llegir-escriure

Aquest apunt està dedicat a la memòria, molts cops causa i conseqüència de la literatura. En Gabo ha començat a perdre els records, fins i tot la parla. Son germà Jaime li refresca la memòria cada dia en una trucada telefònica. 

Una gran saga familiar, que fa que les novel·les d’aquest tipus s’hagin de renovar o morir, com diu el tòpic. I que dificil que és renovar res.

Cada personatge està associat a un o alguns fets, resumits en un tret o una acció, en quatre paraules, un malnom, i això entre tants Aurelianos i Josés Arcadios et permet no perdre’t i seguir-ne l’evolució. Això, els noms i la seva creu, i també que els antagonistes, per dir-ho així, tinguin noms resonants i diferenciats, com Melquiades. Gairebé impossible, però, posar-hi anys. La repetició (sobretot de noms, però també d’accions, de la qual cosa es queixa la vella Úrsula) ajuden el lector a seguir la lectura, igual que el fet que el temps sigui lineal.

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro i cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos.” 

M’ha encantat que al començament et situïn el coronel Aureliano Buendia davant de l’escamot d’afussellament per, a mitja novel·la, descobrir que no era allò que era.

En algun moment, m’ha recordat el Tirano Banderas de Valle-Inclán. Ara bé, és un so diferent de tot el que havia sentit abans.

“Los gringos, que después llevaron sus mujeres lánguidas con trajes de muselina y grandes sombreros de gasa, hicieron un pueblo aparte al otro lado de la línea del tren, con calles bordeadas de palmeras, casas con ventanas de redes metálicas, mesitas blancas en las terrazas y ventiladores de aspas colgados en el cielorraso,”

Sobre el sabio catalán, no sé si Gabo va llegir Pla, o n’havia sentit parlar, però sembla una escenificació de la dita planiana que el català és un animal que s’enyora. Genial la catalanada que deixa caure: yesca de pan.

“Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que no se quitó en catorze años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera. Ni sus propios manuscritos estaban a salvo de esa dualidad. Habiendo apendrido el catalán para traducirlos, Alfonso se metió un rollo de páginas en los bolsillos, que siempre tenía llenos de recortes de periódicos y manuales de oficios raros, y una noche los perdió en la casa de las muchachitas que se acostaban por hambre. Cuando el abuelo sabio se enteró, en vez de hacerle el escándalo temido comentó muerto de risa que aquel era el destino natural de la literatura.”

També és un 10 que faci aparèixer un referent al llarg de tota la novel·la, associat a la casa, i que al final tanqui la nissaga d’una manera perfecta, que dóna sentit a tallar la història on la talla i que comencés on va començar.

Ara fa dues setmanes, el 22 de juny, la Real Academia Española (RAE) va actualitzar el seu diccionari a la xarxa amb la inclusió o modificació de 1.697 entrades. I ho va fer amb tota la pompa i solemnitat de la institució. Els mitjans se’n van fer ressò, va esclatar una polèmica i el resultat va ser que ja ha hagut de rectificar dues definicions.

La polèmica es va centrar en esmenes i addicions com ara matrimonio, manga, sushi, blog i USB, i també en algun cas pel motiu contrari, per no esmenar-les, com nectarina i franquismo.

En defensa seva, la RAE, en l’article de la presentació de les modificacions titulat Nueva actualización del Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) en la red va tornar a recordar el que diu el prèmbul de l’edició impresa: «con frecuencia se solicita, y a veces de manera apremiante, que sean borrados del Diccionario términos o acepciones que resultan hirientes para la sensibilidad social de nuestro tiempo. La Academia ha procurado eliminar, en efecto, referencias inoportunas a raza y sexo, pero sin ocultar arbitrariamente los usos reales de la lengua. Conviene tener claro al propósito que el Diccionario debe facilitar, al menos, claves para la comprensión de textos escritos desde el año 1500. Para que cumpla esta misión esencial, la Academia no tiene más remedio que incluir en el Diccionario esas voces molestas, sin que ello suponga prestar aquiescencia a lo que significan ahora o significaron antaño».

En tot cas, els acadèmics de la llengua sí que en redacten les definicions. I les definicions poden recollir els matisos de forma en desús, o de vulgarisme, o fins i tot es poden eliminar, perquè per saber el significat exacte d’un mot al segle XVI hi ha els diccionaris històrics. I així, ens poden aclarir que quan Cervantes escriu «En un lugar de la Mancha…» no es refereix a una zona indeterminada sinó a un poblet o vila, que aquest era el significat de lugar al segle XVII, però no és pas el d’avui. 

Una de les dues definicions rectificades ha estat manga, i ho ha estat pel mètode directe de l’escapçament. Així ha passat de «Cómic de origen japonés, de dibujos sencillos, en el que predominan los temas eróticos, violentos y fantásticos», a posar, ras i curt: «Cómic de origen japonés». En aquest cas, l’ús popular i el real no coincideixen amb els acadèmics de la RAE. En fi, que en prenguin nota a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè al seu diccionari no hi apareix. Pel seu cantó, als del Termcat no els enxampareu en polèmiques, perquè la seva definició es queda en «còmic japonès». (Un dia hauré de parlar del Termcat com a segon DIEC, ja que a la pràctica funciona com un diccionari normatiu, al qual recorre l’usuari quan no troba un terme al diccionari principal).

La RAE també es va ennuegar amb el terme sushi, al qual va afegir el peix cru, «comida típica japonesa que se hace con pescado crudo y arroz envueltos en hojas de algas». Ara en canvi, és una «Comida típica japonesa cuyo ingrediente principal es el arroz hervido, que se sirve en porciones pequeñas y con acompañamientos diversos». La llàstima és que aquesta definició també serviria per a uns quants plats japonesos més.

Així mateix, sorprèn la inclusió de blog i bloguero i el decantament de bitácora, terme de solera castellana molt defensat a la xarxa.

I més sorprenent encara és el mantenella y no enmendalla en el cas de la humil nectarina, que segons la RAE és una «Fruta que resulta del injerto de ciruelo y melocotonero», com jo mateix he sentit a dir una pila de cops, mentre que pels especialistes és una altra varietat de préssec i prou. El diccionari de l’IEC és força més clar i exacte en aquest cas: «Fruit comestible del nectariner, semblant al préssec, però no tan olorós, un xic més petit, amb la pell llisa i la polpa de color groc viu».

En canvi, no em sorprèn gens la definició de franquismo:

«1. m. Movimiento político y social de tendencia totalitaria, iniciado en España durante la Guerra Civil de 1936-1939, en torno al general Franco, y desarrollado durante los años que ocupó la jefatura del Estado.

2. m. Período histórico que comprende el gobierno del general Franco.»

És un bon exercici comparar la definició del DRAE amb la del DIEC i buscar-hi les diferències, per allò que explicava al principi que les definicions han de reflectir «los usos reales de la lengua».

«1 m. [PO] [LC] [HIH] Règim polític dictatorial implantat pel general Francisco Franco a l’Estat espanyol com a resultat de la guerra de 1936-1939.

2 m. [PO] [LC] [HIH] Ideologia pròpia d’aquest règim.»

Tot i això, l’entrada que més debats i més polèmica ha encés a la xarxa és matrimonio. Veiem per què:

«1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

2. m. En el catolicismo, sacramento por el cual el hombre y la mujer se ligan perpetuamente con arreglo a las prescripciones de la Iglesia.

3. m. coloq. Marido y mujer. En este cuarto vive un matrimonio.

4. m. P. Rico p. us. Plato que se hace de arroz blanco y habichuelas guisadas.»

A aquesta accepció s’hi va fer l’addició següent:

«1 bis. En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses.»

Curiosament, he cercat avui mateix la paraula a la rae.es i l’addició no hi surt. S’ho deuen haver repensat?

La qüestió és que es manté com a primera accepció la idea de matrimoni només entre home i dona. Cosa que no passa en la definició del DIEC:

«1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Va ser un matrimoni de pura conveniència. En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe.

2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.

3 m. [LC] Parella formada per dos cònjuges. Un matrimoni molt ben avingut. Separar-se un matrimoni. Al primer pis hi viu un matrimoni jove.»

La definició del DRAE sembla obligada pel canvi legal i penja més de la idea de matrimoni catòlic, de fet, n’és un afegitó; la de del DIEC és més neutra. 

En fi, no sé si el DRAE reflecteix de manera correcta la societat que descriu la llengua del seu diccionari, potser només reflecteix la ideologia i els coneixements  dels seus acadèmics… En tot cas, es pot concloure que ni la nectarina ni el franquisme ni el matrimoni volen dir exactament el mateix en castellà i català, encara que la realitat sigui una (si més no, la nectarina és la mateixa, i només hi ha una llei per al matrimoni; això sí, el franquisme menja a part). Potser es podria concloure que tot i que hi ha un sol matrimoni n’hi ha un de més acadèmic i un altre de més institucional. 
 

Discurs de Herta Müller amb motiu del lliurament del premi Nobel de literatura. 7 de desembre del 2009. Llegit a Bromera.com, en la traducció de Juli Jordà.

En un moment de crítica sobre la novel·la tradicional, l’heretada del XIX, Müller barreja estils i punts de vista, narració d’una experiència en primera persona confonent autor i narrador, i interpretació de l’acció, i creació de metàfores i aprofundiment sobre el procés de creació com si fos un assaig.

“Més tard, conversant amb Oskar Pastior per tal d’escriure sobre la seua deportació a un camp de treballs forçats soviètic, em va contar que una mare russa vella li va regalar una vegada un mocador blanc de batista. Tal vegada tingueu sort tu i el meu fill, i podeu tornar aviat a casa, va dir la russa. El seu fill tenia la mateixa edat que Oskar Pastior i estava tan lluny de casa com ell, en la direcció oposada, va dir, en un batalló de càstig.” 

Enmig de tot plegat, un text que t’arriba allà on arriben les paraules més ben dites.

“Trobe que els objectes no coneixen el seu material, que els gestos no coneixen els seus sentiments i les paraules no coneixen tampoc la boca que les enuncia. Però per assegurar-nos la nostra pròpia existència necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Com més paraules ens és permés fer servir, més lliures som.”