llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Dalí 1919-1920 (primera part)

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
Fa unes setmanes, el meu company de blog, en Boris, que és un entusiasta de la literatura i un mandrós de la llengua, em va assetjar amb una pila de preguntes sobre el català col·loquial, com ara diferències entre vaig i vàreig o entre dono i donc, o què vol dir embaumar, que no surt al DIEC, i si es pot escriure coneixe’ls o només pot ser conèixer-los. Intrigat, li vaig demanar els motius de l’interès: m’estic llegint un diari de joventut del Dalí. Vam quedar que subratllaria totes les formes que li cridessin l’atenció i que ja me’l passaria. 

Aquest apunt és el resultat d’aquesta estranya col·laboració. 
 

Salvador Dalí (Figueres, 11 de maig de 1904 – 23 de gener de 1989) va escriure un diari entre els 1919 i 1920. El podeu trobar en el volum 1 de textos autobiogràfics de la seva obra completa, editada per Edicions Destino i la Fundació Gala-Salvador Dalí, publicada el 2003. Al pròleg, Fèlix Fanés, que es va encarregar de l’edició, explica com el català del diari “és fonètic, és a dir, escrit prescindint de l’ortografia convencional” (p.35). L’edició del 1994, en què es basa la del 2003, es va plantejar acostar tant com fos possible el text al lector actual sense renunciar a les característiques pròpies. Es va intervenir en cinc punts, els següents: “a. Es va corregir l’ortografia (incloent-hi la normativització de “poguer” i “volguer” en “poder” i “voler”); b. Es va revisar la puntuació (respectant les paraules subratllades per l’autor); c. Es va substituir els castellanismes per la paraula catalana correcta quan en el text s’utilitzen indistintament les dues formes, d. Es va igualar el text acudint a la paraula que més s’acosta a la norma o que té més justificació dialectal, quan certes formes que no són forçosament castellanismes apareixen escrites de diverses maneres.” (p.36)

Tenint en compte tot això, aquí us presento en quatre pinzellades una aquarel·la del català de Dalí i, en part, de Figueres al començament del segle XX. 

Pel que fa a la morfologia verbal, Dalí fa servir sobretot el passat simple: fins que fou fosc (p.154), així quedàrem ahir (p.155). I quan fa servir el passat perifràstic, utilitza les formes vàrem i vàreig (aquesta, no normativa):  vàrem dirigir-nos a casa en Peixera, on saludàrem a ell i sa senyora (…) vàreig mirar el sostre i demprés vàreig cobrir mos ulls entre mes mans… i vàreig gaudir molt (p.159).

Pel que fa al present, a més a més del dialectalisme donc per la primera persona del singular del verb donar, molt estès a tot el català central, també escriu a la gironina la resta de verbs, alternant-los amb les formes normatives: Vàguc pels carrers (p.117), Li donc els bons dies (p.183), Donc les gràcies a la Carré (p.187), Em llevo molt tard, esmorzo i súrtuc de casa per vici. (p.170), Així ho pènsuc fer (p.190), M’adòrmuc (p.191).

La forma tenir de és gairebé l’única perífrasi d’obligació que fa servir. No utilitza mai haver de
ells en tenien de tenir dues (p.88), jo els hi explico que no ho sé el perquè tenien de fugir (p.157), Me n’he tingut d’anar corrents (p.172).
 

Pel que fa als pronoms febles, fa servir la forma reforçada, Es saben poc les lliçons (p.209), Per això no es senten ja (p.212), i de tant en tant la plena: em pensava que Sans me preguntaria (p.50). Afegeix el pronom hi quan el pronom els substitueix un complement indirecte: Ma família entra al menjador. Els hi dono el bon dia (p.149), els hi faig repetir ço que em pregunten (p.156), els hi conto que no podré anar-hi (p.182). I fa servir la forma reduïda en infinitius plans: sinó coneixe’l i coneixe’ls(p.84).

L’article neutre lo és present de cap a cap del diari: Lo acordat (p.51, 52), No entenc lo que diuen (p.146), lo més colossal són aquelles muntanyes rosades (p.158), Per lo vist (p.166), havia passat el rato tot lo millor possible (p.177), no és tot lo desert que suposaven (p.185). És el castellanisme més estès i repetit. 

De castellanismes lèxics n’hi ha molts. Alguns, tot i ser molt evidents, estaven molt arrelats i eren l’única manera de dir una cosa; són casos com ara susto, rato, sillón, lujo, enterro... D’altres passen més inadvertits, com reanudar, enterar, verosímil… I hi ha casos curiosos, com quan diu ha mirat amb despreci i menyspreu, coordinant el mot genuí amb el foraster. Aquí en teniu una paleta ben variada: 
     El susto no l’hi perdono (p.50), Els senyors patrons han despedit als delegats obrers (p.50), Lo demés com els altres dies… (p.51), Tot lo demés per l’estil (p.55), En Prieto continua fent xistes de tant en tant, Amb el rato que m’hi estat (p.56), Per fi he lograt sortir (p.56), A Madrid continua la vaga de forners i els assalts a les panaderies, Ha fet un jorn hermós (p.62), L’organillo del Poll (p.62), S’ha declarat l’estat de siti (p.62), la pluja xarboteja els vidres del meu quarto (p.64), ha mirat a son entorn amb despreci i menyspreu (p.71), hem entrat en el recibidor (p.73), i haver-me desahogat amb riure (p.74), les negociacions entre els sòviets i els països bàltics es reanudaran dintre poc (p.74), he anat a l’enterro del fill de mon professor, han sigut disparats cinquanta tiros en l’auto del vil Graupera (p.78), El cínic Cambó demostra sa vilesa amb més descaro que mai (p.78), He escrit al meu tio (p.79), De tots modos (p.81), és molt verosímil que els russos ataquin Alemanya (p.83), Llavors s’ha desarrollat una formidable tumult (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), Es veu que estàs molt enterada (p.148), no tardarem molt a veure humillada l’estúpida i inhumana plutocràcia dels règims capitalistes! (p.153), Mentrestant els rojos invadeixen Pèrsia (p.156), és un verdader aconteixement (p.159), Cadaqués en temps migevals fou un castell que s’adelentava al bell mig de la cala (p.163), els atletes amb sos tratjos ratllats de colors (p.169), s’aturava en mig de l’acera (p.172), el camp queda despejat en pocs moments (p.177), el Guatxindango em treu d’apuros (p.178), una hora aproximadament de retràs (p.182), s’arrepenteix de lo fet (p.185), Ella es queda de pedra i jo de màrmol (p.185), Hi ha un lleno formidable (p.190), diuen que se li ha antojat no ballar (p.190), tot son lujo oriental (p.191), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), acostem dos sillons (p.197), És un nom sospetxós (p.207), tothom pensa en el pervindre (p.213), tothom sèrio i atent a la feina (p.216).

Aquests castellanismes lèxics conviuen amb alguns, pocs, gal·licismes i anglicismes: lock-out (p.45), foot-ball (p.52), revanche (p.83), la silueta d’una dona fent-se la toalet (p.148), rotllo de paper Ingres i tela (p.167), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), encarreguem un lunch (que vol dir una endrapada) (p.207). Els dos primers van ser catalanitzats en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, dotze anys més tard, el 1932: locaut i futbol. Són dos termes que fa servir molts cops al llarg del diari.

Gabriel Ferrater, in memoriam

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
  Avui fa 20 anys, tres estudiants de la UAB amb la col·laboració del Vicerectorat de Coordinació Institucional i d’Estudiants i dels departaments de Filologia Catalana i Filologia Hispànica vam organitzar un homenatge a Gabriel Ferrater amb motiu dels 20 anys de la seva mort. La setmana del 27 al 30 d’abril vam repartir tot de fotocòpies amb poemes seus, triats per Dolors Oller, per tots els racons de la facultat i hi va haver una exposició dels seus llibres a la Biblioteca de Lletres. El 28 d’abril, a les onze del matí, l’Aula de Teatre de la UAB va fer una lectura dels seus poemes i després va engegar una taula rodona amb Josep Maria Castellet, Josep Murgades i Dolors Oller, presentat per Jordi Castellanos.
Aquí us deixo una foto del cartell de l’homenatge, que tinc penjat a l’estudi de casa.

(perdona Boris per
ficar-me en el teu terreny). 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La meva llista, per Sant Jordi

0
Publicat el 22 d'abril de 2012
No sé per què ens agrada tant fer llistes, de tot. Algun motiu hi deu haver. Mentre no ho esbrino, aquí teniu la meva llista de lectures recomanades per Sant Jordi per llegir durant tot l’any. Perdoneu que no hi hagi gaires novetats, però és que només parlo del que he llegit. Això sí, he buscat un cert equilibri entre vius i morts. L’ordre d’aparició no marca preferències.

purga1. Fresa y chocolate, d’Aurelia Aurita
Un còmic sobre la parella, l’enamorament, amb dibuixos que semblen apunts del natural

2. Chico y rita, de Javier Mariscal i Fernando Trueba
L’Havana, i Niuyor, i París, el jazz i el piano, i l’amor, l’amistat, la fidelitat i la manca de tot això.

3. Incerta glòria, de Joan Sales 
La guerra crea els personatges i amb la mateixa força els destrueix.

4. Antes que anochezca,
 de Reinaldo Arenas
Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac. Aquest fins i tot va més enllà.

5. Sota el volcà,
 de Malcolm Lowry
Un confús cònsol anglès, bebedor de mezcal, enamorat, al Mèxic rural arrelat als costums precolombins. 

6. La tempesta
, d’Albert Roig 
Enganxat als seus llargs poemes en prosa, o cants,
per on la llenguaodisseu flueix com en un riu.

7. Primavera, estiu, etcètera…, de Marta Rojals
Seguim l’Èlia pel seu poble, pel seu paisatge, entre converses i impressions, fins a topar-nos de morros
amb un dels millors finals dels últims anys.

8. Purga
, de Sofi Oksanen
Dues històries, dues èpoques, dues dones unides
per un fil que se’ls enreda a les cames.

9. El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers
Entrem a poc a poc, sense fer soroll, en les vides viscudes al marge en una ciutat del sud dels EUA.

10. Odisseu, d’Agustí Bartra
L’impacte que li devia causar el viatge d’Ulisses a l’exili reelaborat amb la força de la llengua i de les imatges.

‘Orlando’, de Virginia Woolf

0
Publicat el 20 d'abril de 2012
A quatre dies de Sant Jordi, una obra que amb una barreja d’estils construeix un intel·ligent homenatge a la literatura, en la traducció de Jorge Luis Borges:

“Orlando padeció un desencanto inexplicable. Todos esos años había imaginado que la literatura -sírvanle de disculpa su reclusión, su rango y su sexo- era algo libre como el viento, cálido com el fuego, veloz como el rayo: algo inestable, imprescindible y abrupto, y he aquí que la literatura era un señor de edad vestido de gris hablando de duquesas. La desilusión fue tan grande que uno de los botones o broches que sujetaba la parte superior de su traje se reventó y dejó caer sobre la mesa La encina, un poema.”

Agafa un personatge, fica-t’hi dins, llança’l al món, canvia-li el sexe, estampa’l contra el terra, arreplega’l i porta’l a la teva vida… Comença a viure al segle XVII però no envellirà, perquè es fa vell no en la vida dels altres sinó en la teva. I omple tot el que aquests segles t’han donat amb tota mena de descripcions, exteriors i interiors, la vella en barca que venia pomes, congelada al fons del Tàmesi, els comentaris sarcàstics dels literats de l’època, l’emoció salvatge del primer amor, exòtic, la cripta gens idealitzada dels avantpassats. I lliga un fil a la punta del començament del relat i ves-lo descabdellant fins al present del narrador, i digue’n un nom dels que es mantenen ferms al pas dels anys, digue’n per exemple l’alzina, o si ho prefereixes digue’n literatura…

“Pero Orlando era una mujer -Lord Palmerston acaba de probarlo. Y al escribir la vida de una mujer, podemos, ya se sabe, sustituir la exigenca de la acción por la del amor. el amor, lo ha dicho el poeta, es toda la vida de la mujer. Basta echar una mirada a Orlando, escribiendo en su mesa, para admitir que nunca hubo mujer con más aptitudes para ese papel. Seguramente, ya que és una mujer, una mujer hermosa, una mujer en su plenitud, pronto abandonará este simulacro de escribir y pensar y pensará en un guardabosque, aunque sea (y con tal que piense en un hombre, a nadie le parece mal que una mujer piense). Y luego le escribirá una esquelita (y con tal que escriba esquelitas, a nadie le parece mal que una mujer escriba), y lo citará para el domingo al atardecer y vendrá al atardecer del domingo, y el guardabosque silbará bajo su ventarna -lo cual, naturalmente, constituye la esencia de la vida y el único tema de la literatura.”

Orlando comença com un relat que s’allunya de Virginia Woolf, irreconeixible, ple d’anècdotes i notes al marge, i desemboca, a través dels canvis del anys, dels canvis de lloc, del canvi de sexe, en una Virginia Woolf literata recorrent els carrers de Londres amb un poemari fruit dels seus anys de lectures… Fantàstic, com a derivat de fantasia i com a exclamació de qualitat.

 

‘Tot és comèdia’ – Ràdio Barcelona (2)

0
Publicat el 17 d'abril de 2012
Dissabte passat la pluja es va desmadrar en la previsió del temps. Algú va clamar que “aquí no penca ni Cristo”. Vam veure que estabornir és deixar grogui algú sense haver d’emborratxar-lo. No vam trobar al diccionari les tintines, però no ens vam quedar sense fer-ne. I en vam sortir il·lesos.

Malament es pot desmadrar la pluja, si és un verb que ve del castellà desmadre, és a dir, separar un animal de la seva mare. En tot cas, quan algú s’empipa molt podem dir que ha sortit de mare, i un esdeveniment també es pot sortir de mare; o fins i tot podem treure algú de mare. Ara bé, en al cas de la pluja, amb un intensificar ja fem.
El Cristo que no penca també el trobem quan traiem el santcristo gros, o quan algú munta un cristo, o quan quedem fets un cristo…  I no sembla que aquesta o final sigui cap interferència del castellà, sinó més aviat un vulgarisme o col·loquialisme, en consonància amb les expressions. 

Estabornir ens va arribar a través de l’occità a l’edat mitjana, però hi ha una altra manera de dir el mateix: deixar grogui, que té una llarga història al darrere. L’almirall Vernon de la marina britànica, el 1740, en el setge d’una ciutat americana, va orderna reduir la racció de rom dels mariners barrejant-la amb aigua i suc de llimona. D’aquesta beguda se’n va dir grog, perquè l’almirall era conegut amb el sobrenom d’Old Grog, ja que sempre duia una capa d’un teixit anomenat grogram. D’aquí, els que bebien massa grog van passar a estar groguis, i de les tavernes de mariners el terme va passar als combats de boxa i va arribar al català el 1917. 

Si busqueu tintines al diccionari no les trobareu. I això que és un terme català. Hi heu de buscar tentines, “passes vacil·lants, com les de l’infant que comença a caminar, del convalescent a la primeria d’alçar-se del llit, de l’embriac, del vell xaruc, etc.” Però que això no us privi de fer-les servir. 

I finalment, un oient va trucar per demanar si havia de fer servir el pronom en per dir que una persona va sortir il·lesa. Com que la persona va sortir d’algun lloc o d’alguna situació, en aquest cas va sortir il·lesa d’un accident, doncs sí, en va sortir il·lesa.

xoriço – botifler

4
Publicat el 13 d'abril de 2012
El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsic?um. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar… En fi.

A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics.

Els rivals dels chorizos eren els polacos i els opositors dels botiflers eren els maulets, a València, i els aguilots o vigatans al Principat. Chorizos i polacos eren els noms de les dues faccions que al Madrid del XVIII i començament del XIX donaven suport, respectivament, a les companyies estables dels corrales del Príncipe i de la Cruz, en una època en què el teatre era un entreteniment assimilable al futbol d’avui en dia. Ara els catalans som polacos. Quines voltes. D’altra banda, sembla que el nom de maulets, que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria fa 300 anys i de la independència de la nació ara mateix, és d’origen valencià i fa referència al maular dels gats, pel caràcter murri i astut que els maulets comparteixen amb els felins.

Ara bé, continuant estirant del fil, em pregunto com el xoriço va fer el salt als aficionats del teatre i als petits negocis amb diner negre. I resulta que chorizo amb el valor de lladregot no ve del llatí, sinó del caló, de choro, que vol dir lladre. D’aquí chori, i amb l’afegitó del sufix despectiu –azo, ens trobem amb un xoriço sense porc. Per tant, d’embotit res de res.

Pel que fa al botifler, també hi ha qui defensa que ve del francès beauté fleur, una altra manera de dir-ne de la flor de lis, el símbol dels Borbons. O d’un mariscal, Louis François de Boufflers, que es va distingir en un parell de batalles: Nimega (1702) i Eckeren (1703).

Sigui una cosa o una altra, he arribat a la conclusió que tant en la societat com en la llengua no tot és el que sembla a primer cop d’ull. I que de vegades el gust per les metàfores és perillós.

‘No tingues por’, d’Obrint Pas

0
Publicat el 11 d'abril de 2012

Ja no puc veure més enllà

dels teus ulls, que m’estan mirant,

quants cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar,

somriures que no tornaran;

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú embrutarà el teu cos

No estàs sol, no tingues por,

ja ningú destruirà el teu cor.
 

Si l’haguéreu vist plorar,

mai no l’hauríeu oblidat
 

Com jo, que sempre el duc dins del meu cap,

la gent es pregunta

com sóc capaç d’odiar.
 

Si l’haguéreu vist plorar

mai no l’hauríeu oblidat.

oblidat!, oblidat!, oblidat!

Sempre anirem obrint pas.

Cap agressió sense resposta.

#19anysSenseGuillem

‘L?estrany’, d’Albert Camus

0
Publicat el 6 d'abril de 2012

Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida.

Què li passaria a un home així? Fins on arribaria si les coses anessin d’una determinada manera? Quanta gent com ell trobaríem si sortíssim al carrer a buscar-les, si ens asseguessim en un bar, si miréssim des del balcó amb la diversió d’observar. Potser l’home que cada dia es baralla amb el seu gos seria una altra cara del mateix protagonista? 

“Després el carrer s’ha despoblat a poc a poc. Els espectacles ja havien començat a tot arreu, m’imagino. Al carrer només quedaven els botiguers i els gats. Per damunt dels ficus que voregen la calçada, el cel era pur però sense esclat. A la voravia del davant, el venedor de tabac ha tret una cadira, l’ha instal·lada davant la porta de casa seva i s’hi ha assegut, cama ací cama allà, recolzant els braços sobre el respatller. Els tramvies, un moment abans abarrotats de gent, ara circulaven buits. En el petit cafè Chez Pierrot, al costat de la tabaqueria, el cambrer escombrava serradures a la sala deserta. Realment era diumenge.”

L’Algèria sota ocupació francesa potser no és un planeta estrany, però les dues societats colonials, la colonitzadora i la colonitzada, sí que són mútuament estranyes. Tant és així, que el resultat final, que no coneixem, és el que és però en podria ser un altre i seria igual d’estrany.

I el sol, omnipresent.

Per emmarcar, el moment final, el discurs en què ho deixa anar tot, el ser i no ser d’un Hamlet el 1950 a l’Alger.