llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Arxiu de la categoria: Construint la República de les Lletres

‘Maleït Karma’, de David Safier

0

Remenant llibres, quan veig en una faixa l’expressió De l’autor de… no em vénen ganes de llegir el llibre que tinc a les mans sinó l’altre, el que fan servir d’esquer. I això és el que em va passar quan va sortir al carrer ¡Muuu!, acompanyat de la faixa en qüestió.

La lectura és ràpida, directa. M’ha agradat el punt d’arrencada del llibre: una dona mor i es reencarna en un animal amb poc karma, i per poder estar al costat de la seva filla ha d’acumular més karma per pujar en el rànquing d’animals. No m’ha agradat la història principal, ja la va escriure Charles Dickens a Conte de Nadal si fa no fa. M’ha agradat l’estil, la mala llet que dispara la protagonista, una mena de Bridget Jones amb èxit. No m’han agradat les subtrames, en què tot acaba encaixant d’una manera que es contradiu amb la mala llet que deia ara.

“Em somreia dolçament. Com el Pare Noel. Després que hagués menjat galetes d’haixix”. (cap. 7)

“L’Àlex m’hi havia arrossegat. Tenia una debilitat per les pel·lícules de cine alternatiu, durant les quals després de vint minuts un s’aixeca avorrit per anar al lavabo i s’estima més quedar-se allí llegint tots els missatges escrits a les portes.” (cap. 8)

“Vaig empassar-me la saliva: no veuria la Lilly posar la seva primera dent sota el coixí. Ni el seu primer dia d’escola. Ni el seu primer dia al cine. Ni la seva primera classe de piano. Ni la seva adolescència… D’acord, a això últim potser hi podia renunciar.” (cap. 10)

“Les vaig mirar a la cara. La seva mirada era freda, forta, inflexible. Així haurien estat els ulls dels inquisidors espanyols si n’haguessin tingut cinc.” (cap. 15)

Em sembla que amb aquests exemples es podeu fer una idea de l’estil de Safier.

La traducció és de Michael Steinmetz i Carlota Vallès, que no surten a la portada.

 

Foto de Guillermo Moliner (El Periódico), novembre del 2010.

‘Una sonrisa, por favor’, de Jean Rhys

0

Smile please, li diu el fotògraf a una joveneta Jean Rhys. “Digues Lluís”, o “Patata” seria una bona traducció al català, si mai es fa. Aquesta, al castellà, ha anat a càrrec de Catalina Martínez Muñoz, que no surt a la portada.

La frase del fotògraf, en un retrat d’estudi al tombant del segle XIX al XX, és també el títol de la primera part i del primer capítol i serveix d’arrencada dels records, perquè Una sonrisa, por favor és un llibre de memòries, tot i que no ho sembla. I no ho sembla perquè l’autora no es justifica de res, cosa estranya. Rhys mira els fets amb un cert distanciament i remarca els que van ser importants per a ella. I quan no li ve al cap un nom, una dada, t’ho diu i continua endavant. M’agrada aquesta actitud.

 

Aquesta primera part, la de la infantesa i l’adolescència a l’illa de Dominica, et permet establir enllaços amb la seva novel·la més coneguda L’ampla mar dels Sargassos. La finca, algun personatge, la manifestació de treballadors que passa pel davant de casa a la nit… I arribo a la conclusió que, per mi, els sentiments i les emocions estan més ben representats en la novel·la. Sembla com si a l’autobiografia l’autora se sentís més obligada a centrar-se en els fets, independentment que, cal remarcar-ho i no ho havia fet, l’obra està inacabada.

“La fotografía escogida se exhibía en un marco de plata sobre una mesita, ajo la persiana de listones del cuarto de estar de nuestra casa en Roseau. Me gustaba que estuviese sola, en lugar de perdida entre les demás fotografías del salón, porque había muchas. Después me olvidé de ella.

Unos tres años después, una mañana temprano bajé al salón antes de que nadie se hubiese levantado, vestida para ir al colegio; por alguna razón observé atentamente la foto i comprendí con pesar que no me parecía en nada a aquella niña. Recordaba el vestido que llevaba entonces, mucho más bonito que cualquiera de los que tuve después, però los rizos y los hoyuelos debían de ser de otra persona. Los ojos eran los de una extraña. Levantaba el índice de la mano derecha, com en señal de advertencia. Se había movido a pesar de todo. Ignoraba por qué, pues esa niña ya no era yo. Por primera vez cobré conciencia del tiempo, del cambio i del anhelo del pasado. Tenía nueve años.” 

La segona part, Empezó a hacer frío, que arrenca quan amb 17 anys arriba a Anglaterra i al cap del temps en fuig cap a París, és més seca, de frases curtes que obren portes que de seguida es tanquen. Això també passa a la primera, però no tant. L’estil de la narració de la Rhys jove és més de fets, significatius, representatius…, feines, amants (sense nom ni cara), habitacions….

L’obra és curta, 187 pàgines, incloent-hi una tercera part (De un diario: en el Ropemarker’s Arms) de retalls amb què treballava per a l’autobiografia quan va morir.

Del llibre, m’han cridat l’atenció els títols dels capítols, amb el fil que estenen per seguir una vida a batzegades, i la revelació de com va començar a escriure, de la manera que es van ajuntar mitjans i oportunitat, i del valor que ella mateixa els hi va donar, abans d’anar a ensopegar amb Ford Madox Ford. I la veu, és clar. La veu ho és tot. 
 

‘T’estimo si he begut’, d’Empar Moliner

0
Publicat el 27 de juny de 2014
El títol és divertit, frívol, però els contes si bé són això també són una pila de coses més. El to dels relats és despreocupat, descriptiu i un punt irònic. La llengua és directa. Els títols dels contes donen unitat al conjunt i t’indiquen per on va l’autora: una disecció de les relacions humanes en una societat que genera situacions ben poc humanes, en el bon sentit del terme.

Foto: Ara.cat

Parelles espantades pel que pensi la seva parella, que dibuixen un món dividit entre l’interior personal i l’exterior, on ha d’encaixar, i que fan tot el possible per encaixar i no poden. 

“-Teniu -fa la senyora Salmeron. I allarga una ampolla de vi d’uns nou euros a la senyora Biosca. -Poseu-lo en fresc.

La senyora Biosca inspecciona l’etiqueta i el preu, mig arrencat:

-Ai! No sé per què, em pensava que portaríeu algun vi dels del curset.

Els Salmeron i els Biosca s’han conegut en un curset de tastar vins. Des del primer dia, la senyora Salmeron procurava seure al costat de la senyora Biosca, i la senyora Biosca, al final, els va convidar a sopar. Han vingut molt mudats, els Salmeron. Els BIosca, en canvi, els reben en roba d’estar per casa: ella porta una mena de xandall de color blanc, i ell, texans descosits i una samarreta amb el dibuix d’una ovella negra enmig de tot d’ovelles blanques.

-Maria! -crida el senyor Biosca. S’obre una porteta més petita que les altres, i apareix una minyona. Els Salmeron li donen la bossa i les jaquetes.

-Passeu -els convida la senyora Biosca.

La segueixen escorreguts. S’imaginaven que els Biosca eren rics, això sí, però que tinguessin minyona, ni un pis tan luxós. L’home, justament, sempre va sense afaitar i gasta un mòbil gros i passat de moda. Pertot arreu hi ha baguls antics amb gerros al damunt, llums de peu al costat dels baguls, i sofàs i butaques de color blanc d’esquena als baguls i els llums.

Un nen petit, en pijama de cos sencer, juga a la catifa del menjador.

-Àlvar, ¿què hi fas tu aquí? -pregunta la mare quan el veu. L’alça per les aixelles. -¿Que portes cacona?

-Mira que en saben… -diu la senyora Salmeron, aprensiva, per dir alguna cosa.

La senyora Biosca es col·loca el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma.

-Sí que portes caca. Oh i tant que en portes… -I fa petar la llengua de disgust.

-¿Porta una tova? -s’estranya el marit-. Però si l’acabo de canviar!

Ella li traspassa la criatura i l’home també l’agafa per les aixelles, el sacseja, es posa el bolquer a l’altura del nas i l’ensuma. (El senyor Salmeron pensa en el curset de tast.) Es confirma: el nen va brut.

La senyora Salmeron s’estranya que no sigui la minyona l’encarregada del nen, però no ho diu. Segueix la senyora Biosca a la cuina. Sap que hi entén, de restauració moderna, sempre en parla, i s’imagina que soparan tot de requisits. Ha alliçonat el seu home perquè s’empassi qualsevol cosa que els donin sense fer cara de fàstic i perquè, sobretot, si es queda amb gana, calli. Però ja veu que el menjar no pot ser més senzill. Hi ha sopa freda, li sembla, i costelletes de cabrit.”

                                                  (arrencada del conte Aprengui a tastar vins

La mala llet implícita en la xerrada dels cooperants, l’haiku del poeta que fa ballar el cap a la dona de fer feines, les atribulacions de dues parelles que fan un viatge organitzat a Tunísia… sembla tot un gran sarcasme, una paròdia… Potser per això els personatges són més personatges que persones, precisament perquè els ha reduït a això.
 
M’ha fet passar una molt bona estona. 

‘Una lectora poc corrent’, d’Alan Bennet

0
Publicat el 13 de juny de 2014

Si bé la lectora és poc corrent perquè aquest adjectiu no es pot enganxar a la reina d’Anglaterra, de fet el llibre explica les coses que li passen, o poden passar, acceptem-ho, a qualsevol persona que s’enganxa a llegir: l’alegria de descobrir un autor nou, i de seguir-ne els seus llibres; les ganes de parlar-ne amb algú; la febre de llegir a tot arreu… Tota l’acció lectora, emmarcada en la vida de palau, excepcional, esclar, és la d’un lector ben corrent, és a dir, que pateix els mateixos mals que qualsevol devorador de llibres. Títol, per tant, exacte i inexacte al mateix temps.
Foto: Alan Bennet fotografiat el 2009 per Murdo Macleod (The Guardian)

 

 

S’escapa dels hàbits corrents d’un lector la possibilitat de conèixer els escriptors en persona, i encara més d’haver-los conegut de rebot, abans de llegir-los, i sense mostrar-hi interès. I en canvi és més corrent la decepció de la persona en comparació de la seva obra escrita.

“Si li haguessin preguntat (a la Reina) si llegir li havia enriquit la vida, hauria hagut de dir que sí, sens dubte, tot i que hauria afegit amb la mateixa certesa que al mateix temps havia buidat la seva vida de sentit. Abans havia estat una dona segura d’ella mateixa i resoluda que sabia quien era el seu deure i que tenia la intenció de complir-lo tant de temps com en fos capaç. Ara, massa sovint, es trobava indecisa. Llegir no era fer, vet aquí el problema. I fins i tot amb vuitanta anys, ella era més aviat de les que fan coses.
Va tornar a encendre el llum, va agafar el seu quadern i va escriure: No hi poses pas la vida, en els teus llibres. Allà la hi trobes.
I llavors es va adormir.”

(final del penúltim capítol)

El llibre té una altra virtut: un bon final, que no era pas fàcil, ja que tot assenyalava cap a un final obert. I el final és bo perquè tanca la història, perquè el retarda fins a l’última línia per sorprendre el lector i perquè es constitueix en una defensa ferma de l’acció de llegir, ja que treu enfora el fet íntim de la lectura.

‘La historia del señor Sommer’, de Patrick Süskind

0
Publicat el 30 de maig de 2014

A tots nosaltres ens fascinen els contes, oi que sí? Bé, o a gairebé tots. Aquesta història té alguna cosa de conte clàssic, no sé…, un aire nostàlgic; un entorn de camps i boscos, i un llac gelat; un protagonista narrador infantil (no és pas el senyor Sommer), que creix i madura i, esclar, reflexiona, i s’explica, i un personatge misteriós, extravagant, tràgic (el senyor Sommer, ara sí), que no entra gairebé mai en contacte amb el protagonista. Tot plegat demana uns dibuixos que l’acompanyin, com els d’El petit príncep, imprescindibles. En aquest cas, les il·lustracions de Sempé acompanyen el transcurs de la novel·la amb paisatges bucòlics esquitxats gairebé sempre amb la figura negra del senyor Sommer. I potser el nom de Sempé no deixa lloc a la portada per a la traductora de l’alemany, Anna M. de la Fuente.

La història del senyor Sommer, com el personatge, queda en un segon pla durant gairebé tota la novel·la. El protagonista s’enfila als avets, i en cau, vola, aprèn a anar en una bici que li va gran, va a classes de piano… i li atrau i encurioseix tot el que l’envolta. I ho explica. Però sobretot ens vols explicar la història del senyor Sommer. Per què? Per què no la història de Carolina Kückelman, la nena que li agradava quan tenia 7 anys? O de la senyoreta Funkel, la mestra de piano, i la seva mare? Doncs perquè ell és l’únic que pot explicar la història del senyor Sommer.

“Cuando nos acercamos a la figura reconocí el pantalón corto, les piernas nudosas, ahora relucientes de la lluvia, la capa impermeable negra con el bulto de la mochila i el paso vivo del señor Sommer. Cuando lo alcanzamos, mi padre me ordenó bajar el cristal. El aire era helado. “¡Señor Sommer! ­gritó mi padre­. ¡Suba! ¡Lo llevaremos!” Yo pasé al asiento trasero para cederle mi sitio. Pero el señor Sommer no contestó. Ni se paró. Apenas nos miró. Siguió andando sobre el granizo, con paso ligero, dándose impulso con el bastón. Mi padre lo seguía con el cotxe. “¡Señor Sommer! ­gritaba por la ventanilla abierta­.¡Suba usted! ¡Lo llevaremos a su casa!” Pero el señor Sommer no se dio por enterado. Siguió su marcha, imperturbable. Me pareció que movía un poco los labios y murmuraba una de sus incompresibles respuestas. Pero no se oyó nada, quizá fuera que los labios le temblaban de frío. Entonces mi padre se inclinó hacia la derecha ­manteniendo el coche al lado del señor Sommer­, abrió la portezuela del copiloto i gritó: “¡Suba ya, por Dios! ¡Está empapado! ¡Se está jugando la vida!”

     Ahora bien, la expresión “Se está jugando la vida” era insólita en mi padre. Yo nunca le había oído decir: “¡Te estás jugando la vida!” “Es una frase hecha ­solía decir cada vez que oía o leía estas palabras­. Y una frase hecha, que no se os olvide, es algo que ha salido tantas veces de los labios y la pluma de todo quisque que ya ha perdido su significado. Es tan tonto ­proseguía, a lanzado­ como decir: “Toma una taza de té, cariño, que te sentará bien!” o: “¿Cómo está hoy nuestro enfermo, doctor? ¿Cree que saldrá de ésta?” Són frases que no salen de la vida sino de las novelas malas y de las películas americanas cursis, y por ello, que no se os olvide, no quiero oíroslas nunca.”

     Así nos instruía mi padre respecto a frases del tipo de: “Te estás jugando la vida.” Y ahora, bajo la lluvia, en la carretera cubierta de granizo, conduciendo junto al señor Sommer, mi padre había gritado por la portezuela abierta del coche una frase hecha: “¡Se está jugando la vida!” Entonces el señor Sommer se detuvo. Creo que fue al oír lo de “jugarse la vida”, y se paró con tanta brusquedad que mi padre tuvo que frenar en seco para no dejarlo atrás. Y entonces el señor Sommer se pasó el bastón de la mano derecha a la izquierda, se volvió hacia nosotros y, con voz clara y fuerte, golpeando el suelo con el bastón varias veces con furor y desesperación, nos gritó: “¡Bueno, pues déjenme en paz de una vez!”

                                                                                   (cap al final del primer capítol) 

Aquesta novel·la breu (133 pàgines, incloent-hi les il·lustracions, en l’edició de Seix Barral) m’ha fascinat fins al moll de l’os (umm, una frase feta) per l’estil, per les petites històries intercalades, per la sensació d’engranatge perfecte que et deixa, per l’emoció que et fibla al final. Un deu.

‘Elisa Kiseljak’, de Lolita Bosch

0
Publicat el 16 de maig de 2014

És una novel·la curta. O un conte. Cinquanta-dues pàgines. Una dedicatòria, dues cites, de Faulkner i Gironda, una mena de situació en primera persona d’una nena de deu anys, un primer capítol titulat N-1 amb un encapçalament: Aquesta novel·la està escrita sense odi (és una novel·la, doncs), i una altra cita de Faulkner, i arrenca el capítol en tercera persona, descriptiu, i el segon, titulat N – 2 i així, en majúscules, 25 DE JULIOL DE 199…, CINC DE LA TARDA. CATORZE ANYS, QUATRE MESOS I UNS QUANTS DIES DESPRÉS, que és l’eix de la novel·la, brutal, i l’N – 3, en què es barregen les dues veus i que acaba amb el treball presentat a sisè de primària sobre Martin Luther King, i un epíleg, en dues parts, de l’editora i la protagonista, i un fi, Mèxic 1996 – Barcelona 2004.

És un dels textos més colpidors que he tingut mai entre les mans. He llegit històries com la d’Elisa resoltes amb una pinzellada, o explicades amb dramatisme acadèmic, esperant que el lector comprengués el drama per si mateix, pel fet. Lolita Bosch ho fa repetint frases clau, construint símbols, barrejant punts de vista, anant endavant i endarrere en el temps, acompanyant els somnis i els records, fent allò tan difícil d’escriure la paraula justa en el moment just. Et prepara, et deixa sense alè i t’arreplega del terra.

“Si una alerta oculta m’hagués protegit el cos en lloc de pretendre ajudar-me a mi i m’hagués salvat i hagués evitat que m’empassés aquell cafè jo sé que tot hauria estat molt diferent, perquè si hagués tingut la més lleu sospita o l’indici o l’oportunitat de veure a través del temps i com l’Ulisses recordar el futur i a diferència d’ell aprendre a amagar-lo probablement hauria distret la meva consciència per evitar que recordés que volia recordar, però un sol instant fou massa tard perquè jo no vaig poder girar el cos i caminar amb la meva esquena tal com vaig intentar fer sense saber cap a on i per això vaig seure i em vaig posar còmode a la cadira i vaig estirar els braços i vaig respirar profundament i vaig beure un glop de cafè i un ocellot i un ocellot tremend em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor (…)”

                                                                                 (començament de N – 2)

Llegida a Tres històries europees, al costat i al final de Pingüins i Una, la història de Piiter i Py. Vista a Elisa K, l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell, amb Aina Clotet d’Elisa.

‘Tretze tristos tràngols’, d’Albert Sánchez Piñol

0
Publicat el 2 de maig de 2014

Tretze contes que gairebé qualificaria de canònics. La majoria es tanquen amb una frase que et fa reinterpretar el que has llegit, sovint amb un somriure i algunes vegades amb una riallada. No vaig poder evitar riure com un imbècil al tren quan vaig llegir les últimes tres paraules (sí, tres paraules) de La solidaritat que va venir de les estrelles; i és que al meu equipatge hi porto moltes xerrades sobre la unitat de l’esquerra independentista. Dit això, els estirabots finals ens podrien fer classificar el llibre com una obra d’humor. Em sembla que ens equivocaríem.

Foto: lletra.uoc.edu 

El to és més net i més clar que el de Serés que vaig comentar fa uns quants divendres, per comparar-lo amb un col·lega contemporani. Les històries, però, també amaguen al darrere reflexions prou amargues i àcides: la dels homes que queien de la Lluna sobre la immigració/explotació/autoodi, o la de l’espantaocells sobre la por/amistat… La reflexió hi és, però en Sánchez Piñol no la fa explícita.

“El meu germà va riure, del iaio i de la seva idea senil de contractar selenites. Era una falta de respecte al iaio i el meu germà també va rebre. (Això em va fer molt feliç.) Però, encara que sembli mentida, unes quantes setmanes després els nostres camps esvan omplir de colles d’homes de la Lluna. No era una idea tan nova com sembla. Altres masies ja ho feien. Suposo que al meu pare li havia costat decidir-s’hi perquè no podia veure ni la gent de ciutat (deia que es pixaven als pins com els gossos a les cantonades), així que és fàcil imaginar quines idees tenia sobre els homes de la Lluna. Però ben miratera inevitable. I va resultar una idea magnífica. Els homes de la Lluna pencaven el doble que els jornalers humans i cobraven la meitat. Va ser la collita més rendible en molts anys. En un tres i no res vam passar de la ruïna a la prosperitat. Jo mai havia vist el meu pare tan content. Fins i tot ballava fandangos al menjador, fent parella amb el pal del’escombra, i si no agafava la iaia era per por de trencar-li els ossos com si fossin de vidre. 

                                                                           Quan queien homes de la Lluna

Torno enrere per fer constar que el conte El rei de reis, i les dues ciutats és anotat com el conte que el corb va explicar a l’espantaocells. És un encert, perquè té el to d’un conte clàssic, potser de les Mil i una nits, o potser Borges… 

Diria que aquests contes tenen una mica del millor del Sánchez Piñol de La pell freda i Victus; el fantàstic i la realitat.

 

‘La soledad de América Latina”, de Gabriel García Márquez

0
Publicat el 18 d'abril de 2014

Gabriel García Márquez, el Gabo que hem llegit tots, que ha mort avui a Mèxic, va escriure sota el títol de l’apunt el discurs d’agraïment del premi Nobel, un discurs que va oferir al món i que ens pot ajudar a entendre’l. I el comença amb un nom propi, Antonio Pigafetta, i l’enumeració dels animals fantàstics que va observar en el viatge que va fer amb Magalhães per l’Amèrica del Sud. “Contó que había visto cerdos con el ombligo en el lomo, y unos pájaros sin patas cuyas hembras empollaban en las espaldas del macho, y otros como alcatraces sin lengua cuyos picos parecían una cuchara. Contó que había visto un engendro animal con cabeza y orejas de mula, cuerpo de camello, patas de ciervo y relincho de caballo. Contó que al primer nativo que encontraron en la Patagonia le pusieron enfrente un espejo, y que aquel gigante enardecido perdió el uso de la razón por el pavor de su propia imagen.”

Foto: Isabel Steva Hernández, ‘Colita’.

I què és el realisme màgic sinó un fet cert que sembla impossible… I on es troba, per tant, aquest realisme màgic sinó en la topada cultural entre Amèrica i Europa. D’aquí costa ben poc fer el salt als generals i dictadors que han sacsejat el continent d’ençà de les successives independències de l’imperi, caricatures de líders polítics, com el Tirano Banderas de Valle-Inclán: “El general Maximiliano Hernández Martínez, el déspota teósofo de El Salvador que hizo exterminar en una matanza bárbara a 30 mil campesinos, había inventado un péndulo para averiguar si los alimentos estaban envenenados, e hizo cubrir con papel rojo el alumbrado público para combatir una epidemia de escarlatina. El monumento al general Francisco Morazán, erigido en la plaza mayor de Tegucigalpa, es en realidad una estatua del mariscal Ney comprada en París en un depósito de esculturas usadas.” Aquí s’acaba la mirada calmada a la història, perquè el següent protagonista és massa proper per mantenir el somriure entre els llavis: “Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo.” I comença una altra enumeració, més quantitiva, que et sacseja per dins: assassinats, exiliats, Xile, l’Uruguai, el Salvador, Guatemala… García Márquez, en el discurs d’acceptació del premi Nobel, l’any 1982, parla de tot Amèrica amb més comoditat de la que nosaltres parlaríem avui dels Països Catalans. Un cop establert el marc, es gira cap a si mateix, “éste colombiano errante y nostálgico”, situat al mig d’una realitat extensa. És fàcil entendre llavors la seva soledat. I posa els peus a Europa, que li ofereix un premi de gran prestigi, a ell, a Amèrica, i li parla d’igual a igual, i li parla de comprensió, i d’originalitat, i de camins propis (on jo m’atreviria a ficar Fidel Castro). Fins que al final del discurs es gira cap a la poesia, feta d’història, màgica i real, i de realitat, històrica i màgica: “A la poesía por cuya virtud el inventario abrumador de las naves que numeró en su Iliada el viejo Homero está visitado por un viento que las empuja a navegar con su presteza intemporal y alucinada. La poesía que sostiene, en el delgado andamiaje de los tercetos del Dante, toda la fábrica densa y colosal de la Edad Media. La poesía que con tan milagrosa totalidad rescata a nuestra América en las Alturas de Machu Pichu de Pablo Neruda el grande, el más grande, y donde destilan su tristeza milenaria nuestros mejores sueños sin salida. La poesía, en fin, esa energía secreta de la vida cotidiana, que cuece los garbanzos en la cocina, y contagia el amor y repite las imágenes en los espejos.” I ho acaba rematant amb un altre nom propi, per mi tan desconegut com el primer, Luis Cardoza y Aragón, i una gran cita i una paraula final que condensa en essència tot el discurs.

Ara, quan totes les lectures de Gabo ens han passat en un instant per davant dels ulls, ja he sentit i llegit algunes veus que volen separar el talent literari de García Márquez de l’ideari polític. Si una cosa deixa clar el discurs de La soledad de América Latina és que això seria com separar els seus personatges de la terra que els va parir.

Per cert, no us perdeu l’exposició de Colita a La Pedrera, Perquè sí!.  

‘Lo que sé de los vampiros’, de Francisco Casavella

0
Publicat el 4 d'abril de 2014

Si fem un cop d’ull a la història de la literatura, des d’Homer amb l’Odissea, i els dramaturgs clàssics amb obres com Antígona, o a l’edat mitjana amb el cicle artúric i el Tirant lo Blanc, i amb el Quixot, esclar, i Shakespeare, amb Romeu i Julieta per citar-ne una de molt popular, i el Malalt imaginari de Molière, i la novel·la francesa del XIX, Madame Bovary, per en ple segle XX tornar-se a trobar l’Ulisses, de Joyce, i la Plaça del Diamant, si fem aquest recorregut, o algun altre de semblant, ens adonarem que totes aquestes grans obres tenen una cosa en comú: Ulisses, Antígona, Artús, el Tirant, el Quixot, Romeu, Julieta, Argan, Bovary, Bloom i la Colometa… és a dir, el protagonista, que en més d’un cas ha esdevingut un arquetip. I què passa amb la novel·la de Casavella que encapçala l’apunt d’avui? Que al seu protagonista, el dibuixant Martin de Viloalle, que canvia de nom a mesura que canvia de vida, i canvia de vida a mesura que es troba persones i personatges que li marquen el camí, se’l menja en ambició, força i seducció Welldone, també conegut com a comte de Saint-Germain. Totes les vegades que el protagonista intenta fugir d’ell hi acaba tornant. Hi ha d’altres secundaris, com el prefecto Olmedo, jesuïta, o com el traficant d’art Bienvenuto Fieramosca, o com la revolucionària parisenca Emmanuelle o l’impressor Baptiste, tots molt ben dibuixats… però sense la màgia ni l’esperit del vell Welldone.

“–Quiero ser un espantapájaros y sólo soy un leopardo. ¿Por qué? Porque el leopardo muere con sus manchas… –Y de pronto Welldone alza la cabeza, mira al rey y le habla como si no fuese rey–. Oye, tú, hermano viejo, si te encontraras en breve, y por un casual, al segundo Federico de los Hohenzollern, además de preguntarle si huele a hormiga africana, o a cola de carpinero bizco, avisale de que, a diferencia de un francés que se las da de sabio y que huele a alfombra barata porque eso es exactamente, el Gran Venerable, señor de Welldone, hade mucho que decidió cómo mirar al mundo, y en consecuencia el mundo se le aparece cada día y noche según esa mirada. No es el mejor mundo, desde luego, pero es el suyo. Que sepa el segundo Federico que si hay un destino, i la vida tiene objeto, el del Gran Venerable señor de Welldone ha sido alcanzar la certez de que morirá sin la codicia de lo eterno. Y que morirá tras vivir eternamente. Luego, cenizas. La muerte le hará esos. Sólo eso, nada más. Ahora imagina, viejo, imaginad todos, lo que hará con Federico, con sus hazañas, con su leyenda, con sus sentencias, con su incommensurable olfato y su no menor eminencia. Ahora, si alguien ve un vampiro en la sala que levante la mano… ¿Nadie la levanta? Perfecto! He cazado el vampiro que había entre nosotros…

En la logia parece que se haya cerrado un enorme portalón. Sin embargo, lo que retumba en las paredes es el silencio absoluto. La tensión no halla escapatoria por las ventanas cerradas. La respuesta ha sido insolente, desde luego. Y equivocada, al parecer.

                                                    (cap al final de l’apartat 3 del capítol Falsario)

A qui no li cau bé un personatge capaç de dir viejo a Frederic II de Prússia?

Quan llegeixes una novel·la que arrenca a Espanya amb l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767), passa per la Roma conspiranoica, l’armamentística Europa central de Frederic el Gran de Prússia i acaba al París de la guillotina (1790), Telón a part, acabes veient personalitzacions d’èpoques en cada personatge, però de fet la novel·la històrica com a tal, els fils de personatges i esdeveniments lligats en una xarxa, només la trobo als capítols finals, els parisencs.

I al final, quan de manera molt ben aconseguida relliga en poques frases la història de la vida, amb errors inclosos, com en totes les vides, de Martin de Viloalle, doncs això, al final la vida passa per sobre de la Història, com ha de ser.

‘Des del meu cel’, d’Alice Sebold

0

Me’l va recomanar, ja fa temps, la fornera de la granja on anava a esmorzar cada diumenge. Una noia espavilada, lectora sense complexos. Així que li he fet cas per instint. La idea d’arrencada és emotiva: una noia de 14 anys és assassinada i, des del Cel, el seu Cel, observa com sons pares i germans afronten la seva mort, la investigació de la policia, la vida de l’assassí, el noi que li agradava, el xicot de la germana…

Per tant, la idea d’arrencada marca el punt de vista des d’on s’explica la història: els ulls de la noia, la Susie, de cognom Salmon, com el peix, que ho veu tot i ho comenta tot, i tiba de la memòria per explicar com se sent a cada moment. Tot i això, de vegades el narrador es fica al cap de l’assassí o ens explica coses que la Susie ni veu ni pot saber.

 

Alice Sebold, a New York, l’octubre del 2007, fotografiada per David Shakbone.

 

M’han agradat dues coses de la novel·la. Primera, que la narració està esquitxada de bones descripcions i metàfores, sense caure en els tòpics, al límit amb l’emotivitat de llagrimeta fàcil (el títol original és The lovely bones, és a traduir, els ossos preciosos, o encantadors…). Per exemple, com explica la vida de casada de la mare a través dels llibres de la tauleta de nit:

“Si m’hi hagués fixat, hauria vist els senyals. Ara ho veig. Veig el canvi. A la seva tauleta de nit, ja no hi va haver més catàlegs d’universitats, ni enciclopèdies de mitologia, ni novel·les de Henry James, Eliot o Dickens. Hi havia manuals de pediatria. Més endavant, hi va haver llibres de jardineria, i llibres de cuina. (El dia del seu aniversari, dos mesos abans de morir, jo encara li vaig regalar la Guia ‘Casa i jardí’ per atendre les visites, que em va semblar un regal perfecte). Quan va saber que estava embarassada per tercera vegada, va segellar definitivament la mare misteriosa.”
(cap al final del capítol 12)

M’ha recordat un altre Cel, el de Mitch Albom a Les cinc persones que trobaràs al Cel. En aquest cas, el protagonista, l’Eddie, és un desgraciat. La vida l’ha atrapat en un parc d’atraccions, fent la mateixa feina que feia son pare, a qui odia. S’ha fet vell i mai s’ha atrevit a canviar. S’ha mort d’una manera nord-americanament heroica i s’ha hagut de morir per entendre què ha estat la seva vida i fins i tot per trobar-hi un sentit… Existeix res de més patètic? Que tot això el narrador t’ho enfoqui d’una manera carrinclonament positiva encara ho fa pitjor.

I aquesta és la segona cosa que m’ha agradat de Sebold, que no es deixa arrossegar pel sentimentalisme melodramàtic d’Albom. I s’atreveix a entrar en contradicció amb les expectatives que ella mateixa ha creat. Fa passar el lector pel mateix procés d’acceptació que el pare… més o menys… I descriu tot de situacions en què ens és fàcil reconèixer-nos. I Sebold també ens deixa el seu missatge, la conclusió que en treu de tot plegat, en un moment de la narració (que és la història dels qui la recorden), cap al final, amb els amics de l’escola ja grans de visita a un vell abocador.

En definitiva, un llibre que et toca la fibra.

Traducció de Maria Roura, que surt destacada a la portada, sota el títol.

‘Maurice’, d’E. M. Forster

0
Publicat el 7 de març de 2014

Aquesta novel·la, situada a l’Anglaterra rural de gran finques i en universitats d’allò més tradicionals, sembla la recerca personal del substantiu que defineixi els sentiments dels protagonistes: passió, luxúria, obsessió… en diuen per no dir-ne homosexualitat, acompanyats de verbs com alliberar-se, curar-se… Fins i tot, el protagonista, Maurice, fa servir expressions com “un individuo tipo Oscar Wilde”, o “el execrable vicio de los griegos”. Aquests dos esdevenen referents. La cultura clàssica grega és l’únic lloc que troben on buscar paraules de consol. M’han fet entrar ganes de llegir el Fedó, de Plató. La connexió amb Grècia es fa de manera explícita en un viatge a Atenes de Clive, moment crucial de la trama, però també de manera més subtil en la manera que Clive passa la mà pels cabells a Maurice. En canvi, Wilde és l’amenaça que plana damunt dels seus caps en tot moment. I entremig, la recerca d’un mateix, la negació dels sentiments, la necessitat de ser feliç, l’acceptació social…

L’escola, carrinclona, representada pel seu antic professor, no li ha ensenyat res que li serveixi per gestionar els sentiments; la medicina, representada pel seu metge de tota la vida, no té respostes i tira pilotes fora i ho nega tot, “bobadas, bobadas”; la ciència, representada per un metge innovador que practica la hipnosi, li posa el mirall al davant però no li dóna el que necessita; la família, representada per la seva mare i dues germanes, no li serveix ni de bàlsam; la religió, no cal ni dir-ho…

El que he trobat més interessant de la història és com al voltant de Maurice es va teixint una trama que es va estrenyent i estrenyent… i al final, quan ja veus el drama a tocar… bé, diguem que llavors Maurice agafa el control de la seva vida, cosa que implica renúncies, és clar.

El llibre està farcit de reflexions, d’explicacions sobre el que senten els personatges, i sempre des d’un punt de vista extern del narrador… Per mi, no acaba d’aconseguir reflectir el món interior de Maurice, Clive i Alec; en tot cas, sí que reflecteix bé una època de formes brillants i educades i d’interiors foscos i torturats.

”Aquel nuevo vigor persistía a la mañana siguiente, cuando volvía al trabajo. Antes de su fracaso con Lasker Jones, había considerado su trabajo un privilegio del que no era casi merecedor. Era su medio de rehabilitarse, de poder mantener en alto la cabeza en casa, pero ahora tambíen se derrumbaba, y de nuevo quería reír, y se preguntaba por qué se había identificado con él durante tanto tiempo. La clientela de los señores Hill&Hall pertencía a la clase media-media, cuyo más acuciante deseo parecía el de cobijarse –cobijarse continuamente- no en un cubil de la oscuridad contra el miedo, sino cobijarse en todas partes y siempre, hasta olvidar la existencia del cielo y de la tierra, cobijarse contra la pobreza y la enfermedad, y la violencia y la mala educación, y en consecuencia contra la alegría; Dios introducía esta retribución. Veía en sus rostros, com en los de empleados y socios, que jamás habían conocido la verdadera alegría. La sociedad les había abastecido con demasiada largueza. Jamás habían luchado, y sólo en la lucha se engarzan el sentimentalismo y la lujuria per dar amor. Maurice habría sido un buen amante. Podía haber dado y tomado auténtico placer. Pero en aquellos hombres los impulsos estaban desligados; eran fatuos u obscenos; y en aquel momento, él despreciaba menos lo último. Allí venían a pedirle la tranquila seguridad de un seis por ciento. Él replicaba: “No puede usted combinar el alto percentaje con la seguridad… Eso no puede lograrse”; y al final, dirían: “Qué le parece si invierto la mayoría del dinero al cuatro por ciento, y dejo uns cien para arriesgar?” Hasta de la especulación hacían un pequeño vicio; no en gran escala, por miedo a desorganizar su mundo doméstico, pero sí lo suficiente para demostrar que su virtud era fingida. Y hasta ayer se había rebajado ante ellos.”

                                                                                              (final del capítol XLII)

Per caracteritzar els personatges, als primers capítols el narrador relata els mateixos fets que viuen Maurice i Clive des dels seus dos punts de vista, i així podem apreciar les diferències de caràcter que els portaran per camins diferents. I també en podem apreciar l’evolució en els canvis de nom: de sr. Hall a Maurice, de sr. Durham a Clive i de Scudder a Alec, en aquest darrer cas de manera explícita. 

Que quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que com va dir Oscar Wilde, la millor manera d’evitar una temptació es caure-hi.

Traducció de l’anglès de José M. Álvarez Flórez i Ángela Pérez Gómez, que no surten a la portada

‘Matilda’, de Roald Dahl

0
Les novel·les escrites expressament per a nens poden caure per un pendent carregat de sucre (tot i que, de fet, això és un risc general). Hi ha una tendència a considerar el món infantil un món dolç i alegre, de color de rosa i arc de sant Martí, imatges que no tenen gaire cosa a veure amb la realitat que viu la mainada. Aquest món ensucrat està en la mirada de l’adult que observa els nens jugar i s’hi compara, no pas en els ulls de la canalla. I els escriptors que ho han entés són els que ens han deixat les obres i els personatges més recordats. Penso en Peter Pan, en Alícia, en Tom Sawyer… I ja veurem si Matilda entra en aquest club o no.

Foto: Roald Dahl fotografiat per Stephen Hyde / Rex Feature

Per tant, quan comences a llegir Matilda, en un col·lecció juvenil, amb la marca des de 12 anys, i arranca així:

“Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque el hijo sea el ser más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.

Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convecidos de que su vastago tiene cualidades de genio.

Bueno, no hay nada malo en ello. La gente es así. Sólo cuando los padres empiezan a hablarnos de las maravillas de su descendencia es cuando gritamos: ¡Tráiganme una palangana! ¡Voy a vomitar!”

Doncs això, et dius: ep, això sona diferent. I és que en aquest llibre Roald Dahl trenca estereotips. El món dels nens no està idealitzat, i el dels adults tampoc. De fet, els adults estan caricaturitzats; en el cas de la directora de l’escola, fins a l’extrem. Els pares són tot el contrari del que consideraríem que han de ser uns pares prototípics. La bibliotecària i la mestra en són el contrapunt, dues illes. Enmig de tot plegat, la petita Matilda aprèn les normes d’aquest món on li ha tocat viure, i les aprèn jugant, fent trapelleries, que per això és una nena.

El més destacat de la protagonista, el que la converteix en heroïna, és que davant dels problemes que es troba pren la iniciativa per solucionar-los. No s’hi conforma. Fins al final, quan la petita Matilda es veu obligada a triar. I ho fa. No es deixa arrossegar.

De bon començament, al primer capítol, Dahl dóna una llista d’obres que la protagonista ha llegit a la biblioteca. És una mena de cànon. Tots els autors són anglosaxons, of course. Per si us interessa, aquí la teniu:

Nicolas Nickleby, de Charles Dickens

Oliver Twist, de Charles Dickens

Jane Eyre, de Charlotte Brontë

Orgull i prejudici, de Jane Austin

Teresa dels Urbervilles, de Thomas Hardy

Gone to Earth, de Mary Webb

Kim, de Rudyard Kipling

L’home invisible, de H. G. Wells

El vell i la mar, d’Ernest Hemingway

El soroll i la fúria, de William Faulkner

The Good Companions, de J. B. Priestley

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Brighton Rock, de Graham Green

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Pel que fa a l’estil, és clar i net, amb força diàlegs i un narrador que ens situa en l’acció i ens va picant la curiositat. Sobre la traducció, malament rai quan el nom de l’il·lustrador, Quentin Blake, surt més destacat que el del traductor, Pedro Barbadillo, que queda amagat entre els copyrights i l’ISBN. Això sí, cap dels dos no apareix a la portada.

Jo no esperaria als 12 anys per llegir-la.  

‘Paraules d’Opoton el Vell’, d’Avel·lí Artís-Gener

0

La història va anar com va anar. Ja ho sabem. I tenim motius de sobra per empenedir-nos. Però… i si hagués anat al revés? I si haguessin sigut els asteques els qui amb sis vaixells haguessin arribat a Fisterra uns quants anys abans que Colom a Guanahani? Com a punt de partida enganxa. La ucronia* es basa a imaginar com podria haver sigut el que no va ser, i aquest plantejament implica en si mateix una relectura crítica. 

En Tísner presenta el relat en primera persona; el planteja com les memòries d’un dels protagonistes, l’Opoton, el vell del títol. Això té l’avantatge que entres directament en la cultura asteca. No és la veu d’un antropòleg que ens explica com eren; és la veu d’un asteca que se sorprèn de tot el que ha vist i de com han canviat les coses. I així, des de la primera pàgina, des de la primera línia, ens convida a canviar el nostre punt de vista sobre la normalitat de les coses, com per exemple que el més natural és comptar de vint en vint, que aquest número és la base de tot.

M’ha encantat el començament: “Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits”.

*ucronia Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment. (Gran Diccionari de la Llengua Catalana, d’Enciclopèdia Catalana)

Foto: Tísner fotografiat per Eloi Bonjoch (ILC, 1993).

 

L’estil és pla, gairebé oral, el d’algú a qui li costa escriure, que fa marrades, i se’n disculpa…, coherent amb el perfil del personatge. I a més, això a en Tísner li permet avançar accions futures –bé, tan sols apuntar-les–, i així crear en el lector aquell neguit de voler saber…

“Pel que l’Opoton sap, la gent galega natural vivia agrupada en tribus molt petites, i potser ara encara hi viu, cosa amb la qual es veu la seva poca empenta de poble. Les susdites tribus no són pas de mena gran, sinó xica, i pel que anàvem veient cada poble tenia la seva llei i no feia gaire cas, per no dir gens, del que deia o acordava la tribu veïna i amb això es veu la poca empenta de poble. En diuen pobles, car és costum d’aquella terra trobar-los pobles encara que solament sigui un petit grup de cases on viuen, a tot estirar, cinc o sis vints de galecs de la Fala Galega. I les cases no són ben agrupades en grups, ans molt escampades, i mai no saps bé si són d’aquest poble o del que ve al costat. Jo crec que ni ells mateixos no podrien dir a quina tribu pertanyen i ni la mateixa Dona Ximena no ho sabia determinar i no pas perquè ella fos dona de poc determini, quedi posat en el paper com a cosa de fer riure els amics. Els galecs s’assemblen una mica als maies en les coses del cap, car més aviat el tenen gros. Però són blancs i de color tirant a rosat i molts tenen els ulls de color clara i aigualida, que fa ben estrany de veure’ls i tot això els pervé, és heretatge, diguem, de la seva Tribu Gran que ara mateix serà explicada. Tal com nosaltres som asteques i d’asteques n’hi ha de diversa mena, ells són celtes de la mena galega, que pla bé ens ho van explicar quan era el seu temps.” 
                                                                (començament del capítol vuitè)

I entremig de la narració, l’altra cara de la moneda. En Tisner crea un efecte mirall en tot un reguitzell de petits detalls en què ens mostra la imatge inversa, com ara amb el nom de la terra descoberta: el Vell Astlan, ja que els asteques interpreten que és el país d’on va venir Quetzalcóatl, d’on surt el sol; o quan entren en contacte per primer cop amb la població vernàcula, unes dones que renten al riu, a qui bategen com a sususes, per ser aquesta la primera paraula que els senten dir…, i els pedropérez, i el rei Tantomontamontatanto, i la religió autèntica, esclar… I així ens adonem del veritable xoc de cultures, sense alliçonaments, de manera planera, en primera persona.

No cal dir que el vell Opoton no es penedeix de res, que tot el que els asteques van fer és digne d’elogi, ja que la seva missió era la més elevada de totes. Les conclusions són cosa del lector.

La meva, pel que fa a l’estil i la història, és que podria ser un best-seller però que hi falta alguna cosa. Tot i així, és un llibre singular, gairebé una raresa, i val la pena llegir-lo i gaudir-ne.

‘Orgull i prejudici’, de Jane Austen

0

Abans, fa temps, hi havia novel·les que acabaven amb el casament de la protagonista, i d’això en deien un final feliç. Orgull i prejudici, que es podria titular perfectament Darcy i Lizzy, tot i que no sona tan bé, respon a l’esquema de noia coneix noi, noia perd noi, noia recupera noi, però a l’Anglaterra rural del segle XIX, entre calesses, balls amb militars de casaques vermelles i molta gent desenfeinada.

La veu narradora ho sap tot i a tot el que passa hi fica cullerada. Els personatges s’expressen en els diàlegs, esclar, però després de deixar-los parlar, la veueta es fica pel mig a dir-hi la seva, a explicar-nos perquè la Jane ha dit tal cosa, o perquè el Darcy estava tan enravenat… Tots els gestos són analitzats, i tots poden ser malinterpretats, i encara més per nosaltres, que no en sabem res de com s’ha de correspondre una invitació a dinar amb gentilesa i de quines actituds són escandaloses, per exemple. Sort de la veueta narradora que ens va guiant. La trama es desenvolupa sense sorpreses. Endevines qui s’enamorarà de qui. I quan hi ha un tall prou profund en la història que no veus com es podrà cosir (i llavors l’interès és descobrir-ne la manera, perquè la intuició ja et diu que allò NO POT acabar així), llavors, oooh, apareix la casualitat: un viatge que no es pot fer, un destí alternatiu, una visita que s’allarga…

Foto: Retrat colorejat de Jane Austen sobre un dibuix de la seva germana Cassandra.

El personatge principal, la senyoreta Elizabeth Bennet està ben dibuixat. La seva evolució és l’eix de la novel·la. Sa mare i son pare, dos pols oposats, actuen com a antagonistes. El contrast entre els tres caràcters ens ajuda a aprofundir en el perquè de tot plegat. L’altre gran personatge, el senyor Fitzwilliam Darcy, és de xerrar poc i de molts debats interns. La resta, les germanes, el senyor Bingley, Charlotte… no estan tan ben dibuixats. Com a secundari, descataria el senyor Collins, em desperta una estranya simpatia.

Finalment, l’estil. La traducció d’Eulàlia Preses, que no surt a la portada, escampa aquí i allà llurs i quelcoms que em sembla que lliguen molt bé en la narració. Tant el narrador com els diàlegs són llargs i retòrics, fins i tot recargolats. És la gràcia d’aquesta novel·la. T’hi has d’acostumar, això sí. Aquest estil, que fa voltes i giragonses per dir les coses, és descriptiu de l’època i, en el mateix grau, propici a la ironia. L’humor britànic aquí apareix més que com a expressió subtil d’intel·ligència com a vàlvula d’escapament d’un societat de classes tancada amb pany i forrellat.

“L’estat de la senyora Bennet era realment llastimós. La més petita al·lusió a quelcom referent al festeig li produïa autèntics paroxismes de mal humor, i el pitjor era que, fos on fos que anés, estava certa de sentir-ne parlar. La presència de la senyoreta Lucas se li havia fet odiosa, perquè, com a hereva d’aquella casa, la detestava i n’estava gelosa. Sempre que Charlotte els venia a veure, ella deduïa que la noia anticipava el moment de la seva pssesssió i sempre que ella i el senyor Collins es parlaven en veu baixa estava convençuda que parlaven de la propietat de Longbourn i que, així que le senyor Bennet es moriria, les traurien, a ella i les seves filles, de la casa. De tot això, se’n queixava amargament al seu marit.

–Realment, senyo Bennet –li deia–, es molt dur pensar que Charlotte Lucas algun dia serà la mestressa d’aquesta casa i que jo em veuré obligada a anar-me’n a veure com ella ocupa el meu lloc.

–Estimada, treu-te del cap aquests pensaments tan tristos. Esperem coses millors. Fem-nos la il·lusió que potser seré jo el sobrevivent.

Aquesta idea no consolava gaire la senyora Bennet i, per tant, en lloc de respondre continuava queixant-se del mateix.

–No puc suportar de pensar que tota aquesta propietat serà d’ells. Si no fos per l’herència, no em preocuparia.

–De què et preocuparies?

–No em preocuparia de res en absolut.

–Donem gràcies que una propietat et preservi d’una tal indiferència.

(…)

També hi ha crítica. Contra les noietes joves que per manca d’educació i massa llibertat no tenen res al cap, contra les persones que tenen una façana agradable però per dins són menyspreables… Crítica social? No. Al final, els bons gestos de les persones bones de debò ho arreglen tot. La societat s’autocorregeix. Avui dia ja sabem que no és així; el 28 de gener de 1813 encara no.

‘Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos’, de J. M. Castellet

0
He demanat al company de pàgina que em cedís aquest divendres per dedicar l’apunt a l’última lectura que vaig fer de Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío (Barcelona, 15 de desembre de 1926 – 9 de gener de 2014).

Els sis personatges del títol, que comparteixen amb l’autor els temps adversos, són Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster (i Espriu), Alfons Comin i Terenci Moix. I a cada un dedica un subtítol: Història d’una amistat, Les ferides del temps, La passió per la literatura, Una conversa i quatre xafarderies, Un discurs interromput i A la vora del Nil, Terenci Moix coneix el general Líster.

Em pensava que eren unes semblances a l’estil dels homenots d’en Pla, i no. Castellet fa una cosa curiosa, sobretot al primer capítol: per descriure els altres se situa ell, l’observador, en el centre i a partir del seu moment personal ens traça el dibuix dels personatges. El millor és que no intenta ser sentenciós, ens ofereix la seva experiència parcial i fragmentada, com gairebé totes, i ho fa amb un estil amable, sense rocs a la faixa.

Foto: www.escriptors.cat

Veiem el que fa per retratar en Carlos Barral:

“Al carrer de Provença, número 219, entre Rambla de Catalunya i Balmes, a la part de muntanya, hi havia –parlo dels anys cinquanta– un edifici l’entrada del qual denotava la presència d’uns tallers. Un rètol petit proclamava el nom de l’empresa, I. G. Seix Barrall S.A. Les inicials indicaven, als entesos, que es tractava d’uns indústries gràfiques. Hi havia passat moltes vegades d’adolescent amb amics de l’Institut Balmes o amb el meu germà i els meus pares. La façana era grisa, del color del plom de les linotopies. En Carles, d’estudiant, em deia a mi i a altres companys que en aquell edifici li tenien destinat un nínxol per a tota la vida. “Però no penso venir-hi. Tinc altres projectes”. I tots sabíem que com en Costafreda i Jaime Gil, pensava en una fugida a l’estranger, que mai no es va arribar a concretar. El cert és que, acabada la carrera i amb el parèntesi del servei militar, en Carlos va entrar a treballar a les I. G. del rètol, i allí va desenvolupar la part més important de la seva carrera d’editor al llarg dels anys seixanta, tot i els entrebancs i els ensurts que es van anar succeint”. (pàg. 100, sota el titolet de La casa fosca. Edicions 62, Barcelona, 2009)

Les pàgines recullen moments emotius, com l’estada de Castellet al sanatori de Puig d’Olena, que fa servir de punt de partida per retratar Manuel Sacristán a través de la vintena de cartes que va rebre; i de subtilment divertits, com la conversa entre Dámaso Alonso i Salvador Espriu tot sopant a Gandia el 1959, gràcies als comentaris sembrats per Castellet, observador extern; i també d’agudesa intel·lectual, com la conversa amb Joan Fuster a Formentor, el mateix 1959, que escriu, recrea, com si l’hagués transcrita d’una gravació, i fins i tot de lluita clandestina i presència asfixiant de la dictadura…

I tanca el llibre amb dos versos del Poema inacabat de Gabriel Ferrater –… no teníem records. Érem el record que tenim ara…– i amb un índex onomàstic de 7 pàgines!   

Només cal una mica de curiositat.