René Goscinny (París, 1926 – 1977) és el guionista de les aventures d’Astèrix, de l’indi Oumpah-Pah i del Petit Nicolas, entre d’altres. Pel que fa al motiu que ens l’ha portat fins aquí, era fill de Stanislas Goscinny, nascut a Varsòvia, i d’Anna Beresniak, de Khodorkow, a Ucraïna. Els pares es van conèixer a París, on va néixer en René. Quan tenia 2 anys, tota la família se’n va anar a viure a Buenos Aires (Argentina), on el pare havia trobat feina. Allà, René Goscinny va estudiar al Liceu Francès de la ciutat, i passava petites temporades a l’Uruguai i al Brasil, a més de les vacances a França. Ja tenim, per tant, el petit René en contacte amb cinc llengües: polonès, ucraïnès, francès, espanyol i brasiler, i a més amb diversos accents, i no trigaria a afegir-s’hi l’anglès. El 1945 va emigrar a Nova York amb la mare (el pare havia mort), i va trobar feina a Manhattan, com a traductor. El 1946 va tornar a França, on va treballar de dibuixant. El 1947 va retornar a Nova York, on va acabar sent director de Kunen Publishers. El 1950 es va instal·lar a França definitivament i va començar a treballar amb Albert Uderzo. I el 1961 va aparèixer el primer àlbum d’Astèrix.
Astèrix i el calderó. Un cap gal confia a Astèrix un calderó ple de sestercis, l’hi roben i se n’ha d’anar del poble a fer diners. Al final, es troba amb un cobrador d’impostos que parla com un formulari, amb globus quadrats com un rebut de banc i donant opcions a) b) o c) .
Astèrix a Hispània. L’Astèrix i l’Obèlix viatgen fins a Hispània a tornar el fill segrestat pels romans a un cap iber. Els ibers diuen “olé” tota l’estona. No hi ha cap referència a la diversitat lingüística de la Península. No passen per Catalunya.
La Zitzània. Cèsar envia en Detritus a sembrar la discòrdia al poblet gal per dividir-los i derrotar-los. Detritus parla sempre amb un globus amb el fons verd, senyal que les seves paraules estan enverinades. Aquest recurs es farà servir també amb els altres personatges: el globus és verd clar quan les paraules només són una mica amargues i verd fosc quan destil·len fel.
Astèrix a Helvècia. En Panoràmix necessita una flor que creix a dalt de tot de les muntanyes per guarir un inspector romà enverinat; l’Astèrix i l’Obèlix l’aniran a buscar. Cap referència a la diversitat lingüística suïssa, si bé és veritat que els dos gals no es mouen dels cantons on es parla francès.
La residència dels déus. Els romans construeixen un gran centre residencial al voltant del poblet gal per convertir-lo en un suburbi. Els constructors són esclaus i el seu cap és un numida, però l’Astèrix hi parla sense problemes.
Els llorers del Cèsar. L’Astèrix i l’Obèlix se’n va a Roma a robar la corona de llorers del Cèsar. Cap referència lingüística.
L’endeví. Un galtes es fa passar per endeví per aprofitar-se dels habitants del poblet. Cap referència lingüística.
Astèrix a Còrsega. Un presoner cors arriba a la Gàl·lia i l’Astèrix i l’Obèlix l’acompanyaran de tornada a casa. L’aventura comença retrobant tot d’amics per l’aniversari de la batalla de Gergòvia. L’Alàmbix l’arvern i Labeldecàdix de Massília tenen una estranya conversa al voltant de la paraula festa. aqueixta feixta – aque’ta fe’ta…. I els bretons mantenen els seus girs: “Vós no dieu pas? Jo utilitzo bullent aigua”. No hi ha cap referència a la llengua corsa; gals i corsos s’entenen sense problemes. Només es parla que els corsos tenen expressions singulars, com ara “abans de fer-li entendre una cosa tenies temps de matar-li l’ase a cops de figues toves”.
El regal del Cèsar. César regala a un militar veterà el poblet dels gals, que se’l ven a un botiguer per una gerra de vi. Cap referència lingüística.
La gran travessia. L’Astèrix i l’Obèlix surten a pescar i acaben a Amèrica. L’aventura comença amb una vinyeta en blanc i uns lladrucs “goau goau” amb les o travessades per una barra diagonal i amb una petit cercle damunt les a. A l’arribar a Amèrica, Obèlix troba uns ocells estranys que no coneix i com que fan gluglu en diu gluglús. Són galls dindis, esclar. Els dos gals amb els indis i amb els víkings no s’entenen. Però mentre els víkings parlen entre ells amb frases senceres i llargues els indis només diuen paraules soltes. Asseguts al voltant de la foguera per sopar, l’Obèlix assenyala el plat i pregunta al cap indi “gluglú?” i l’indi li contesta “guaguau”. L’Obèlix deixa el plat. En una escena posterior, mentre l’Astèrix i l’Obèlix parlen amb els víkings perquè els deixin embarcar mentre els víking els volen convèncer que s’embarquin, els dos gosos, Ideafix i Kkampfdolvarsa, s’entenen de seguida. De tornada al poblat víking, un dels criats que serveix el banquet és un presoner gal i quan parla es descuida de posar la barra a les o, això dóna peu que un víking digui: “Aquest esclau amb un accent tan dolent menteix!”
Obèlix i companyia. Els romans comencen a comprar els menhirs de l’Obèlix, que esdevé un gran empresari. Cap referència lingüística.
Astèrix a Bèlgica. L’Astèrix i l’Obelix viatgen a Bèlgica. Els belgues tenen dos caps, en sintonia amb la divisió actual del país entre Flandes i Valònia. En un dels banquets, els dos caps es barallen per un tros de llengua de porc, fins que la dona d’un d’ells, la Nicotine, diu que no hi ha res com tenir la mateixa llengua perquè la gent s’entengui. La versió original en francès està plena de belgicismes, que s’han perdut en la traducció.
A més a més del que ja he comentat, en gairebé tots els àlbums trobem el guaita negre dels pirates que parla sense dir la r, substituïda per apòstrofs.
Així mateix, el pirata més vell, que va amb un bastó, sempre diu sentències en llatí directament, cosa que és en si una paradoxa. I com ell, d’altres personatges al llarg dels àlbums.
Les aventures d’Astèrix reflecteixen la diversitat lingüística del món que Goscinny es va inventar. Això l’autor ho fa de dues maneres: amb els recursos gràfics que li ofereix el llenguatge del còmic (les múltiples tipografies, els diversos alfabets i els colors i la forma dels globus), i amb l’ordre de les paraules i el calc d’expressions o girs típics d’una llengua (de vegades tan tòpics com l’olé ibèric o el hau indi). Aquestes referències lingüístiques, esquitxades aquí i allà, donen versemblança a les aventures i les enriqueixen, i a més transmeten una concepció clara que el món és plural i que això no és cap problema.
Tot i això, em saben greu dos aspectes. El primer, la nul·la presència de la diversitat lingüistica en algunes de les aventures; sobretot en els viatges a Hispània, Helvètia i Còrsega. El segon, la reducció de la diversitat lingüística de França a la simple categoria d’accents, i a sobre aquests accents queden reduïts a un sol tret.
Llegiu-vos les aventures, o rellegiu-vos-les, i ja em direu què en penseu.
