llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Podem? – Guanyem Barcelona

0

Si llegiu aquest blog deu ser perquè sou uns curiosos de la llengua, de la mateixa manera que hi ha badocs de les obres. Si a més seguiu les tertúlies de la ràdio i la tele, en català, us deveu haver fixat en el fenomen Podemos, el nou partit de Pablo Iglesias,  triomfador de les eleccions europees. Vull dir en el fenomen lingüístic de no traduir el nom del partit a un fàcil, senzill i popular Podem. Per què als tertulians, comentaristes, experts… els cosa tant de dir Podem? L’única explicació que hi trobo és que el castellà individualitza, distingeix, especifica d’un grup més ampli. En castellà, Podemos és un partit polític; en català, Podem és això i uns quantes coses més. És el mateix fenomen, però invers, a Guanyem Barcelona, la coalició que s’està cuinant entre les esquerres de la capital. Cada mitjà té el seu llibre d’estil, però pel que he vist fins ara es tendeix a mantenir el nom en català en els mitjans en castellà.

Habitualment, els noms dels partits polítics es tradueixen, i per tant fem el Partit Nacionalista Basc, Unió Progrés i Democràcia, la desapareguda coalició italiana d’esquerres L’Olivera (L’Ulivo), Alba Daurada (Khrisí Avgí en grec)… de vegades amb variacions, com en el cas de l’antic partit de Berlusconi: tant he llegit Forza Italia com Força Itàlia.

De vegades, traduir el nom comporta variar les sigles, i algunes poden ser molt conegudes, com en el cas del Peneuve (PNV), que fem Penebé (PNB), o la llunyana en el temps Organització per l’Alliberament de Palestina de Iàsser Arafat. Va costar molt fer el pas d’OLP a OAP. També trobaríem molts casos d’acrònims no traduïts, com el moviment socialista panhelènic: el PASOK, que prové de Panellinio Sosialistikó Kínima. I és que segurament MOSOP (només és una possible adaptació de la traducció) no acaba de fer el pes.

Pel que fa a la traducció dels noms, sempre hi ha algunes excepcions. Cada mitjà, cada diari, cada web… té les seves. Un dels casos és Izquierda Unida (IU). Potser perquè aquí a Catalunya hi ha una Esquerra Unida i Alternativa, que té la curiositat que les sigles es corresponen a un país capitalista model d’imperialisme militar i econòmic. Més excepcions: Nafarroa Bai, que s’escurça fent NaBai, i la Chunta Aragonesista, la CHA. Tots dos són casos ben fàcils de traduir, tant o més que el Podemos, i en canvi als mitjans s’acostuma a deixar-los en la llengua original. En alguns casos, la traducció sí que pot comportar la diguem-ne desnaturalització, com en el cas de Bildu, que vol dir Aplec, Reunió. No sona igual de bé. El mateix podria passar al revés, si a la missaire i llepafils Unió Democràtica de Catalunya es traduís al basc es diria Batasuna Demokratikoa Kataluniako, i potser els lectors euskalduns es despistarien una mica. I si el partit d’entrada ja l’han batejat en una altra llengua, llavors sí que no tindria sentit traduir-lo, com ara l’efímer Vox, Veu en llatí.

Més casos: el Sinn Féin (Nosaltres), a Irlanda; el Kadima (Endavant), el partit fundat per Ariel Sharon a Israel; la coalició d’esquerra radical Syriza (Sinaspismós Rizospastikís Aristerás), a Grècia; el Partit Colorado, al Paraguai…

No sé si és possible establir cap regla que determini quan s’ha de traduir i quan no el nom, les sigles o els acrònims d’un partit polític o una coalició. La tendència, com en els títols de les grans produccions de Hollywood, és de no traduir. M’atraveixo a apuntar dues causes. Primera, un més gran coneixement de les llengües, que fa que ja no ens embarbussem amb els noms estrangers. I segona, el pes de la marca. La construcció d’una marca clara, ben diferenciada, admet malament la traducció.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Una sonrisa, por favor’, de Jean Rhys

0

Smile please, li diu el fotògraf a una joveneta Jean Rhys. “Digues Lluís”, o “Patata” seria una bona traducció al català, si mai es fa. Aquesta, al castellà, ha anat a càrrec de Catalina Martínez Muñoz, que no surt a la portada.

La frase del fotògraf, en un retrat d’estudi al tombant del segle XIX al XX, és també el títol de la primera part i del primer capítol i serveix d’arrencada dels records, perquè Una sonrisa, por favor és un llibre de memòries, tot i que no ho sembla. I no ho sembla perquè l’autora no es justifica de res, cosa estranya. Rhys mira els fets amb un cert distanciament i remarca els que van ser importants per a ella. I quan no li ve al cap un nom, una dada, t’ho diu i continua endavant. M’agrada aquesta actitud.

 

Aquesta primera part, la de la infantesa i l’adolescència a l’illa de Dominica, et permet establir enllaços amb la seva novel·la més coneguda L’ampla mar dels Sargassos. La finca, algun personatge, la manifestació de treballadors que passa pel davant de casa a la nit… I arribo a la conclusió que, per mi, els sentiments i les emocions estan més ben representats en la novel·la. Sembla com si a l’autobiografia l’autora se sentís més obligada a centrar-se en els fets, independentment que, cal remarcar-ho i no ho havia fet, l’obra està inacabada.

“La fotografía escogida se exhibía en un marco de plata sobre una mesita, ajo la persiana de listones del cuarto de estar de nuestra casa en Roseau. Me gustaba que estuviese sola, en lugar de perdida entre les demás fotografías del salón, porque había muchas. Después me olvidé de ella.

Unos tres años después, una mañana temprano bajé al salón antes de que nadie se hubiese levantado, vestida para ir al colegio; por alguna razón observé atentamente la foto i comprendí con pesar que no me parecía en nada a aquella niña. Recordaba el vestido que llevaba entonces, mucho más bonito que cualquiera de los que tuve después, però los rizos y los hoyuelos debían de ser de otra persona. Los ojos eran los de una extraña. Levantaba el índice de la mano derecha, com en señal de advertencia. Se había movido a pesar de todo. Ignoraba por qué, pues esa niña ya no era yo. Por primera vez cobré conciencia del tiempo, del cambio i del anhelo del pasado. Tenía nueve años.” 

La segona part, Empezó a hacer frío, que arrenca quan amb 17 anys arriba a Anglaterra i al cap del temps en fuig cap a París, és més seca, de frases curtes que obren portes que de seguida es tanquen. Això també passa a la primera, però no tant. L’estil de la narració de la Rhys jove és més de fets, significatius, representatius…, feines, amants (sense nom ni cara), habitacions….

L’obra és curta, 187 pàgines, incloent-hi una tercera part (De un diario: en el Ropemarker’s Arms) de retalls amb què treballava per a l’autobiografia quan va morir.

Del llibre, m’han cridat l’atenció els títols dels capítols, amb el fil que estenen per seguir una vida a batzegades, i la revelació de com va començar a escriure, de la manera que es van ajuntar mitjans i oportunitat, i del valor que ella mateixa els hi va donar, abans d’anar a ensopegar amb Ford Madox Ford. I la veu, és clar. La veu ho és tot. 
 

ferrar oques – trencar l’olla

1

L’espai natural d’afirmació i creixement d’una llengua és la conversa, la tertúlia, una taula, els amics al seu voltant, escarxofats al seient i amb tot el temps del món…

A Masquefa fa temps que cada dijous el Francesc Estruch, de cal Pere Llec, convida els amics a reunir-se una estona al Casal o a l’Hotel, a sopar, fer-la petar, riure, fer memòria… La majoria membres honorables de la generació del Baby Boom, organitzats a través del whatsapp.

I gairebé sempre als sopars del dijous a Masquefa la llengua pren presència de manera discreta. I jo, únic filòleg de la colla, en prenc apunts mentals. Excepte ahir, que els vaig passar al paper. I avui m’he animat a traslladar-los a la pantalla.

D’expressions d’aquelles dels avis, que ara amb prou feiens es diuen, en coneixia unes quantes, però ahir em van sorprendre amb una surrealista ferrar oques, que és el que es preguntava quan algú volia saber si algú altre tenia feina: “què fas demà al matí, ferrar oques?”. Algú hi va afegir que això es deia amb un matís picant, ja fos sexual o viciós, que no tots els de la taula van reconèixer.

Més tard, un va aparèixer amb un cafè amb gel, que bé podria ser un suau, és a dir, un cafè amb gasosa. I es va encetar el debat de si també es podia fer amb sifó, possibilitant denegada amb vehemència. “Un suau es fa amb grasiosa!”, amb accent a la o, que és com n’havíem dit tota la vida abans de la interferència del català escrit, i per això a la taula es reinvindica amb orgull.

No recordo com vam acabar parlant de bestioles com les cuques de llum i els dragons, que abans se’n veien més, i dels sabaters, que caminen per sobre de l’aigua, i d’una mena de cucs, de pell metàl·lica, que es cargolen quan els toques: les senyorites.

D’aquí es va passar al món de quan érem canalla, i als jocs infantils, com el Pare Carbasser, habitual de les nits d’estiu, quan es prenia la fresca a la porta de casa. Un preguntava “El Pare Carbasser quan va venir de la guerra va portar…”, i a partir d’aquí havies de descobrir què era fent preguntes i no es podia contestar ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. I si t’equivocaves havies trencat l’olla, igual que a cuit amagar quan deies el nom d’algú que no era, i llavors havies de tornar a parar.

I també com l’arri arri tatanet, anirem a Sant Benet, comprarem un… I aquí és quan algú diu un formatget. I hi intervinc per explicar que jo deia un panellet, i que també havia sentir a dir a Manresa un vitanet. En aquest punt no hi va haver consens… 

I d’altres paraules que ens van acompanyar de petits, com el puntax, el nom d’un estri per fer punta al llàpits, substantiu invariable. Llavors desconeixíem que Puntax era una marca comercial.

I, en fi, vam aconseguir tancar la nit sense parlar ni del Barça ni del Procés.