llegir-escriure

“De las dos entradas del café, siempre prefería la más estrecha, la que llamaban la puerta de la sombra. Escogía la misma mesa, al fondo del local, que era pequeño. Al principio, no hablaba con nadie; luego ya conocía a los parroquianos de Le Condé, la mayoría de los cuales tenía nuestra edad, entre los diecinueve i los veinticinco años, diría yo. En ocasiones se sentaba en la mesa de ellos, però, las más de las veces, seguía siendo adicta a su sitio, al fondo del todo.

No llegaba a una hora fija. Podía vérsela ahí sentada por la mañana muy temprano. O se presentaba a eso de las doce de la noche y se quedaba hasta la hora de cerrar. Era el café que más tarde cerraba en el barrio, junto con Le Bouquet y La Pérgola, y el que tenia una clientela más peculiar. Ahora que ha pasado el tiempo me pregunto si no era sólo su presencia la que hacía peculiares el local y a las personas que en él había, como si lo hubiera impregnado todo con su perfume.”

Així arrenca. Ahir, quan vaig saber que Patrick Modiano havia guanyat el Nobel, vaig córrer al prestatge a buscar l’única novel·la que havia llegit d’ell, a finals d’agost del 2009 (tinc aquest costum, anotar data i lloc als llibres que compro). No me’n recordava gaire. I vaig tornar a obrir-lo i en llegir aquesta primera pàgina, de la traducció de María Teresa Gallego Urrutia, que no surt a la portada, m’hi vaig enganxar una altra vegada, com suposo que us deu haver enganxat a vosaltres.

No el tinc subratllat. Però em recordo que em va atrapar l’ambient del cafè i els personatges que s’hi aplegaven, alguns d’estrambòtics, d’altres de genials, tots ben humans. I entre mig de tots, la Louki, la noia amb qui arrenca la novel·la, novel·la que des del primer moment és un exercici de memòria, de record. I, és clar, quan recordem algú també recordem el lloc on el vam veure, la gent amb qui la vam veure, i el que vam pensar en aquell moment. I després hi ha totes aquelles coses que acostumem a fer quan volem tornar a veure algú que no coneixem gaire, i aquelles ganes de saber-ne més. I els dubtes que ens volten.

Tot això és En el café de la joventud perdida, una novel·la que associo a les escales de la plaça del Rei de Barcelona, on vaig començar a llegir-la un estiu de fa cinc anys, entre turistes i músics de carrer.

Per cert, no hauria dit mai que Modiano fos una paraula aguda.