llegir-escriure

L’any 1934, com deia, hi va haver una petita revolta per la festa major del Serralet, un arrabal de la vila de Masquefa (Anoia) més esquerranós que no la Vila. Feia més de trenta anys que per Santa Magdalena hi tocava l’orquestra Unión Filarmónica, més coneguda amb el nom del seu director, l’orquestra del Nori. Va ser llavors quan un grup de joves de la Unió Masquefense, la societat que organitzava la festa, van voler portar un grup més modern, d’Igualada, The Nightingale Boys.

No en sabem gaire cosa, d’aquest grup. N’he trobat una referència a L’Igualadí, setmanari d’esquerra, editat pel Centre Republicà d’Igualada. L’edició del 24 de març de 1934, sota l’apartat de Gasetilles, diu el següent: “Els passats dies 18 i 19 han tingut lloc al Centre Republicà, lluïdíssims balls de tarda i nit, amenitzats per la renomanada orquestrina The Nitghtingale Boys i assolint un insuperable èxit de concurrència. (…) És cosa plenament constatada que, el fet de celebrar aquestes festes el Centre Republicà i amenitzar-les l’orquestrina The Nightingales Boys, fan d’aquell local el més concurregut i insuficient.”

Així que no és gaire difícil imaginar-se el jovent de l’època pujant de gresca a Igualada i, entusiasmats, voler portar aquell retall de modernitat al poble. Cal remarcar que a Masquefa no hi havia cap orquestra. Només una coral, fundada al Serralet l’11 de gener del 1903: el Coro Unió Masquefense. L’Àngel Matas, de cal Tabola, explica al seu llibre La Unió Masquefense (1898-1939), com els estatuts i reglaments es van redactar en català “per a millor comprensió de tots els socis” (pàg. 27).

Això sí, la revolta per la festa major del Serralet no va ser un fet aïllat, hi havia una tendència general arreu del país, com explica molt bé Montserrat Crespí a la seva tesi doctoral: “Un altre exemple el trobaríem en els balls que les entitats associatives civils (ateneus, cafès, casinos) celebraven pel seu públic, on en els dies de festes assenyalades el piano era substituït per un conjunt musical, que podia ser un grup de gralles, un quintet o un sextet, una orquestrina o una orquestra. Durant les primeres dècades del segle XX les gralles eren usuals, però forçats per les noves modes i els nous gustos, aquests grups s’anaren transformant en formacions més modernes i menys tradicionals. I doncs, en aquests moments la formació instrumental tradicional deixava pas als instruments musicals més universals del món occidental, i inclús se n’americanitzaven els noms. A partir dels anys 1930 arribava la moda del jazz, i així si als anys 1910 trobàvem les gralles dels “Pepets” o dels “Sabaterets”, als anys 1930 sonaven els saxos dels The Nightingale Boys (Els Nois Rossinyols) d’Igualada o els The Melody Boys de Sarral.”

L’enrenou va ser dels grossos, com explica l’Àngel de cal Tabola. Els músics de l’orquestra del Nori s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses, i com que n’hi havia que sempre anaven a la mateixa casa ja eren com de la família. Fins i tot en Joan Pinós, en Nori Xic, es va acabar casant amb la pubilla de la casa on s’allotjava. Així que quan els joves van voler portar una orquestra moderna, de nom impronunciable, un antic president de la Unió Masquefense, el Ton de cal Satrot, va fer els possibles i els impossibles per evitar-ho. El resultat va ser que, per la festa major del 34, The Nightingales Boys van tocar al Serralet; la Lira de Sant Celoni, a la Vila, i la Unión Filarmónica del Nori, també a la Vila, contractada pels socis casats del Serralet pel seu compte i risc.

I no costa gaire imaginar-se com el jovent, a l’hora de defensar davant dels socis la nova orquestra, li devien canviar el nom gairebé sense voler-ho de l’anglès al català, més per semblança ortogràfica que no fonètica, i així l’orquestra d’Els Nois Rossinyols va passar a ser durant molts anys Els Martingales. I aquí pau i després glòria.

CRESPI I VALLBONA, Montserrat: L’activitat festiva popular en l’era de la mundialització: el cas de Catalunya. Tesi doctoral. Directora, Anna Alabart i Vila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2002.

MATAS I FOSALBA, Àngel: La Unió Masquefense (1898-1939), Editorial A3, Sant Esteve Sesrovires, 2004.
 

No m’han agradat mai els llibres de testimonis, els autors protagonistes que expliquen la seva experiència que cal conservar. Només m’interessen si m’interessa el tema, mentre que en la literatura que m’agrada no tot gira al voltant d’un tema.

En aquest cas, en faig una excepció. Perquè el testimoni no és només això, és una experiència literaturitzada. I perquè l’estil ho omple tot.

Si en Bezsonoff no tingués tantes obres al darrere, m’hauria pensat que és un llibre gravat en converses de dissabte a la tarda. La llengua és així. Clara, natural. El to és de conversa. La mirada, nostàlgica amb la infantesa (difícil escapar-se’n) i amb alguns amics, però amb la brillantor als ulls per marcar amb poques paraules els qui cita però no es mereixen el seu record. I sobretot la presència dels avis:

No té fil conductor. Ni tan sols temporal. És un engranatge que gira i no saps cap a on va. funciona per acumulació de fets i, esclar, de paraules. Per això s’acaba de sobte. No hi ha una narració que arribi al final. I tu li reclames en silenci que continuï explicant coses de Nils, Cànoes, Vinçà i Sallagosa, del padrins, parents, amics i coneguts, de les visites a Girona i l’Alguer, de la identificació d’un sentiment de país a través del paisatge, del descobriment d’un país amagat com un adolescent que descobreix els plaers i desenganys del sexe, de les relacions imperfectes de les persones amb les paraules i els fonemes, de l’impacte de la Universitat Catalana d’Estiu en ell més que en el país, d’autors que no compartim perquè ens han imposat uns altres referents (per què sempre explota una bombona de butà a Burgos?), dels monòlegs de Joan Cayrol, els escrits de Pere Verdaguer, la militància de l’Enric Tàrrega.

Em quedo amb una imatge d’una gran humanitat: acaba de sortir de l’enterro del belitresc oncle Jean i a la porta de l’església li expliquen una anècdota sobre turistes: es gira de seguida a buscar l’oncle per explicar-li, llavors entén que ha mort.

La mort de la padrina a l’hospital de Prada marca el final del llibre. La recerca per la seva vida a través de la llengua estava molt lligada als avis. I així acaba: “La van enterrar al petit cementiri de Nils. El diumenge següent, uns amics de Vilanova i la Geltrú van pujar al Conflent. Un cop a Rià, vaig demanar en català a dos pagesos la direcció de Cirac. Els meus avis s’havien mort, però els seus mots sempre m’acompanyarien”. Curiosament, en tot el llibre en diu padrins.

És un llibre breu i intens que et fa descobrir el país.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges. (…)

així semblen talment els desigs que han passat (…)

per ta força la força que el salva als cops de fortuna (…) 

i en silenci dens d’uns besos folls (…)

Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’excites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

                                               Gabriel Ferrater

Desigs

Com cossos bells de morts que no han envellit

i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,

amb roses per capçal i llessamins als peus,

així semblen talment els desigs que han passat

sense que els satisfessin; sense una sola nit

de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                                          Kavafis (traducció de Carles Riba) 

Elegies de Bierville

II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

                                                           Carles Riba

Estimada Marta 

VI

Abrupte i prepotent, aquest esclat

que em serva erecte i m’empeny cap a tu

muda la sorra en sang i estampa noms

a totes les parets. Indiferent

a la crida del temps, deturo el temps

en el teu cos i et beso els llavis molls

i els pits i el sexe, moll també i suau.

A trenc de somnis pel crestall dels mots

i en silenci dens d’uns besos folls

i alhora astuts, conjurem els perills

i les temences. Glops de boira i mar

fan d’horitzons que vulnerem, i tot

és el teu ventre lleu i els teus malucs

durçissims i tan dòcils. Marta, el goig

abriva la creixença del desig.

No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls

ni cap vent tan subtil com els teus dits.

                                            Miquel Martí i Pol 

@cot_julia: Moody’s rebaixa la qualificació de “policia valenciana” a “grisos” #primaveravalenciana

@xalomon: –Mare, vine a recollir-me. –On? –A comissaria. –Què has fet? –Res! La delegada del govern, que em té mania #primaveravalenciana  

@juangomezjurado: La màquina del temps segueix retrocedint. Anem per 1968. #primaveravalenciana

@LarrySion: Calefacció no en tenen, però avui dormen calentons. #primaveravalenciana

@kurioso: Si us plau, algú pot passar les fotos de la temible brutalitat adolescent contra la policia? … #primaveravalenciana

@jordievole: Demà passat és 23-F. A veure si a algun nostàlgic se li acut treure a passejar els tancs per València. #primaveravalenciana

@Assekes: 150 polis x 10 hores x 15€/hora = 22.500 € Un depòsit de gasoil per a la calefacció 1.500 € #primaveravalenciana

@mimesacojea: La culpa és dels pares, que els vesteixen com a ‘rojos’ #primaveravalenciana

@jose_asecas: Nens valencians que s’enduen les hòsties dels vots dels seus pares #primaveravalenciana

@desdelmasalla: Uns salvatges estan sembrant el caos al centre de València i ningú no diu res. Se’ls identifica per l’uniforme #primaveravalenciana

@minipunk: S’està rifant l’hòstia de l’any i tu fas cara d’estudiant… #primaveravalenciana

@ElFregonero: –Hi ha l’enemic? Que s’hi posi. –No pot, està fent els deures #primaveravalenciana

@mimesacojea: L’ESO és la nova ETA #primaveravalenciana

@midaiquiriblues: Si us plau, no em pegueu al cap que demà tinc examen #primaveravalenciana

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
         Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
         m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
         món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
         Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
         I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
         I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
         que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Gary Morgan oferirà dimecres que ve, 21 de març, a les set de la tarda a la sala Pi i Sunyer de l’IEC una conferència sobre llengües de signes amenaçades. El títol de la conferència és prou significatiu: En les mans dels nadons: el futur de les llengües de signes. L’acte està organitzat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Morgan és membre del Centre de Recerca de Sordesa, Cognició i Llenguatge (Deafness, Cognition and Language Research Centre, DCAL) de l’Escola Universitària de Londres i professor de la Universitat City de Londres. 

La Marta Ortells farà la interpretació en llengua de signes catalana.

Aquesta és la primera activitat que organitza el GELA per celebrar els seus 20 anys.

Hi ha molt bones pàgines web que ofereixen tot d’alternatives genuïnes per evitar el lo. Una és esadir.cat, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisiuals. Si hi cerqueu “l’article neutre”, trobareu un bon resum de com el lo desplaça altres usos que sonen molt més naturals a l’orella.

Us en faig cinc cèntims:
 

Lo millor que va fer el govern era això

El millor que va fer el govern era això

Lo natural era que guanyessin la votació

El més natural era que guanyessin la votació

Lo curiós és que no s’hi van oposar

La cosa més curiosa és que no s’hi van oposar

Els sindicats van a lo seu

Els sindicats van a la seva

Tot lo dolent d’aquesta proposta és això 

Tot el que té de dolent aquesta proposta és això 

Aquestes escenes són de lo més ridícules

Aquestes escenes són molt ridícules

Lo verdader o lo fals de les notícies

La veritat o la falsedat de les notícies

Lo que deia el director del diari no era cert

Allò que deia el director del diari no era cert

Han maltractat els presoners, lo que no ha agradat als aliats

Han maltractat els presoners, i això no ha agradat als aliats

No va fer cap gol i, lo pitjor, li van ensenyar targeta vermella

No va fer cap gol i, encara pitjor, li van ensenyar targeta vermella

Lo pitjor és no poder convèncer l’adversari

El pitjor del cas és no poder convèncer l’adversari

A lo millor

Potser

Lo de menys

El menys important

En fi, la llista seria molt llarga. I a més a més, les solucions no sempre es poden generalitzar. No podem oferir sempre una solució com ara dir: canvia el lo per el; si no et sona bé, per el que; si tampoc, per cosa; si no, canvia l’adjectiu pel substantiu…

Per això, vull recollir aquí alguns casos que s’escapen dels habituals i que considero que han estat ben resolts. No són solucions automàtiques, són camins a seguir, que han estat extrets de les dues versions, la blava i la vermella, d’El Periódico de Catalunya. 

30 / 1 / 2012

lo que distingue a esta serie es que «se sale de lo convencional y lo habitual»,

el que distingeix aquesta sèrie és que «no és gens convencional ni habitual»,

18 / 2 / 2012

Además de escribir un libro lleno de esperanza quería que nos recordara lo jodidamente estúpido que puede ser el ser humano.

A més d’escriure un llibre ple d’esperança volia que ens recordés com pot ser de refotudament estúpid l’ésser humà.

26 / 2 / 2012

La película más taquillera de Woody Allen encanta en Estados Unidos, donde lo francés es el estereotipo de lo sofisticado y lo encantador

La pel·lícula més taquillera de Woody Allen encanta als Estats Units, on tot el que ve de França té l’estereotip de les coses sofisticades i encantadores.

28 / 2 / 2012

Y, claro, se habló de F-1. De lo mucho que ha cambiado. De lo difícil que és conseguir un volante ganador.

I, és clar, es va parlar de F-1. Que ha canviat molt. Que és molt difícil aconseguir un volant guanyador

3 / 2 / 2012

Esto es lo que hay

Aquesta és la situació.

11 / 3 / 2012 

Lo que también refleja el gráfico es que

El gràfic també reflecteix que

De tot plegat, em quedo amb la idea que el català té prou recursos perquè a l’hora de parlar i escriure no haguem de calcar estructures castellanes, per més que les sentim i les llegim per tot arreu, com en el penúltim cas.

La diferència entre escriure “el què?”, com a traducció literal, o “que dius que què?”, o “què dius, ara?”, o “que què?”… és el regust alegre que et queda a la boca quan l’aire se’n va.
 

Els moments que viu Michel, el protagonista, al jardí de l’àvia i els moments de felicitat adulta del mateix Michel i de Bruno no són cap justificació de res, són el contrapunt més cru del que vindrà després. El sexe al llibre no té una presència més gran que la que té en les nostres vides, però sí que en aquest cas no es permet cap contrapunt dolç, bé, potser les fel·lacions de la Cristhine al Bruno madur i depressiu. Però tots aquests moments tenen un final que ho rebenta tot. I el final d’aquestes dues vides, que en podrien ser una, un home amb dues ànimes, és o la bogeria o el suïcidi. El Michel és el científic introvertit, la gent li fa por. El Bruno és el vividor extrovertit, surt a buscar la gent. Els pares són paradigmes de la societat que descriu i de l’herència que han rebut i que els marcarà. El benevolent reportatge periodístic de Cap d’Age, l’esbudellament de la New Age, la foscor dels locals per a parelles liberals… Tot plegat fa que l’epíleg, en un canvi d’estil, flueixi d’una manera tan natural que tanques el llibre amb un mig somriure.

A tall d’exemple, l’inici del capítol 6, en l’edició en castellà d’Anagrama: “Una tarde de verano, mientras aún vivía en Yonne, Michel fue a correr por los prados con su prima Brigitte. Brigitte era una bonita muchacha de dieciséis años, tremendamenta amable, que uno años más tarde se casaría con un espantoso imbécil. Era el verano de 1967. Ella lo cogía de las manos y le hacía girar a su alrededor, despues se dejaban caer en la hierba recién cortada. Él se acucurraba contra su cálido pecho; ella llevaba una falda corta. Al día siguiente ambos estaban cubiertos de puntitos rojos y tenían picores terribles por todo el cuerpo. El Thrombidium holosericum, llamado también ácaro, era muy común en las praderas durante el verano. Tiene unos dos milímetros de diámetro. El cuerpo es grueso, carnoso, muy abombado, rojo vivo. Planta la boca en la piel de los mamíferos, causando irritaciones insoportables. La Linguatulia rhinaria, o linguatula, vive en las fosas nasales y los senos frontales o maxilares del perro, a veces del hombre. El embrión es oval, con una cola trasera; la boca posee un aparato perforante. (….) “

L’estil no és únic, canvia segons la situació. Els paràgrafs més científics són impossibles de capir, si més no per mi. 
 

 Ara deu fer un any que col·laboro esporàdicament al magazín Tot és comèdia, de Ràdio Barcelona Cadena Ser, amb Rosa Badia. Com diu la seva web sobre la secció Classe pràctica de català: “Cada dissabte amb l’ajut d’un professor de guàrdia, aclarim dubtes, corregim errades, aprenem o recordem frases i mots que ens ajudin a enriquir la nostra parla; i triem la paraula que més ens agrada en català.”

 Un cop fetes les presentacions, vull destacar com amb la mateixa intervenció i amb tot naturalitat un membre d’Els Amics de les Arts parla de disco i disc, i això ens va donar a peu a comentar com en una entrevista informal podem ser incoherents amb nosaltres mateixos, ja que la informalitat és això.

 L’any bixest és una forma existent en català des del segle XVI i que encara ara ens sembla un castellanisme enfront del popular any de traspàs. Potser perquè de fet és un llatinisme que es remunta al calendari de Juli Cèsar.

 No dir ase ni bèstia o no dir ni ase ni bèstia és una frase popular per dir que algú no ha dit res, però amb un matís: no ha dit res quan tothom esperava que parlés. Quan volem que algú parli i aquest s’entossudeix a no fer-ho, és quan diem que no ha dit ni ase ni bèstia, en comparació d’aquestes nobles animals, que quan es planten i no volen caminar ja els pots anar xiulant.

 Explicar les diferències entre cadascú i cadascun en un minut per la ràdio és molt complicat. Així que em vaig quedar que cadascú és un pronom, equivalent a tothom, cadascú fa el que vol… I per a la resta de casos, cadascun.

 Una oient va trucar en directe perquè està llegint Manuel de Pedrolo i troba als textos la partícula car i no sap què vol dir ni l’ha trobat al diccionari de català de la seva filla… Em va encantar aquesta curiositat en una dona que tot just arrencava amb la nostra llengua, ja que parlava mig en català mig en castellà americà. Li vaig explicar que car és un arcaisme, equivalent al ja que, i li vaig llegir l’exemple que vaig trobar en aquell moment al diccionari de l’IEC.

 L’oient que va trucar per comentar aixopluc se li feia estranya la traducció al castellà. “Guarida no vol dir el mateix”. Només vaig poder dir que això és el que passa al traduir d’una llengua a una altra, que es perden matisos, i que és molt difícil trobar una paraula igual encara que la traducció sigui entre llengües germanes, com el català i el castellà. Lost in translation. Quan ja havíem acabat el programa va trucar un oient per proposar cobijo. Millor.

 El tercer oient em va demanar pel significat i l’origen de vatua l’olla. I aquí sí que em va agafar per sorpresa. De fet, el significat és ben minso, tant sol com seguit de l’olla, el vatua només vol indicar sorpresa. Diguem que el significat és purament expressiu. Un cop tancat el micròfon, vaig descobrir al diccionari d’Enciclopèdia Catalana que l’origen de vatua podria ser un eufemisme, la deformació del voto a…. No ho hauria dit mai. I l’olla?

 El DIEC i el DEC coincideixen en la definició:

 1 f. [LC] Paper caragolat en figura de con. Una paperina de confits.

 f 1 Peça de paper cargolada o plegada de manera que constitueix un cilindre proveït de fons o bé un con, i destinada a contenir caramels, llegums, farina, sucre, etc.

 Però com en diuen en castellà? La majoria d’usos de la nostra paperina tenen l’equivalent en el cucurucho, mot que per la forma cargolada va passar a la galeta dels gelats. La popular paperina catalana, molt condicionada per l’arrel del paper, no va fer el pas als gelats i encara ara hi estem buscant un substitut més enllà del castellanisme. Tot i això, en castellà també tenen una papelina, però amb tres accepcions de tres arrels etimològiques diferents. La relacionada amb el vi, provinent del llatí, que en certa manera també compartim en català; la que fa referència a una mena de tela, agafada del francès, i la que ens interessa ara. Veiem-ho:

papelina1.
(Del b. lat. papelina, ración extraordinaria de vino que se daba en ciertos cabildos).
1. f. p. us. Vaso para beber, estrecho por el pie y ancho por la boca.

papelina2.
 (Del fr. papeline).
1. f. Tela muy delgada, de urdimbre de seda fina con trama de seda basta.

papelina3.
(De papel).
1. f. Paquete pequeño de papel que contiene droga para su venta al por menor.
 

Aquesta darrera accepció, la de la papelina d’heroïna, és d’ús recent. Va néixer amb el producte. L’expansió de la heroïna va començar a Catalunya entre 1977 i 1978, es va convertir en una epidèmia entre 1979 i 1982, i va arribar al seu punt màxim entre 1983 i 1986 (Heroína en España, 1977-1996. Balance de una crisis de drogas, de Juan F. Gamella, Departamento de Antropología Universidad de Granada). Però des de quan es feia servir la paraula papelina en castellà? A l’hemeroteca de La Vanguardia hi diu això:

“Es el caso que antes en todos los establecimientos de comestibles y droguerías compraban el papel, ya fuera de estraza, estracilla ó blanco, y se confeccionaban las bolsas, envoltorios (papelinas),” (dijous, 2 de març de 1893)

“El jamón se escogerá muy magro, recortándolo bien y enrollando en forma de cucurucho o «papelina».” (11 de juliol de 1959)

“tienen, además, la gracia de su vinculación a ferias y a verbenas, comidos siempre a dedo, de la papelina, en la que el churrero los puso, roció de azúcar, y volteó para su adecuado reparto; y todo el mundo comió churros” (dimecres, 26 de juliol de 1967)

 Són només alguns exemples. Així que l’ús de papelina com a envoltori o cucurucho ve de finals del XIX, i el fet que el diari el posi entre parèntesis o entre cometes ja indica que és un terme nou.

 La primera notícia que fa referència a una papelina de droga és del 1973, quatre anys abans de la irrupció de l’heroïna. També està escrita entre cometes. Veiem-ho:

 “Los tres primeros detenidos fueron otros tantos hombres, cuyas identidades corresponden a las iniciales F.M.G., F.C.V. y A.R.M., de 33, 28 y 46 años de edad, respectivamente, quienes confesaron haber adquirido una «papelina» de grifa” (divendres, 16 de febrer de 1973)

 Hi ha molts més exemples durant els anys següents, fins i tot un cas masculinitzat:

 “que recorre la columna vertebral sintiendo una especie de «shock» que paraliza. Con cuatro o cinco dosis puede crear dependencia y adición. Su precio en el mercado negro español es de 15.000 pesetas el «papelín» que contiene un gramo para unas diez dosis” (dimarts, 19 de desembre de 1978)

 La qüestió és que crida l’atenció la semblança entre la paperina de ca l’adroguer i la d’heroïna… Tanta o més que el cucurucho de xurros i el de gelat.

 Per tot plegat, i malgrat que caldria fer una investigació més extensa, sembla que la papelina de droga podria ser un catalanisme, una adaptació de la nostra paperina de tota la vida, amb el canvi de l’arrel, del paper pel papel.

 Si això fos així, al diccionari de la RAE hi ha una entrada que no indica l’origen català d’un mot i al de l’IEC no es recull el mateix mot amb l’accepció nova suposem que perquè és un castellanisme. Sabeu com se’n diu d’això, quina expressió tenim en català, sí, exactament, d’això se’n diu “fer el paperina”.