llegir-escriure - Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘La mort de Miquel Bauçà’, d’Abel Cutillas

Publicat el 25 de gener de 2013

Miquel Bauçà va morir el 3 de gener del 2005 a Barcelona. El seu cos no va ser trobat fins uns dies més tard. Ja fa uns anys, a l’estació de Renfe de l’Arc de Triomf, a Barcelona, vaig arreplegar un fullet incitador amb les primeres pàgines d’aquest llibre. Tasta’m, que em faràs més lliure. Em van enganxar i el vaig ficar a la meva llista mental de llibres per comprar. Alla s’hi estava, quan el mallorquí Emili Manzano (que també té els Pinyols d’aubercoc a la meva llista) amb una tertúlia em va despertar l’ànsia un altre cop. Conservo l’opuscle al prestatge.

Llibre de to encès i paraules mesurades. La meva primera mortografia. Paraula clau per entendre-ho tot. Si bé és d’esperar que una biografia ompli pàgines, ja que qualsevol vida que algú es prengui la molèstia d’escriure és plena de cruïlles que es poden agafar, rebutjar o seguir durant un tros (em ve al cap l’autobiografia de Josep Miracle, que era d’allò més detallista a l’hora de narrar els fets), una mortografia, en canvi, de sortida no té tan de material a desgranar. I Bauçà té el feit de la mort i l’obra.

Foto: horinal.blogspot.com

Jo que pensava ordenar el llibre al prestatge per Bauçà, com faig amb les biografies, ja que si en tinc una és perquè m’interessa el personatge i no qui l’ha escrita, de qui molts cops em costa recordar el nom, un cop llegit La mort de Miquel Bauçà no tinc cap dubte que és un Cutillas.

Les històries que acumula mentre intenta avançar cap al final del viatge a la mort de Bauçà no saps gaire a què vénen a tomb, però si t’oblides d’això, de les giragonses i les dreceres, al final el viatge ha valgut la pena. Doncs això. No he conegut Bauçà, he descobert Cutillas.

M’ha encantat la mala llet contra els premis literaris. No en dubto de la veracitat, perquè així si em rebutgen un original ja sé què diré. I les comparacions entre NYC i BCN. I la tesi sobre Bruce Lee encabida a cops de martell.

XXXI
Bruce Lee pensava que el criteri en la lluita cos a cos no podia ser altre que l’efectivitat i que si les arts marcials seguien vivint en la bombolla complaent del combat simulat, acabarien fossilitzades en el folklore (si us plau, que ara algú canviï mentalment “arts marcials” per “literatura”).

Les generalitzacions sobre Catalunya són dignes d’en Pla (a qui cita i compara amb Bauçà), es basen en axiomes previs que no cal demostrar.

XLII
Miquel Bauçà diu: “El problema és que els catalans volem dues coses alhora: ser lliures i caure bé. Impossible.” Impossible.

La mala llet es canalitza a engaltar-les pel broc gros i tirar endavant.

XXXII
Per a un poeta català, el premi literari és com per a una pornostar el lubricant o la lavativa: imprescindible per treballar.

En resum, un llibre amb música pròpia.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari

adéu – a reveure

Publicat el 18 de gener de 2013

A Cully, un poblet a tocar del llac de Léman, a Suïssa, a la sortida d’un aparcament públic, hi ha un rètol redactat en quatre llengües que diu: au revoir, auf wiedersehen, arrivederci, a revair. I això em va fer pensar, si a aquestes llengües hi afegís el català, gairebé segur que escriuria a reveure, i no pas adéu o adéu-siau, que és el que dic habitualment per acomiadar-me.

A Escaldes, a Andorra, a les botigues és habitual trobar-te rètols en què et conviden a tancar la porta amb un S.U.P., les sigles de si us plau. En francès, això d’abreujar s’il vous plaît amb sigles està molt estès (foto).

Foto: http://www.chowgypsy.com

Els parlants en qualsevol llengua disposen de molts recursos lingüístics, adquirits amb el temps, alguns per evolució de la pròpia llengua i d’altres per contacte amb d’altres llengües (els manlleus o préstecs).

En una situació comunicativa, el parlant escull d’entre totes les opcions que té la que li va millor. En el primer exemple, si vol sentir que forma part d’un mateix col·lectiu, buscarà la solució formal més propera a les altres llengües. Així, l’a reveure diria “ep, que no som tan diferents…!”, del francès, l’alemany, l’italià i el romanx, les quatre llengües oficials de la Confederació Helvètica. En el cas de S.U.P., un parlant s’asseu a redactar un rètol i copia una fórmula que funciona en un llengua-cultura veïna. En aquest cas, s’està acostant al parlant-client francès per dir-li el mateix: “ep, que no som tan diferents!”.

Els dos exemples es troben a la frontera del calc lingüístic, sense ser-ho pròpiament. A diferència de calcs del castellà com ara m’he caigut o m’he donat compte*, que forcen la gramàtica del català, els dos exemples tenen una part positiva: acosten les dues llengües, les posen al mateix nivell, per dir-ho així, i per tant serveixen per facilitar la relació entre els parlants.

* En català, el verb caure no necessita cap pronom, amb un “he caigut” ja fem.
I tenim un verb, “adonar-se”, que fa innecessària la perífrasi “donar-se compte”.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

‘La casa de les belles adormides’, de Yasunari Kawabata

Publicat el 11 de gener de 2013

La vida ens arrossega i no sempre tenim prou temps per parar i pensar. El vell protagonista arriba a la casa i, després de parlar amb l’amfitriona, s’allita al costat d’una noia ben adormida. L’amfitriona situa el lector en la història i la bella adormida inicia la narració del vell protagonista i en guia els records. És així com la casa funciona com l’espai necessari per pensar, com l’espai que estimula els records, un espai inexistent en el dia a dia, on no tenim, on la societat no ha creat, espais de reflexió… I és així com el llibre m’ha afectat a mi, ja que mentre el llegia també m’ha fet pensar sobre la vellesa i sobre com seré quan sigui vell, i també m’ha despertat records…

Tot plegat, aquesta casa de les belles adormides podria ser una bona metàfora de la funció de la literatura en cada un de nosaltres.

“Sota les parpelles li flotaven i s’esvaien tot de visions incontrolades. De seguida, però, van anar prenent forma. Un seguit de fletxes daurades passaven arran. A les puntes hi havia flors de jonquill d’un porpra fosc. A l’altre extrem hi havia orquídees de colors diversos. Era bonic, això. Però, com s’ho feien, les fletxes, per volar tan de pressa sense perdre les flors? Era ben estrany que no caiguessin. Intrigat, el vell Eguchi va obrir els ulls. Havia anat de poc que no s’adormís.” (p.77)

Traducció del japonès de Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera per al Cercle de Viena.

Foto de Kawabata treballant a casa seva el 1946.

Publicat dins de Construint la República de les Lletres | Deixa un comentari