llegir-escriure

De vegades, les paraules, més que per entendre’ns, sembla que estiguin fetes per confondre’s, com si volguessin riure’s de nosaltres. Penso en les falses amistats. La mateixa paraula, diferents significats. Per exemple, l’adjectiu actual, que en anglès vol dir real, efectiu. O eventually, que sembla que vulgui dir eventualment, però no, vol dir finalment, al final.

Hi pot haver falses amistats en una mateixa llengua? Fa anys, la companyia T de Teatre va estrenar una obra titulada Homes! Abans d’aixecar-se al teló, projectaven un seguit de sentències, de frases cèlebres, amb l’home com a protagonista. Aquestes frases, però, barrejaven l’home amb el sentit de “sexe masculí” amb l’home com a “ésser humà”. I era curiós observar com les dones del públic reaccionaven a cada frase, i quan se sentien incloses i quan no. Així que sí, també hi ha falses amistats en una mateixa llengua. 

El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo. 

Dintre de les falses amistats entre llengües diferents hi podem incloure termes com ara liberalisme. En principi, “doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica”, segons Enciclopèdia Catalana. A casa nostra, és una mena de sinònim de conservador, de dretes, d’algú que està en contra que l’Estat intervingui o reguli massa l’economia del país. I en el cas de neoliberal, el mateix multiplicat per deu. Però en la tradició anglosaxona, no és pas així. Als EUA, liberal ha acabat convertint-se en un sinònim de socialista, o socialdemòcrata, el que aquí en diem “progressistes”. Fins al punt que va esdevenir una paraula tabú, que encara ara es fa servir com un retret per desqualificar el contrincant electoral. Fins i tot, seguint una tradició anglosaxona, s’abreujava la parauleta en la lletra inicial, L. Aquest tabú després es va transmetre a les lesbianes, que també han rebut the L word, per no dir les coses pel seu nom. D’altra banda, el partit conservador dels EUA és el Partit Republicà, que no cal dir que no té gaire cosa a veure amb els republicans d’aquí, els d’ERC. La república i els valors que se’n deriven, contraposats a la monarquia, es fonamenten en la igualtat i la solidaritat entre les persones. Res a veure amb els Bush i companyia.

Pel que fa a les falses amistats en una mateixa llengua, aquí en tenim una de ben clara al Parlament, entre el Partit Popular (PP) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). En aquest cas, he de posicionar-me a favor de la CUP, ja que el seu nom respon a una ideologia clara: deriva de la coalició Unidad Popular, de Salvador Allende, que va guanyar les eleccions presidencials de l’Argentina de 1970. Allende defensava arribar a una economia socialista estrictament a través de processos democràtics (era contrari a la via armada) i sense un partit únic. En el cas del PP, no es recolza en cap tradició política anterior, que jo sàpiga. És la reconversió del nom d’Alianza Popular, nascuda després de la mort del dictador, quan termes com ara conservador i liberal eren força mal vistos. 

I esclar, no em puc deixar la gran falsa amistat de la política catalana, la superparauleta que ens fa anar de corcoll, que provoca confusions i passions: nacionalisme.

A Europa, els partits nacionalistes acostumen a ser d’extrema dreta o directament neofeixistes, i basen el seu discurs en la xenofòbia i la recuperació de la sobirania nacional en contra de la UE. Ja es veu que a Catalunya la paraula nacionalista se situa a l’extrem contrari. El nacionalisme català, el catalanisme, té una tradició integradora, de base cultural, i és europeista. Tot i això, hi ha gent que juga amb les paraules i fica al mateix sac tots els nacionalismes i tots els nacionalistes, com podria ficar-hi tots els liberals, republicans o populars. I fins i tot n’hi ha que hi fiquen el nacionalisme català actual (o real) i el nazisme alemany dels anys 30… I au, ja tenim les falses amistats enfotent-se de nosaltres a la cara. Això sí, a diferència, de l’actual que he comentat al principi, no són casualitats divertides, sinó badalls immensos de mala bava.