llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘La sonrisa etrusca’, de José Luis Sampedro

0

Sampedro té l’encert de construir tota la novel·la al voltant d’una primera imatge: un sarcòfag antropomòrfic de terracota policromada procedent d’un túmul etrusc; més en concret, de les figures escultòriques, dona i home, que hi jauen al damunt, i que somriuen, un somriure arcaic, com forçat davant la càmera.

I llavors, després de l’instant d’observació al museu, un moment de reflexió, de presentar-nos el protagonista, el vell Salvatore, que es fa preguntes, comença el viatge al nord, coneixem la família, la jove, el petit Bruno, apareixen els metges… i a poc a poc ens descobreix els records del passat, anterior i recent.

Escriure sobre la mort i la malaltia és difícil, el fil es pot enrevesssar molt, les paraules se’t poden escapar, tant, que pots acabar escrivint el que no volies escriure. Sampedro se’n surt, en la història que ens explica, gràcies als dos contrapunts que hi posa: una dona, l’amor, el flirteig, la parella; un nét, l’amor, el futur, l’educació. I per parlar de la mort i de la vida, Sampedro ens mostra com el vell protagonista entaula llargs diàlegs sense resposta amb el nét, un nadó de tretze mesos, el Bruno, que també era, és, el seu nom de guerra en la resistència contra els botxes a la segona guerra mundial. Passat i futur barrejats.

Aquests converses sense resposta, a la nit, abocat a la barana del llitet, cap al final del llibre creuen una línia, la del sentimentalisme. O si no la creuen, s’hi acosten massa. Això va a gustos. I el tema ho facilita.

Al final, el descobriment de la cultura etrusca pel partisà Salvatore, un part de la cultura italiana que no coneixia i per tant també de si mateix, es pot estendre més enllà… El viatge al nord, lluny del seu poble calabrès, ha valgut la pena pel que ha après. Com la vida.

Llibre deixat i no tornat. És això una bona crítica?

Foto: Iñigo González (2006).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ebola – ébola

0

La febre hemorràgica de l’Ebola, causada pel virus de l’Ebola, ha estat notícia aquest estiu. Un brot nou, focalitzat a Guinea Conakry, Libèria i Sierra Leone, ha causat 2.288 morts fins al 6 de setembre d’enguany, segons un nota informativa de l’Agencia de Salut Pública de la Generalitat. És el brot més devastador des que es va descriure la malaltia.

Pel que fa a la llengua, dues qüestions han acompanyat aquest estiu l’Ebola: la majúscula i l’accent. Anem a pams.

El virus pren el nom del riu Ebola, a la Repúblida Democràtica del Congo, on l’any 1976 es va detectar per primer cop. Està molt relacionat amb el virus de Marburg, que també causa febre hemorràgica. Marburg és una ciutat universitària d’Alemanya on va ser descrit per primera vegada. Ara bé, el més habitual és batejar les malalties amb noms descriptius, com enteritis regional o atàxia espinocerebelosa, o amb antropònims, com ara la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, que rep aquest nom en honor als neuropatòlegs alemanys H.C.Creutzfeldt i A.M.Jakob. Es tracta d’una encefalopatia espongiforme, com també ho és la síndrome de Gerstmann-Straussler-Scheinker, en honor dels metges alemanys Josef Gerstmann, Ernst Straussler i Ilya Scheinker. Més casos, l’atàxia de Friedriech, del metge Nicholaus Friedreich, que va ser el primer a descriure-la en la dècada de 1860; la malaltia de Huntington, del metge nord-americà George Huntington, que la va descriure en un article el 1872; la malaltia de Crohn, del gastroenteròleg nord-americà Burnill Bernard Crohn, que el 1932 va descriure els casos de diversos pacients, però abans, el 1904, ja l’havia descrit el metge polonès Antoni Lesniowski, i per això també la podem trobar com a malaltia de Lesniowski-Crohn; la malaltia d’Alzheimer, que deu el nom a Alois Alzheimer, un neuròleg i anatomopatòleg alemany…  Aquesta darrera, a casa nostra, deu ser de les més conegudes.

Per tant, ja tenim un primer criteri per establir si una malaltia ha d’anar o no en majúscula, l’etimològic, és a dir, l’origen del nom. Un segon criteri seria el taxonòmic. L’International Committee on Taxonomy of Viruses (ICTV) té com a missió “classificar la multitud de virus coneguts en un sol esquema de classificació que reflecteixi les seves relacions evolutives, és a dir, les seves filogènies”, tal com explica en la presentació de la seva web. Aquest comitè internacional va crear una base de dades de tots els virus (ICTVdB), consultable per internet, que es considera oficial en l’àmbit científic. La majoria de noms de virus els he tret d’allà. Tot i que no s’ha de confondre virus i malaltia, encara que en el cas de l’Ebola coincideixi. El tercer criteri, i el més subjectiu, seria el de considerar que alguns noms propis de vegades assoleixen un grau de coneixement tal que fa que, per als parlants, siguin equiparables als noms comuns. Per exemple, algunes marques comercials de medicaments, com ara la popular aspirina, el gelocatil, el prozac, el betadine… Una cosa semblant ha passat amb la malaltia d’Alzheimer. Alguns mitjans, com ara El Periódico i La Vanguardia, l’escriuen en minúscula (tot i que per internet l’ha trobat escrit de les dues maneres) i en canvi l’Ara i El Punt Avui, en majúscula. És molt difícil establir quan un nom propi en origen s’ha fet tan popular que és millor escriure’l en minúscula. Un cas clar és internet. Si bussegeu a la xarxa veureu com anys enrere la majoria de mitjans l’escrivien en majúscula.

En conclusió, per mi, el més correcte és escriure Ebola en majúscula. I si algun dia s’arriba a fer tan popular com internet, ja en parlarem.

Pel que fa a la pronúncia, com es pot determinar si és una paraula plana o esdrúixola? Hauríem de ser capaços de passar per sobre de l’anglès i el francès (de fet, el francès no té paraules esdrúixoles, així que no ens serveix de gaire res saber com pronuncia Ebola) i anar directament a la pronúncia africana. Jo no ho he pogut esbrinar. Hi ha cap africanista a la sala?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Maleït Karma’, de David Safier

0

Remenant llibres, quan veig en una faixa l’expressió De l’autor de… no em vénen ganes de llegir el llibre que tinc a les mans sinó l’altre, el que fan servir d’esquer. I això és el que em va passar quan va sortir al carrer ¡Muuu!, acompanyat de la faixa en qüestió.

La lectura és ràpida, directa. M’ha agradat el punt d’arrencada del llibre: una dona mor i es reencarna en un animal amb poc karma, i per poder estar al costat de la seva filla ha d’acumular més karma per pujar en el rànquing d’animals. No m’ha agradat la història principal, ja la va escriure Charles Dickens a Conte de Nadal si fa no fa. M’ha agradat l’estil, la mala llet que dispara la protagonista, una mena de Bridget Jones amb èxit. No m’han agradat les subtrames, en què tot acaba encaixant d’una manera que es contradiu amb la mala llet que deia ara.

“Em somreia dolçament. Com el Pare Noel. Després que hagués menjat galetes d’haixix”. (cap. 7)

“L’Àlex m’hi havia arrossegat. Tenia una debilitat per les pel·lícules de cine alternatiu, durant les quals després de vint minuts un s’aixeca avorrit per anar al lavabo i s’estima més quedar-se allí llegint tots els missatges escrits a les portes.” (cap. 8)

“Vaig empassar-me la saliva: no veuria la Lilly posar la seva primera dent sota el coixí. Ni el seu primer dia d’escola. Ni el seu primer dia al cine. Ni la seva primera classe de piano. Ni la seva adolescència… D’acord, a això últim potser hi podia renunciar.” (cap. 10)

“Les vaig mirar a la cara. La seva mirada era freda, forta, inflexible. Així haurien estat els ulls dels inquisidors espanyols si n’haguessin tingut cinc.” (cap. 15)

Em sembla que amb aquests exemples es podeu fer una idea de l’estil de Safier.

La traducció és de Michael Steinmetz i Carlota Vallès, que no surten a la portada.

 

Foto de Guillermo Moliner (El Periódico), novembre del 2010.

xino-xano

0

Aquest estiu m’havia fet el propòsit de penjar alguns apunts, de tant en tant, sense la disciplina que m’autoimposo la resta de l’any. Doncs bé, sense disciplina, no hi ha resultats. Això sí, vaig prendre algunes notes, i us les faig arribar a continuació, com a comiat de les vacances d’estiu.

A la cua d’un petit supermercat en una poble de la platja, tinc al davant un matrimoni amb una nena d’uns quatre anys. La caixera, una senyora gran, després de cobrar als pares, li demana a la petitona com es diu. “Meritxell”, li contesta. I la senyora continua… “¿Quieres un caramelo? ¿Te gustan los caramelos? Mira, ¿de piña?, o ¿de fresa?, de maduixa, ¿te gusta la maduixa?” Em fa somriure. Primera, perquè de petit la fresa era un dels castellanismes que tenia més arrelats. Els iogurts, els polos… tot era de fressa, així, amb essa sorda, és clar. I després, perquè en aquest cas la catalanada, la interferència, serveix per acostar-se al parlant, per trencar barreres. En aquesta maduixa dita amb la tendresa d’una àvia hi ha un matís que només podem fer servir i entendre els bilingües. Afortunats que som.

Per l’autovia, tornant cap a casa, veig que els panells lluminosos m’adverteixen que al cotxe porti sempre els nens lligats, i ho fan en català, castellà i anglès. Em crida l’atenció la introducció de l’anglès, que no necessita cap oficialitat per colar-se a tot arreu. No n’estarem fent un gra massa? La necessitat de parlar anglès genera un consens més ampli fins i tot que el català, perquè s’associa al progrés econòmic. No sé si els panells són una aposta pel multilingüisme o una rendició al turisme i als seus ingressos. A mi em recorda els menús d’alguns restaurants de la costa, que tenen l’anglès en primer lloc.

Tota una munió de gent camina xino-xano pel passeig marítim al capvespre, entre parades d’artesania i manters. Una colla de diverses edats parlen entre ells mentre vigilen de reüll la mainada, que corre amunt i avall. I veig com un dels nanos es dirigeix a un senyor de cabells blancs al crit d’”avi!, avi!” i es para a explicar-li, per la cara que fa, alguna cosa molt i molt important. Continuo endavant quan sento que el mateix nano ara crida un altre senyor del grup, calb i amb ulleres, i ho fa al crit d’“¡abuuu!”. Avi i abu, d’abuelo, és clar. Un altre exemple de convivència lingüística. En podríem dir de diglòssia igualitària, si no fos una contradicció.

Per festa major, em trobo una amiga que ha tornat fa poc del País Valencià, on ha passat uns dies al poble del seu home, que es diu Vicent. Ella, però, li diu Vicenç, com fem per aquí. I m’explica que al poble, asseguts a la fresca, se li va acudir cridar al seu home: “Vicenç!” I la sogra, sorneguera, li va replicar: “A quants en crides?”

Finalment, un dels grans temes de l’estiu ha estat l’epidèmia d’Ebola, una malaltia poc coneguda que ha obert debat per l’accent i la majúscula. Serà el tema del meu pròxim apunt. El que no he fet a l’estiu ho de recuperar al setembre, ves.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari