‘Cançó de la rosa de paper’, de Vicent Andrés Estellés

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

‘jodert’ – ‘lockout’

M’agrada com escriu l’Andreu Barnils. Acostumo a seguir les seves publicacions a Vilaweb, a la secció Mail Obert. I m’agrada, sobretot, per la manera com diu les coses. Com l’article en què demanava a David Fernàndez, diputat de la CUP, que es tornés a presentar (No te’n vagis, David. 19-10-2014). El to escollit era el d’algú que vol convèncer amb el cap i amb el cor, més amb el cor, vaja, com quan volem convèncer un amic que ens acompanyi a una festa en un bar on no coneixerà ningú. I, com hem fet tots, insereix enmig dels arguments exclamacions directes a l’estómac, com el reguitzell següent: “No te’n vagis, David, hòstia ‘jodert’ ja. Anem camí d’unes plebiscitàries i tu te’n vols anar? Ara? Per l’amor de Déu (…)” Em va encantar aquest jodert amb t final, tret dialectal barceloní que no sé si els lectors d’altres contrades entendran. Si els parlants de les illes no diuen cap erra a final de paraula i els valencians les diuen totes, entremig, els principatins en general no les diem però sí que en fem algunes, normalment monosíl·labs: el bar, el cor… Aquests casos són excepcionals, ja que trenquen la norma de no pronunciar la erra a final de paraula. Així que per aquí ens vam empescar la idea d’afegir un consonant després de la erra, i així ja no queda a final de mot: el bart, el cort, el mart…, en paral·lel a altres mots que tenen la t etimològicament, com la part, el port o el déu Mart… I, per tant, el jodert. Més estranyes són les t que apareixen en mots plans, sense cap paral·lisme aparent i sense cap conflicte a resoldre. Són mots com col·lègit, prèmit o àpit, que jo deia sense escarafalls de petit. D’on surten aquestes t?Un misteri. De totes maneres, aquest és un tret dialectal del barceloní que, com tants altres, està en perill d’extinció, arrasat pel català estàndard dels mitjans, ben sovint massa neutre, massa net, massa inexpressiu. Per això m’agrada com escriu en Barnils.

Això no vol dir que no li pugui estirar les orelles, com en l’article en què planteja la possibilitat d’un tancament patronal com a alternativa a una vaga en el camí cap a la independència (Lockout millor que vaga? 26-10-2014), és a dir, que en el context d’un conflicte laboral siguin els directius els qui tanquin l’empresa i deixin els treballadors fora, com una mesura de pressió per arribar a un acord. Si no em falla la memòria, diria que l’últim lockout que va saltar als mitjans va ser el de la NBA. No és una mesura gaire habitual, o no ho és d’uns anys cap aquí, però a la Barcelona convulsa dels anys 20 i 30 del segle passat, en el context de les lluites sindicals i el pistolerisme, no era gens excepcional. Deu ser per això, i perquè el nivell de provincianisme amb l’anglès era zero, que el terme lockout ja surt en la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, l’any 1932, amb la forma catalanitzada locaut. La podeu buscar a qualsevol diccionari actual que la trobareu sense problemes. Una badada d’en Barnils, no passa res, tots en tenim. Ara bé, tenint en compte l’expansió puixant de l’anglès, espero que ningú no pensi que l’adaptació catalana és massa vesasaberesquenosé i opti per escriure-la en anglès, que sempre queda més… provincià?

cuyo – del qual

El castellà cuyo és un pronom relatiu de possessió que concorda en gènere i nombre amb la cosa posseïda, no amb el posseïdor: Una obra cuyas fuentes son harto conocidas. En català també tenim un relatiu possessiu: del qual, que es posposa a la cosa posseïda: Una obra les fonts de la qual són força conegudes. I a diferència del castellà, el pronom relatiu concorda amb el posseïdor. La fitxa de l’Optimot dóna tres opcions per traduir el cuyo al català. Vegem-ho:

“Per expressar la pertinença i la possessió, es fa servir el pronom relatiu el qualla qualels quals, les quals precedit de la preposició de i darrere del nom que complementa. Per exemple: 

L’església del poble, el campanar de la qual és romànic, rep moltes visites cada any.

Parlo d’un llibre l’autor del qual és de Gandia. 

De vegades aquestes frases es poden construir amb el verb tenir

L’església del poble, que té un campanar romànic, rep moltes visites cada any.

En registres col·loquials i en la llengua oral informal, aquest relatiu és substituït pel relatiu que. Per exemple: L’església del poble, que el campanar és romànic…, Parlo d’un llibre que el seu autor és de Gandia. Cal evitar aquestes construccions en registres formals. ”

A més d’aquestes opcions, n’he trobat algunes més, de caire col·loquial, lligades a la llengua parlada, que es poden fer servir en la llengua escrita. Hem de tenir en compte que el cuyo té dues funcions a la frase: fa de possessiu i fa de conjunció, és a dir, subordina una oració a una altra. En català, aquestes funcions les fan dos elements diferents. Vegem-ho en uns exemples que he extret de les edicions en català i castellà d’El Periódico de Catalunya (teniu la data de publicació entre parèntesis):

a. Pronom relatiu que + verb tenir + com a. És l’opció que té més rendiment. Molt semblant a la segona de l’Optimot. El pronom relatiu subordina una oració a una altra i el verb tenir més l’adverbi com marquen la possessió.

– Estos consejeros, cuya misión debería haber sido la de ejercer un control sobre las decisiones que se tomaban en la caja de ahorros, cobraban elevados sueldos

– Aquests consellers, que haurien d’haver tingut com a missió exercir un control sobre les decisions que es prenien a la caixa d’estalvis, cobraven elevats sous (5/10/2014)

-Hoy comienza el festival Esperanzah, sarao cuyo cabeza de cartel es Manu

– Avui comença el festival Esperanzah, sarau que té com a cap de cartell Manu.

 

b. Adjectiu possessiu + punt i seguit. De vegades no cal subordinar una frase a una altra, en tenim prou amb un possessiu.

– Los errores garrafales de Sergio Ramos y Xabi Alonso permitieron a Charles ajusticiar al equipo blanco, cuya temporada será un éxito o un fracaso en función de la final de la Champions.

– Els errors garrafals de Sergio Ramos i Xabi Alonso van permetre a Charles ajusticiar l’equip blanc. La seva temporada serà un èxit o un fracàs en funció de la final de la Champions. (12/5/2014)

 

c. Antecedent sobreentès + punt i seguit. I fins i tot en alguns casos podem prescindir del possessiu.

– Así se deduce de un estudio realizado por la Comisión Europea (CE) a partir de entrevistas realizadas a unos 57.000 jóvenes en relación con este programa, cuyos resultados definitivos se conocerán en septiembre.

– Així es dedueix d’un estudi dut a terme per la Comissió Europea (CE) a partir d’entrevistes realitzades a uns 57.000 joves en relació amb aquest programa. Els resultats definitius es coneixeran al setembre.

 

Aquestes dues solucions, la b i la c, també es poden aplicar en un incís entre guions.

 

d. Preposició amb + pronom relatiu. En aquest cas, la preposició fa de conjunció de les oracions i el pronom dóna el valor de possessió.

como un joven de extrema izquierda, en su día acampado del 15-M, cuya escasa preparación le ha entregado en brazos de una ideología que solo persigue destruir el sistema desde dentro.

com un jove d’extrema esquerra, en el seu dia acampat del 15-M, amb una escassa preparació que l’ha abocat a una ideologia que només persegueix destruir el sistema des de dins. (17/8/2014)

 

e. Pronom relatiu de persona. Quan l’antecedent és una persona, amb un pronom relatiu i un canvi verbal podem dir el mateix de manera més senzilla.

Alaya cita a los excargos cuya imputación fue anulada por la Audiencia

Alaya cita els excàrrecs a qui l’Audiència va anul·lar la imputació (26/4/2014)

 

f. verb + pronom feble + conjunció i. Fins i tot, un pronom feble, amb un verb de suport, i la conjunció i poden fer la mateixa funció que el pronom castellà.

El entorno del primer secretario prefiere no especular sobre posibles escenarios e insiste en ofrecer «integración y síntesis» en la nueva ejecutiva, cuyos cambios podrían no limitarse a las vacantes actuales.

L’entorn del primer secretari prefereix no especular sobre possibles escenaris i insisteix a oferir «integració i síntesi» en la nova executiva, i fer-hi canvis que podrien no limitar-se a les vacants actuals.

 

En conclusió, hi ha més d’una opció bona, perquè la llengua és prou rica i ens deixa experimentar amb ella.  

Finalment, no em vull estar de remarcar, ni que sigui de passada, que en castellà no tots els usos del cuyo són correctes i que la solució coincideix amb el català. Per exemple: Atacaron todos, de cuyo suceso se habló mucho és incorrecte, s’ha de dir: Atacaron todos, suceso del qual se habló mucho. O també: El motivo con cuyo fin marcharon ha de ser El motivo por el cual marcharon. Trobareu aquests exemples i un grapat més al Diccionario de dudas y dificultades de la llengua española. Ed. Larousse. Barcelona, 2000.

‘En el café de la juventud perdida’, de Patrick Modiano

“De las dos entradas del café, siempre prefería la más estrecha, la que llamaban la puerta de la sombra. Escogía la misma mesa, al fondo del local, que era pequeño. Al principio, no hablaba con nadie; luego ya conocía a los parroquianos de Le Condé, la mayoría de los cuales tenía nuestra edad, entre los diecinueve i los veinticinco años, diría yo. En ocasiones se sentaba en la mesa de ellos, però, las más de las veces, seguía siendo adicta a su sitio, al fondo del todo.

No llegaba a una hora fija. Podía vérsela ahí sentada por la mañana muy temprano. O se presentaba a eso de las doce de la noche y se quedaba hasta la hora de cerrar. Era el café que más tarde cerraba en el barrio, junto con Le Bouquet y La Pérgola, y el que tenia una clientela más peculiar. Ahora que ha pasado el tiempo me pregunto si no era sólo su presencia la que hacía peculiares el local y a las personas que en él había, como si lo hubiera impregnado todo con su perfume.”

 

Així arrenca. Ahir, quan vaig saber que Patrick Modiano havia guanyat el Nobel, vaig córrer al prestatge a buscar l’única novel·la que havia llegit d’ell, a finals d’agost del 2009 (tinc aquest costum, anotar data i lloc als llibres que compro). No me’n recordava gaire. I vaig tornar a obrir-lo i en llegir aquesta primera pàgina, de la traducció de María Teresa Gallego Urrutia, que no surt a la portada, m’hi vaig enganxar una altra vegada, com suposo que us deu haver enganxat a vosaltres.

No el tinc subratllat. Però em recordo que em va atrapar l’ambient del cafè i els personatges que s’hi aplegaven, alguns d’estrambòtics, d’altres de genials, tots ben humans. I entre mig de tots, la Louki, la noia amb qui arrenca la novel·la, novel·la que des del primer moment és un exercici de memòria, de record. I, és clar, quan recordem algú també recordem el lloc on el vam veure, la gent amb qui la vam veure, i el que vam pensar en aquell moment. I després hi ha totes aquelles coses que acostumem a fer quan volem tornar a veure algú que no coneixem gaire, i aquelles ganes de saber-ne més. I els dubtes que ens volten.

Tot això és En el café de la joventud perdida, una novel·la que associo a les escales de la plaça del Rei de Barcelona, on vaig començar a llegir-la un estiu de fa cinc anys, entre turistes i músics de carrer.

Per cert, no hauria dit mai que Modiano fos una paraula aguda.

 

tots – totes

Això del tots i totes ja fa temps que corre entre els polítics, sobretot els d’esquerres. És una manera de fer visibles les dones, marginades de la vida pública durant segles. Catalans i catalanes, senyores i senyors… En català, quan el parlant es refereix indistintament a homes i dones fa servir el masculí genèric, Els estudiants de Biologia han tallat la Diagonal. Ja s’entén que en l’acció hi han participat nois i noies. Aquesta fórmula ha estat connotada de discriminatòria. I per contrarestar-la s’ha estès molt la repetició, tots i totes, els i les estudiants. Duplicar per visibilitzar. Ara bé, mantenir la duplicitat durant tot un discurs es fa pesat, l’encarcara, el llasta, i no acaba de funcionar. I també genera altres problemes: qui va primer, el masculí (catalans i catalanes) o el femení (senyores i senyors)? Què dupliquem, només el substantiu o també els articles i adjectius? (Els primers catalans i catalanes que… Els primers catalans i les primeres catalanes que…). En fi, de tot plegat ja n’he parlat en aquest mateix blog.

Per superar els problemes de la duplicació ja fa temps que corre, sobretot entre l’esquerra més combativa, el femení genèric. És a dir, Les estudiants diem no a les retallades, en què el femení engloba el masculí. Com passa amb les duplicacions, el femení genèric pot funcionar en alguns contextos, però no sempre. I de vegades genera efectes contradictoris, com en aquest cartell de l’Ateneu Popular de Masquefa:

tallerdebufandes

Diu: Porta la teva llana i les teves agulles i aprendrem juntes.

De tan feministes els ha sortit un cartell sexista. Si no coneixes el tarannà de l’Ateneu (el context), fa tota la impressió que el missatge va dirigit només a les dones. Com si donés a entendre que teixir bufandes és poc masculí.

Entenc la qüestió de fons, però la desigualtat envers les dones no se soluciona forçant la gramàtica, o com a mínim no sempre. En llengua, no existeixen fórmules d’aplicació automàtica.

‘La sonrisa etrusca’, de José Luis Sampedro

Sampedro té l’encert de construir tota la novel·la al voltant d’una primera imatge: un sarcòfag antropomòrfic de terracota policromada procedent d’un túmul etrusc; més en concret, de les figures escultòriques, dona i home, que hi jauen al damunt, i que somriuen, un somriure arcaic, com forçat davant la càmera.

I llavors, després de l’instant d’observació al museu, un moment de reflexió, de presentar-nos el protagonista, el vell Salvatore, que es fa preguntes, comença el viatge al nord, coneixem la família, la jove, el petit Bruno, apareixen els metges… i a poc a poc ens descobreix els records del passat, anterior i recent.

Escriure sobre la mort i la malaltia és difícil, el fil es pot enrevesssar molt, les paraules se’t poden escapar, tant, que pots acabar escrivint el que no volies escriure. Sampedro se’n surt, en la història que ens explica, gràcies als dos contrapunts que hi posa: una dona, l’amor, el flirteig, la parella; un nét, l’amor, el futur, l’educació. I per parlar de la mort i de la vida, Sampedro ens mostra com el vell protagonista entaula llargs diàlegs sense resposta amb el nét, un nadó de tretze mesos, el Bruno, que també era, és, el seu nom de guerra en la resistència contra els botxes a la segona guerra mundial. Passat i futur barrejats.

Aquests converses sense resposta, a la nit, abocat a la barana del llitet, cap al final del llibre creuen una línia, la del sentimentalisme. O si no la creuen, s’hi acosten massa. Això va a gustos. I el tema ho facilita.

Al final, el descobriment de la cultura etrusca pel partisà Salvatore, un part de la cultura italiana que no coneixia i per tant també de si mateix, es pot estendre més enllà… El viatge al nord, lluny del seu poble calabrès, ha valgut la pena pel que ha après. Com la vida.

Llibre deixat i no tornat. És això una bona crítica?

Foto: Iñigo González (2006).

Ebola – ébola

La febre hemorràgica de l’Ebola, causada pel virus de l’Ebola, ha estat notícia aquest estiu. Un brot nou, focalitzat a Guinea Conakry, Libèria i Sierra Leone, ha causat 2.288 morts fins al 6 de setembre d’enguany, segons un nota informativa de l’Agencia de Salut Pública de la Generalitat. És el brot més devastador des que es va descriure la malaltia.

Pel que fa a la llengua, dues qüestions han acompanyat aquest estiu l’Ebola: la majúscula i l’accent. Anem a pams.

El virus pren el nom del riu Ebola, a la Repúblida Democràtica del Congo, on l’any 1976 es va detectar per primer cop. Està molt relacionat amb el virus de Marburg, que també causa febre hemorràgica. Marburg és una ciutat universitària d’Alemanya on va ser descrit per primera vegada. Ara bé, el més habitual és batejar les malalties amb noms descriptius, com enteritis regional o atàxia espinocerebelosa, o amb antropònims, com ara la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, que rep aquest nom en honor als neuropatòlegs alemanys H.C.Creutzfeldt i A.M.Jakob. Es tracta d’una encefalopatia espongiforme, com també ho és la síndrome de Gerstmann-Straussler-Scheinker, en honor dels metges alemanys Josef Gerstmann, Ernst Straussler i Ilya Scheinker. Més casos, l’atàxia de Friedriech, del metge Nicholaus Friedreich, que va ser el primer a descriure-la en la dècada de 1860; la malaltia de Huntington, del metge nord-americà George Huntington, que la va descriure en un article el 1872; la malaltia de Crohn, del gastroenteròleg nord-americà Burnill Bernard Crohn, que el 1932 va descriure els casos de diversos pacients, però abans, el 1904, ja l’havia descrit el metge polonès Antoni Lesniowski, i per això també la podem trobar com a malaltia de Lesniowski-Crohn; la malaltia d’Alzheimer, que deu el nom a Alois Alzheimer, un neuròleg i anatomopatòleg alemany…  Aquesta darrera, a casa nostra, deu ser de les més conegudes.

Per tant, ja tenim un primer criteri per establir si una malaltia ha d’anar o no en majúscula, l’etimològic, és a dir, l’origen del nom. Un segon criteri seria el taxonòmic. L’International Committee on Taxonomy of Viruses (ICTV) té com a missió “classificar la multitud de virus coneguts en un sol esquema de classificació que reflecteixi les seves relacions evolutives, és a dir, les seves filogènies”, tal com explica en la presentació de la seva web. Aquest comitè internacional va crear una base de dades de tots els virus (ICTVdB), consultable per internet, que es considera oficial en l’àmbit científic. La majoria de noms de virus els he tret d’allà. Tot i que no s’ha de confondre virus i malaltia, encara que en el cas de l’Ebola coincideixi. El tercer criteri, i el més subjectiu, seria el de considerar que alguns noms propis de vegades assoleixen un grau de coneixement tal que fa que, per als parlants, siguin equiparables als noms comuns. Per exemple, algunes marques comercials de medicaments, com ara la popular aspirina, el gelocatil, el prozac, el betadine… Una cosa semblant ha passat amb la malaltia d’Alzheimer. Alguns mitjans, com ara El Periódico i La Vanguardia, l’escriuen en minúscula (tot i que per internet l’ha trobat escrit de les dues maneres) i en canvi l’Ara i El Punt Avui, en majúscula. És molt difícil establir quan un nom propi en origen s’ha fet tan popular que és millor escriure’l en minúscula. Un cas clar és internet. Si bussegeu a la xarxa veureu com anys enrere la majoria de mitjans l’escrivien en majúscula.

En conclusió, per mi, el més correcte és escriure Ebola en majúscula. I si algun dia s’arriba a fer tan popular com internet, ja en parlarem.

Pel que fa a la pronúncia, com es pot determinar si és una paraula plana o esdrúixola? Hauríem de ser capaços de passar per sobre de l’anglès i el francès (de fet, el francès no té paraules esdrúixoles, així que no ens serveix de gaire res saber com pronuncia Ebola) i anar directament a la pronúncia africana. Jo no ho he pogut esbrinar. Hi ha cap africanista a la sala?

 

‘Maleït Karma’, de David Safier

Remenant llibres, quan veig en una faixa l’expressió De l’autor de… no em vénen ganes de llegir el llibre que tinc a les mans sinó l’altre, el que fan servir d’esquer. I això és el que em va passar quan va sortir al carrer ¡Muuu!, acompanyat de la faixa en qüestió.

La lectura és ràpida, directa. M’ha agradat el punt d’arrencada del llibre: una dona mor i es reencarna en un animal amb poc karma, i per poder estar al costat de la seva filla ha d’acumular més karma per pujar en el rànquing d’animals. No m’ha agradat la història principal, ja la va escriure Charles Dickens a Conte de Nadal si fa no fa. M’ha agradat l’estil, la mala llet que dispara la protagonista, una mena de Bridget Jones amb èxit. No m’han agradat les subtrames, en què tot acaba encaixant d’una manera que es contradiu amb la mala llet que deia ara.

“Em somreia dolçament. Com el Pare Noel. Després que hagués menjat galetes d’haixix”. (cap. 7)

“L’Àlex m’hi havia arrossegat. Tenia una debilitat per les pel·lícules de cine alternatiu, durant les quals després de vint minuts un s’aixeca avorrit per anar al lavabo i s’estima més quedar-se allí llegint tots els missatges escrits a les portes.” (cap. 8)

“Vaig empassar-me la saliva: no veuria la Lilly posar la seva primera dent sota el coixí. Ni el seu primer dia d’escola. Ni el seu primer dia al cine. Ni la seva primera classe de piano. Ni la seva adolescència… D’acord, a això últim potser hi podia renunciar.” (cap. 10)

“Les vaig mirar a la cara. La seva mirada era freda, forta, inflexible. Així haurien estat els ulls dels inquisidors espanyols si n’haguessin tingut cinc.” (cap. 15)

Em sembla que amb aquests exemples es podeu fer una idea de l’estil de Safier.

La traducció és de Michael Steinmetz i Carlota Vallès, que no surten a la portada.

 

Foto de Guillermo Moliner (El Periódico), novembre del 2010.

xino-xano

Aquest estiu m’havia fet el propòsit de penjar alguns apunts, de tant en tant, sense la disciplina que m’autoimposo la resta de l’any. Doncs bé, sense disciplina, no hi ha resultats. Això sí, vaig prendre algunes notes, i us les faig arribar a continuació, com a comiat de les vacances d’estiu.

A la cua d’un petit supermercat en una poble de la platja, tinc al davant un matrimoni amb una nena d’uns quatre anys. La caixera, una senyora gran, després de cobrar als pares, li demana a la petitona com es diu. “Meritxell”, li contesta. I la senyora continua… “¿Quieres un caramelo? ¿Te gustan los caramelos? Mira, ¿de piña?, o ¿de fresa?, de maduixa, ¿te gusta la maduixa?” Em fa somriure. Primera, perquè de petit la fresa era un dels castellanismes que tenia més arrelats. Els iogurts, els polos… tot era de fressa, així, amb essa sorda, és clar. I després, perquè en aquest cas la catalanada, la interferència, serveix per acostar-se al parlant, per trencar barreres. En aquesta maduixa dita amb la tendresa d’una àvia hi ha un matís que només podem fer servir i entendre els bilingües. Afortunats que som.

Per l’autovia, tornant cap a casa, veig que els panells lluminosos m’adverteixen que al cotxe porti sempre els nens lligats, i ho fan en català, castellà i anglès. Em crida l’atenció la introducció de l’anglès, que no necessita cap oficialitat per colar-se a tot arreu. No n’estarem fent un gra massa? La necessitat de parlar anglès genera un consens més ampli fins i tot que el català, perquè s’associa al progrés econòmic. No sé si els panells són una aposta pel multilingüisme o una rendició al turisme i als seus ingressos. A mi em recorda els menús d’alguns restaurants de la costa, que tenen l’anglès en primer lloc.

Tota una munió de gent camina xino-xano pel passeig marítim al capvespre, entre parades d’artesania i manters. Una colla de diverses edats parlen entre ells mentre vigilen de reüll la mainada, que corre amunt i avall. I veig com un dels nanos es dirigeix a un senyor de cabells blancs al crit d’”avi!, avi!” i es para a explicar-li, per la cara que fa, alguna cosa molt i molt important. Continuo endavant quan sento que el mateix nano ara crida un altre senyor del grup, calb i amb ulleres, i ho fa al crit d’“¡abuuu!”. Avi i abu, d’abuelo, és clar. Un altre exemple de convivència lingüística. En podríem dir de diglòssia igualitària, si no fos una contradicció.

Per festa major, em trobo una amiga que ha tornat fa poc del País Valencià, on ha passat uns dies al poble del seu home, que es diu Vicent. Ella, però, li diu Vicenç, com fem per aquí. I m’explica que al poble, asseguts a la fresca, se li va acudir cridar al seu home: “Vicenç!” I la sogra, sorneguera, li va replicar: “A quants en crides?”

Finalment, un dels grans temes de l’estiu ha estat l’epidèmia d’Ebola, una malaltia poc coneguda que ha obert debat per l’accent i la majúscula. Serà el tema del meu pròxim apunt. El que no he fet a l’estiu ho de recuperar al setembre, ves.