llegir-escriure

Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.

En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.

Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.

Per tant, quan comences a llegir Matilda, en un col·lecció juvenil, amb la marca des de 12 anys, i arranca així:

“Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque el hijo sea el ser más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.

Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convecidos de que su vastago tiene cualidades de genio.

Bueno, no hay nada malo en ello. La gente es así. Sólo cuando los padres empiezan a hablarnos de las maravillas de su descendencia es cuando gritamos: ¡Tráiganme una palangana! ¡Voy a vomitar!”

Doncs això, et dius: ep, això sona diferent. I és que en aquest llibre Roald Dahl trenca estereotips. El món dels nens no està idealitzat, i el dels adults tampoc. De fet, els adults estan caricaturitzats; en el cas de la directora de l’escola, fins a l’extrem. Els pares són tot el contrari del que consideraríem que han de ser uns pares prototípics. La bibliotecària i la mestra en són el contrapunt, dues illes. Enmig de tot plegat, la petita Matilda aprèn les normes d’aquest món on li ha tocat viure, i les aprèn jugant, fent trapelleries, que per això és una nena.

El més destacat de la protagonista, el que la converteix en heroïna, és que davant dels problemes que es troba pren la iniciativa per solucionar-los. No s’hi conforma. Fins al final, quan la petita Matilda es veu obligada a triar. I ho fa. No es deixa arrossegar.

De bon començament, al primer capítol, Dahl dóna una llista d’obres que la protagonista ha llegit a la biblioteca. És una mena de cànon. Tots els autors són anglosaxons, of course. Per si us interessa, aquí la teniu:

Nicolas Nickleby, de Charles Dickens

Oliver Twist, de Charles Dickens

Jane Eyre, de Charlotte Brontë

Orgull i prejudici, de Jane Austin

Teresa dels Urbervilles, de Thomas Hardy

Gone to Earth, de Mary Webb

Kim, de Rudyard Kipling

L’home invisible, de H. G. Wells

El vell i la mar, d’Ernest Hemingway

El soroll i la fúria, de William Faulkner

The Good Companions, de J. B. Priestley

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Brighton Rock, de Graham Green

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Pel que fa a l’estil, és clar i net, amb força diàlegs i un narrador que ens situa en l’acció i ens va picant la curiositat. Sobre la traducció, malament rai quan el nom de l’il·lustrador, Quentin Blake, surt més destacat que el del traductor, Pedro Barbadillo, que queda amagat entre els copyrights i l’ISBN. Això sí, cap dels dos no apareix a la portada.

Jo no esperaria als 12 anys per llegir-la.  

INFOMIGJORN

Infomigjorn és un butlletí sobre la llengua catalana que recull articles, notícies, ressenyes de llibres… i també informa de cursos, jornades… Tots relacionats amb la sociolingüística, la gramàtica històrica, la dialectologia, la literatura, la política lingüística, la normativa… Els continguts els selecciona Eugeni S. Reig. El butlletí funciona des del 12 d’agost del 2008, compta amb 10.300 membres i té dues versions, una de gratuïta i una altra de pagament, l’Infomigjorn Cap de Setmana. Això a banda, és interessant perquè ho fa des d’un punt de vista valencià.

Us hi podeu donar d’alta a migjorn.cat, on també trobareu un arxiu dels butlletins publicats.

Els temes de l’últim butlletí, el d’ahir dijous, el número 948, van ser els següents: 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
2) Diccionari normatiu valencià
3) Josep Lluís Navarro – Benvinguda al diccionari de l’Acadèmia
4) Felip Gumbau Morera – Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià
5) Francesc Esteve -Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri
6) Quim Monzó – Un desenllaç inesperat
7) El Tempir rebutja la ingerència del Govern valencià en l’AVL i demana unitat per fer-hi front
8) 46 sentències que demostren la unitat de la llengua
9) Alfons Esteve i Francesc Esteve – El Consell Jurídic Consultiu denunciarà acadèmies, tribunals i el govern valencià?
10) La Universitat de València demana a Fabra respecte per a la comunitat científica i la unitat de la llengua
11) El CJC dictamina que l’AVL no té competència per a definir el nom de la llengua
12) L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts
13) Sixto Ferrero – Vocabulari i Diccionari

CATALÀ SEMPRE

El Col·lectiu Català Sempre edita una revista en línia sobre llengua i cultura catalanes, Lletra. Fins ara se n’han editat 134; l’última, la d’aquest mes de febrer. A part d’això, té un grup de debat on us podeu subscriure i rebreu al correu les actualitzacions, així com l’enllaç a l’última Lletra. Darrerament, seguint els canvis viscuts al país, el grup de debat ha evolucionat cap al debat sociolingüístic i fins i tot polític.

En el darrer número hi trobareu articles, o extractes d’articles d’Aina Santamaria, Rosana Cantavella, Joan M. Tresserras, Carles Castellanos, Toni Soler, Vicenç Villatoro i Albert Pla Nualart, entre d’altres, i entrevistes a Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Carles Martí Casanova, fundador de l’associació El Tempir, d’Elx, a més de ressenyes de llibres i altres continguts. A la web també hi trobareu una pestanya amb totes les Lletra.

Us hi podeu donar d’alta a catala@sempre.cat, amb la paraula adhesió al títol del correu.

RODAMOTS

Jordi Palou va tenir una idea ben senzilla: enviar cada dia a un grup de subscripció un mot o una expressió a través del correu electrònic (i ara també a Twitter), acompanyat de la definició, de l’etimologia i d’alguns paràgrafs on apareix per situar-lo en el seu context, i d’aquesta manera contribuir a difondre i ampliar la nostra riquesa lèxica. Ho fa des del 1999 i compta amb més de 25.000 subscriptors.

El darrer és ser del morro fort.

“Ser molt tossut, recalcitrant, no gens disposat a deixar-se conduir per altri.

Dubto que puguis persuadir-lo d’acompanyar-te; ha dit que no i ja saps que és del morro fort.

[Etimologia de morro: d’origen incert, potser d’una base onomatopeica murr, expressiva d’una posició botzinaire dels llavis.]

“—Us vaig sentir discutir la nit que va venir. Sé que t’ho vas prendre malament i crec que estàs malalta des de llavors. Per què no et reconcilies amb ella?
Vaig negar amb el cap.
—La meva mare és del morro fort.
—De segur que t’estima molt.
—I un be negre amb potes rosses.
Ella no tenia ni idea del que era conviure amb la Demèter.
Aleshores, la Meritxell em va fer la segona confessió de la seva vida.
—Jo no tinc mare. No saps la sort que tens de tenir una mare.
Vaig agafar-li les mans i les hi vaig estrènyer amb força. Hi ha moments en els quals les paraules fan nosa.”

Maite Carranza, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

“Ella no callava i ell s’encenia com una mala cosa. Amb un home així no pots intentar raonar-hi. És millor deixar que s’esbravi i que llanci els plats contra la paret que no pas que te’ls llanci a tu. La Severiana, com que és del morro fort, no em feia cas i s’hi enfrontava, fins i tot s’hi tornava, però ho pagava molt car.”

Víctor Alexandre, Set dones i un home sol (Barcelona: Proa, 2009)

AL CARRER

L’Enric Gomà, guionista de professió, manté aquest grup, que es dedica a caçar frases al vol, sentides al carrer, tant en català com en castellà. El va fundar fa 14 anys, i actualment compta amb més de 700 informants per tot el territori, entre ells l’actor Paco Mir o l’escriptora Marta Rojals. El grup va néixer d’una deformació professional: de parar l’orella al carrer per recollir material amb què elaborar uns diàlegs creïbles.

L’últim al carrer és aquest, enviat avui mateix:

“El Jose Montoya ha sentit a la cantonada de Muntaner amb Provença, a Barcelona, una noia que parla pel mòbil:
-Escribe un poco guarro, pero me gusta.”

I també el trobareu en forma de columna al TimeOut, cada divendres amb El Periódico. Si us hi voleu subscriure, escriviu un correu a alcarrer@alcarrer.cat

EL BLOG DE L’OPTIMOT

L’Optimot, com deveu saber (si no, en teniu l’enllaç aquí al costat), és una eina de cosulta molt útil, que fa temps que funciona. El setembre del 2012 l’Optimot va engegar un blog amb l’objectiu, tal com explica a la web, de “difondre els dubtes lingüístics habituals, les novetats de l’Optimot i el funcionament del cercador”.

Us hi podeu subscriure i rebreu al correu electrònic, cada quinze dies, articles com aquest, el de dimecres passat:

“Noves fitxes de relatius al cercador

L’ús dels pronoms relatius sovint planteja dubtes. Per exemple, s’ha de dir “el tema del que parles” o “el tema de què parles?” “El professor el qual han contractat” o “el professor que han contractat?” Com es tradueix el pronom cuyo en català? L’ús dels pronoms febles en la mateixa frase que els pronoms relatius també és motiu freqüent de dubte: “la casa on hi viu” o “la casa on viu?”, “on diu això” o “on hi diu això?”. Recentment s’han incorporat al cercador de l’Optimot un grup de tretze fitxes que resolen aquests dubtes.”

Si us interessa, entreu a http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/optimot/ i allà hi trobareu la pestanya de subscripció.
 

L’estil és pla, gairebé oral, el d’algú a qui li costa escriure, que fa marrades, i se’n disculpa…, coherent amb el perfil del personatge. I a més, això a en Tísner li permet avançar accions futures –bé, tan sols apuntar-les–, i així crear en el lector aquell neguit de voler saber…

“Pel que l’Opoton sap, la gent galega natural vivia agrupada en tribus molt petites, i potser ara encara hi viu, cosa amb la qual es veu la seva poca empenta de poble. Les susdites tribus no són pas de mena gran, sinó xica, i pel que anàvem veient cada poble tenia la seva llei i no feia gaire cas, per no dir gens, del que deia o acordava la tribu veïna i amb això es veu la poca empenta de poble. En diuen pobles, car és costum d’aquella terra trobar-los pobles encara que solament sigui un petit grup de cases on viuen, a tot estirar, cinc o sis vints de galecs de la Fala Galega. I les cases no són ben agrupades en grups, ans molt escampades, i mai no saps bé si són d’aquest poble o del que ve al costat. Jo crec que ni ells mateixos no podrien dir a quina tribu pertanyen i ni la mateixa Dona Ximena no ho sabia determinar i no pas perquè ella fos dona de poc determini, quedi posat en el paper com a cosa de fer riure els amics. Els galecs s’assemblen una mica als maies en les coses del cap, car més aviat el tenen gros. Però són blancs i de color tirant a rosat i molts tenen els ulls de color clara i aigualida, que fa ben estrany de veure’ls i tot això els pervé, és heretatge, diguem, de la seva Tribu Gran que ara mateix serà explicada. Tal com nosaltres som asteques i d’asteques n’hi ha de diversa mena, ells són celtes de la mena galega, que pla bé ens ho van explicar quan era el seu temps.” 
                                                                (començament del capítol vuitè)

I entremig de la narració, l’altra cara de la moneda. En Tisner crea un efecte mirall en tot un reguitzell de petits detalls en què ens mostra la imatge inversa, com ara amb el nom de la terra descoberta: el Vell Astlan, ja que els asteques interpreten que és el país d’on va venir Quetzalcóatl, d’on surt el sol; o quan entren en contacte per primer cop amb la població vernàcula, unes dones que renten al riu, a qui bategen com a sususes, per ser aquesta la primera paraula que els senten dir…, i els pedropérez, i el rei Tantomontamontatanto, i la religió autèntica, esclar… I així ens adonem del veritable xoc de cultures, sense alliçonaments, de manera planera, en primera persona.

No cal dir que el vell Opoton no es penedeix de res, que tot el que els asteques van fer és digne d’elogi, ja que la seva missió era la més elevada de totes. Les conclusions són cosa del lector.

La meva, pel que fa a l’estil i la història, és que podria ser un best-seller però que hi falta alguna cosa. Tot i així, és un llibre singular, gairebé una raresa, i val la pena llegir-lo i gaudir-ne.