llegir-escriure

Els demostratius poden tenir tres funcions: la d’introduir distincions basades en la proximitat o la llunyania respecte a l’espai que ocupen l’emissor i el receptor, o funció díctica, segons la definició del DIEC (p.e.: aquesta taula); la de fer referència a un element aparegut anteriorment en el discurs, o funció anafòrica (p.e.: Els homes i les dones anaren per camins diferents; aquestes últimes pel camí ample), i la d’anticipar alguna cosa, funció catafòrica (p.e.: aquesta és la nostra desgràcia: que mai no ens vol escoltar). Els exemples els he extret de l’edició digital de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Anem una mica més enllà, a la part que no he trobat en cap gramàtica. Si en comptes d’escriure sobre blogs, ho féssim sobre un país llunyà, quin adjectiu faríem servir?

– Llavors se’n va anar a Austràlia, perquè …….. país era una terra d’oportunitats.

Segons el que he explicat, hauria d’escriure aquest, perquè l’adjectiu té un valor anafòric. Però a mi no em sembla malament, fins i tot millor, aquell, que remarca la distància del país envers el lector.

De fet, passa una mica el mateix que amb els noms col·lectius amb un complement en plural. Veiem-ho:

– Un gran nombre de treballadors està en situació de risc laboral.
– Un gran nombre de treballadors estan en situació de risc laboral.

En el primer cas fem la concordança estrictament gramatical, és a dir, el verb concorda amb el substantiu que fa de subjecte: “nombre”. En el segon cas, el verb concorda amb la idea externa que el parlant té del subjecte.

Si voleu més informació sobre això, escriviu “nom col·lectiu” a l’Optimot i cliqueu criteris. L’exemple l’he tret d’allà.

En el cas dels noms col·lectius, les dues concordances són bones. El que s’ha de vigilar quan s’escriu és la coherència, no anar saltant d’una solució a l’altra. Més que res, per no atabalar el lector. Pel que fa als demostratius, no és un fenomen tan sistemàtic. No hi ha gaires casos com els de l’exemple. En tot cas, està bé tenir-ho en compte a l’hora de redactar. Qüestió de matisos. 

 

Avui, primer dia de la primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo com cal, a més d’una pila d’actes arreu del país, la Institució de les Lletres Catalanes va demanar a Montserrat Abelló que escrigués un poema i el va fer traduir a l’alemany, l’amazic, l’anglès, l’àrab, el búlgar, el castellà, l’euskera, el francès, el fula, l’hebreu, l’hindi, l’italià, el mandarí, l’occità (aranès), el portuguès, el romanès, el rus, el suec, el tagal i el wòlof.

Trobareu tota la informació al web www.lletrescatalanes.cat 

M’han agradat dues coses de la novel·la. Primera, que la narració està esquitxada de bones descripcions i metàfores, sense caure en els tòpics, al límit amb l’emotivitat de llagrimeta fàcil (el títol original és The lovely bones, és a traduir, els ossos preciosos, o encantadors…). Per exemple, com explica la vida de casada de la mare a través dels llibres de la tauleta de nit:

Aquesta distribució verbal no coincideix amb el castellà. Així, en castellà el pretérito indefinido (o pretérito perfecto simple) es fa servir per indicar una acció passada, estigui dins del període de temps del parlant o no. Per exemple, es diu: Le ví esta mañana, quan en català diem L’he vist aquest matí i El vaig veure ahir.

Per tant, en castellà l’imperfet es fa servir per indicar accions sense especificar si han acabat, i també accions habituals del passat, com ara: De pequeño leía mucho. Veiem-ne alguns exemples extrets d’El Periódico de Catalunya l’any passat:

a. Zhou ha reaccionado con prestancia: esta semana pedía unidad y subrayaba su fidelidad al «camarada Hu».

b. El pasado viernes, dentro del Festival Mil·lenni, Niña Pastori volvía al Palau de la Música con el disco ‘La orilla de mi pelo’.

En el cas de a., en català diem que ha demanat unitat i en el de b., que va tornar al Palau, encara que el referent temporal no estigui al costat mateix, sinó al començament de la frase.

Aquest ús de l’imperfet l’he trobat també en l’edició en català del mateix diari, però de manera esporàdica. Per exemple:

c. «Qui mana aquí és Jorge, i ara que és ministre ja ni t’ho explico», m’assegurava aquesta setmana un destacat membre del PP català.

Gairebé sempre la traducció és l’adequada:

d. ‘Que tinguem sort’, la cançó de Llach en l’adéu al Pep, va ser ahir la més descarregada a l’iTunes

‘Que tinguem sort’, la canción de Llach en el adiós a Pep, era ayer la más descargada en el iTunes

No tinc clar que aquest ús tan majoritari de l’imperfet en castellà sigui sempre correcte. Per exemple, en el cas de b., l’acció de tornar al Palau no és una acció que es pugui allargar en el temps, com la de sopar.

Aquest fenomen de substitució no l’he sentit en el català parlat; només es dóna en el català escrit. La qüestió és que hem d’evitar que l’imperfet substitueixi el perfet i el passat perifràstic per la indefinició temporal que això comporta.

Aquesta novel·la, situada a l’Anglaterra rural de gran finques i en universitats d’allò més tradicionals, sembla la recerca personal del substantiu que defineixi els sentiments dels protagonistes: passió, luxúria, obsessió… en diuen per no dir-ne homosexualitat, acompanyats de verbs com alliberar-se, curar-se… Fins i tot, el protagonista, Maurice, fa servir expressions com “un individuo tipo Oscar Wilde”, o “el execrable vicio de los griegos”. Aquests dos esdevenen referents. La cultura clàssica grega és l’únic lloc que troben on buscar paraules de consol. M’han fet entrar ganes de llegir el Fedó, de Plató. La connexió amb Grècia es fa de manera explícita en un viatge a Atenes de Clive, moment crucial de la trama, però també de manera més subtil en la manera que Clive passa la mà pels cabells a Maurice. En canvi, Wilde és l’amenaça que plana damunt dels seus caps en tot moment. I entremig, la recerca d’un mateix, la negació dels sentiments, la necessitat de ser feliç, l’acceptació social…

L’escola, carrinclona, representada pel seu antic professor, no li ha ensenyat res que li serveixi per gestionar els sentiments; la medicina, representada pel seu metge de tota la vida, no té respostes i tira pilotes fora i ho nega tot, “bobadas, bobadas”; la ciència, representada per un metge innovador que practica la hipnosi, li posa el mirall al davant però no li dóna el que necessita; la família, representada per la seva mare i dues germanes, no li serveix ni de bàlsam; la religió, no cal ni dir-ho…

El que he trobat més interessant de la història és com al voltant de Maurice es va teixint una trama que es va estrenyent i estrenyent… i al final, quan ja veus el drama a tocar… bé, diguem que llavors Maurice agafa el control de la seva vida, cosa que implica renúncies, és clar.

El llibre està farcit de reflexions, d’explicacions sobre el que senten els personatges, i sempre des d’un punt de vista extern del narrador… Per mi, no acaba d’aconseguir reflectir el món interior de Maurice, Clive i Alec; en tot cas, sí que reflecteix bé una època de formes brillants i educades i d’interiors foscos i torturats.

”Aquel nuevo vigor persistía a la mañana siguiente, cuando volvía al trabajo. Antes de su fracaso con Lasker Jones, había considerado su trabajo un privilegio del que no era casi merecedor. Era su medio de rehabilitarse, de poder mantener en alto la cabeza en casa, pero ahora tambíen se derrumbaba, y de nuevo quería reír, y se preguntaba por qué se había identificado con él durante tanto tiempo. La clientela de los señores Hill&Hall pertencía a la clase media-media, cuyo más acuciante deseo parecía el de cobijarse –cobijarse continuamente- no en un cubil de la oscuridad contra el miedo, sino cobijarse en todas partes y siempre, hasta olvidar la existencia del cielo y de la tierra, cobijarse contra la pobreza y la enfermedad, y la violencia y la mala educación, y en consecuencia contra la alegría; Dios introducía esta retribución. Veía en sus rostros, com en los de empleados y socios, que jamás habían conocido la verdadera alegría. La sociedad les había abastecido con demasiada largueza. Jamás habían luchado, y sólo en la lucha se engarzan el sentimentalismo y la lujuria per dar amor. Maurice habría sido un buen amante. Podía haber dado y tomado auténtico placer. Pero en aquellos hombres los impulsos estaban desligados; eran fatuos u obscenos; y en aquel momento, él despreciaba menos lo último. Allí venían a pedirle la tranquila seguridad de un seis por ciento. Él replicaba: “No puede usted combinar el alto percentaje con la seguridad… Eso no puede lograrse”; y al final, dirían: “Qué le parece si invierto la mayoría del dinero al cuatro por ciento, y dejo uns cien para arriesgar?” Hasta de la especulación hacían un pequeño vicio; no en gran escala, por miedo a desorganizar su mundo doméstico, pero sí lo suficiente para demostrar que su virtud era fingida. Y hasta ayer se había rebajado ante ellos.”

                                                                                              (final del capítol XLII)

Per caracteritzar els personatges, als primers capítols el narrador relata els mateixos fets que viuen Maurice i Clive des dels seus dos punts de vista, i així podem apreciar les diferències de caràcter que els portaran per camins diferents. I també en podem apreciar l’evolució en els canvis de nom: de sr. Hall a Maurice, de sr. Durham a Clive i de Scudder a Alec, en aquest darrer cas de manera explícita. 

Que quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que com va dir Oscar Wilde, la millor manera d’evitar una temptació es caure-hi.

Traducció de l’anglès de José M. Álvarez Flórez i Ángela Pérez Gómez, que no surten a la portada