llegir-escriure

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
         Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
         m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
         món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
         Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
         I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
         I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
         que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Gary Morgan oferirà dimecres que ve, 21 de març, a les set de la tarda a la sala Pi i Sunyer de l’IEC una conferència sobre llengües de signes amenaçades. El títol de la conferència és prou significatiu: En les mans dels nadons: el futur de les llengües de signes. L’acte està organitzat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Morgan és membre del Centre de Recerca de Sordesa, Cognició i Llenguatge (Deafness, Cognition and Language Research Centre, DCAL) de l’Escola Universitària de Londres i professor de la Universitat City de Londres. 

La Marta Ortells farà la interpretació en llengua de signes catalana.

Aquesta és la primera activitat que organitza el GELA per celebrar els seus 20 anys.

Hi ha molt bones pàgines web que ofereixen tot d’alternatives genuïnes per evitar el lo. Una és esadir.cat, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisiuals. Si hi cerqueu “l’article neutre”, trobareu un bon resum de com el lo desplaça altres usos que sonen molt més naturals a l’orella.

Us en faig cinc cèntims:
 

Lo millor que va fer el govern era això

El millor que va fer el govern era això

Lo natural era que guanyessin la votació

El més natural era que guanyessin la votació

Lo curiós és que no s’hi van oposar

La cosa més curiosa és que no s’hi van oposar

Els sindicats van a lo seu

Els sindicats van a la seva

Tot lo dolent d’aquesta proposta és això 

Tot el que té de dolent aquesta proposta és això 

Aquestes escenes són de lo més ridícules

Aquestes escenes són molt ridícules

Lo verdader o lo fals de les notícies

La veritat o la falsedat de les notícies

Lo que deia el director del diari no era cert

Allò que deia el director del diari no era cert

Han maltractat els presoners, lo que no ha agradat als aliats

Han maltractat els presoners, i això no ha agradat als aliats

No va fer cap gol i, lo pitjor, li van ensenyar targeta vermella

No va fer cap gol i, encara pitjor, li van ensenyar targeta vermella

Lo pitjor és no poder convèncer l’adversari

El pitjor del cas és no poder convèncer l’adversari

A lo millor

Potser

Lo de menys

El menys important

En fi, la llista seria molt llarga. I a més a més, les solucions no sempre es poden generalitzar. No podem oferir sempre una solució com ara dir: canvia el lo per el; si no et sona bé, per el que; si tampoc, per cosa; si no, canvia l’adjectiu pel substantiu…

Per això, vull recollir aquí alguns casos que s’escapen dels habituals i que considero que han estat ben resolts. No són solucions automàtiques, són camins a seguir, que han estat extrets de les dues versions, la blava i la vermella, d’El Periódico de Catalunya. 

30 / 1 / 2012

lo que distingue a esta serie es que «se sale de lo convencional y lo habitual»,

el que distingeix aquesta sèrie és que «no és gens convencional ni habitual»,

18 / 2 / 2012

Además de escribir un libro lleno de esperanza quería que nos recordara lo jodidamente estúpido que puede ser el ser humano.

A més d’escriure un llibre ple d’esperança volia que ens recordés com pot ser de refotudament estúpid l’ésser humà.

26 / 2 / 2012

La película más taquillera de Woody Allen encanta en Estados Unidos, donde lo francés es el estereotipo de lo sofisticado y lo encantador

La pel·lícula més taquillera de Woody Allen encanta als Estats Units, on tot el que ve de França té l’estereotip de les coses sofisticades i encantadores.

28 / 2 / 2012

Y, claro, se habló de F-1. De lo mucho que ha cambiado. De lo difícil que és conseguir un volante ganador.

I, és clar, es va parlar de F-1. Que ha canviat molt. Que és molt difícil aconseguir un volant guanyador

3 / 2 / 2012

Esto es lo que hay

Aquesta és la situació.

11 / 3 / 2012 

Lo que también refleja el gráfico es que

El gràfic també reflecteix que

De tot plegat, em quedo amb la idea que el català té prou recursos perquè a l’hora de parlar i escriure no haguem de calcar estructures castellanes, per més que les sentim i les llegim per tot arreu, com en el penúltim cas.

La diferència entre escriure “el què?”, com a traducció literal, o “que dius que què?”, o “què dius, ara?”, o “que què?”… és el regust alegre que et queda a la boca quan l’aire se’n va.
 

Els moments que viu Michel, el protagonista, al jardí de l’àvia i els moments de felicitat adulta del mateix Michel i de Bruno no són cap justificació de res, són el contrapunt més cru del que vindrà després. El sexe al llibre no té una presència més gran que la que té en les nostres vides, però sí que en aquest cas no es permet cap contrapunt dolç, bé, potser les fel·lacions de la Cristhine al Bruno madur i depressiu. Però tots aquests moments tenen un final que ho rebenta tot. I el final d’aquestes dues vides, que en podrien ser una, un home amb dues ànimes, és o la bogeria o el suïcidi. El Michel és el científic introvertit, la gent li fa por. El Bruno és el vividor extrovertit, surt a buscar la gent. Els pares són paradigmes de la societat que descriu i de l’herència que han rebut i que els marcarà. El benevolent reportatge periodístic de Cap d’Age, l’esbudellament de la New Age, la foscor dels locals per a parelles liberals… Tot plegat fa que l’epíleg, en un canvi d’estil, flueixi d’una manera tan natural que tanques el llibre amb un mig somriure.

A tall d’exemple, l’inici del capítol 6, en l’edició en castellà d’Anagrama: “Una tarde de verano, mientras aún vivía en Yonne, Michel fue a correr por los prados con su prima Brigitte. Brigitte era una bonita muchacha de dieciséis años, tremendamenta amable, que uno años más tarde se casaría con un espantoso imbécil. Era el verano de 1967. Ella lo cogía de las manos y le hacía girar a su alrededor, despues se dejaban caer en la hierba recién cortada. Él se acucurraba contra su cálido pecho; ella llevaba una falda corta. Al día siguiente ambos estaban cubiertos de puntitos rojos y tenían picores terribles por todo el cuerpo. El Thrombidium holosericum, llamado también ácaro, era muy común en las praderas durante el verano. Tiene unos dos milímetros de diámetro. El cuerpo es grueso, carnoso, muy abombado, rojo vivo. Planta la boca en la piel de los mamíferos, causando irritaciones insoportables. La Linguatulia rhinaria, o linguatula, vive en las fosas nasales y los senos frontales o maxilares del perro, a veces del hombre. El embrión es oval, con una cola trasera; la boca posee un aparato perforante. (….) “

L’estil no és únic, canvia segons la situació. Els paràgrafs més científics són impossibles de capir, si més no per mi. 
 

 Ara deu fer un any que col·laboro esporàdicament al magazín Tot és comèdia, de Ràdio Barcelona Cadena Ser, amb Rosa Badia. Com diu la seva web sobre la secció Classe pràctica de català: “Cada dissabte amb l’ajut d’un professor de guàrdia, aclarim dubtes, corregim errades, aprenem o recordem frases i mots que ens ajudin a enriquir la nostra parla; i triem la paraula que més ens agrada en català.”

 Un cop fetes les presentacions, vull destacar com amb la mateixa intervenció i amb tot naturalitat un membre d’Els Amics de les Arts parla de disco i disc, i això ens va donar a peu a comentar com en una entrevista informal podem ser incoherents amb nosaltres mateixos, ja que la informalitat és això.

 L’any bixest és una forma existent en català des del segle XVI i que encara ara ens sembla un castellanisme enfront del popular any de traspàs. Potser perquè de fet és un llatinisme que es remunta al calendari de Juli Cèsar.

 No dir ase ni bèstia o no dir ni ase ni bèstia és una frase popular per dir que algú no ha dit res, però amb un matís: no ha dit res quan tothom esperava que parlés. Quan volem que algú parli i aquest s’entossudeix a no fer-ho, és quan diem que no ha dit ni ase ni bèstia, en comparació d’aquestes nobles animals, que quan es planten i no volen caminar ja els pots anar xiulant.

 Explicar les diferències entre cadascú i cadascun en un minut per la ràdio és molt complicat. Així que em vaig quedar que cadascú és un pronom, equivalent a tothom, cadascú fa el que vol… I per a la resta de casos, cadascun.

 Una oient va trucar en directe perquè està llegint Manuel de Pedrolo i troba als textos la partícula car i no sap què vol dir ni l’ha trobat al diccionari de català de la seva filla… Em va encantar aquesta curiositat en una dona que tot just arrencava amb la nostra llengua, ja que parlava mig en català mig en castellà americà. Li vaig explicar que car és un arcaisme, equivalent al ja que, i li vaig llegir l’exemple que vaig trobar en aquell moment al diccionari de l’IEC.

 L’oient que va trucar per comentar aixopluc se li feia estranya la traducció al castellà. “Guarida no vol dir el mateix”. Només vaig poder dir que això és el que passa al traduir d’una llengua a una altra, que es perden matisos, i que és molt difícil trobar una paraula igual encara que la traducció sigui entre llengües germanes, com el català i el castellà. Lost in translation. Quan ja havíem acabat el programa va trucar un oient per proposar cobijo. Millor.

 El tercer oient em va demanar pel significat i l’origen de vatua l’olla. I aquí sí que em va agafar per sorpresa. De fet, el significat és ben minso, tant sol com seguit de l’olla, el vatua només vol indicar sorpresa. Diguem que el significat és purament expressiu. Un cop tancat el micròfon, vaig descobrir al diccionari d’Enciclopèdia Catalana que l’origen de vatua podria ser un eufemisme, la deformació del voto a…. No ho hauria dit mai. I l’olla?

 El DIEC i el DEC coincideixen en la definició:

 1 f. [LC] Paper caragolat en figura de con. Una paperina de confits.

 f 1 Peça de paper cargolada o plegada de manera que constitueix un cilindre proveït de fons o bé un con, i destinada a contenir caramels, llegums, farina, sucre, etc.

 Però com en diuen en castellà? La majoria d’usos de la nostra paperina tenen l’equivalent en el cucurucho, mot que per la forma cargolada va passar a la galeta dels gelats. La popular paperina catalana, molt condicionada per l’arrel del paper, no va fer el pas als gelats i encara ara hi estem buscant un substitut més enllà del castellanisme. Tot i això, en castellà també tenen una papelina, però amb tres accepcions de tres arrels etimològiques diferents. La relacionada amb el vi, provinent del llatí, que en certa manera també compartim en català; la que fa referència a una mena de tela, agafada del francès, i la que ens interessa ara. Veiem-ho:

papelina1.
(Del b. lat. papelina, ración extraordinaria de vino que se daba en ciertos cabildos).
1. f. p. us. Vaso para beber, estrecho por el pie y ancho por la boca.

papelina2.
 (Del fr. papeline).
1. f. Tela muy delgada, de urdimbre de seda fina con trama de seda basta.

papelina3.
(De papel).
1. f. Paquete pequeño de papel que contiene droga para su venta al por menor.
 

Aquesta darrera accepció, la de la papelina d’heroïna, és d’ús recent. Va néixer amb el producte. L’expansió de la heroïna va començar a Catalunya entre 1977 i 1978, es va convertir en una epidèmia entre 1979 i 1982, i va arribar al seu punt màxim entre 1983 i 1986 (Heroína en España, 1977-1996. Balance de una crisis de drogas, de Juan F. Gamella, Departamento de Antropología Universidad de Granada). Però des de quan es feia servir la paraula papelina en castellà? A l’hemeroteca de La Vanguardia hi diu això:

“Es el caso que antes en todos los establecimientos de comestibles y droguerías compraban el papel, ya fuera de estraza, estracilla ó blanco, y se confeccionaban las bolsas, envoltorios (papelinas),” (dijous, 2 de març de 1893)

“El jamón se escogerá muy magro, recortándolo bien y enrollando en forma de cucurucho o «papelina».” (11 de juliol de 1959)

“tienen, además, la gracia de su vinculación a ferias y a verbenas, comidos siempre a dedo, de la papelina, en la que el churrero los puso, roció de azúcar, y volteó para su adecuado reparto; y todo el mundo comió churros” (dimecres, 26 de juliol de 1967)

 Són només alguns exemples. Així que l’ús de papelina com a envoltori o cucurucho ve de finals del XIX, i el fet que el diari el posi entre parèntesis o entre cometes ja indica que és un terme nou.

 La primera notícia que fa referència a una papelina de droga és del 1973, quatre anys abans de la irrupció de l’heroïna. També està escrita entre cometes. Veiem-ho:

 “Los tres primeros detenidos fueron otros tantos hombres, cuyas identidades corresponden a las iniciales F.M.G., F.C.V. y A.R.M., de 33, 28 y 46 años de edad, respectivamente, quienes confesaron haber adquirido una «papelina» de grifa” (divendres, 16 de febrer de 1973)

 Hi ha molts més exemples durant els anys següents, fins i tot un cas masculinitzat:

 “que recorre la columna vertebral sintiendo una especie de «shock» que paraliza. Con cuatro o cinco dosis puede crear dependencia y adición. Su precio en el mercado negro español es de 15.000 pesetas el «papelín» que contiene un gramo para unas diez dosis” (dimarts, 19 de desembre de 1978)

 La qüestió és que crida l’atenció la semblança entre la paperina de ca l’adroguer i la d’heroïna… Tanta o més que el cucurucho de xurros i el de gelat.

 Per tot plegat, i malgrat que caldria fer una investigació més extensa, sembla que la papelina de droga podria ser un catalanisme, una adaptació de la nostra paperina de tota la vida, amb el canvi de l’arrel, del paper pel papel.

 Si això fos així, al diccionari de la RAE hi ha una entrada que no indica l’origen català d’un mot i al de l’IEC no es recull el mateix mot amb l’accepció nova suposem que perquè és un castellanisme. Sabeu com se’n diu d’això, quina expressió tenim en català, sí, exactament, d’això se’n diu “fer el paperina”.

Un dietari i un seguit d’entrevistes, orals, enregistrades, per explicar-nos qui eren Ulises Lima i Roberto Belano, mexicà i xilè, realvisceralistes, atrapats entre la vida i la poesia. I entremig tantes històries, tantes vides… algunes de retallades, d’altres abocades d’una tirada: l’austríac Heimito Kunst per Israel, el crític Iñaki Echavarne amb qui es bat en duel, l’afortunat Andrés Ramírez, el llatinista Xosé Lendoiro i el nen perdut a la cova, la secretària Clara Cabeza de Don Octavio Paz, el desgraciat d’Hipólito Garcés per París…

La novel·la comença amb un protagonista que no ho és però encara no ho sabem que no ho és. García Madero, un nouvingut, s’introdueix i ens introdueix en el món de Lima i Belano. A partir de la seva ingenuïtat, de la seva falta de personalitat, aixequem els personatges, perquè aquesta és una novel·la de personatges. I és que García Madero, que fins i tot en aquest nou món no pot decidir com li han de dir, no té personalitat fins al final de la tercera part, quan es converteix en el guardià del secret de Lima i Belano i tot seguit desapareix, sense deixar cap rastre, com si volgués substituir Cesárea Tinajero, escrivint un dietari en quaderns de tapes negres.

Gran diàleg entre Lupe i Maria Font, amb García Madero de convidat de pedra, començat a peu de carrer i acabat a la taula d’un bar. No sé si seria possible en català; potser canviant la puta per un putero d’un poble petit del Penedès.

-Se la cargaron los tiras -dijo Carmencita.
-¿Y se ha hecho algo? -dijo María.
-Nelson -dijo Carmencita-.¿Para qué? La ruca estaba lurias con sus historias secretas. Le entraba a Todano, así que ni modo.
-Pues qué triste -dijo María.
-¿Y a ti com te va en la uni? -dijo Lupe.
-Más o menos -dijo María.
-¿Todavía te balconea el toro ese?
María se río y me miró.
-Aquí la carnal es bailarina -dijo Lupe a sus amigas-. Nos conocimos en la Danza Moderna, la escuela que está en Donceles.
-Bájale de pasas a tu cake -dijo Carmencita.
-Es verdad, Lupe rolaba por la Escuela de Danza -dijo María. 

De tots els entrevistats, per dir-ne així, m’he enamorat de l’Amadeo Salvatierra, del seu tequila Los Suicidas i de la seva feina d’escriptor al servei dels qui no escriuen i amb prou feines llegeixen. Potser segueixo una ancestral fascinació pels borratxos. Em penso que en Bolañó també se’n devia enamorar, perquè li reserva el paper d’obrir i tancar Los detectives salvajes. 
 

La primera referència, no cal dir-ho, és l’edició digital del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC). Cap dels dos no hi surt. Per tant, ampliem el camp de consulta amb el Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (DEC), i aquí sí que hi apareix:

 bloc m INFORM Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Continuem la cerca amb el Termcat, el centre encarregat de fixar la terminologia, i també hi apareix:

 bloc  Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Una característica del Termcat és que en moltes entrades proposa sinònims complementaris. En aquest cas, per al català no en dóna cap. En les traduccions, per al castellà dóna blog i bitácora; per al francès bloc, bloc-notes, blogue i carnet Web, i per a l’anglès blog i weblog.

Continuo la cerca per la xarxa, ara en mitjans de comunicació i altres webs de referència, i em trobo que l’edició digital d’El Periódico de Catalunya, El Diari d’Andorra, Vilaweb i el cercador Google.cat fan servir bloc.

Per contra, les webs que utilitzen blog són el diari Ara, el Punt Avui, Diari de Balears, la revista El Temps, la xarxa Blog.cat de Racó Català i el portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (per tant tv3.cat i 324.cat, entre d’altres), que ho defineix de la manera següent:

blog. Anglicisme. També anomenat weblog. Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb estructura cronològica i actualització periòdica, basada en informació i opinions sobre temes diversos. Plural: blogs (o weblogs).

Ho escriurem sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).

Optem per no fer servir la forma bloc.

Entre els que no es defineixen per un terme o l’altre hi ha l’enciclopèdia virtual Viquipèdia, que titula l’entrada com a bloc, i de fet t’hi dirigeix si hi cerques blog, però en la definició accepta les dues formes i fins i tot proposa bitàcola (ja en parlarem més endavant, d’aquest terme).

 L’IEC, tot i que no s’ha pronunciat al diccionari, sí que fa servir com a institució el terme bloc: blocs.iec.cat

Una altra referència són les universitats. La Universitat Jaume I fa servir els dos termes. La Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de les Illes Balears fa servir bloc. La Universitat d’Alacant, la Universitat Autònoma de Barcelona (blogs.uab.cat), la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida (blogs.udl.cat), la Universitat de Perpinyà Via Domícia i la Universitat de València fan servir blog. La Universitat de Barcelona es mereix un comentari a part. Si entreu a les pàgines de cada facultat veureu que a tot arreu en diuen bloc: blocdelletres.ub.edu, blocdedret.ub.edu, blocgeologia.ub.edu, etc. Tot i això, si aneu al portal Sens dubte, gestor de consultes lingüístiques i terminològiques, i hi cerqueu el terme blog us trobareu una anàlisi dels arguments del Termcat a favor de bloc, els punts a favor de blog i una conclusió contradictòria amb l’ús habitual:

Arguments del Termcat:

– És una forma sorgida espontàniament; no és una proposta del TERMCAT sinó dels usuaris.

– És fonèticament igual a la forma anglesa i similar ortogràficament.

– Evoca la imatge d’un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d’aquest tipus de webs.

A favor de blog

– L’etimologia: el mot prové de l’anglès blog, escurçament de weblog, compost de web + log ‘registre on consten totes les operacions d’un procés’.

– Forma fonètica i gràfica fàcilment adaptable al català.

– Internacionalització de la forma.

– Un blog no és un bloc (llibreta); la forma anglesa no hi té res a veure, però, en canvi, la proposta catalana només s’explica per la similitud amb la forma gràfica i fonètica anglesa.

 Conclusions:

– Considerem la forma blog més adequada tot i que no ha estat l’opció triada pel Consell Supervisor.

Finalment, pel que fa als usuaris, si fem una cerca sobre bloc o blog, entre molt diverses opinions  –moltes de ben poc argumentades, d’altres en la línia que cadascú faci el que vulgui–, hi destaca un article del professor Gabriel Bibiloni en defensa del terme blog a llenguanacional.cat, article que és el centre de discussió en molts fòrums. En aquest article, Bibiloni argumenta que blog és el terme internacional, és transparent etimològicament, és l’adaptació gràfica correcta (diu que escriure bloc és com escriure àcit enlloc d’àcid) i permet distingir conceptes.

Fins aquí, el rastreig de mostra per la xarxa.

L’etimologia

En aquest cas no hi ha dubtes. El terme blog té l’origen en el mot anglès compost weblog. El terme es va escurçar donant origen al blog, amb el significat que ja hem explicitat més amunt. El DEC explica l’origen del terme de manerca clara i concisa:

de l’angl. blog, simplificació de weblog, comp. de web ‘xarxa’ i log, reducció delogbook ‘quadern de bitàcola’

L’ús en les llengües de l’entorn

El resultat d’una cerca per la xarxa en les llengües de l’entorn del català ha estat el següent: blog és la forma en alemany, anglès, basc, danès, espanyol (amb bitácora), francès (amb blogue, i també cybercarnet), gallec-portuguès-brasiler (amb blogue),  holandès, italià, occità (amb accent, blòg), polonès, romanès, txec…,  a més de blogo en esperanto, blogi en suomi, blogue en asturià, blogg en suec…

Cal remarcar que aquests termes han estat recollits de la xarxa, i per això no es pot saber si són termes inclosos en els diccionaris normatius de cada llengua o no. No s’ha pogut esbrinar com és que el Termcat dóna com a forma francesa bloc.

Dos termes o un

El primer que hem d’aclarir és si són dos termes o no. És a dir, blog és el terme agafat directament de l’anglès i bloc és el terme equivalent en català, o bé blog és el terme agafat de l’anglès i bloc la seva versió catalana.

 
a) En el primer cas, ens trobaríem amb una traducció. Seria un cas paral·lel a twit / piulada. Amb una diferència, blog és una paraula nova i per tant no té una traducció directa com sí que la té el terme twit en el sentit recte. Tot i això, no sembla que s’hagi arribat al terme a través de la metàfora sinó de la semblança amb l’anglès. De fet, les primeres traduccions proposaven el terme diari, en la seva accepció 3:

3 1 m. [LC] [FLL] Llibre, registre, on s’apunten dia per dia els fets esdevinguts. Escriure el diari d’una expedició, d’un viatge. El diari de bord. Escriu els seus pensaments i reflexions en un diari personal.

Però com aquest terme és massa ambigu, l’acompanyaven dels adjectius interactiu personal. A més, el terme s’ha divulgat a través de les sigles DIP. Aquesta proposta no s’ha fet servir gaire: 141.000 entrades al Google.cat per 35.400.000 de blog.

b) En el segon cas, ens trobaríem davant d’una adaptació ortogràfica. Com va comentar l’escriptor Quim Monzó en un twit (o piulada), seria com escriure show o xou. És a dir, blog terme original en anglès i bloc adaptació a l’ortografia catalana.

Aquesta idea és la que defensa el DEC, perquè introdueix el terme no dintre de l’entrada bloc, sinó en una accepció diferent. És a dir, que no és un bloc de notes en la seva versió digital. És el mateix cas que os  i ós, en què paraules de diferent origen coincideixen per atzars de la llengua en una mateixa forma: del llatí ossum i ursus respectivament. En aquest cas, com que la fonètica és diferènt, l’accent diacrític ens els diferencia.

En aquest cas, però, l’adaptació ortogràfica de blog és innecessària, perquè en català ja hi ha mots acabats en –og, tot i que no gaires. Les terminacions en –oc són majoritàries al DIEC, 118 entrades per 14. D’aquestes 14, hi ha dos casos de mots d’origen anglès en què l’IEC ha mantingut la terminació en –og: buldog, adaptació de bulldog (bou gos) i grog, nom d’una beguda alcohòlica.

Derivats

El terme blog obliga a fer els derivats amb la g. Així, per exemple, termes recollits a la xarxa són: blogaire, bloguista o bloguer, blogosfera…

El terme bloc pot fer els derivats amb c o amb g, com groc groga grogor o com poc poca pocatraça, però no amb totes dues formes. Per tant, els partidaris de bloc han d’especificar, i no sempre ho fan, si construeixen els derivats com els esmentats al paràgraf anterior o fan blocaire, bloquista o blocosfera. Aquest darrer cas és minoritari: 83.700 resultats a google.cat enfront de 497.000 de blogosfera, només en pàgines en català.

Conclusions

De tot el recull de dades que he fet a la xarxa, en trec les conclusions següents:

 1. La distinció de bloc com a terme adaptat al català ha creat una confusió entre els usuaris: bloc com a terme català enfront de blog com a castellà. En tot cas, no ens hem de confondre amb un fals debat: blog no és castellà, és la forma majoritària, gairebé única, en les llengües de l’entorn. Cal treure la bandera de catalanitat a bloc.

 4. El blog és el terme identificable internacionalment, cosa que també facilita la cerca a la xarxa.

 5. Triar un terme també implica triar els derivats, i això s’hauria de fer al mateix temps.

Aquest llibre, no sé per què, pel to, per la fragilitat del protagonista, desperta tendresa. La rata protagonista, la més petita de la camada, obligada a menjar paper per sobreviure. Norman, el llibreter, i els seus amics, esclafats pel pla d’urbanisme de l’ajuntament com rates, obligats a abandonar el barri. Jerry, l’escriptor hippy de ciència-ficció amb qui Firmin comparteix casa, menjar, llibres, el piano, les hores… Fins i tot les sessions porno de mitjanit al cinema del barri, el Rialto, per no haver de tancar. Tot. La llibreria Pembroke, els personatges humans, el món vist amb ulls de rata, la decadència de l’espai… En Firmin, un gran lector (passa de menjar-se els llibres a llegir-se’ls) atrapat en la seva vida de rata, no pot comunicar-se. El mateix que els passa als protagonistes de la novel·la de ciència-ficció del Jerry: El niu… 

Un llibre que és un homenatge a la literatura i per tant, en justa conseqüència, una barreja d’amargors, exaltacions, descobriments, revelacions, decepcions i ironies. “Em sembla que, al cap i a la fi, és així com jo veig la vida: cada dia que passa estem més febles i més bojos.” (final del capítol 11). I, en tant que homenatge, també ens ofereix un cànon propi, una relació de les obres rosegades en la seva etapa iniciàtica de devorador de llibres: “Reciteu-los, digueu-los lentament, en veu alta, i us aniran trencant el cor: Oliver Twist. Huckleberry Finn. El gran Gatsby. Les ànimes mortes. Middlemarch. Alícia al país de les meravelles. Pares i fills. El raïm de la ira. El destí de la carn. Una tragèdia americana. Peter Pan. El roig i el negre.  L’amant de Lady Chatterley.” (cap. 2) Una llista tan personal com indiscutible. 

L’obra és plena de pàgines ben trobades, com quan Firmin sap que ha mort un dels seus germans. Un moment de revelació. “Va ser en Shunt que m’ho va dir. Estàvem tots dos a la vorera i em va assenyalar un retall de pell enmig del carrer Cambridge, com una catifa petita. En Peewee no m’havia tingut mai en la menor consideració, però veure’l reduït a allò resultava molt descoratjador. En la meva llista mental, a continuació del seu nom vaig afegir les paraules ridícul i vida”. I m’ha encantat la descripció de les obres segons el gust que tenen. I l’inici de la novel·la, en què comenta els inicis de grans novel·les. I la crítica contra les obres protagonitzades per rates i ratolins. I el final, obert, per fer-te pensar. “Tots som el nostre propi enemic, Firmin. Ja hauries de saber-ho a hores d’ara.”