llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Sidharta’, de Herman Hesse

0
Publicat el 25 de maig de 2012

“Això llegeixes ara! Te l’hauries d’haver llegit als vint anys!” Aquest és el comentari que em va fer una amiga de la feina quan va veure que el duia a la butxaca de la jaqueta. De fet, ho diu tot.

Sidharta narra la vida d’un home contemporani de Buda, el sublim. Una vida paral·lela a la recerca del mateix objectiu, la pau interior o el Nirvana, però fora de líders i ideologies, perquè al final el protagonista descobreix que la saviesa no és pot transmetre.

Son pare, de qui només sabem que és un brahman. Un amic de la infantesa que el segueix a la joventut i que després fa de contrapunt a la seva vida. Una meretriu que li ensenya l’amor i també li fa de contrapunt, per si mateixa i perquè li dóna un fill, contra el qual es defineix, i aprèn. Un ric mercader, que li ensenya el Sansara, la part hedonista de la vida. Un vell patró de barca que li ensenya a escoltar el riu. Tots són mestres a qui el protagonista, Sidharta, supera com a deixeble.

El llibre és la seva vida. Fet imprescindible perquè poguem veure com evoluciona. Per això, la infantesa no existeix. Per això, els anys passen ràpid. I els capítols estan titulats, i el llibre dividit en parts, coses del tot innecessàries per si mateixes, però que ajuden a assumir l’evolució del personatge.

Ella se l’havia llegit als vint anys i l’havia colpit. S’entén. De la mateixa manera, quan ja en tens quaranta, les reflexions que Hesse aboca sobre el sentit de la vida i la recerca de la pau interior ja no et poden afectar. Has perdut la ingenuïtat. I encara menys quan fa dir a Sidharta, ja vell, que el seu amic de l’ànima, Govinda, està equivocat; perquè si dediques tota la vida a seguir un objectiu t’obsessiones, et perds moltes altres coses i no l’assoleixes mai. Paradoxa?

De Hesse m’havia llegit Demian. I em va cansar. La història es podria semblar una mica a Sidharta pel que fa a la descripció de l’evolució interior d’un personatge, però en el casa de Demian sí que segueix un mestre, ja que es descobreix a si mateix com un elegit. Ara bé, si vaig entendre alguna cosa de tot el que havia llegit, em va caure als peus al final, quan Demian se’n va a fer la guerra, entra en contradicció amb el seu individualisme i Hesse resol la contradicció amb quatre pàgines.

M’ha recordat (oh, déu meu) L’alquimista, de Coelhlo. Aquest sí que me’l vaig llegir als vint-i-pocs anys. I em va colpir. La manera d’afrontar la vida del protagonista, la fugida, el camí de la fugida. Fins que, uns mesos més tard, em vaig llegir una altra obra de Coelho, una sobre el camí de Sant Jaume de Galícia, El pelegrí, diari d’un mag. I li vaig veure els trucs. I vaig reordenar L’alquimista dins del cap, com si n’hagués fet una segona lectura, i se’m va enfonsar com els peus al fang.
 

‘Confesiones de una vieja dama indigna’, d’Esther Tusquets

0
Publicat el 18 de maig de 2012

M’he equivocat de llibre. Havia llegit en un blog, El cuchitril literario, un estracte d’unes memòries de l’editora i aquest Sant Jordi el vaig buscar i vaig acabar comprant aquesta segona part de les seves memòries en comptes de les Confesiones de una editora poca mentirosa

On jo buscava el rerefons intel·lectual d’una editorial, els autors, la seva ànima, hi he trobat la descripció d’una època i d’una vida, amb molts aspectes personals de nòvios i afectes. I on jo buscava un canvi d’escenari, un salt amb la lectura anterior, m’he trobat una Esther que m’enllaçava de ple, uns anys després, amb la Maria Lluïsa d’en Sagarra, amb la burgesia castellanitzada, sense remordiments, final de trajecte del baró de Lloberola d’en Sagarra i del Círculo Eqüestre, i del sexe com a tub d’escapament dels fums i calentors socials.

L’he deixat a la meitat per pèrdua.

‘Tot és comèdia’ – Ràdio Barcelona (3)

0
Publicat el 15 de maig de 2012
Una pregunta d’un oient sobre la multiculturalitat de l’Índia va obrir l’espai, després vam buscar alternatives a la pandilla, un casament dels de tirar la casa per la finestra ens va transportar al segle XVIII i vam tractar de distingir entre acariciar i acaronar, per acabar amb un arbre que sabem com s’escriu però dubtem com es diu.
 

Reconec que la pregunta em va descol·locar. Com n’hem de dir de la cuina que es fa a l’Índia i que trobem en una pila de restaurants a casa nostra: hindú o índia? Amb el DIEC a la mà, hindú és qui professa l’hinduisme i l’hinduisme és el conjunt de varietats religioses pròpies de l’Índia, que reconeixen l’autoritat dels Vedes. Entre aquestes varietats no hi deu entrar la cuina. Però hindú també ens remet a indi, natural de l’Índia, així que al capdavall són sinònims. Esclar que tot i que el 80% de la població és hindú, també hi ha musulmans, cristians, sikhs… El que se m’escapa és si totes aquestes religions, cultures i llengües (n’hi ha 22 d’oficials més l’anglès) comparteixen una cuina, que és la que ens ha arribat aquí, i llavors seria cuina índia, o són prou diferents per dir que n’hi ha més d’una… Així, ingredients com l’arròs basmati, el ghee o el curri i plats com el kitxadi, el sambar i el rasam són indis o hindús? Nota mental: anar aviat a dinar a un restaurant hindu-indi, a veure si m’ho aclareixen. 

La pandilla, com deia amb simpatia un comentarista en una tertúlia esportiva, és un terme castellà. En català en diem colla, i sobretot en exclamacions, trepa: “aquesta trepa, aquests d’allà, no treballen tres hores com treballaven antigament al Barça”. 

I una festa de casament por todo lo alto pot ser una festa en què no s’estiguin de res, amb tota mena de luxes o de tirar la casa per la finestra. 

L’expressió tirar la casa per la finestra sembla que ve del Madrid del segle XVIII, arran de la loteria instaurada el 1763 per Carles III. Quan a un afortunat li tocava la loteria, tot sovint es canviava els mobles de casa, i si vivia en un pis alt en comptes de baixar els mobles vells per l’escala els tirava per la finestra. És a dir, que tirava literalment la casa per la finestra. Aquesta expressió, que en principi era positiva, senyal de renovació, a poc a poc ha anat agafant un deix negatiu, de malbaratament.

Acariciar i acaronar són dos termes gairebé sinònims. El primer és un derivat de carícia, que ja surt al Tirant lo Blanc. El segon ve de cara, de passar la mà suaument per la cara o la galta. Tots dos ben correctes, feu-los servir tants cops com pugueu.

La darrera consulta la va fer un oient sobre la paraula arbre, hem de dir la primera r o no? No us compliqueu la vida, digueu abre. Aquest és un dels pocs casos, juntament amb prendre i derivats, d’una r que s’escriu però no es diu. 

Dalí 1919-1920 (i segona part)

0
Publicat el 11 de maig de 2012
   Continuem amb la descripció de la llengua que el jove Salvador
   va fa servir al seu diari.

    Portrait photographs of celebrities, Carl Van Vechten photograph collection.
      Library of Congress LOT 12735, no. 275, LC-USZ62-116608
  

Una de les característiques del català de Dalí és l’ús de les preposicions a i en (escrita an) en el complement directe de persona, alternant-les totes dues sense que hi hagi sabut veure un criteri clar: La força ha sufocat la rebel·lió a tiros, matant an en Chueca (p.81), als qui manaren fusellar an els soldats (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), A l’eixir de foot-ball trobem an en Sala (p.155), tot esperant an el paleta (p.177), Veig an en Subies (p.177), Ell no estima a la Lola (p.189). 

Dalí fa servir formes dialectals, com ara els renecs que diu la vella Llúcia perquè el Salvador li ha pintat un retrat ple d’arrugues: Tafoi de xicot (…), llamp me mau!  (p.51). O formes com ara les següents, d’algunes de les quals no n’he tret l’entrellat: són informacions bufarulles (p.52), un cirabotes feia xistes poca-soltes; un miquirinel·li de militar esperava cada jorn les noies a l’eixir de dibuix (p.65), i una cadena de rellotge sis i tretze (p.89)Riem i compro cacaus i avellanes (p.114), Els camps de blat s’estenen vora el camí, ple d’escardots (p.139), El brugit de la civilització m’atorrolla (p.147), una fumanta tassa de cafè amb llet (p.149), És segur que ben prompte es firmarà la pau amb els rojos (p.153), Les remercio en un somriure amarg (p.155), Els rossinyols i altres ocells embaumen l’aire d’una quieta poesia (p.139), un seguit d’emocions que embaumaven la meva ànima d’un dolç benestar (p.159), no surt a pescar pel temps que sempre amenaça “grop” (p.164),el meu cor bat adelerat (p.187), la pluja xarbota els vidres (p.187)els fanals es reflecten en els sots (p.195), En aqueixa terrassa hi havia geranis encesos de color, tomateres, carbasseres i una figuera (p.167), Canten unes cardines rera la gàbia (p.211), la llum, el sol, el cel, auceeeeeells! (p.212). D’aquests termes, miquirinel·li no l’he trobat enlloc, així que més que un dialectalisme potser és un dalinisme… I bufarull només l’he trobat com a nom de persona o de lloc. Embaumar surt al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll com a sinònim de perfumar, i també hi surt cirar, “enllustrar sabates o altres coses de cuiro”, provinent del francès, i escardot, variant de card. I el grop és una “nuvolada tempestuosa congriada sobtadament”, típica de l’Empordà. Reflectar és una variant de reflectir. I remerciar un gal·licisme per regraciar. Cardina es com en diuen de les caderneres des de Salses fins a Olot, i també a Solsona. Sobre els cacaus, sembla que és un abreujament de cacauet. Com que la terminació et és un sufix que s’afegeix a l’arrel per indicar petitesa, també es pot fer el procediment invers. Esclar que aquest no és el cas, ja que cacauet ve del nàhuatl o asteca. El mateix diccionari assenyala que és una forma que es diu a Tortosa i València, però jo també l’he sentit en gent de Lleida. Pel que fa a l’expressió sis i tretze, em remeto a l’explicació que dóna Fèlix Fanés: “Entre les parades que s’instal·laven a Figueres durant les festes de la Santa Creu n’hi havia unes que s’anomenaven sis i tretze, que eren una mena de tómboles. Un rellotge de sis i tretze podria ser, doncs, un rellotge de fira.”

També utilitza l’adverbi pas sense el noA l’Institut pas res de nou (p.173). 

Així mateix, fa servir força vegades formes com testa en comptes de cap, volta en lloc de cop o vegada, eixir en comptes de sortir, roig en lloc de vermell i jorn en comptes de diaamb la testa coberta (p.71), després d’haver eixit (p.74), cada volta que arriba (p.179), Una volta al llit, hi penso (p.187), les cases de davant són totes roges (p.180), Ha fet un jorn melangiós i núvol (p. 46).

I també escriu algunes paraules tal com sonen. Són les següents: demprés d’una horeta (p.54), En Met té el xarrampió (p.81), deixant tot redera un rastre de fum (p.184), contemplar darrera una finestra els assatjos i la comèdia definitiva (p.189) 

Els dies de la setmana els diu amb el verb ésser tant en tercera persona com en primera, però sempre acompanyat del pronom partitiu: Avui n’és divendres (p.173), Avui en som dilluns (p.179), Fa  fins que el dissabte n’és arribat (p.113).

Fa servir dues expressions relacionades amb jocs:
Juguem a cuit (p.140), abans corren i juguen a fet i a amagar (p.139). La primera només la trobo, un altre cop, al diccionari d’Alcover-Moll: “joc de nois i de noies, en el qual un dels jugadors, designat per la sort mitjançant una fórmula per a comptar, ha d’encalçar els altres i anar-los agafant d’un en un fins que els ha agafats tots, i aleshores para el primer que ha agafat (Puigcerdà, Ribes, Ripollès, Empordà, Gir., Vic, Vallès, Barc., Ll.)”. La segona, sí que la recull el diccionari de l’IEC però sense les preposicions.

Aquest català popular, recull d’oralitat, amb castellanismes, sí, però també amb molts termes propis de l’Empordà, amb un lèxic ric, l’amaneix ací a allà amb arcaismes provinents del català escrit, perduts en la parla. Serien casos com ara jorn, puix, ço, quelcom, cuitar
Ha fet un jorn seré, però fred (p.47), Hem anat, com cada jorn, al rosari (p.54). Sols deu procurar-se per la revolució, puix dintre els règims capitalistes… (p.55), Regnava molta agitació entre els estudiants, puix corren rumors… (p.67), En els moments actuals, ço que defensen els treballadors (p.77), quelcom devia haver-hi de molt greu (p.85), tot lo que agrada cuita a acabar-se (p.191).

Finalment, el jove Dalí utilitza l’expressió senyor Esteve amb el significat evident de botiguer o burgès, contraposat als revolucionaris: 
Això són homes, senyors Esteves! (p.69), ha fet arrufar el nas a algun senyor Esteve (p.206). I als setze anys ja fa servir un mot que va acabar fent seu i convertint-lo en una marca de la casa: l’adjectiu putrefacte substantivitat. desbarrem i estudiem putrefactes (p.171). 


Publicat dins de General | Deixa un comentari

pèlag – aPARAULA’m

1
Publicat el 9 de maig de 2012
La Mar, la nena de cabells castanys recollits en una cua, surt de l’escola, a Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l’escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se’n van plegats a comprar-n’hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l’aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n’han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se’n diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s’empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l’escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n’han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L’endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar…
 

‘Vida privada’, de Josep Maria de Sagarra

0
Publicat el 4 de maig de 2012

El primer que t’entra és l’estil, i al darrere, és clar, la llengua, les metàfores i comparacions descriptives…

“Les dones el distreien, perquè Bobby s ‘avorria molt, i amb les dones, de passada, evitava el tenir d’enraonar: les deixava a elles; li agradava aquell món de picabaralla i becs de gallina, i li agradava sobretot respirar la tebior supèrflua que va de la sang a les perles i de les perles a les xafarderies.”

“La seva casa estava situada al carrer de Mercaders: un casalot immens, amb un jardí quadrat, en el qual estiraven el coll dues palmeres com dos condemnats a dins d’un pou”.

Pel que fa a l’estructura, cada capítol, per dir-ne així a les parts separades amb puntets, arrenca amb una descripció d’un personatge o de vegades d’un espai o una situació. Aquesta descripció s’insereix en la trama i serveix per justificar les accions dels personatges.

Tot plegat fa que la història dels Lloberola, dels parents, dels amics i dels rivals,   t’atrapi al mateix temps que et mostra, i et fa entendre, un tros del país.

M’imagino en Sagarra al jardí de l’Ateneu Barcelonès, fent tertúlia, tertúlies que acaparen aquells moments màgics d’una conversa genial que s’omple de sensacions… I en Sagarra que recopila tot aquest material que flueix de la inventiva allà on viu frec a frec amb la genialitat. Com per exemple aquest paràgraf:

“A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de polícia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.”

Precisament, per Sant Jordi l’Ateneu va fer una jornada de portes obertes i vaig poder fer una volta per la biblioteca i un cafè al jardí. Feia molt de temps que no hi havia anat, i aquell paisatge em va ajudar a entendre aquest llibre.

Quin moment més autèntic l’arrencada de la segona part. Encara espero llegir una crítica tan directa, de cop de puny al ventre, contra els Jocs Olímpics del 92 com la que Sagarra dedica a l’Exposició Internacional del 29. Quin mal, aix! Com flueix la ràbia, i com n’és d’autèntica… Aquí en Bernhard hi tindria molt a aprendre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari