llegir-escriure

Aquí acaba una aventura de tres anys. El temps que he trigat a llegir el Llibre del desassossec, de Bernardo Soares, pseudònim de Pessoa, no respectat. És una obra esmicolada en un prefaci i dues parts, l’Autobiografia sense fets, mosaic abstracte de 481 tessel·les sense títols, o gairebé, i Els grans fragments. L’obra va néixer d’un bagul el 1982. Deu ser el bagul més mític de la literatura. Pessoa hi guardava més de 25.000 textos de tota mena. És una obra inacabada, però només ho sembla pels quadratins que hi trobes de tant en tant, signe d’un espai en blanc deixat per l’autor, i alguns d’altres de més convencionals. La fragmentació és de Pessoa i l’elaboració dels fragments dels qui van venir al darrere. No hi ha ni una història ni una trama que t’estirin en la lectura. Només hi ha un personatge, o més aviat una veu narrativa, i un estil (llegiu els punts 83, 84 i 370). Tots dos, veu i estil, diferents de, com a mínim, totes les lectures que he apuntat en aquest blog. Per atzars diversos, Llibre del desassossec es va convertir en la meva segona lectura, la que duia sempre a la guantera del cotxe o a la bossa del portàtil, per quan tenia una estona morta. Des de bon començament se’m va fer molt difícil llegir-ne cinc pàgines seguides. Pessoa t’obliga a parar, a obrir pauses per pensar el que acabes de llegir, a tirar enrere i rellegir. És per tant una lectura lenta. I és una lectura gratificant i estimulant, assaborida. I ja m’està bé això, que hi hagi lectures calmades, i hi puguis tornar quan vulguis sense donar ni demanar explicacions, com un bon amic.
 
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, que surten a la portada i en un lloc destacat, per a Quaderns Crema.
 
 

Foto: Fernando Pessoa, el 1914 (S.A. i Maria José de Lencastre).

L’estructura del llibre em facilita passar de l’explicació a l’exposició. 

96. Veig els paisatges somniats amb la mateixa claredat amb què contemplo els reals. Si guaito sobre els meus somnis és sobre alguna cosa que guaito. Si veig la vida passar, somnio alguna cosa. (…)

172. (…) Dues coses només m’ha donat el Destí: uns llibres de comptabilitat i el do de somniar.

179. (…) El més alt de nosaltres no és res més que un coneixedor més pròxim del buit i de la incertesa de tot. (…)

193. (…) Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.
(…)
Sóc una mena de carta, d’un coll antic i desconegut, que és l’única que ha quedat del joc perdut. No tinc sentit, no conec el meu valor, no tinc a què comparar-me per trobar-me, no tinc per a què servir per conèixer-me. (…)

200. (..) Somnio perquè somnio, però no pateixo l’insult propi de donar als somnis un altre valor que el de ser el meu teatre íntim, com no dono al vi, del qual tanmateix no m’abstinc, el nom d’aliment o de necessitat de la vida.

238. Ens cansem de tot, excepte de comprendre. El sentit de la frase és a vegades de mal copsar. (…)

260. L’art consisteix a fer sentir als altres allò que sentim nosaltres, a alliberar-los d’ells mateixos, proposant-los la nostra personalitat com a especial alliberament. (…)

268. L’olfacte és una vista estranya. Evoca paisatges, sentimentals amb un dibuix sobatat de l’inconscient. (…)

270. L’art ens allibera il·lusòriament de la sordidesa de ser nosaltres. Mentre sentim els mals i els afronts de Hamlet, príncep de Dinamarca, no sentim els nostres –vils perquè són nostres i perquè són vils.
(…)
Posseir és perdre. Sentir sense posseir és guardar, perquè és estreure d’una cosa la seva essència.

295. (…) Els compradors de coses inútils sempre són més savis del que es pensen –compren petis somnis. Són infants a l’hora de comprar. Tots els petits objectes inútils el reclam dels quals en saber que tenen diners fa que els comprin, els posseeixen amb l’actitud feliç d’un infant que arreplega petxines a la platja –imatge que per damunt qualsevol altra projecta tota la felicitat pueril.(…)

313. M’irrita la felicitat de tots aquells homes que no saben que són infeliços.

316. (…) Tots tenim per on ser menyspreables. Cadascun de nosaltres porta un crim fet o el crim que l’ànima li demana que faci.

…

El programa va començar amb tot un clàssic: Masquefa es diu amb e tancada, com ara Berga o Matadepera. És tot un misteri per què els forasters la fan oberta. Tampoc no ens hi emprenyem gaire.

D’altra banda, a Masquefa, com a molts llocs de Catalunya, canviem la e àtona per u quan la tònica és una o. No hi ha gaires casos. Màrius Serra n’esmenta tres: sogro, onclo i jonoll.

D’aquí van passar a una dita, un rodolí, que es diu sobre les masquefines, i que Màrius Serra va conèixer quan va anar a fer el programa a Piera: “masquefina, puta fina”. Com molt bé va remarcar l’Espartac Peran, no tan sols no ens vam ofendre, sinó que vam reivindicar que la dita és en plural: “masquefines, putes fines”; perquè no n’és una, en són moltes. Sembla que això ve d’una casa de barrets que hi havia a Barcelona al primer terç del segle XX, a la ronda de Sant Antoni, que era coneguda com a Can Masquefa. Una altra veïna, en canvi, va explicar que al segle XVI, quan Masquefa encara era un escampall de masies i cases aïllades, a tocar de la carretera el capellà en va obrir una, de casa de barrets. I tothom que hi passava hi parava. I d’aquí ve. I, és clar, en Màrius Serra va reivindicar noms com Can Masquefa per sobre de Riviera. 

Mentre els veïns explicaven tot això, anaven apareixent en pantalla piulades al Twitter. I em va cridar l’atenció aquesta: “A mi de Masquefa em sona una gasosa que bevien els meus avis, pot ser?”. Doncs si, pot ser. Fins fa pocs anys encara es podia trobar la gasosa marca La Masquefina, elaborada a Vila-seca. I també una taronjada. Això sí, no va arribar a ser tan popular com per donar lloc a una frase feta.

Pel que fa al lèxic, es van explicar les paraules següents:  

Corraló, també viva al Maresme, segons Màrius Serra, fa referència a un carrer estret. A Masquefa ent tenim dos: el corraló de l’Estació i el de la Fassina.

Marmanyer -a; dit d’una persona tafanera, enredaire, xerraire… tant en positiu com en negatiu.

Mistela, vi dolç que s’elaborava a moltes cases fins no fa tant.

Vidagua, una liana que es troba als torrents i les rieres i que, seca, es fumava, sobretot els adolescents.

Rondinar, com a sinònim de renyar, és a dir, rondinar algú.

Ulleres de batre, mena d’ulleres que portaven els cavalls en batre per no marejar-se quan feien voltes a l’era.

Estanyapaelles, ofici desaparegut. De tant en tant passava pel poble un home que es dedicava a adobar tota mena d’estris: paraigües, cassoles… I tapava els forats de les paelles amb estany. D’aquí el nom. Passava pels carrers cridant: “l’estanyapaelles, que tapa tots els forats, tant de les joves com de les velles”.

Garlanda, mena de tortell. Només es venia per la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia. El noi regalava la garlanda a la noia, i aquesta se la posava al braç per ballar el Ball de la Garlanda. Com més generós era el noi, més garlandes duia la noia.

Si aquest apunt us ha interessat, us recomano que veieu el vídeo.

a) en ocho capítulos que saben a poco

14 saber a poco tenir gust de poc.

en vuit capítols que es fan curts

b) para sacar fuerzas de flaqueza

25 sacar fuerzas de flaqueza fer el cor fort

per treure forces d’on no n’hi havia

c) Soy una actriz de tripas

No hi surt

Quan actuo em surt de dintre.

d) el grupo armado consideró que «no caben más largas a la posibilidad de entablar conversaciones».

7 dar largas (a un asunto) donar allargs (o allargues).

el grup armat va considerar que «ja no és possible ajornar més la possibilitat d’entaular converses».

e) Creo que es importante ir con la verdad por delante para poder volver los sitios.

No hi surt.

Penso que és important anar amb la veritat com a bandera per poder tornar als llocs.

f) Obama asegura que no va de farol con la opción militar contra Irán

8 es un farol fam és una fanfarronada.

Obama assegura que l’opció militar contra l’Iran no és cap fanfarronada

g) con tres defensas y el corazón en un puño

no hi surt

amb tres defenses i el cor engongit

h) Belén Rueda se ha vuelto a poner el mono televisivo para grabar ‘Luna, el misterio de Calenda’

5 (traje) granota f.

Belén Rueda s’ha tornat a arremangar per a la televisió per gravar ‘Luna, el misterio de Calenda’

i) Las dos se han convertido en su sombra en los ‘front row’ y en las fiestas de alto copete.

9 de alto copete fig d’upa. Son gente de alto copete, són una gent d’upa.

Les dues s’han convertit en la seva ombra als ‘front row’ i a les festes d’alt estànding.

j) La Preysler también es abuela de Alejandro (en la foto superior) y Sofía, hijos de Chábeli y su marido Christian Altaba, una pareja que ha tenido sus más y sus menos.

58 sus más y sus menos (inconvenientes) els seus pros i els seus contres.

La Preysler també és àvia d’Alejandro (a la foto superior) i Sofía, fills de Chábeli i Christian Altaba, un matrimoni que ha tingut moments bons i dolents.

k) En altres temps, la falta de pluja anunciava que habría que apretarse el cinturón.

3 apretarse el cinturón fig estrènyer la bossa (o els cordons); treure els biaixos.
I a la fitxa 6917/1 de l’Optimot hi diu: “L’expressió apretarse el cinturón en català equival a estrènyer-se el cinturó, estrènyer-se la cintura, estrènyer-se la bossa, estrènyer-se els cordons i treure els biaixos. Totes tenen el mateix significat: ‘estalviar’.”

En altres temps, la falta de pluja anunciava que venia una època de vaques magres.

l) a punto de celebrarlo por todo lo alto

18 por lo (o por todo lo) alto (con lujo) amb tota mena de luxes.
19 por lo (o por todo lo) alto (con pompa) amb magnificència; de primera; sense estar-se de res.
I a la fitxa 2712/2 de l’Optimot hi surten les mateixes traduccions més “en gran”.

a punt de celebrar-ho com l’ocasió es mereixia

m) Y en la reanudación, más de lo mismo

La fitxa 7872/2 de l’Optimot diu això: “L’expressió més del mateix no és correcta en català. Segons el context i el grau de formalitat, podem usar diverses expressions, com ara: és el mateix que; una i altra vegada; més encara; tornem-hi; ja hi tornem a ser;tornar amb la mateixa cançó; ser la cançó de l’enfadós; el conte de mai no acabar; si no vols brou, tres tasses; nyic-nyic; etc.”

I en la represa, sant tornem-hi

n) Alejarse del mundanal ruido

No hi surt

Allunyar-se dels sorolls de la gran ciutat

o) Pep es un exagerado de mucho cuidado.

26 ser de cuidado fam que cal anar-hi amb compte; ésser capaç de fer-ne de totes.

el Pep és un exagerat com n’hi ha pocs

p) Nadie en su sano juicio cree que las reformas son la única via de crecimiento

12 estar en su juicio (o en su cabal juicio) estar en el seu seny.
21 no estar en su sano juicio tenir un perdigó a l’ala; estar tocat de l’ala; estar fora de seny.

Ningú amb dos dits de front creu que les reformes són l’única via de creixement

Continuo recollint traduccions, que presentaré en pròxims apunts.

Aquest estiu m’havia fet el propòsit de penjar alguns apunts, de tant en tant, sense la disciplina que m’autoimposo la resta de l’any. Doncs bé, sense disciplina, no hi ha resultats. Això sí, vaig prendre algunes notes, i us les faig arribar a continuació, com a comiat de les vacances d’estiu.

A la cua d’un petit supermercat en una poble de la platja, tinc al davant un matrimoni amb una nena d’uns quatre anys. La caixera, una senyora gran, després de cobrar als pares, li demana a la petitona com es diu. “Meritxell”, li contesta. I la senyora continua… “¿Quieres un caramelo? ¿Te gustan los caramelos? Mira, ¿de piña?, o ¿de fresa?, de maduixa, ¿te gusta la maduixa?” Em fa somriure. Primera, perquè de petit la fresa era un dels castellanismes que tenia més arrelats. Els iogurts, els polos… tot era de fressa, així, amb essa sorda, és clar. I després, perquè en aquest cas la catalanada, la interferència, serveix per acostar-se al parlant, per trencar barreres. En aquesta maduixa dita amb la tendresa d’una àvia hi ha un matís que només podem fer servir i entendre els bilingües. Afortunats que som.

Per l’autovia, tornant cap a casa, veig que els panells lluminosos m’adverteixen que al cotxe porti sempre els nens lligats, i ho fan en català, castellà i anglès. Em crida l’atenció la introducció de l’anglès, que no necessita cap oficialitat per ficar-se per tot arreu. No n’estarem fent un gra massa? El fet de parlar anglès genera un consens més ampli fins i tot que el català, perquè s’associa al progrés econòmic. No sé si els panells són una aposta pel multilingüisme o una rendició al turisme i als seus ingressos. A mi em recorda els menús d’alguns restaurants de la costa, que tenen l’anglès en primer lloc.

Una família camina xino-xano pel passeig marítim al capvespre, entre parades d’artesania i manters. Els nanos corren amunt i avall. De cop i volta, un d’ells es dirigeix a un senyor de cabells blancs al crit d’”avi!, avi!” i es para a explicar-li, per la cara que fa, alguna cosa molt i molt important. Continuo endavant quan sento que el mateix nano ara crida un altre senyor del grup, calb i amb ulleres, que s’ha avançat i ho fa al crit d’”¡abuuu!”. Avi i abu, d’abuelo, és clar. Ho podríem classificar com un cas de diglòssia igualitària, si no fos una contradicció.

Per la festa major, em trobo una amiga que ha tornat fa poc del País Valencià, on ha passat uns dies al poble del seu home, que es diu Vicent. Ella, però, li diu Vicenç, com fem per aquí. I m’explica que al poble, asseguts a la fresca, se li va acudir cridar al seu home: “Vicenç!” I la sogra, sorneguera, li va replicar: “A quants en crides?”

Finalment, un dels grans temes de l’estiu ha estat l’epidèmia d’Ebola. I des del primer moment, el seu nom ha fet parlar molt. Més que res, la pronúncia, en els mitjans orals, i la majúscula, en els escrits. Per tant, serà el tema del pròxim apunt. El que no he fet a l’estiu, ho hauré d’enllestir al setembre, ves.