense posseir és guardar, perquè és estreure d’una cosa la seva essència.

295. (…) Els compradors de coses inútils sempre són més savis del que es pensen –compren petis somnis. Són infants a l’hora de comprar. Tots els petits objectes inútils el reclam dels quals en saber que tenen diners fa que els comprin, els posseeixen amb l’actitud feliç d’un infant que arreplega petxines a la platja –imatge que per damunt qualsevol altra projecta tota la felicitat pueril.(…)

313. M’irrita la felicitat de tots aquells homes que no saben que són infeliços.

316. (…) Tots tenim per on ser menyspreables. Cadascun de nosaltres porta un crim fet o el crim que l’ànima li demana que faci.

…

El programa va començar amb tot un clàssic: Masquefa es diu amb e tancada, com ara Berga o Matadepera. És tot un misteri per què els forasters la fan oberta. Tampoc no ens hi emprenyem gaire.

D’altra banda, a Masquefa, com a molts llocs de Catalunya, canviem la e àtona per u quan la tònica és una o. No hi ha gaires casos. Màrius Serra n’esmenta tres: sogro, onclo i jonoll.

D’aquí van passar a una dita, un rodolí, que es diu sobre les masquefines, i que Màrius Serra va conèixer quan va anar a fer el programa a Piera: “masquefina, puta fina”. Com molt bé va remarcar l’Espartac Peran, no tan sols no ens vam ofendre, sinó que vam reivindicar que la dita és en plural: “masquefines, putes fines”; perquè no n’és una, en són moltes. Sembla que això ve d’una casa de barrets que hi havia a Barcelona al primer terç del segle XX, a la ronda de Sant Antoni, que era coneguda com a Can Masquefa. Una altra veïna, en canvi, va explicar que al segle XVI, quan Masquefa encara era un escampall de masies i cases aïllades, a tocar de la carretera el capellà en va obrir una, de casa de barrets. I tothom que hi passava hi parava. I d’aquí ve. I, és clar, en Màrius Serra va reivindicar noms com Can Masquefa per sobre de Riviera. 

Mentre els veïns explicaven tot això, anaven apareixent en pantalla piulades al Twitter. I em va cridar l’atenció aquesta: “A mi de Masquefa em sona una gasosa que bevien els meus avis, pot ser?”. Doncs si, pot ser. Fins fa pocs anys encara es podia trobar la gasosa marca La Masquefina, elaborada a Vila-seca. I també una taronjada. Això sí, no va arribar a ser tan popular com per donar lloc a una frase feta.

Pel que fa al lèxic, es van explicar les paraules següents:  

Corraló, també viva al Maresme, segons Màrius Serra, fa referència a un carrer estret. A Masquefa ent tenim dos: el corraló de l’Estació i el de la Fassina.

Marmanyer -a; dit d’una persona tafanera, enredaire, xerraire… tant en positiu com en negatiu.

Mistela, vi dolç que s’elaborava a moltes cases fins no fa tant.

Vidagua, una liana que es troba als torrents i les rieres i que, seca, es fumava, sobretot els adolescents.

Rondinar, com a sinònim de renyar, és a dir, rondinar algú.

Ulleres de batre, mena d’ulleres que portaven els cavalls en batre per no marejar-se quan feien voltes a l’era.

Estanyapaelles, ofici desaparegut. De tant en tant passava pel poble un home que es dedicava a adobar tota mena d’estris: paraigües, cassoles… I tapava els forats de les paelles amb estany. D’aquí el nom. Passava pels carrers cridant: “l’estanyapaelles, que tapa tots els forats, tant de les joves com de les velles”.

Garlanda, mena de tortell. Només es venia per la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. El noi regalava la garlanda a la noia, i aquesta se la posava al braç per ballar el Ball de la Garlanda. Com més generós era el noi, més garlandes duia la noia.

Si aquest apunt us ha interessat, us recomano que veieu el vídeo.

a) en ocho capítulos que saben a poco

14 saber a poco tenir gust de poc.

en vuit capítols que es fan curts

b) para sacar fuerzas de flaqueza

25 sacar fuerzas de flaqueza fer el cor fort

per treure forces d’on no n’hi havia

c) Soy una actriz de tripas

No hi surt

Quan actuo em surt de dintre.

d) el grupo armado consideró que «no caben más largas a la posibilidad de entablar conversaciones».

7 dar largas (a un asunto) donar allargs (o allargues).

el grup armat va considerar que «ja no és possible ajornar més la possibilitat d’entaular converses».

e) Creo que es importante ir con la verdad por delante para poder volver los sitios.

No hi surt.

Penso que és important anar amb la veritat com a bandera per poder tornar als llocs.

f) Obama asegura que no va de farol con la opción militar contra Irán

8 es un farol fam és una fanfarronada.

Obama assegura que l’opció militar contra l’Iran no és cap fanfarronada

g) con tres defensas y el corazón en un puño

no hi surt

amb tres defenses i el cor engongit

h) Belén Rueda se ha vuelto a poner el mono televisivo para grabar ‘Luna, el misterio de Calenda’

5 (traje) granota f.

Belén Rueda s’ha tornat a arremangar per a la televisió per gravar ‘Luna, el misterio de Calenda’

i) Las dos se han convertido en su sombra en los ‘front row’ y en las fiestas de alto copete.

9 de alto copete fig d’upa. Son gente de alto copete, són una gent d’upa.

Les dues s’han convertit en la seva ombra als ‘front row’ i a les festes d’alt estànding.

j) La Preysler también es abuela de Alejandro (en la foto superior) y Sofía, hijos de Chábeli y su marido Christian Altaba, una pareja que ha tenido sus más y sus menos.

58 sus más y sus menos (inconvenientes) els seus pros i els seus contres.

La Preysler també és àvia d’Alejandro (a la foto superior) i Sofía, fills de Chábeli i Christian Altaba, un matrimoni que ha tingut moments bons i dolents.

k) En altres temps, la falta de pluja anunciava que habría que apretarse el cinturón.

3 apretarse el cinturón fig estrènyer la bossa (o els cordons); treure els biaixos.
I a la fitxa 6917/1 de l’Optimot hi diu: “L’expressió apretarse el cinturón en català equival a estrènyer-se el cinturó, estrènyer-se la cintura, estrènyer-se la bossa, estrènyer-se els cordons i treure els biaixos. Totes tenen el mateix significat: ‘estalviar’.”

En altres temps, la falta de pluja anunciava que venia una època de vaques magres.

l) a punto de celebrarlo por todo lo alto

18 por lo (o por todo lo) alto (con lujo) amb tota mena de luxes.
19 por lo (o por todo lo) alto (con pompa) amb magnificència; de primera; sense estar-se de res.
I a la fitxa 2712/2 de l’Optimot hi surten les mateixes traduccions més “en gran”.

a punt de celebrar-ho com l’ocasió es mereixia

m) Y en la reanudación, más de lo mismo

La fitxa 7872/2 de l’Optimot diu això: “L’expressió més del mateix no és correcta en català. Segons el context i el grau de formalitat, podem usar diverses expressions, com ara: és el mateix que; una i altra vegada; més encara; tornem-hi; ja hi tornem a ser;tornar amb la mateixa cançó; ser la cançó de l’enfadós; el conte de mai no acabar; si no vols brou, tres tasses; nyic-nyic; etc.”

I en la represa, sant tornem-hi

n) Alejarse del mundanal ruido

No hi surt

Allunyar-se dels sorolls de la gran ciutat

o) Pep es un exagerado de mucho cuidado.

26 ser de cuidado fam que cal anar-hi amb compte; ésser capaç de fer-ne de totes.

el Pep és un exagerat com n’hi ha pocs

p) Nadie en su sano juicio cree que las reformas son la única via de crecimiento

12 estar en su juicio (o en su cabal juicio) estar en el seu seny.
21 no estar en su sano juicio tenir un perdigó a l’ala; estar tocat de l’ala; estar fora de seny.

Ningú amb dos dits de front creu que les reformes són l’única via de creixement

Continuo recollint traduccions, que presentaré en pròxims apunts.

Aquest estiu m’havia fet el propòsit de penjar alguns apunts, de tant en tant, sense la disciplina que m’autoimposo la resta de l’any. Doncs bé, sense disciplina, no hi ha resultats. Això sí, vaig prendre algunes notes, i us les faig arribar a continuació, com a comiat de les vacances d’estiu.

A la cua d’un petit supermercat en una poble de la platja, tinc al davant un matrimoni amb una nena d’uns quatre anys. La caixera, una senyora gran, després de cobrar als pares, li demana a la petitona com es diu. “Meritxell”, li contesta. I la senyora continua… “¿Quieres un caramelo? ¿Te gustan los caramelos? Mira, ¿de piña?, o ¿de fresa?, de maduixa, ¿te gusta la maduixa?” Em fa somriure. Primera, perquè de petit la fresa era un dels castellanismes que tenia més arrelats. Els iogurts, els polos… tot era de fressa, així, amb essa sorda, és clar. I després, perquè en aquest cas la catalanada, la interferència, serveix per acostar-se al parlant, per trencar barreres. En aquesta maduixa dita amb la tendresa d’una àvia hi ha un matís que només podem fer servir i entendre els bilingües. Afortunats que som.

Per l’autovia, tornant cap a casa, veig que els panells lluminosos m’adverteixen que al cotxe porti sempre els nens lligats, i ho fan en català, castellà i anglès. Em crida l’atenció la introducció de l’anglès, que no necessita cap oficialitat per ficar-se per tot arreu. No n’estarem fent un gra massa? El fet de parlar anglès genera un consens més ampli fins i tot que el català, perquè s’associa al progrés econòmic. No sé si els panells són una aposta pel multilingüisme o una rendició al turisme i als seus ingressos. A mi em recorda els menús d’alguns restaurants de la costa, que tenen l’anglès en primer lloc.

Una família camina xino-xano pel passeig marítim al capvespre, entre parades d’artesania i manters. Els nanos corren amunt i avall. De cop i volta, un d’ells es dirigeix a un senyor de cabells blancs al crit d’”avi!, avi!” i es para a explicar-li, per la cara que fa, alguna cosa molt i molt important. Continuo endavant quan sento que el mateix nano ara crida un altre senyor del grup, calb i amb ulleres, que s’ha avançat i ho fa al crit d’”¡abuuu!”. Avi i abu, d’abuelo, és clar. Ho podríem classificar com un cas de diglòssia igualitària, si no fos una contradicció.

Per la festa major, em trobo una amiga que ha tornat fa poc del País Valencià, on ha passat uns dies al poble del seu home, que es diu Vicent. Ella, però, li diu Vicenç, com fem per aquí. I m’explica que al poble, asseguts a la fresca, se li va acudir cridar al seu home: “Vicenç!” I la sogra, sorneguera, li va replicar: “A quants en crides?”

Finalment, un dels grans temes de l’estiu ha estat l’epidèmia d’Ebola. I des del primer moment, el seu nom ha fet parlar molt. Més que res, la pronúncia, en els mitjans orals, i la majúscula, en els escrits. Per tant, serà el tema del pròxim apunt. El que no he fet a l’estiu, ho hauré d’enllestir al setembre, ves.