llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 3 de maig de 2013

‘Expiación’, d’Ian McEwan

No suporto les novel·les on la portada és una foto de l’adaptació cinematogràfica, però me la vaig acabar comprant. Havia llegit no sé on que Julian Barnes, Ian McEwan i Martin Amis eren els tres grans novel·listes de la literatura anglesa actual, i en volia fer un tast. Només em falta Martin Amis.

La novel·la és molt anglesa, per dir-ne d’alguna manera. Situada en una casa de camp entre gent ben educada, hi té lloc un crim inconfessable. El millor són els personatges, ben descrits, i que passa el que ha de passar, no el que ens agradaria que passés, encara que haguem d’esperar al final. El pitjor, l’ambient de novel·la d’Agatha Cristie (n’he sigut un gran lector) i un misteri que no ho és.

Llegit en l’edició de butxaca d’Anagrama. Traducció de Jaime Zulaika. 

L’última part, Londres 1999, serveix de cloenda i de lligam de les altres tres. Dóna un plus de “benvinguts al món real”, de perspectiva, de no repetir un altre cop la història escrita mil cops… que fa gran la novel·la.

M’ha fet somriure el moment que la protagonista, Briony, al començament del capítol 4, després del fracàs de l’obra, surt corrents cridant “m’he equivocat de gènere” i, és clar, sa germana no l’entén. 

“Cecilia alisó el triángulo de papel rasgado y pensó que su hermana estaba cambiando. Le habría convenido más que Briony hubiese llorado y se dejase consolar en la chaise longue de seda del salón. Unos murmullos aterciopelados y relajantes habrían sido un alivio para Cecilia después de un día frustrante, cuyas diversas contracorrientes sentimentales había preferido no examinar. Encarar los problemas de Briony con caricias y palabras amables habría restaurado una sensación de control. Sin embargo, había un elemento de autonomía en la desdicha de la niña. Vuelta de espaldas, estaba abriendo la puerta de par en par.
-¿Qué es, entonces?
La propia Cecilia notó el tono mendicante de su propia voz.
Más allá de su hermana, allegnde el lago, el sendero se curvaba a lo largo del parque, se estrechaba y ascendía sobre una elevación del terreno hasta un punto donsde se agrandaba una forma diminuta, a la que el alabeo del calor volía informe, y que luego titilaba u parecía esfuarse. Debía de ser Hardman, que, según decía, era demasiado viejo para conducir un autmóbíl y traía a los visitantes en el carruaje de dos ruedas.
Briony cambió de opinión y se volvió hasta su hermana. 
-Todo ha sido un error. Me he equivocado… –Aspiró aire y apartó la vista, señal, presintió Cecilia, de que una palabra del diccionario estaba a punto de hacer su primera aparición.– ¡Me he equivocado de género!”

Els anys fan que les coses agafin una nova perspectiva… Però girant la pàgina no n’hi ha prou. La quarta part fallà en això… La ràbia no s’ha diluït amb els anys, es també damunt el paper, uns quants fulls enrere. Quan la protagonista explica la tercera part, i ho fa des del punt de vista actual, jo entenc que amb l’expiació que s’ha imposat, a través de la feina o de l’escriptura, no n’hi ha prou.

Expiació:

1 f. [LC] [RE] Acció d’expiar; l’efecte.

2 f. [LC] [RE] Mitjà amb què hom expia una culpa o un crim.

Expiar:

1 v. tr. [LC] [RE] Esborrar (una culpa) mitjançant un sacrifici personal o una cerimònia religiosa específica.

2 v. tr. [LC] Algú, reparar (un crim, una falta) per la pena que sofreix, que li ha estat imposada. Si és culpable l’enviaran a la garjola i expiarà els seus crims.

En fi, la literatura com a expiació.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent