llegir-escriure

“Lleguemos el lunes…”, sento una noia que li diu a una altra, a la cua del supermercat, i aquesta li respon: “ya, les vi ayer”… I totes dues coses em sonen d’allò més malament, sobretot la primera. I és que jo no les diria mai, i malgrat tot, els castellanoparlants, tant catalans com no, les diuen amb tota naturalitat. I he d’entendre que també les escriuen.

La primera idea és evident. Els catalanoparlants, els qui tenim el català com a llegua materna, familiar, hem après el castellà a l’escola i a la tele, sobretot, i també al carrer, en part. I per tant parlem un castellà estàndard, normatiu, passat pel sedàs de la correcció acadèmica.

La segona idea és que quan busques el català a internet, o en qualsevol llibre de divulgació, en primer lloc i destacat sempre apareix el mapa de l’àmbit lingüístic, i això ens agrada i ens sentim orgullosos de la varietat de la nostra llengua. En castellà, en canvi, amaguen la diversitat dialectal, com si no la valoressin. O si més no, com si no la valoressin com nosaltres.

La tercera idea és la que dóna títol a aquest apunt. És evident que com que parlem un castellà estàndard i rebem a través dels mitjans aquest mateix castellà estàndard, tenim molts pocs dubtes a l’hora d’escriure’l. En canvi, el català que parlem és viu, i tant podem dir vaig o vaic… vam anar o vem anar... nosatres o nosatros… Ara bé, això vol dir que l’ortografia i la gramàtica del català són més difícils que la del castellà?

S’està consolidant la idea que la normativa del català és molt difícil, que està plena de normes absurdes i que cal simplificar-la per facilitar la feina d’aprentatge als alumnes. I aquesta teoria es concreta en alguns casos, com ara el lo neutre, el canvi i caiguda de preposicions davant que i infinitiu, els pronoms febles…

Avui començo per un, el més fàcil i senzill de rebatre. El lo neutre.

Darrerament s’han aixecat alguns veus per amnistiar el lo neutre, com diu Albert Pla Nualart. Són les veus de Mar Batlle (A propòsit de l’article neutre, Llengua & literatura, 11. Barcelona, 2000), Albert Pla Nualart (Això del català, podem fer-ho més fàcil? Columna Edicions. Barcelona, març del 2010) i Ignasi Moreta (Lo de l’article neutre. Núvol, publicació digital. Barcelona, abril del 2013), entre d’altres.

El primer argument és que el lo no és cap castellanisme, sinó que respon a una evolució natural de la llengua, i que, en tot cas, aquesta evolució natural pot haver estat reforçada pel veïnatge amb el castellà, que és el mateix que dir: si Napoleó hagués guanyat la guerra del francès, el lo neutre en català no existiria perquè el francès no té un article neutre diferent del masculí. Ni tampoc l’italià. Ni el portuguès…

Tot i això, aquest no és el punt principal. També usar o ço són formes catalanes, i no per això les fem servir, si més no parlant. I si em toca corregir un text, tret que sigui un document antic o una obra de creació, canviaré usar per fer servir i ço per això.

El punt principal és que de lo neutres n’hi ha de dues menes, un d’abstracte i un altre de ponderatiu. Del primer, en defensen la catalanitat; del segon no, és un castellanisme clar. Doncs bé, només heu de situar-vos en el moment que el mestre entra a l’aula i una alumna aixeca la mà i pregunta: “és veritat que ara ja podem fer servir el lo, que ja és normatiu”. I el professor se la mira amb cara d’ai mare i li contesta: “en alguns casos sí i en alguns casos no”. Ara llegiu-vos els cinc exemples següents, i digueu-me quins són lo catalans i quins són interferència del castellà:

a. “Lo bé que ens ho vam passar”

b. “En lo bo i en lo dolent”

c. “Lo més bonic del dia”

d. “Lo bonic que era tot allò”

e. “Lo que m’ha dit!”

Ara torneu-vos a situar en el paper del professor davant d’una classe de l’ESO.

Un article neutre, diferent del masculí, podia haver existit en català, Podríem haver creat un sistema de femení (la), masculí (el) i neutre (lo) com en castellà. Igual que podríem tenir un sistema de de tres articles demostratius, aquest, aqueix i aquell. O d’adverbis de lloc: ací, aquí i allí, com va defensar Pompeu Fabra sense èxit. Però no ha estat així. Hem de suposar que perquè l’article masculí ja ens va bé quan necessitem un neutre, que no és tan sovint com en castellà. I aquest és un altre punt clau. El lo en castellà els serveix “para un zurcido y un descosido”. Té una gran varietat d’aplicacions i una forta implantació en la llengua parlada. Això és el que fa tan difícil trobar una solució bona per a tots els casos. Per exemple, el lo que:

“Todos cantaban, lo que me animó mucho”.

En aquest cas, o traduïm el lo que per la qual cosa: “Tots cantaven, la qual cosa em va animar molt”.

O traduïm el lo per cosa: “Tots cantaven, cosa que em va animar molt”.

Tots dos casos funcionen, sobret en el català escrit, però parlant el que diem és: “Tots cantaven, i això em va animar molt”.

De les tres solucions, per mi la darrera és la més natural, però no en condemno cap, tot depèn del context.

Els casos que em provoquen més mal d’orelles són davant d’un adjectiu substantivat amb valor abstracte, com en el vers de J. V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El primer cop que el vaig llegir em va grinyolar. Pensant-hi, la raó bé podria ser què és un ús minoritari -com molt bé diu Ignasi Moreta, propi d’àmbits filosòfics-, i poc habitual en el català parlat, en què no fem la distinció que sí que fan en castellà entre “lo blanco os sienta tan bien” i “el blanco os sienta tan bien”. I no la fem perquè no ens cal.

Sobre altres casos de lo neutre, ara fa un any, el març del 2012, vaig publicar un apunt en aquest blog: ¿lo qué? – que dius que què?

Finalment, passo a comentar alguns casos extrets dels textos esmentats abans, que els autors citen com a proves per admetre el lo:

– “l’important és que vinguis”, “allò important és saludar” i “afirmà públicament que allò lògic seria” són dues solucions que a mi no em sonen bé i que costen ben poc d’arreglar, només cal afegir-hi el més: “el més important és que vinguis”, “el més important és saludar” i “afirmà públicament que el més lògic seria” em sembla que no han de fer mal d’orelles a cap catalanoparlant.

-“He de reconèixer que té raó en el de charnego separatista, però no pas en el de malnacido”. Aquest cas és de jutjat de guàrdia (els traductors automàtics estan fent molt de mal; si no, no m’ho explico). La solució és més complicada perquè no podem calcar-ne l’estructura i hem de fer allò que no li agrada gens a Moreta, marrada: “té raó en això de charnego separatista, però no quan em diu malnacido”. És un cas paral·lel a “lo del teu germà”; en podem dir “això del teu germà”, però també “el que li passa al teu germà…” O com el mateix títol del llibre de l’Albert Pla Nualart. Bé que diu “això del català” i no pas “lo del català”.

En resum, hem de vigilar els calcs a l’hora de corregir el lo, perquè com que és tan extens no hi ha solucions per a tot, i per això hem de confiar en el nostre instint lingüístic. Però no és gaire diferent que, posem per cas, detenir. Segur que ja ho heu sentit alguna vegada, i segurament ho heu vist escrit i tot:

a. “el progrés no es pot detenir”

b. “el porter va detenir la pilota”

c. “la policia va detenir els lladres”

Els exemples a. i b. són del tot incorrectes. Hem de canviar detenir per aturar o parar. No és un problema de normativa, i per tant la solució no és que l’IEC accepti detenir “com a animal de companyia”.

Flaubert era un ós, alt i solitari, un ós polar; el lloro només el va tenir poc temps, i no era seu, el va demanar al museu del poble per escriure una novel·la que no he llegit, Un coeur simple. Construir la novel·la al voltant de l’anècdota i revelar el misteri al final, això és el que fa Julian Barnes aquí. La llàstima és que el lloro no té gaire misteri, diguéssim que l’adoba amb espècies picants per donar-li gust. Ara bé, l’ós, aquest sí que tenia una carn gustosa i estellosa, estupenca en diria la sogra, que aguanta tota l’obra. I Barnes s’inventa un professor narrador al voltant del qual escriu la novel·la. Llàstima que aquest professor no pren gaire vida, excepte quan parla de la mort de la seva dona, i jo no puc evitar veure-hi en Barnes al darrere. Dividida en capítols, no segons el contingut sinó segons la manera d’encarar-lo, és una mena de classe magistral construïda al voltant de Flaubert i de les diverses interpretacions que els diversos estudiosos biografistes han donat als diversos episodis de la seva vida. És clar que és una novel·la diversa de forma, des d’un abecadari de la vida de Flaubert (en què fa trampa en algunes lletres, encabides a cop de mall, tot i que s’hauria de veure l’original anglès) o un bestiari amb óssos, lloros i gossos; fins a un diàleg d’una sola veu en un passeig al costat del riu. I esclar com que és un professor l’últim ha de ser un examen.

“SEGUNDA SECCIÓN

Economia

Flaubert i Bouilhet fueron al mismo colegio, compartieron las mismas ideas y las mismas prostitutas, tuvieron los mismos principios estéticos, y similares ambiciones literarias, los dos trataron de convertir el teatro en su segundo género. Flaubert dijo que Bouilhet era su “testículo izquierdo”. En 1854, Bouilhet pasó una noche en el hotel de Manses, que frecuentabans Gustave y Louise. “He dormido en tu cama ¬le dijo Bouilhet¬ y ha cagado en tu letrina (¡qué simbolismo tan curioso!)”. El poeta siempre tuvo que ganarse la vida trabajando; el novelista nunca tuvo que trabajar. Comente el posible efecto que sobre sus escritos y reputaciones hubiese tenido el hecho de que sus respectivas situaciones económicas se hubiesen intercambiado.” (p. 210 de l’edició d’Anagrama, traducció d’Antonio Mauri, que no surt a la portada).

He trobat genial les tres cronologies de la vida de Flaubert, no m’imagino una manera millor d’entrar en el personatge, i també el capítol de l’estudiós nord-americà que descobreix les desconegudes cartes d’una antiga amant…, una molt bona manera de parlar de l’amant sense rebentar la realitat.

M’ha encantat el punt de vista del professor quan valora si Flaubert es mereix el qualificatiu d’ós. Diu que feia 1,80 metres d’alt i que ell en fa 1,82 i no s’ha sentit mai alt com un ós, i que per tant és exagerat dir que amb aquest alçada Flaubert era un ós. És a dir, que seguint la més pura tradició britànica es compara amb si mateix per determinar què són els altres. Quan ho he llegit no hi he trobat cap rastre d’humor britànic, tan subtil.

El capítol 10, dedicat a defensar Flaubert dels atacs que ha rebut, amb mi gairebé ha aconseguit l’efecte contrari, i és que el narrador es va inflant i inflant, pedant i setciències, que al final et vénen ganes d’agafar una agulla esmolada.

Per mi, la millor frase del llibre és de Flaubert: “El mayor sueño de la democracia consiste en elevar al proletariado hasta el nivel de estupidez de la burguesía.” (p. 102). Fa uns mesos, a la ràdio, en Quimi Portet va dir una cosa semblant d’internet.

La meva professora de català a primària em deia que per escriure bé el primer que havia de fer era llegir; sobretot poesia. I és que hi va haver una època en què els escriptors marcaven la llengua d’un país, abans que els mitjans de comunicació n’agafessin el relleu. Per això en Fabra en deia modern català literari d’allò que avui en diem català estàndard.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

La meva mestra de primària em va explicar que quan escrivim dos adverbis en -ment seguits no és correcte eliminar el primer –ment i deixar només el segon, sinó que és al revés, o en tot cas deixar-los tots dos. Així, no hem de dir alegra i ràpidament sinó alegrament i ràpida. A mi això em sonava bastant malament. Fins que un dia vaig llegir per primer cop aquest poema de Martí i Pol. “la veu de tots solemnement i clara.” I em vaig convertir en un defensor d’aquesta solució.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

A primer curs de la carrera, a l’Autònoma, el professor Jaume Aulet ens va destripar aquest poema de Maragall. I va defensar un dels millors versos de la poesia catalana, el darrer, en què les paraules, l’entonació i la cua de la vaca van alhora. I va carregar contres els puristes de la llengua que en alguna edició s’han atrevit a corregir el poeta, canviant el popular llànguidament pel culte i normatiu lànguidament, amb l’argument que és el mateix cas que el lliberal o la lliteratura. I llavors vaig entendre l’expressió aquella de ser més fabristes que Fabra.

Corrandes de l’exili

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Quan vaig començar a fer de corrector, vaig començar a barallar-me amb el diccionari de l’IEC. Per exemple, amb el verb somiar, que només pot ser transitiu. A mi se’m feia estrany dir que havia somiat la Michelle Pfeiffer en comptes d‘havia somiat amb la Michelle Pfeiffer. Tot i això, la preposició no em calia davant d’oracions subordinades o infinitius: somiar que volava, somiar volar. I alhora podia dir somiar un món millor. Sembla que com més definit el complement, més necessària la preposició. Una idea que em va venir al cap gràcies al dos darrers versos de les corrandes d’en Pere Quart. Ara em toca treballar-la més. De moment, somiar és transitiu fins que un cas concret em diu que no.

Un apunt ràpid. Aquesta tarda he sentit el Rac1ncentrat. I m’ho passava molt bé amb en Quim Monzó, que parlava amb en Jordi Basté sobre llengua i faltes de gramàtica al seu espai d’El Món a Rac1. Havia analitzat les errades que havia trobat en la carta d’una oient i havia passat a comentar-ne una altra, d’un tal Francisco, italià d’origen argentí, però que no és Papa (hehehe), i llavors ha dit: “Bé, com que és italià no el collarem tan prim”. Ep! O el collarem fort o no filarem prim, però això de collar prim… I m’ha vingut al cap allò d’estar en el candelabro que va deixar anar la model Sofía Mazagatos. Sí, ja ho sé, les comparacions són odioses, però les casualitats són divertides.

Novela de dos personatges en tres parts. El jugador d’escacs hongarès, Czentovic. El pres austríac, el senyor B. La trobada de tots dos. El narrador, en primera persona, em recorda el mateix Sweig. El lloc també: un viatge en vaixell de Nova York a Buenos Aires.

Llegit a Acantilado, en la traducció de Manuel Lobo.

Dos casos excepcionals. Del primer ens explica com va passar de pagès a campió mundial d’escacs gairebé com una nota biogràfica a la solapa d’un llibre. No s’estalvia les grans paraules. Del segon, ens en explica la feina i l’entorn com una justificació de la detenció, com una explicació dels seus coneixements d’escacs. Tot va cap aquí. El nazisme és superflu, la confiança en el primer metge que l’atén massa fàcil…

Per tant, a la tercera part, la partida, hi haurien de passar moltes coses. I el final és decebedor, ja que prefereix no perdre a jugar amb un rival d’altura. Per què llavors va llançar el repte? El xoc entre tots dos també és el xoc de dues cultures? No ho sé veure. I això que Zweig ens ho explica tot, fins i tot l’origen de la passejada nerviosa per la coberta enmig de la partida. I no cal. Ep, em sembla a mi.

Ara seré injust. M’imagino Sweig assegut en un cafè de Viena als anys 30, amb butaques de vellut i cambrers amb guants blancs, amb alguns clients habituals jugant als escacs. I ell, des d’una punta de la gran sala, imaginant una partida èpica entre dos rivals fora de sèrie. A fora, fa fred. Quina mandra sortir.

A MOLTS LLOCS D’AQUEST MÓN …

          
          A molts llocs d’aquest món hi ha grans espais de blat madur
          amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d’aquest món el dia cau com una poma

– que l’arbre de la nit ha madurat – de llum i aroma.

A molts llocs d’aquest món hi ha torres negres d’anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d’aquest món l’amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d’aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d’aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes … Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra

Hi ha novel·les en què el pes de la realitat descrita s’imposa de cap a cap. En aquest cas, la realitat de l’Amazonia descrita als ulls d’Antonio José Bolívar Proaño. Per això, la veracitat dels fets és tan important com en un reportatge periòdistic. I la llengua del narrador, que arriba amb el dentista i fa el salt al viejo del títol, és igual d’important. Per això parla dels shuar i no dels jíbaros, i els tigrillos (dibuix), la acémila, el pendejo i las pendejadas, el aguardiente Frontera, i la góndola… I el gordo també es la babosa o excelencia. I no se me ponga feo. I recién entonces… I sense ser una llengua plena d’exotismes, reflecteix molt bé els diferents nivells del relat i els personatges, i t’embolcalla i t’acompanya a endinsar-te en la selva.

Vaig inaugurar aquest blog amb un apunt sobre bloc o blog. Per fer-ho, vaig seguir la màxima de Joan Solà de descriure abans de prescriure, esperant que la mateixa descripció em donaria la solució. Sense voler fer-ne cap batalla, vaig optar per fer servir blog.

Fa uns dies, el febrer passat, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en l’edició en línia, ha incorporat la forma blog i el derivat bloguer bloguera. I així ho han recollit el Centre de Terminologia Termcat, que havia estat un dels grans defensors de bloc, i l’Optimot.

 

A l’Optimot hi podeu trobar la nota següent, que explica el canvi de posició: 

En català tenim moltes paraules per referir-nos als habitants d’un lloc determinat. Gentilicis, es diuen. Al nom d’una localitat hi afegim un sufix (-í, -ina; -à, -ana; -ès, -esa; -enc, -enca…) i ja ho tenim: gironí, alcoià, maonès, castellonenc… Però de gentilicis en tenim uns d’especials, amb un plus afegit d’humor, de conyeta marinera, de mala bava. Són expressions que denoten un cert malestar, alguna mena de conflicte… i són la prova que una llengua no és només un eina de comunicació, sinó també d’expressió.

L’Esteve Miralles presenta un dietari al poble on va néixer, Masquefa, l’ha titulat Retrobar l’ànima, i va guanyar el premi Marian Vayreda 2012. 

Comença així: “Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l’intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M’he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l’he de retrobar escrivint;”. 

Així que esteu convidats a girar els ulls cap a la vostra ànima de la mà de la literatura i amb les paraules i els gestos del seu autor, a la biblioteca municipal dissabte que ve.

En podeu llegir una entrevista a càrrec de Bernat Puigtobella al Núvol. Teniu l’enllaç aquí al costat.

Les paraules no s’estan mai quietes, viatgen per la llengua com nosaltres ho fem per la vida i van deixant un camí darrere seu. Penso per exemple en l’humil màrfega. En origen, un sac que s’omplia de palla per fer-lo servir de matalàs, habitual dels pastors. A través de l’excursionisme, les màrfegues van sortir del seu àmbit original i es van incorporar a l’equipatge d’alpinistes i agrupaments escoltes. Amb la popularització de la muntanya i l’acampada, la màrfega ha evolucionat, i si bé fa la mateixa feina ja no és un sac ple de palla, sinó un rotlle de material aïllant. Els menys habituals en diuen esterilla, copiant el castellà, esclar. Però la màrfega no s’ha quedat quieta, perquè ara no es fa servir només per dormir-hi a sobre. Ha fet un altre salt. Ara és habitual de les classes de ioga, pilates, fitness… Que lluny que ens queda la màrfega de palla del pastor. De la borda al DIR. Llàstima que la definició del DIEC no reculli les últimes etapes del viatge. 

Més paraules. Més camins. 

Un viatge semblant va fer fa temps la coixinera. En aquest cas, per la semblança, no per la funció. De la funda per protegir el coixí es va passar a la bossa per anar a buscar el pa. A casa quan era petit la coixinera del pa encara era habitual. Ara no fa pas gaire, algun forn de pa regalava coixineres de cotó a la clientela, per evitar les bosses de plàstic i alhora fer-se promoció. No han tingut gaire èxit. I la paraula encara menys. Els clients demanaven la bossa del pa. I és que quan un ús es trenca, costa déu i ajut recuperar-lo.

De vegades els camins es perden i, amb sort, tornen a aparèixer uns metres més enllà. Ara fa uns anys, amb l’auge dels tatuatges (o dels tatoos), es va posar de moda la henna, pronunciada amb hac aspirada. I ves per on, aquest mena de pòlvores de fulles seques per tenyir els cabells, les ungles i les celles o fer dibuixos sobre la pell, ja era coneguda a ca nostra a l’Edat Mitjana. De fet, apareix al Tirant lo Blanc. Amb l’article àrab enganxat i l’hac aspirada adaptada a la fonètica catalana: alquena.

“Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades __que mostraven portar alquena__, no tenint en res negun defalt de natura.” (capítol CXIX)

Totes dues surten al DIEC, però henna et remet a alquena. Ara bé, quants cartells heu vist que facin servir alquena? 

Finalment, arribem a l’última etapa d’aquest viatge, la que dóna títol a l’apunt. La sínia és una màquina per elevar aigua, habitual als camps catalans des de l’edat mitjana. La paraula ve de l’àrab, igual que la noria castellana. Mossèn Alcover ja es lamentava al Diccionari català-valencià-balear de la desaparició de les sínies, al voltant dels anys 20 del segle passat. Que és només uns quants anys més tard de l’aparició dels primers parcs d’atraccions a Catalunya. El primer a Barcelona és del 1853 i estava al passeig de Gràcia, amb una primera muntanya russa. El Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre el 1899 i el 1901, va néixer amb els autòmats, l’avió i els miralls (Parcs d’Atraccions de Barcelona, de Ròmul Brotons. Editorial Albertí. Barcelona, 2011). La primera ferris wheel es va construir el 1893 a Chicago, i la  riesenrad de Viena, al Prater, és del 1897. Al Tibidabo la primera no va arribar fins el 1953. En fi, l’associació entre l’antiga sínia i la nova atracció sembla evident, com en el cas de la coixinera, tant per al coixí com per al pa. I sembla lògic el desplaçament d’una paraula que designa un objecte en extinció cap a un ús modern, com en el cas de la màrfega. Ara bé, quan una paraula entra a la nostra llengua per un camí nou, els parlants no acostumen a desfer el camí, com ha passat amb la henna.

La nòria és un castellanisme evident. Tot i això, en molts casos els manlleus com aquest són útils per designar conceptes nous. Res a dir. A mi el que em desagrada és que en català no sapiguem construir referències, camins nous, que sempre la millor solució sigui adoptar el manlleu. El camí de la sínia de pagès a la del parc d’atraccions no existeix. Els parlants no relacionen l’una amb l’altra. És el camí que va triar el castellà en el seu moment. Amb la gran majoria de parlants amb qui ho he comentat, en canvi, l’atracció els recorda una roda, com en anglès. Potser ja és hora de fer l’esforç de superar els anys d’imposició del castellà en l’esfera pública i recórrer els nostres propis camins. 

“Ginés enmudece. Amparo está inmóvil, con los brazos a la altura de la cabeza, petrificada por el pánico, cerrando los ojos en una contracción de todas sus facciones, abriéndolos de vez en cuando para mirar hacia abajo y ver que la tortura no ha acabado, que el horror sigue fluyendo a su alrededor. En realidad, lo que la rodea, a la altura de sus caderas, no es más que una profusión, una abundancia tal vez excesiva, un oleaje de lomos curvos y ondulantes, en los que se marcan una a una las vértebras. Pero las aguas, en su avance, las aguas pardogrisáceas, se abren y rodean a la aterrorizada mujer sin apenas tocarla.”

M’he fet la meva interpretació dels fets, és a dir, m’he construït la meva metàfora (l’he buscat en la gent i no en els extraterrestres), però si l’autor no ha volgut apostar per cap final, jo tampoc no ho faré. Bona lectura.