llegir-escriure

Diu el tòpic que els llibres d’entrecuix calent són per llegir amb una mà. En aquest cas, però, va més enllà dels efectes en l’eros. De fet, l’estructura de l’obra, un seguit de sentències curtes agrupades per temes o subjectes, no convida a abaixar la mà. La ironia amagada en cada frase, com una mina que explota en el moment de llegir-la, és més crítica que hedonista.

De sempre, monarquies més o menys parlamentàries, governs totalitaris, democràcies oligàrquiques… han volgut controlar la societat que exploten. I la moral ha sigut una bona eina per a això; a casa nostra, amb l’ajuda de l’Església, no cal dir-ho, que per alguna cosa forma part de l’oligarquia. En aquest context, el sexe ha funcionat molt bé com una eina de denúncia de la doble moral de les classes dirigents. El sexe i l’humor. Com fa Louys en aquesta petita obra mestra, paròdia dels llibres d’instrucció per a noies, publicada el 1917.

Uns quants exemples, esporgats d’entre molts:

No dibuixeu a la pissarra les parts sexuals de la mestra, sobretot si us les ha ensenyades confidencialment.

Quan un senyor, darrera un moble, s’escorre en les vostres mans, val més que us llepeu els dits que no que demaneu un tovalló.

No truqueu al cambrer de l’hotel a les onze de la nit per demanar-li un plàtan. A aquestes hores, demaneu una espelma.

No expliqueu a ningú que la vostra germana es posa el coixí entre les cuixes, s’hi refrega i li diu Gaston.

Algunes jovenetes excessivament controlades, compren una verge petita d’ivori polit i la fan servir com a consolador. És un costum condemnat per l’Església. En canvi, podeu fer servir un ciri, sempre que no hagi estat beneït.

Tingueu els amants que volgueu, però no expliqueu als més joves allò que feu amb els més vells. Ni al revés tampoc.

Si el senyor president de la República es morís de sobte mentre li esteu fent una mamada, podeu explicar-ho a tothom: ningú no us demandarà. Hi ha precedents.

Desenganyeu-vos. Tots els presents, sigui quin sigui el sexe i la seva edat, tenen unes ganes boges que els feu una mamada, però la majoria no s’atreveixen a confessar-ho.

I acaba amb una llista del que no es pot dir i del que sí, un bon exemple del que avui en dia en diríem llenguatge políticament correcte:

No digueu: “Té una polla massa gran per a la meva boca”. Digueu: “Em sento molt petita quan parlo amb ell”.

No digueu: “Quan li faig una mamada, s’escorre de seguida”. Digueu: “És molt esverat”.

No digueu: “Tinc dotze consoladors al calaix”. Digueu: “No m’avorreixo mai quan estic sola”.

Llegit a la col·lecció La Marrana, d’Edicions de la Magrana, traduït per Oriol Castanys, que no surt a la portada.

a) La Dreta es más un barrio de horarios familiares, más tranquilo para vivir, aquí te sientes cerca del centro, pero no en el agobio del ‘rovell de l’ou’

L’Optimot proposa aclaparament, esgotament, angoixa, empipament. 

La Dreta és més un barri d’horaris familiars, més tranquil per viure-hi, aquí et sents a prop del centre, però no et carrega tant com viure al rovell de l’ou

b) La etiqueta no es un capricho

1  capritx; caprici   2 caprix; antull

L’etiqueta no és perquè sí

c) El Ejecutivo dió otro bandazo y cambió las reglas de juego

2 fig (cambio brusco) tomb; daltabaix; capgirell; girada f. Dar un bandazo en política, fer un tomb en política.

L’Executiu va donar un altre cop de volant i va canviar les regles de joc

d) Lo que importa no es el saqueo de Marbella, sino los pucheros de Isabel Pantoja.

hacer pucheros fig fam fer el bot (o petarrell)

El que importa no és el saqueig de Marbella, sinó com Isabel Pantoja s’aguanta les llàgrimes.

e) los grises salieron en tropel de la comissaria

en tropel (en muchedumbre) a patolls; a borbolls; a borbollades.

els grisos van sortir en massa de la comissaria

f) las grandes estrellas (…) volverán a ser los pilares que darán vidilla a unas tramas en las que pasarán el testigo a las nuevas generaciones

No hi surt

les grans estrelles (…) tornaran a ser els pilars que animaran unes trames en què passaran el testimoni a les noves generacions

g) El brillo del reparto y el brío de las escenas de acción son sólo algunas de las bazas de esta cumbre.

2 fig profit, avantatge. Ése ya ha sacado baza, aquest ja n’ha tret profit.

El brillant repartiment i el nervi de les escenes d’acció són alguns dels punts a favor d’aquesta cimera.

h) Es entretenida y tiene alguna escena de acción resultona, pero le sobra caos y efectos digitales.

1 que dóna bon resultat

És entretinguda i té alguna escena d’acció que fa el fet, però hi sobra caos i efectes digitals.

i) el mismo tratamiento que se había dispensado a la infanta Cristina, quien, «de momento», ha sido orillada en la investigación y no prestará declaración, ni como imputada, ni como testigo.

3 fig (una dificultad) vorejar.   4 fig (un asunto) arranjar.

el mateix tractament que s’havia dispensat a la infanta Cristina, que, «de moment», ha estat deixada al marge de la investigació i no prestarà declaració, ni com a imputada, ni com a testimoni.

j) Que su mensaje cuaje

5 fig fam reeixir; agafar; prendre peu; tenir acceptació. Nuestra iniciativa no ha cuajado, la nostra iniciativa no ha reeixit.    6 fig fam p fr (gustar) agradar; caure bé; plaure. No me cuaja su forma de hablar, no m’agrada la seva forma de parlar.

Que el seu missatge arreli.

k) Mikel Umenenta desmelena el concepto de espacio expositivo

2 v pron fig fam embalar-se; exaltar-se

Mikel Urmeneta posa cap per avall el concepte d’espai expositiu.

l) Los Billboard de música encumbran la bachata y el reggaeton

2 fig (ensalzar) encimbellar; exalçar; enaltir; enlairar. 

Els Billboard de música coronen la bachata i el reggaeton
 

Què en penseu? N’hi ha de més bones i de menys bones. A mi el que més m’agrada d’aquestes traduccions és que miren d’adaptar-se al context, de cenyir-se al significat de l’original, i alhora buscar la naturalitat de la llengua receptora. Em sembla evident que milloren la traducció del diccionari. Precisament, els diccionaris, amb les diverses accepcions i els exemples, intenten situar cada paraula en un context, però és evident que en alguns casos, això no és possible. Per tant, en últim instància, ens hem de refiar del nostre instint lingüístic.

Acabo amb un exemple que em va agradar especialment. En castellà fan servir molt el sufix –azo per emfatitzar. Quan el context és prou fort, permet construir oracions que fora del seu context, sense la foto ni el subtítol, per exemple, no volen dir res. I, esclar, això les fa més difícils de traduir. Com en aquest cas: 

Un iniestazo vió el Camp Nou

Ja ens podem imaginar de què va la notícia, oi? La versió catalana és més concreta, però trobo que se’n surt prou bé:

Un gol made in Iniesta va veure el Camp Nou

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors; l’objecte d’aquesta subvenció és facilitar a les persones desocupades l’inici de l’activitat com a persones treballadores autònomes o per compte propi; Fes-te el carnet de soci o sòcia!; en benefici dels homes i les dones sordes; els i les estudiants de Dret van tallar la Diagonal; el curs va dirigit a pares, mares, tutors, tutores o representants legals; obre el centre d’atenció a persones drogodependents; benvinguts al club…
 

Mentre era a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universistat de Barcelona, seguint el debat sobre quins criteris s’han d’aplicar per evitar el llenguatge sexista, vaig veure en un cantó un rètol rodó amb un cigarret creuat en diagonal amb una ratlla vermella. Se’m va fer estrany. És evident que dins d’una aula, magna o no, no s’hi pot fumar. El rètol és sobrer i, a més a més, és un record d’una època passada, i enterrada. Més o menys com el llunyà 1932, quan l’Editorial Catalonia va treure el Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, que defineix metgessa com la muller del metge, i també com a dona metge, i alcaldessa només com la muller de l’alcalde (en la 27a edició, d’octubre de 1991, que és la que tinc jo). I això es posa com a exemple de sexisme, però és que el Diccionari Fabra va sortir el 1932 i el dret de les dones a votar es va recollir per primer cop l’any 1931, amb la República, i fins a les eleccions del 1933 no el van poder exercir. Per tant, l’any 1932 l’alcaldessa era la dona de l’alcalde i només això. Tres quarts del mateix amb la metgessa. L’accés de les dones a la universitat en igualtat amb els homes arrenca a l’Estat espanyol el curs 1910-11. Les paraules han canviat amb la societat, i en política s’ha preferit la forma alcaldessa en comptes d’una alcalde invariable o una alcalda, i en medicina, en canvi, s’ha estès més la metge. Tornant al present, ¿algú té cap dubte que si un diari publica en portada Els estudiants de Dret tallen la Diagonal en l’acció reinvindicativa hi havia nois i noies? Potser per això, si en una manifestació es reinvindica els drets dels treballadors, ja entenem que és tant de les dones com dels homes. I si volem remarcar les dones, perquè estan doblement discriminades, per exemple en el sou, llavors dupliquem: els drets dels treballadors i les treballadores, i fins i tot ho podem remarcar encara més: els drets dels treballadors i sobretot de les treballadores. Si fem servir les dobles formes per a tot, acabarem perdent aquest matís. Quan heu llegit Fes-te el carnet de soci o sòcia! no us ha fet la impressió que són dos carnets diferents? Potser en comptes de visibilitzar estem segregant, i no és el mateix. Si a sobre desdoblem mecànicament, vigilem on posem l’adjectiu, perquè podem crear confusions: que les dones són sordes és clar, i els homes? Podem dir els homes i les dones sords? En aquest cas, amb persones sordes ja fem. Una reflexió. Cal distingir entre fer servir un llenguatge sexista o androcèntric i voler visibilitzar. Així, que un llibre de text de l’any 1978 es titulés España y sus hombres és un clar exemple de discriminació, d’androcentrisme. En canvi, visibilitzar és un plus per fer present la dona, que ja té un paper destacat a la societat però de vegades queda amagat. I és que sembla que ha calat la idea que si no visibilitzes llavors ets sexista. I no és el mateix. Que les antigues associacions de pares d’alumnes s’hagin transformat en associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) és un bon exemple de reinvindicació de les dones sense forçar la gramàtica, ni caure en ambigüetats. A més s’adapta a una societat en què la canalla pot tenir dues mares o dos pares. I l’ordre no s’explica per raons sexistes sinó de pronúncia. Quan això ja es trasllada a tutors i tutores és quan alguna cosa grinyola. Més o menys com posar persones a tort i a dret per evitar frases tan naturals com un centre d’atenció a drogodependents, o una subvenció per a treballadors autònoms o per a aturats. La solució més natural acostuma a ser la bona. Guardem les duplicacions per a alguns usos, com els encapçalaments de les cartes, amb un benvolgut senyor, benvolguda senyora, que està totalment consolidat; o per donar la benvinguda al públic en un acte, senyores i senyors, o quan el cantant del grup d’animació crida des de l’escenari nens i nenes. Si no, quan la mestra digui nens, ja podeu sortir al pati, les nenes es quedaran assegudes a la cadira. I llavors no les visibilitzem, sinó que les segreguem. Per això les nenes canten com aquest club no hi ha res benvinguts al Super3, i se senten benvingudes. Per cert, el Biri biri era gall o gallina…? Ningú s’ho ha preguntat? Potser perquè és indiferent? I acabo. Quan treballava al Consorci per la Normalització Lingüística i em feien corregir algunes cartes de l’ajuntament de torn, em feia un fart de posar alcalde en minúscula. Als funcionaris de l’ajuntament els semblava que escriure el càrrec en caixa baixa era un menyspreu. Les coses importants van en majúscula. Doncs no. De vegades carreguem a la llengua uns valors que no li corresponen.

La casuística és molt més àmplia que els pocs exemples que he posat aquí, la majoria anotats dimecres passat, 6 de novembre, a la Universitat de Barcelona, durant la jornada de balanç de l’Acord sobre l’ús no sexista del llenguatge (document aprovat a Barcelona el 7 d’octubre del 2010), que va reunir en un debat apassionant M. Carme Junyent (directora del GELA), Neus Nogué (Departament de Filologia Catalana de la UB), Margarida Sanjaume (Parlament de Catalunya), Pilar Murtra (Direcció General de Política Lingüística) i Marta Juncadella (Serveis Lingüístics de la UB).

Com es va dir en algun moment del debat, s’havia arribat a una situació d’abús d’algunes solucions que forçaven la gramàtica i embolicaven el discurs amb la finalitat d’evitar un sexisme que no sempre ho era. Amb els nous criteris elaborats fa tres anys alguna cosa ha començat a canviar, tot i que tres anys són pocs per veure resultats. El debat s’ha centrat fins ara en l’àmbit més institucional (administració i universitats), ara hem de de veure si el canvi de criteri es filtra a la societat.

L’acte va estar organtizar per la Universitat de Barcelona i el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, i presentat per Gemma Fonrodona, vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística, i moderat per M. Carme Junyent, directora del GELA.

De la Universitat de Barcelona, teniu al costat l’enllaç al Sens Dubte, i ara hi he afegit el CUB, el llibre d’estil de la universitat, on podreu fer un cop d’ull als criteris per a una llengua no sexista. Pel que fa al GELA, teniu l’enllaç aquí al costat, piqueu damunt la pestanya repensar el gènere i hi trobareu un bon recull de documents sobre el tema.

Finalment, si encara voleu aprofundir-hi més, teniu Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, que acaba de sortir del forn, a Biblioteca Universal Empúries, encapçalat amb un provocador M. Carme Junyent, editor.

Diuen els que en saben que el protagonista d’una història ha d’haver canviat quan arriba al final de la història. Les novel·les dolentes en són plenes de personatges plans. En Nabokov* també deia, als seus cursos de literatura europea, que llegir una novel·la posant-te en el lloc del protagonista és una manera infantil de llegir.

Aquesta novel·la és una mica diferent… El nostre protagonista, l’Stevens, viu el capvespre de la seva vida en un viatge d’uns quants dies en cotxe, amb diverses parades des d’on escriu, i esclar fa balanç, tothom en fa. Assegut en un banc d’un passeig de la costa de Cornualles, final de trajecte, la conversa amb un passavolant ens acaba de descriure el personatge, l’època, la vida… El que en sabem ens ajuda a acompanyar-lo en aquest moment, i per això el final ens sobta, o ens irrita, o ens fa somriure… Perquè encara que no ens posem al seu lloc, que nosaltres estem tallats en un altre material, sí que vulguis o no desenvolupes una certa empatia amb aquest majordom de la vella escola que ha anat moldejant la seva personalitat per adequar-la a la seva feina, com va fer son pare abans, un exemple que em sembla que no va acabar d’entendre.

Kazuo Ishiguro, el 2005. Foto: Mariusz Kubik (www.mariuszkubik.pl) 

La qüestió és que en aquesta novel·la el protagonista no canvia. Tota la resta, sí.

“Acaban de encender las luces de la escollera y, detrás de mi, todo el mundo que pasaba ha  recibido el acontecimiento con una fuerte ovación. La tarda sigue llena de luz, una pálida luz roja que ilumina el cielo; sin embargo, se diria que toda esta gente que ha empezado a congregarse en el paseo desde hace media hora está deseando que caiga la noche. Supongo que esto corrobora la observación que me ha hecho un hombre que estava sentado aquí, a mi lado, hasta hace un momento, y con el que he tenido una curiosa conversación. Me decía que mucha gente prefiere la noche al día, y que son las horas que com més impaciencia esperan. Como he dicho, debe de haber algo de verdad en esta afirmación. De otro modo, no entiendo por qué iba a alegrarse tanto esta gente, cuando lo único que han visto es encenderse las luces de la escollera.” (cap a les últimes pàgines del llibre)

És una novel·la de dues històries, la que explica el protagonista i la que anem sobreentent aquí i allà, coses que no es diuen mai explicitament, com ha de ser, que per això és un majordom com els d’abans. En tots dos casos, la traïció, o més aviat dues idees diferents de traïció, planen en l’ambient.

Ishiguro fa algunes trampes en el relat. Com que la veu narradora és la del majordom, el posa com a testimoni de les converses del seu senyor amb certs convidats il·lustres. I aquestes converses són reproduïdes no des de la memòria al cap dels anys, sinó des d’un present impossible, ja que necessita els matisos dels detalls perquè entenguem la trama que s’estén al seu entorn.

Los restos del dia, en l’edició d’Anagrama, amb traducció d’Ángel Luis Hernández Francés, que no surt a la portada, o Lo que queda del día, en altres edicions i en la pel·lícula protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, la recomanaria a tothom que fa girar la seva vida al voltant de la feina.

*NABOKOV, Vladimir: Curso de literatura europea. RBA Libros. Barcelona, 2012.