llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘La historia del señor Sommer’, de Patrick Süskind

0
Publicat el 30 de maig de 2014

A tots nosaltres ens fascinen els contes, oi que sí? Bé, o a gairebé tots. Aquesta història té alguna cosa de conte clàssic, no sé…, un aire nostàlgic; un entorn de camps i boscos, i un llac gelat; un protagonista narrador infantil (no és pas el senyor Sommer), que creix i madura i, esclar, reflexiona, i s’explica, i un personatge misteriós, extravagant, tràgic (el senyor Sommer, ara sí), que no entra gairebé mai en contacte amb el protagonista. Tot plegat demana uns dibuixos que l’acompanyin, com els d’El petit príncep, imprescindibles. En aquest cas, les il·lustracions de Sempé acompanyen el transcurs de la novel·la amb paisatges bucòlics esquitxats gairebé sempre amb la figura negra del senyor Sommer. I potser el nom de Sempé no deixa lloc a la portada per a la traductora de l’alemany, Anna M. de la Fuente.

La història del senyor Sommer, com el personatge, queda en un segon pla durant gairebé tota la novel·la. El protagonista s’enfila als avets, i en cau, vola, aprèn a anar en una bici que li va gran, va a classes de piano… i li atrau i encurioseix tot el que l’envolta. I ho explica. Però sobretot ens vols explicar la història del senyor Sommer. Per què? Per què no la història de Carolina Kückelman, la nena que li agradava quan tenia 7 anys? O de la senyoreta Funkel, la mestra de piano, i la seva mare? Doncs perquè ell és l’únic que pot explicar la història del senyor Sommer.

“Cuando nos acercamos a la figura reconocí el pantalón corto, les piernas nudosas, ahora relucientes de la lluvia, la capa impermeable negra con el bulto de la mochila i el paso vivo del señor Sommer. Cuando lo alcanzamos, mi padre me ordenó bajar el cristal. El aire era helado. “¡Señor Sommer! ­gritó mi padre­. ¡Suba! ¡Lo llevaremos!” Yo pasé al asiento trasero para cederle mi sitio. Pero el señor Sommer no contestó. Ni se paró. Apenas nos miró. Siguió andando sobre el granizo, con paso ligero, dándose impulso con el bastón. Mi padre lo seguía con el cotxe. “¡Señor Sommer! ­gritaba por la ventanilla abierta­.¡Suba usted! ¡Lo llevaremos a su casa!” Pero el señor Sommer no se dio por enterado. Siguió su marcha, imperturbable. Me pareció que movía un poco los labios y murmuraba una de sus incompresibles respuestas. Pero no se oyó nada, quizá fuera que los labios le temblaban de frío. Entonces mi padre se inclinó hacia la derecha ­manteniendo el coche al lado del señor Sommer­, abrió la portezuela del copiloto i gritó: “¡Suba ya, por Dios! ¡Está empapado! ¡Se está jugando la vida!”

     Ahora bien, la expresión “Se está jugando la vida” era insólita en mi padre. Yo nunca le había oído decir: “¡Te estás jugando la vida!” “Es una frase hecha ­solía decir cada vez que oía o leía estas palabras­. Y una frase hecha, que no se os olvide, es algo que ha salido tantas veces de los labios y la pluma de todo quisque que ya ha perdido su significado. Es tan tonto ­proseguía, a lanzado­ como decir: “Toma una taza de té, cariño, que te sentará bien!” o: “¿Cómo está hoy nuestro enfermo, doctor? ¿Cree que saldrá de ésta?” Són frases que no salen de la vida sino de las novelas malas y de las películas americanas cursis, y por ello, que no se os olvide, no quiero oíroslas nunca.”

     Así nos instruía mi padre respecto a frases del tipo de: “Te estás jugando la vida.” Y ahora, bajo la lluvia, en la carretera cubierta de granizo, conduciendo junto al señor Sommer, mi padre había gritado por la portezuela abierta del coche una frase hecha: “¡Se está jugando la vida!” Entonces el señor Sommer se detuvo. Creo que fue al oír lo de “jugarse la vida”, y se paró con tanta brusquedad que mi padre tuvo que frenar en seco para no dejarlo atrás. Y entonces el señor Sommer se pasó el bastón de la mano derecha a la izquierda, se volvió hacia nosotros y, con voz clara y fuerte, golpeando el suelo con el bastón varias veces con furor y desesperación, nos gritó: “¡Bueno, pues déjenme en paz de una vez!”

                                                                                   (cap al final del primer capítol) 

Aquesta novel·la breu (133 pàgines, incloent-hi les il·lustracions, en l’edició de Seix Barral) m’ha fascinat fins al moll de l’os (umm, una frase feta) per l’estil, per les petites històries intercalades, per la sensació d’engranatge perfecte que et deixa, per l’emoció que et fibla al final. Un deu.

Una certesa arran del 25-M, Som Escola i en Jaume Sastre

0
Publicat el 23 de maig de 2014

Una certesa

En el procés engegat per construir una Catalunya independent, no parem de topar-nos amb incerteses: el nou Estat català podrà pagar les pensions?, continuarà dins la Unió Europea…? Pensant-hi, em demano: Espanya podrà pagar les pensions si es manté per sobre del 20% d’atur?, la UE continuarà com ara o saltarà feta miques per les pressions dels països euroescèptics…? Busquem certeses impossibles en un futur que no està decidit, que depèn del que fem nosaltres avui.

Ara bé, com a mínim, sí que tenim una certesa clara, perquè en tenim exemples clars, vergonyosos de tan transparents. Sabem què farà el Govern espanyol amb la llengua catalana. Ho hem vist al País Valencià, on aquest curs 14.000 xiquetes que han volgut escolaritzar-se en valencià no ho han pogut fer per manca de places. Ho hem vist a l’Aragó, on han capgirat una llei que havia de protegir dues llengües històricament minoritzades, l’aragonès i el català, per convertir-la en paper mullar i alhora atiar l’odi contra els veïns. Ho hem vist a les Illes, on el govern del PP s’ha tret de la màniga un decret de multilingüisme per reduir la presència del català en l’ensenyament. Ho hem vist al Principat, quan el ministre Wert justifica la seva missió d’espanyolitzar els nens catalans en les xifres d’abandonament escolar.

Sobren motius per voler construir una república catalana fora de la tutela de l’Estat espanyol. I el primer de tots és la llengua, un patrimoni que cal cuidar, dins del respecte a totes les llengües, grans o petites. I això, ni ara ni en el futur, no ens ho pot garantir una Espanya que, com deia el poeta, menysprea tot el que ignora.

Aquest article va ser publicat a EI! Masquefa, butlletí informatiu de la CUP de Masquefa, número 2, desembre del 2013, i he cregut oportú penjar-lo aquí al blog pensant en les eleccions de diumenge i en la manifestació del 14 de juny (www.somescola.cat), i també per donar suport a la vaga de fam d’en Jaume Sastre (http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre).

‘Elisa Kiseljak’, de Lolita Bosch

0
Publicat el 16 de maig de 2014

És una novel·la curta. O un conte. Cinquanta-dues pàgines. Una dedicatòria, dues cites, de Faulkner i Gironda, una mena de situació en primera persona d’una nena de deu anys, un primer capítol titulat N-1 amb un encapçalament: Aquesta novel·la està escrita sense odi (és una novel·la, doncs), i una altra cita de Faulkner, i arrenca el capítol en tercera persona, descriptiu, i el segon, titulat N – 2 i així, en majúscules, 25 DE JULIOL DE 199…, CINC DE LA TARDA. CATORZE ANYS, QUATRE MESOS I UNS QUANTS DIES DESPRÉS, que és l’eix de la novel·la, brutal, i l’N – 3, en què es barregen les dues veus i que acaba amb el treball presentat a sisè de primària sobre Martin Luther King, i un epíleg, en dues parts, de l’editora i la protagonista, i un fi, Mèxic 1996 – Barcelona 2004.

És un dels textos més colpidors que he tingut mai entre les mans. He llegit històries com la d’Elisa resoltes amb una pinzellada, o explicades amb dramatisme acadèmic, esperant que el lector comprengués el drama per si mateix, pel fet. Lolita Bosch ho fa repetint frases clau, construint símbols, barrejant punts de vista, anant endavant i endarrere en el temps, acompanyant els somnis i els records, fent allò tan difícil d’escriure la paraula justa en el moment just. Et prepara, et deixa sense alè i t’arreplega del terra.

“Si una alerta oculta m’hagués protegit el cos en lloc de pretendre ajudar-me a mi i m’hagués salvat i hagués evitat que m’empassés aquell cafè jo sé que tot hauria estat molt diferent, perquè si hagués tingut la més lleu sospita o l’indici o l’oportunitat de veure a través del temps i com l’Ulisses recordar el futur i a diferència d’ell aprendre a amagar-lo probablement hauria distret la meva consciència per evitar que recordés que volia recordar, però un sol instant fou massa tard perquè jo no vaig poder girar el cos i caminar amb la meva esquena tal com vaig intentar fer sense saber cap a on i per això vaig seure i em vaig posar còmode a la cadira i vaig estirar els braços i vaig respirar profundament i vaig beure un glop de cafè i un ocellot i un ocellot tremend em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor (…)”

                                                                                 (començament de N – 2)

Llegida a Tres històries europees, al costat i al final de Pingüins i Una, la història de Piiter i Py. Vista a Elisa K, l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell, amb Aina Clotet d’Elisa.

humpty-dumpty

1
Publicat el 9 de maig de 2014
Fa gairebé dos anys, al juliol del 2013, vaig dedicar tres articles a l’actualització del diccionari de la RAE a la xarxa i a les diverses polèmiques que va generar. I una mica més tard, un altre a les esmenes del diccionari de l’IEC.

Ahir mateix, 8 de maig, la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC, va organitzar la taula rodona La terminologia instrumentalitzada. Quan els termes no són neutres ni innocents. I per fer-ho, va convocar quatre personalitats, sota el guiatge de Miquel Strubell, a la sala Nicolau d’Olwer, que no van ser ni neutres ni innocents. Hi van intervenir Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya; Silvia Senz, lingüista, hispanista i editora, especialista en normativitat i autora, amb Montserrat Alberte, d’El dardo en la Academia, sobre les definicions del DRAE; Ferran Domínguez, professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i lletrat del Parlament de Catalunya, i Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

Aquesta darrera va fer la intervenció més acadèmica. Va fer un repàs de termes que havien generat peticions d’entitats i organismes, com ara el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, que va demanar una definició pròpia per a cava. En la primera edició del DIEC, cava remetia a xampany. O la queixa d’alguna marca comercial, com Buff, que no vol que el terme s’entri al diccionari com a genèric perquè això obriria la porta al fet que altres marques el fessin servir. O la proposta del Govern d’Andorra d’introduir al diccionari més termes propis del país dels Pirineus. O la queixa per la definició d’aragonès com a dialecte o de l’asturià com a conjunt de parlars en comptes de fer-ho com a llengües romàniques.Un canvi que ja està aprovat però encara no introduït. O la modificació de matrimoni; ara, unió entre dues persones. Tot un reguitzell de propostes d’usuaris que indiquen que, com ja sabem, els parlants associem les paraules a valors més socials o culturals que no pas lingüístics. Com el cas de les patgesses de la cavalcada de Reis d’Igualada. Un munt d’anys reinvindicant que les dones poguessin fer de patges, i les Oficines Lexicogràfiques els neguen el femení perquè era una professió (ara extingida) que només feien homes, més exactament nois joves. Més evident va ser el cas de moro. Una associació va demanar a les Oficines Lexicogràfiques que es definís com a insult, valor que no recull el DIEC, per així poder presentar denúncies per xenofòbia i racisme contra els individus que el facin servir amb sentit despectiu. És a dir, el valor de les paraules per fer canviar la realitat.

Aquesta idea va estar molt ben exposada per Sanjaume amb eufemismes extrets del món econòmic, com ara externalitzar per dir acomiadar o despatxar. De fet, acomiadar en el sentit de fer fora algú de la feina ja és també un eufemisme. Les paraules estan ideologitzades. I és feina del lingüista, i encara més si es tracta de la redacció d’una llei, de canviar els termes ambigus. Per exemple, país pel nom al qual fa referència, habitualment Catalunya.I igual amb expressions com el nostre país. Sempre a la recerca d’una llengua neutra. Però, és clar, al Parlament hi arriben propostes amb un component ideològic fort, com ara que el 23 d’abril esdevingui el Dia de la Comunitat Autònoma. És evident el rerefons ideològic. I per això en la mateixa proposta no es va fer servir mai diada ni l’adjectiu nacional. En resum, la selecció de termes vehicula punts de vista polítics i no garanteix l’objectivitat.

Qui va entrar més directament en el camp de la relació entre llengua i poder, va ser Senz. Va fer una introducció sobre la història de la RAE i el poder, d’ençà que Felip V la va acollir sota la seva protecció el 10 d’octubre de 1714, i les relacions que manté actualment amb les grans corporacions econòmiques. Així, el 1993 es va crear la Fundación Pro RAE, que té com a president honorari el rei d’Espanya i com a president executiu el president del Banc d’Espanya, i com a donants, la majoria d’empreses de l’IBEX-35. I la RAE els torna el favor a través del diccionari. Consulteu El dardo en la Academia (Melusina. Barcelona, 2011), que, com va dir Strubell, més que un dard és tota una bomba. Les darreres esmenes del diccionari en paper també van en una clara direcció política. Per exemple, les diferències entre l’edició de 1992 i la del 2001 en el terme catalanismo. El 1992 hi havia tres accepcions, i la segona feia referència a “movimiento político”. Cosa ben lògica si es fa un cop d’ull a l’història recent de l’Estat espanyol. En l’edició actual aquesta accepció ha desaparegut i només se’n conserven dues: “1 m. Locución, giro o modo de hablar propio de los catalanes. 2. m. Amor o apego a las cosas características o típicas de Cataluña.” Una definició del tot insuficient. Fins i tot, segons l’accepció 1, no podem dir que cordel o capicua siguin un catalanismo del castellà. Pel que fa a españolismo, podem llegir: “1. m. amor o apego a las cosas características o típicas de España. 2. m. hispanismo. (en el sentit d’interferència lingüística, amb una definició molt més completa que catalanismo) 3. m. Carácter genuinamente español.” I per tant un españolista és algú “dado o afecto al españolismo“. En fi…

En resum, en paraules de Senz, el DRAE descriu i alhora construeix “un món fet a la seva mida”.

I és que les paraules tenen amo. O hi ha persones, o institucions, que s’autoproclamen amos de certes paraules. Això és el que va explicar Ferrran Domínguez amb la metàfora de Humpty Dumpty, el personatge d’una cançó popular anglesa que apareix a Alícia al país de les meravelles. Domínguez es va centrar en tres termes: drets, nació i regió. Vaig trobar especialment interessant la distinció entre nació i nacionalitat. Aquest últim està recollit a l’article 2 de la Constitució: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Malgrat que s’hi indica que hia ha nacionalitats i regions, el Tribunal Constitucional (un humpty-dumpty de la terminologia constitucional, ja que és l’amo de les paraules i diu què volen dir i què no) no ha donat mai contingut al terme nacionalitat. No ha establert mai cap distinció amb regió. I per tant la distinció s’ha anat diluint fins a no voler dir res.

I ja hem acabat amb els peus ficats en el món de la política, cosa que dóna la raó al títol de la jornada. Però això no vol dir que sigui un fenomen inevitable. Com a parlants hem d’evitar, tant com sigui possible, la instrumentalització de les paraules.


‘Tretze tristos tràngols’, d’Albert Sánchez Piñol

0
Publicat el 2 de maig de 2014

Tretze contes que gairebé qualificaria de canònics. La majoria es tanquen amb una frase que et fa reinterpretar el que has llegit, sovint amb un somriure i algunes vegades amb una riallada. No vaig poder evitar riure com un imbècil al tren quan vaig llegir les últimes tres paraules (sí, tres paraules) de La solidaritat que va venir de les estrelles; i és que al meu equipatge hi porto moltes xerrades sobre la unitat de l’esquerra independentista. Dit això, els estirabots finals ens podrien fer classificar el llibre com una obra d’humor. Em sembla que ens equivocaríem.

Foto: lletra.uoc.edu 

El to és més net i més clar que el de Serés que vaig comentar fa uns quants divendres, per comparar-lo amb un col·lega contemporani. Les històries, però, també amaguen al darrere reflexions prou amargues i àcides: la dels homes que queien de la Lluna sobre la immigració/explotació/autoodi, o la de l’espantaocells sobre la por/amistat… La reflexió hi és, però en Sánchez Piñol no la fa explícita.

“El meu germà va riure, del iaio i de la seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.) Però, encara que sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps esvan omplir de colles d’homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s’hi perquè no podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a les cantonades), així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes de la Lluna. Però ben miratera inevitable. I va resultar una idea magnífica. Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content. Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal del’escombra, i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin de vidre. 

                                                                           Quan queien homes de la Lluna

Torno enrere per fer constar que el conte El rei de reis, i les dues ciutats és anotat com el conte que el corb va explicar a l’espantaocells. És un encert, perquè té el to d’un conte clàssic, potser de les Mil i una nits, o potser Borges… 

Diria que aquests contes tenen una mica del millor del Sánchez Piñol de La pell freda i Victus; el fantàstic i la realitat.