llegir-escriure

Vet aquí una novel·la construïda pas a pas, amb una història que se’ns va obrint a poc a poc gràcies, com acostuma a passar fora de la literatura, a les persones. Cada una té un trosset de la història. D’una història que no està tancada, que encara s’està construint mentre nosaltres la llegim. I seguim les molletes de pa de la curiositat del nen protagonista, d’unes fotos velles, d’un amic sense una mà, de les veus de les criades del senyor rector…

El retrat no entra fins al fons del fons dels personatges, que en això són incomplets, i en part també responen a clixés: el pare sorrut que no deixa veure els sentiments, la mare patidora, el capellà afable i comprensiu, la criada tafanera… Però això no impedeix que cada un s’aixequi amb personalitat pròpia, es dibuixi en claredat i puguem arribar a l’arrel de les seves accions. Menció a part el nen protagonista, de qui ho sabem tot.

Foto de Josep Miàs i Miàs i l’AELC, extreta de la web escriptors.cat.

Tanmateix, el retrat del títol no estaria complet sense conèixer l’entorn, sense la descripció del bosc, la casa d’estiueig, la masia on viu el protagonista, la rectoria… i sense el moment, sense l’època que els ha tocat viure, i que els arrossega en les accions, els defineix. És significatiu que l’obra arrenqui al bosc, desenterrant dues tórtores a la clariana dels Pinsans, i també que des del primer moment barregi la realitat de la troballa al bosc, colpidora, amb les cançons infantils.

“Ahir vaig desenterrar la Mata d’Armanyac i l’Esperendéu Crestià, la parella de tórtores de cua negra i tres canaletes vinoses al coll, te’n recordes?

Tot era un polsim virós i un engrut de plomes grises i dibuixos de sucs assecats, amb opacitats de cendra negra, com la sutja rere el respatller de l’escó al costat del foc a terra de la cuina de casa, o com el cercle de terra cremada que marcava l’era del davant de la masia dies i setmanes després de la foguera d’estellicots, cadires sense cul i gavetes brutes de gallinassa que no podíem aprofitar ni per a covador de les lloques, fins que al pic de l’estiu el calor musteïa l’herba de tot el pla i només en quedava una rotllana esblanqueïda, com l’ombra d’un núvol esfilagarsat sobre l’era del camp de batre…

-Mà morta, mà morta, truca aquesta porta…!”

Pel que fa a la llengua, ens ajuda a entrar en l’entorn, que marca la història, i alhora defineix els personatges.

I així, com en Polzet entrant al bosc, ens submergim en un món d’incerteses i  de veritats sentides darrere les portes que al final ens fa replantejar el títol del llibre i tot.