llegir-escriure

Fa unes setmanes, el meu company de blog, en Boris, que és un entusiasta de la literatura i un mandrós de la llengua, em va assetjar amb una pila de preguntes sobre el català col·loquial, com ara diferències entre vaig i vàreig o entre dono i donc, o què vol dir embaumar, que no surt al DIEC, i si es pot escriure coneixe’ls o només pot ser conèixer-los. Intrigat, li vaig demanar els motius de l’interès: m’estic llegint un diari de joventut del Dalí. Vam quedar que subratllaria totes les formes que li cridessin l’atenció i que ja me’l passaria. 

Aquest apunt és el resultat d’aquesta estranya col·laboració. 
 

Pel que fa als pronoms febles, fa servir la forma reforçada, Es saben poc les lliçons (p.209), Per això no es senten ja (p.212), i de tant en tant la plena: em pensava que Sans me preguntaria (p.50). Afegeix el pronom hi quan el pronom els substitueix un complement indirecte: Ma família entra al menjador. Els hi dono el bon dia (p.149), els hi faig repetir ço que em pregunten (p.156), els hi conto que no podré anar-hi (p.182). I fa servir la forma reduïda en infinitius plans: sinó coneixe’l i coneixe’ls(p.84).

L’article neutre lo és present de cap a cap del diari: Lo acordat (p.51, 52), No entenc lo que diuen (p.146), lo més colossal són aquelles muntanyes rosades (p.158), Per lo vist (p.166), havia passat el rato tot lo millor possible (p.177), no és tot lo desert que suposaven (p.185). És el castellanisme més estès i repetit. 

De castellanismes lèxics n’hi ha molts. Alguns, tot i ser molt evidents, estaven molt arrelats i eren l’única manera de dir una cosa; són casos com ara susto, rato, sillón, lujo, enterro... D’altres passen més inadvertits, com reanudar, enterar, verosímil… I hi ha casos curiosos, com quan diu ha mirat amb despreci i menyspreu, coordinant el mot genuí amb el foraster. Aquí en teniu una paleta ben variada: 
     El susto no l’hi perdono (p.50), Els senyors patrons han despedit als delegats obrers (p.50), Lo demés com els altres dies… (p.51), Tot lo demés per l’estil (p.55), En Prieto continua fent xistes de tant en tant, Amb el rato que m’hi estat (p.56), Per fi he lograt sortir (p.56), A Madrid continua la vaga de forners i els assalts a les panaderies, Ha fet un jorn hermós (p.62), L’organillo del Poll (p.62), S’ha declarat l’estat de siti (p.62), la pluja xarboteja els vidres del meu quarto (p.64), ha mirat a son entorn amb despreci i menyspreu (p.71), hem entrat en el recibidor (p.73), i haver-me desahogat amb riure (p.74), les negociacions entre els sòviets i els països bàltics es reanudaran dintre poc (p.74), he anat a l’enterro del fill de mon professor, han sigut disparats cinquanta tiros en l’auto del vil Graupera (p.78), El cínic Cambó demostra sa vilesa amb més descaro que mai (p.78), He escrit al meu tio (p.79), De tots modos (p.81), és molt verosímil que els russos ataquin Alemanya (p.83), Llavors s’ha desarrollat una formidable tumult (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), Es veu que estàs molt enterada (p.148), no tardarem molt a veure humillada l’estúpida i inhumana plutocràcia dels règims capitalistes! (p.153), Mentrestant els rojos invadeixen Pèrsia (p.156), és un verdader aconteixement (p.159), Cadaqués en temps migevals fou un castell que s’adelentava al bell mig de la cala (p.163), els atletes amb sos tratjos ratllats de colors (p.169), s’aturava en mig de l’acera (p.172), el camp queda despejat en pocs moments (p.177), el Guatxindango em treu d’apuros (p.178), una hora aproximadament de retràs (p.182), s’arrepenteix de lo fet (p.185), Ella es queda de pedra i jo de màrmol (p.185), Hi ha un lleno formidable (p.190), diuen que se li ha antojat no ballar (p.190), tot son lujo oriental (p.191), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), acostem dos sillons (p.197), És un nom sospetxós (p.207), tothom pensa en el pervindre (p.213), tothom sèrio i atent a la feina (p.216).

Aquests castellanismes lèxics conviuen amb alguns, pocs, gal·licismes i anglicismes: lock-out (p.45), foot-ball (p.52), revanche (p.83), la silueta d’una dona fent-se la toalet (p.148), rotllo de paper Ingres i tela (p.167), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), encarreguem un lunch (que vol dir una endrapada) (p.207). Els dos primers van ser catalanitzats en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, dotze anys més tard, el 1932: locaut i futbol. Són dos termes que fa servir molts cops al llarg del diari.

  Avui fa 20 anys, tres estudiants de la UAB amb la col·laboració del Vicerectorat de Coordinació Institucional i d’Estudiants i dels departaments de Filologia Catalana i Filologia Hispànica vam organitzar un homenatge a Gabriel Ferrater amb motiu dels 20 anys de la seva mort. La setmana del 27 al 30 d’abril vam repartir tot de fotocòpies amb poemes seus, triats per Dolors Oller, per tots els racons de la facultat i hi va haver una exposició dels seus llibres a la Biblioteca de Lletres. El 28 d’abril, a les onze del matí, l’Aula de Teatre de la UAB va fer una lectura dels seus poemes i després va engegar una taula rodona amb Josep Maria Castellet, Josep Murgades i Dolors Oller, presentat per Jordi Castellanos.

Aquí us deixo una foto del cartell de l’homenatge, que tinc penjat a l’estudi de casa.

(perdona Boris per
ficar-me en el teu terreny). 

No sé per què ens agrada tant fer llistes, de tot. Algun motiu hi deu haver. Mentre no ho esbrino, aquí teniu la meva llista de lectures recomanades per Sant Jordi per llegir durant tot l’any. Perdoneu que no hi hagi gaires novetats, però és que només parlo del que he llegit. Això sí, he buscat un cert equilibri entre vius i morts. L’ordre d’aparició no marca preferències.

1. Fresa y chocolate, d’Aurelia Aurita
Un còmic sobre la parella, l’enamorament, amb dibuixos que semblen apunts del natural

2. Chico y rita, de Javier Mariscal i Fernando Trueba
L’Havana, i Niuyor, i París, el jazz i el piano, i l’amor, l’amistat, la fidelitat i la manca de tot això.

3. Incerta glòria, de Joan Sales 
La guerra crea els personatges i amb la mateixa força els destrueix.

4. Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas
Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac. Aquest fins i tot va més enllà.

5. Sota el volcà, de Malcolm Lowry
Un confús cònsol anglès, bebedor de mezcal, enamorat, al Mèxic rural arrelat als costums precolombins. 

6. La tempesta, d’Albert Roig 
Enganxat als seus llargs poemes en prosa, o cants,
per on la llengua flueix com en un riu.

7. Primavera, estiu, etcètera…, de Marta Rojals
Seguim l’Èlia pel seu poble, pel seu paisatge, entre converses i impressions, fins a topar-nos de morros
amb un dels millors finals dels últims anys.

8. Purga, de Sofi Oksanen
Dues històries, dues èpoques, dues dones unides
per un fil que se’ls enreda a les cames.

9. El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers
Entrem a poc a poc, sense fer soroll, en les vides viscudes al marge en una ciutat del sud dels EUA.

10. Odisseu, d’Agustí Bartra
L’impacte que li devia causar el viatge d’Ulisses a l’exili reelaborat amb la força de la llengua i de les imatges.

A quatre dies de Sant Jordi, una obra que amb una barreja d’estils construeix un intel·ligent homenatge a la literatura, en la traducció de Jorge Luis Borges:

“Orlando padeció un desencanto inexplicable. Todos esos años había imaginado que la literatura -sírvanle de disculpa su reclusión, su rango y su sexo- era algo libre como el viento, cálido com el fuego, veloz como el rayo: algo inestable, imprescindible y abrupto, y he aquí que la literatura era un señor de edad vestido de gris hablando de duquesas. La desilusión fue tan grande que uno de los botones o broches que sujetaba la parte superior de su traje se reventó y dejó caer sobre la mesa La encina, un poema.”

Dissabte passat la pluja es va desmadrar en la previsió del temps. Algú va clamar que “aquí no penca ni Cristo”. Vam veure que estabornir és deixar grogui algú sense haver d’emborratxar-lo. No vam trobar al diccionari les tintines, però no ens vam quedar sense fer-ne. I en vam sortir il·lesos.

Malament es pot desmadrar la pluja, si és un verb que ve del castellà desmadre, és a dir, separar un animal de la seva mare. En tot cas, quan algú s’empipa molt podem dir que ha sortit de mare, i un esdeveniment també es pot sortir de mare; o fins i tot podem treure algú de mare. Ara bé, en al cas de la pluja, amb un intensificar ja fem.

El Cristo que no penca també el trobem quan traiem el santcristo gros, o quan algú munta un cristo, o quan quedem fets un cristo…  I no sembla que aquesta o final sigui cap interferència del castellà, sinó més aviat un vulgarisme o col·loquialisme, en consonància amb les expressions. 

Estabornir ens va arribar a través de l’occità a l’edat mitjana, però hi ha una altra manera de dir el mateix: deixar grogui, que té una llarga història al darrere. L’almirall Vernon de la marina britànica, el 1740, en el setge d’una ciutat americana, va orderna reduir la racció de rom dels mariners barrejant-la amb aigua i suc de llimona. D’aquesta beguda se’n va dir grog, perquè l’almirall era conegut amb el sobrenom d’Old Grog, ja que sempre duia una capa d’un teixit anomenat grogram. D’aquí, els que bebien massa grog van passar a estar groguis, i de les tavernes de mariners el terme va passar als combats de boxa i va arribar al català el 1917. 

Si busqueu tintines al diccionari no les trobareu. I això que és un terme català. Hi heu de buscar tentines, “passes vacil·lants, com les de l’infant que comença a caminar, del convalescent a la primeria d’alçar-se del llit, de l’embriac, del vell xaruc, etc.” Però que això no us privi de fer-les servir. 

I finalment, un oient va trucar per demanar si havia de fer servir el pronom en per dir que una persona va sortir il·lesa. Com que la persona va sortir d’algun lloc o d’alguna situació, en aquest cas va sortir il·lesa d’un accident, doncs sí, en va sortir il·lesa.

El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsic?um. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar… En fi.

A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics.

#19anysSenseGuillem