LLOC DE TROBADA: 
Una certesa
En el procés engegat per construir una Catalunya independent, no parem de topar-nos amb incerteses: el nou Estat català podrà pagar les pensions?, continuarà dins la Unió Europea…? Pensant-hi, em demano: Espanya podrà pagar les pensions si es manté per sobre del 20% d’atur?, la UE continuarà com ara o saltarà feta miques per les pressions dels països euroescèptics…? Busquem certeses impossibles en un futur que no està decidit, que depèn del que fem nosaltres avui.
Ara bé, com a mínim, sí que tenim una certesa clara, perquè en tenim exemples clars, vergonyosos de tan transparents. Sabem què farà el Govern espanyol amb la llengua catalana. Ho hem vist al País Valencià, on aquest curs 14.000 xiquetes que han volgut escolaritzar-se en valencià no ho han pogut fer per manca de places. Ho hem vist a l’Aragó, on han capgirat una llei que havia de protegir dues llengües històricament minoritzades, l’aragonès i el català, per convertir-la en paper mullar i alhora atiar l’odi contra els veïns. Ho hem vist a les Illes, on el govern del PP s’ha tret de la màniga un decret de multilingüisme per reduir la presència del català en l’ensenyament. Ho hem vist al Principat, quan el ministre Wert justifica la seva missió d’espanyolitzar els nens catalans en les xifres d’abandonament escolar.
Sobren motius per voler construir una república catalana fora de la tutela de l’Estat espanyol. I el primer de tots és la llengua, un patrimoni que cal cuidar, dins del respecte a totes les llengües, grans o petites. I això, ni ara ni en el futur, no ens ho pot garantir una Espanya que, com deia el poeta, menysprea tot el que ignora.
Aquest article va ser publicat a EI! Masquefa, butlletí informatiu de la CUP de Masquefa, número 2, desembre del 2013, i he cregut oportú penjar-lo aquí al blog pensant en les eleccions de diumenge i en la manifestació del 14 de juny (www.somescola.cat), i també per donar suport a la vaga de fam d’en Jaume Sastre (http://blocs.mesvilaweb.cat/JaumeSastre).
Trobareu tota la informació al web www.lletrescatalanes.cat
I tancar-lo en fals vol dir acceptar l’oficialitat del castellà com un mal menor per guanyar un referèndum, un mal menor perquè els castellanoparlants votin sí. Una premissa que sembla que tothom accepti d’entrada i que no recordo que ningú l’hagi argumentada. Al contrari, d’uns anys ençà s’ha fet evident que hi ha un independentisme que s’expressa en castellà.
Així que em sumo al debat només per reclamar que, en el cas de la llengua, deixem els tacticismes de banda i els politics tancats a l’armari amb cinta d’embalar a la boca, i diguem-nos les veritats a la cara. Si hem de construir una nova societat (que això és el que implica un nou Estat), no comencem amagant-nos coses.
I tota aquesta reflexió ve a tomb de l’entrevista que l’Andreu Barnils ha fet a la la lingüista M. Carme Junyent per a Vilaweb. Una entrevista que val molt la pena, perquè t’obliga a repensar coses que creies que tenies clares. Aquí us deixo l’enllaç:
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4128206/carme-junyent-jo-faria-servir-concepte-llengua-oficial.html
Agustí Bartra
La professora M. Carme Junyent presenta avui al vespre a Masquefa El rol de les llengües dels alumnes a l’escola, un llibre fruit d’un llarg treball d’investigació a les escoles de la comarca de l’Anoia.
Si esteu cansats de les polèmiques habituals al voltant del paper del català a l’escola, dels exabruptes del ministre Wert i les desqualificacions barroeres, i busqueu una mirada nova, que us obri la perspectiva i que estigui ben fonamentada, aquest llibre us oferirà un bon dibuix d’on som i de quines potencialitats tenim.
Al juny, vaig penjar en aquest mateix blog una entrevista a l’autora. N’extrec un paràgraf:
“Bàsicament, s’han d’aconseguir tres objectius: que ningú se senti marginat per parlar una llengua, que ningú s’avergonyeixi de la llengua que parla i que tots els nens s’acostumin a la idea que al món es parlen moltes llengües i que totes són igual de bones i importants.”
Si esteu interessats en qüestions de sociolingüística i en voleu saber més, cliqueu a l’enllaç de la Xarxa CRUSCAT a la columna del costat.
En el darrer apunt parlava de l’Astèrix, de la diversitat de llengües i accents, de la seva visibilitat, d’actituds lingüístiques… Doncs bé, m’ha arribat a través de Català Sempre i del GELA el projecte Són bojos, aquests catalans!?, títol que parafraseja la frase preferida de l’Obèlix.
El projecte consisteix a elaborar un documental sobre els usos del català damunt del terreny, trepitjant el país, parlant amb la gent, per aclarir, entre altres coses, si es pot viure amb normalitat en català. El documental es difondria a través d’internet. El projecte es finança a través de Verkami.
Aquí teniu l’enllaç: http://www.verkami.com/projects/2133
Hi podeu fer aportacions fins al 15 d’octubre.
EL PROJECTE
El català és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades de les 6000 i escaig que hi ha al món. Per tant, en qüestió de nombres, el català és sens dubte una de les llengües més parlades del món. El català és una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar, i té més parlants que el danès, l’estonià, etc. Tot i aquests fets objectius, què passa amb el català què no passa amb aquestes altres llengües? Per què el català no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es donen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del català? Quines dificultats hi trobem?
Nosaltres volem observar tot això sobre el terreny, és per això que volem anar a fer un tomb pel país, però no un tomb qualsevol, sinó que serà un viatge afegint-hi un element transgressor dels costums lingüístics establerts i heretats, encara ara, del temps de la repressió. Com reaccionarà la societat catalana davant d’aquest element? Què pot passar quan tenim un element que va en contra de l’establert? S’hi pot viure en català a Catalunya? No s’hi pot viure en català a Catalunya? Es compleixen les lleis que tenim en favor del català? Hi ha o no hi ha conflicte lingüístic? A Catalunya hi ha una societat realment bilingüe? Totes aquestes preguntes i moltes més, obtindran resposta al documental de “Són bojos, aquests catalans!?”
QUI SOM?
David Valls, diplomat en producció de cinema i televisió, estudiant de lingüística i autor de la idea original i amb la realització de Zeba Produccions.
El projecte és apadrinat per Tallers per la Llengua i la Plataforma per la Llengua.
A més, el documental compta amb l’assessorament tècnic i científic del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC), tots dos de la Universitat de Barcelona.
Un comentarista esportiu va saltar al castellà per indicar que Guardiola es posa firmes i sap posar firmes a qui sigui. I no és pas estrany, tenint en compte que és una expressió d’origen militar i que els catalans fa 300 anys que no tenim exèrcit. Encara que ens soni estrany a l’orella, l’expressió correcta és posar ferms. L’expressió no surt al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que hi trobem el crit de ferms!.
A un altre comentarista se li van escapar els aspavientos, un mot castellà provinent de l’italià aspaventar, que vol dir espantar… En aquest cas, cap problema, ja que en podem fer escarafalls (o escarufs, mot que no he sentit mai i que m’agradaria saber si és viu).
Per la seva part, la consellera Irene Rigau va fer servir el poguer en una entrevista. És una variant plenament catalana de poder, però es considera col·loquial. Tenim uns quants verbs que presenten una doble forma d’infinitiu, a més de poder-poguer, com ara saber-sapiguer o voler-volguer. Com he dit, la terminació en guer és considera col·loquial, informal. En algun cas, fins i tot tenim tres infinitius d’un mateix verb, com ara caldre-caler-calguer i valdre-valer-valguer. En aquests casos, les dues primeres formes són estàndards, la tercera és col·loquial. Això sí, totes són formes pròpies.
Una cosa de lo més normal… va dir l’exconseller Xavier Sabaté, nascut a Flix, a la Ribera d’Ebre, i establert a Tarragona. El lo neutre és un dels castellanismes més estesos. En aquest cas n’hi prou de canviar-lo per allò, que és una forma d’allò més normal, o per el, que també és del més normal. Ara bé, els parlants que fan servir el lo com a article masculí, i per tant diuen lo cotxe, també el fan servir amb valor neutre, quan diuen som lo que sembrem. En aquest cas, de lo més normal no seria cap interferència. Però no sempre és així…
En català tenim la paraula baliga-balaga per referir-se a un cas perdut, a una persona irreflexiva i informal. Però també podem dir que és un barliqui–barloqui, mot que també tenen en francès, brelique-breloque, i en castellà birlibirloque, tot i que aquest últim ha quedat reduït a l’expressió por arte de birlibirloque, una mena de sinònim d’abracadabra. Ah, no surt al diccionari de la RAE i ningú se n’ha queixat!
I acabem amb una dita popular triada amb tot el sentit en vigílies de la Diada. Les dites i les frases fetes no acostumen a tenir un autor amb nom i cognoms, són d’origen popular i s’han transmès repetint-les de boca en boca. De tant en tant, alguna frase dita per algú en un moment concret passa a la cultura popular en forma de dita. Aquesta n’és una. Que la prudència no ens faci traidors, va dir en Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea de Catalunya, al final de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat.
El dimarts 26 de juny Herta Müller va oferir una conferència magistral al CCCB de Barcelona sobre la llengua com a pàtria. Amb aquest motiu, per acompanyar-la, el Goethe-Institut va presentar una exposició sobre la seva obra i la seva vida, en alemany i en castellà i amb l’encert d’una guia en català traduïda per Maria Llopis.
“aquell poble tricentenari i balb, aquells pagesos amb els seus silencis, aquell pare amb el seu camió a les carreteres plenes de sotracs, la seva borratxera i les seves cançons nazis amb els camarades. Aquella mare, dura i alterada, com ferida per la vida, sempre als blatdemorars inacabables.”
D’aquesta experiència en treu la literatura com a justícia, com a recerca, i l’estil al voltant de la metàfora, impossible dir les coses pel seu nom. I fusiona les seves dues llengües: l’alemany amb què escriu i el romanès que l’ajuda a trobar.
“El títol del llibre és un joc de paraules d’una frase feta del romanès: en romanès se sol dir he tornat a fer un faisà, cosa que vol dir he tornat a fracassar, no ho he aconseguit, he tornat a fallar. Per això, el faisà és un perdedor i, en alemany, el faisà, en canvi, representa un fatxenda arrogant.”
Tornant al motiu de la conferència, per Herta Müller la identificació de la pàtria amb la llengua es fa impossible quan t’han reprimit en la mateixa llengua. En tot cas, la pàtria és la literatura, és a dir, el que fas amb la llengua.
“Quan ja no funciona res en la vida, s’ensorren fins i tot les paraules. Això es deu a què totes les dictadures, de dretes o esquerres, atees o divines, s’emparen del llenguatge al seu favor. En el meu primer llibre sobre una infantesa en un poble suabi del Banat, l’editorial romanesa va censurar, entre moltes altres coses, fins i tot la paraula MALETA. Havia esdevingut tabú, ja que l’emigració de la minoria alemanya havia de ser del tot vetada.”
L’exposició es va tancar diumenge passat, 1 de juliol.
La pandilla, com deia amb simpatia un comentarista en una tertúlia esportiva, és un terme castellà. En català en diem colla, i sobretot en exclamacions, trepa: “aquesta trepa, aquests d’allà, no treballen tres hores com treballaven antigament al Barça”.
I una festa de casament por todo lo alto pot ser una festa en què no s’estiguin de res, amb tota mena de luxes o de tirar la casa per la finestra.
L’expressió tirar la casa per la finestra sembla que ve del Madrid del segle XVIII, arran de la loteria instaurada el 1763 per Carles III. Quan a un afortunat li tocava la loteria, tot sovint es canviava els mobles de casa, i si vivia en un pis alt en comptes de baixar els mobles vells per l’escala els tirava per la finestra. És a dir, que tirava literalment la casa per la finestra. Aquesta expressió, que en principi era positiva, senyal de renovació, a poc a poc ha anat agafant un deix negatiu, de malbaratament.
Acariciar i acaronar són dos termes gairebé sinònims. El primer és un derivat de carícia, que ja surt al Tirant lo Blanc. El segon ve de cara, de passar la mà suaument per la cara o la galta. Tots dos ben correctes, feu-los servir tants cops com pugueu.
La darrera consulta la va fer un oient sobre la paraula arbre, hem de dir la primera r o no? No us compliqueu la vida, digueu abre. Aquest és un dels pocs casos, juntament amb prendre i derivats, d’una r que s’escriu però no es diu.
Estabornir ens va arribar a través de l’occità a l’edat mitjana, però hi ha una altra manera de dir el mateix: deixar grogui, que té una llarga història al darrere. L’almirall Vernon de la marina britànica, el 1740, en el setge d’una ciutat americana, va orderna reduir la racció de rom dels mariners barrejant-la amb aigua i suc de llimona. D’aquesta beguda se’n va dir grog, perquè l’almirall era conegut amb el sobrenom d’Old Grog, ja que sempre duia una capa d’un teixit anomenat grogram. D’aquí, els que bebien massa grog van passar a estar groguis, i de les tavernes de mariners el terme va passar als combats de boxa i va arribar al català el 1917.
Si busqueu tintines al diccionari no les trobareu. I això que és un terme català. Hi heu de buscar tentines, “passes vacil·lants, com les de l’infant que comença a caminar, del convalescent a la primeria d’alçar-se del llit, de l’embriac, del vell xaruc, etc.” Però que això no us privi de fer-les servir.
I finalment, un oient va trucar per demanar si havia de fer servir el pronom en per dir que una persona va sortir il·lesa. Com que la persona va sortir d’algun lloc o d’alguna situació, en aquest cas va sortir il·lesa d’un accident, doncs sí, en va sortir il·lesa.
Ja no puc veure més enllà
dels teus ulls, que m’estan mirant,
quants cops hem hagut de callar.
He estat un temps sense pensar,
somriures que no tornaran;
he estat un temps sense parlar.
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.
Si l’haguéreu vist plorar,
mai no l’hauríeu oblidat
Com jo, que sempre el duc dins del meu cap,
la gent es pregunta
com sóc capaç d’odiar.
Si l’haguéreu vist plorar
mai no l’hauríeu oblidat.
oblidat!, oblidat!, oblidat!
Sempre anirem obrint pas.
Cap agressió sense resposta.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
(com que demà farem vaga, l’apuntem avui)
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.