llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
parambana – aporrinat
L’Emili Teixidor, mort el 19 de juny en va fer un any, es va definir com “un home de la Plana” en el discurs que va fer a la Universitat de Vic amb motiu de ser nomenat doctor Honoris Causa. I la Plana està present en la seva obra literària a través dels personatges, de les localitzacions, dels temes tractats i, no cal dir-ho, de la llengua.
Això és un recull de paraules i expressions que vaig subratllar amb llapis l’estiu passat, mentre em dedicava a rellegir Retrat d’un assassí d’ocells (Edicions Proa, 1988).
Caplletra de Frederic Amat amb motiu del nomenament d’Emili Teixidor doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, el febrer del 2012.
Entre els molts termes n’hi ha una bona pila que em van cridar l’atenció, que em pensava que eren dialectals, i potser ho són, però apareixen al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com ara…
“tots dos corrien allerats darrere els ocells” (p.123), és a dir, amb entera llibertat.
“per si em donen cèntims o he d’enaiguar-me de tot i no puc comprar res” (p.117). En sentit figurat, vol dir “decandir-se, esdevenir flac, trist, malicent.” No sé si és aquest el sentit en què l’ha fet servir.
“els guixots i les esgratinyades de les roques” (p.125). Tot i que no el coneixia, pels context s’entén que parla de rascades o esgarrinxades.
“amb els qui surt a caçar o a jugar a la manilla o a fer les seves safranades” (p.133). Això de safranada sortia al Diccionari Aguiló, i vol dir una escapada curta de casa.
“ningú no sabia d’on treia els pistrincs” (p.132), sinònim de calers, diners, virolles…
“el traüt de la guerra” (p.132). Tragí gran, moviment agitat i sorollós.
“el llampurnar de la memòria” (p.61), que no coneixia però que es facil deduir que ve de llamp. Pel DIEC és sinònim de centellejar, “Brillar llançant intermitentment vius rajos de llum com fan els estels fixos.” El DCVB el situa a l’Empordà i a la Plana de Vic.
“vaig trobar la mare aclofada en una cadira baixa, mig adormida” (p.121)
També n’hi ha una bona pila que no surten al DIEC però si al Català-Valencià -Balear (DCVB).
“el mestre no sabia ditingir una garsa d’un corb ni com conèixer si un ou era gargot” (p.47). Res a veure amb les guixades damunt del paper. Ou gargot és un sinònim d’ou nial: “Ou artificial, generalment de guix, que es posa dins el nieró o covador perquè les gallines hi vagin a pondre (Gir., Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Priorat, Calasseit, Val., Xàtiva, Benidorm)”.
“la van veure que fugia de casa seva amb un sacotell a l’esquena” (p.61), és a dir, un sac petit.
“esmorzava al llit amb tota la parambana de safates i platets” (p.117). Tot i que el DCVB ho defineix com a cosa que fa nosa, aquí sembla més aviat un sinònim de parafernàlia.
I en algun cas surt al DIEC però amb un significat diferent.
“acceptaven qualsevol feina, per fosca i aporrinada que fos” (p.124). Aporrinar, segons el DIEC, vol dir “omplir d’improperis”. En canvi, al DCVB s’hi assenyala que a Solsona, Cardona, Vic i Reus vol dir “molestar, amoïnar”. En fi.
“el bigoti prim i rexinxolat de pinxo de barri” (p.14)
“el Comissari Calvet, que ho manifassajava tot” (p.98)
“anaven sempre de tronc” (p.123)
“el gust àcid de les drupetes negres” (p.116)
Continuaré investigant en altres diccionaris i reculls. Si algun lector em pot il·luminar…
També n’hi ha que conec, esclar. Paraules i expressions sentides a l’àvia i a la mare i que no sé si són gaire conegudes encara, perquè denoten tota una època passada:
“portarà la teva mare pel camí de l’amargura amb aquesta ganyoneria i rancior que li ve de soca” (p.24). Aquest últim, que no sabia, l’entenc com a sinònim d’arrel.
“Jeia tot el sant dia” (p.24)
“jo no em trobo ben catòlica, ja em passarà” (p.123)
“aquest remaleït dolor que no em deixa de petja” (p.123)
“t’has begut el seny… No regeixes bé…” (p.129)
I després hi ha el seu estil, sobretot les comparacions, que són un raig de bon humor dins de la narració:
“Una cantarella que era mig somicó mig somnambulisme” (p.96)
“amb aquell aire de pepa de deu” (p.110)
“no se’ls ha de girar mai la tirada: són com els gegants de la Festa Major, que s’han de saber portar bé per fer-los anar cap a on vols…” (p.121)
“com el frare del baròmetre” (p.170)
“com si m’haguessin batejat amb la mà esquerra” (p.172)
“La Guilla era una donota lleganyosa, piteruda, blanca i flonja com el braguer de les vaques de l’estable” (p.200)
“si no l’haguessin fet malbé” (p.22). Haurem d’esperar una bona pila de pàgines per saber què li van fer malbé al Pitorliua.
“ell tenia un flosti tan petit que feia riure” (p.17). Això de flosti no ho he trobat en cap diccionari. Sembla que és una paraula per a tot, com ara cosa o daixonsis.
Finalment, vull destacar aquesta conversa del pare del protagonista amb un grup de veïns del poble quan s’enduien dos cossos del bosc (p.30). És un bon exemple de llenguatge popular que em va arrencar un llaaarg somriure:
-Què…?
-Res…
-Noi….!
-Sí que…!”
Val la pena llegir una novel·la parant atenció a la llengua. En aquest cas, aquestes línies només són una petita tria feta desvagadament.