llegir-escriure

L’ortografia i la gramàtica del català responen al respecte a la diversitat dialectal, un respecte que es concreta en un estàndard composicional, és a dir, una variant que deixa fora els trets més locals però recull els principals de cada varietat. Aquest estàndard és la variant que cap parlant no fa servir al carrer però en la qual tots els parlants es poden sentir identificats. L’estàndard del castellà, en canvi, és basa en un dialecte, i per tant no hi ha hagut mai gaire debat sobre els dialectes. O no n’hi havia hagut. La diversitat i el pes del castellà americà comença a reivindincar el seu lloc. Com va fer Raúl Ávila encara no fa un any a València: “Si hay diccionarios de argentinismos, ¿por qué no hay uno de españolismos?” Ávila és professor i investigador del Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios d’El Colegio de México i, el 27 de juny de l’any passat, en una conferència a la Nau Centre Cultura de la Universitat de València, va reivindicar coses tan lògiques com “¿Por qué si aretes es mucho más utilizado que pendientes por toda la comunidad, esta última es la forma consagrada?” (entrevista a l’edició digital d’El País). Se’ls gira feina, als membres de la RAE. Aquest debat sobre la diversitat, en català ja l’hem fet. Fa més de cent anys que el vam començar, amb mossèn Alcover i Fabra, i em sembla que s’ha fet bona feina, malgrat les interferències polítiques.

Els problemes del castellà són diferents del català, però també en tenen. En els darrers tres apunts n’he assenyalat alguns: el dequeísmo, que provoca inseguretat i en conseqüència ultracorrecions (queísmo); el leísmo, conseqüència del fet que els CD de persona siguin introduïts per la preposicó a; l’ordre dels pronoms febles, com a me se, per se me; la no concordança de nombre entre pronom i complement; la flexió verbal…

Uns cinc milions de parlants del català no el tenen com a llengua materna, segons dades de la Plataforma per la Llengua: “Al conjunt dels territoris de parla catalana, unes 4.383.000 persones declaren tenir el català com a llengua inicial i materna, mentre que el total de persones que declaren parlar el català s’eleva fins als 9.856.000 parlants. Per tant, hi ha 2,25 parlants de català per cada parlant inicial d’aquesta llengua. Així, el català té un comportament més semblant al francès i a l’anglès, que tenen 2,82 i 2,52 parlants per cada parlant inicial respectivament, que al castellà, que disposa de 1,65 parlants per cada parlant inicial.” (InformeCat 2013. 50 dades sobre la llengua catalana, p.7). La dada és bona, perquè indica que molts dels parlants del català l’han après fora de casa, fora de la família. Això sí, en aquestes circumstàncies, el calc directe del castellà és el més normal. Són casos com els que cita Albert Pla Nualart a Això del català (p.48), no penso assistir, per suposat o com no, expressions que com que estan formades per paraules catalanes, sonen bé, sonen català, i passen desaparcebudes, a diferència de xuleta, xulo i xivato, amb una o final que ens obre el dubte. Durant molts anys, en català s’ha perseguit els barbarismes (us en recordeu del Vostè jutja del Puyal a TV3 i els seus paranys lingüístics?), i ens hem desfet d’un bona pila (bussó, tetxo, llavero, hasta demà… que jo mateix deia de petit), però la castellanització ha continuat i ara arriba al món dels pronoms febles, per exemple. I no només de les combinacions de pronoms, fins i tot el verb haver-hi s’ha reconvertit en haver, ras i curt.

La interferència del castellà també està en els referents. A Catalunya hem perdut el francès com a llengua de cultura a l’ensenyament, fagocitada per l’anglès, i tenim un gran desconeixement de l’italià, dues llengües que podrien servir per compensar la influència de l’espanyol, que ho inunda tot.

En definitiva, tenim un català castellanitzat, a un nivell diferent que el dels nostres avis, que deien desdeluego però no es deixaven ni un pronom feble. Per mi l’únic debat és on decidim posar la ratlla, nosaltres, els parlants en conjunt, com a societat: acceptem el dequeisme de No hi ha manera de que funcioni? admetem un lo neutre normatiu per lo bo i per lo dolent…? I ho fem amb l’objectiu de facilitar l’aprenentatge, i per tant la transmissió de la llengua? A mi no em sembla clar que aquest sigui l’efecte. Més aviat em fa la sensació que tot plegat respon a una certa idea de complex d’inferioritat, que resumiria en una conversa que vaig sentir fa temps a una mare que parlava amb una altra sobre les notes dels fills: “bé, a mi ja m’està bé que el meu fill aprengui català, però que no sigui tan complicat, que el que ha d’aprendre bé de veritat és l’anglès”. No cal dir que el seu fill havia suspès català.

En fi, no em puc treure de sobre la sensació que a cada bugada perdem un llençol i que això no porta enlloc, bé, potser sí, a la dialectalització.