llegir-escriure

El castellà cuyo és un pronom relatiu de possessió que concorda en gènere i nombre amb la cosa posseïda, no amb el posseïdor: Una obra cuyas fuentes son harto conocidas. En català també tenim un relatiu possessiu: del qual, que es posposa a la cosa posseïda: Una obra les fonts de la qual són força conegudes. I a diferència del castellà, el pronom relatiu concorda amb el posseïdor. La fitxa de l’Optimot dóna tres opcions per traduir el cuyo al català. Vegem-ho:

“Per expressar la pertinença i la possessió, es fa servir el pronom relatiu el qual, la qual, els quals, les quals precedit de la preposició de i darrere del nom que complementa. Per exemple: 

L’església del poble, el campanar de la qual és romànic, rep moltes visites cada any.

Parlo d’un llibre l’autor del qual és de Gandia. 

De vegades aquestes frases es poden construir amb el verb tenir: 

L’església del poble, que té un campanar romànic, rep moltes visites cada any.

En registres col·loquials i en la llengua oral informal, aquest relatiu és substituït pel relatiu que. Per exemple: L’església del poble, que el campanar és romànic…, Parlo d’un llibre que el seu autor és de Gandia. Cal evitar aquestes construccions en registres formals. ”

A més d’aquestes opcions, n’he trobat algunes més, de caire col·loquial, lligades a la llengua parlada, que es poden fer servir en la llengua escrita. Hem de tenir en compte que el cuyo té dues funcions a la frase: fa de possessiu i fa de conjunció, és a dir, subordina una oració a una altra. En català, aquestes funcions les fan dos elements diferents. Vegem-ho en uns exemples que he extret de les edicions en català i castellà d’El Periódico de Catalunya (teniu la data de publicació entre parèntesis):

a. Pronom relatiu que + verb tenir + com a. És l’opció que té més rendiment. Molt semblant a la segona de l’Optimot. El pronom relatiu subordina una oració a una altra i el verb tenir més l’adverbi com marquen la possessió.

– Estos consejeros, cuya misión debería haber sido la de ejercer un control sobre las decisiones que se tomaban en la caja de ahorros, cobraban elevados sueldos

– Aquests consellers, que haurien d’haver tingut com a missió exercir un control sobre les decisions que es prenien a la caixa d’estalvis, cobraven elevats sous (5/10/2014)

-Hoy comienza el festival Esperanzah, sarao cuyo cabeza de cartel es Manu

– Avui comença el festival Esperanzah, sarau que té com a cap de cartell Manu.

b. Adjectiu possessiu + punt i seguit. De vegades no cal subordinar una frase a una altra, en tenim prou amb un possessiu.

– Los errores garrafales de Sergio Ramos y Xabi Alonso permitieron a Charles ajusticiar al equipo blanco, cuya temporada será un éxito o un fracaso en función de la final de la Champions.

– Els errors garrafals de Sergio Ramos i Xabi Alonso van permetre a Charles ajusticiar l’equip blanc. La seva temporada serà un èxit o un fracàs en funció de la final de la Champions. (12/5/2014)

c. Antecedent sobreentès + punt i seguit. I fins i tot en alguns casos podem prescindir del possessiu.

– Así se deduce de un estudio realizado por la Comisión Europea (CE) a partir de entrevistas realizadas a unos 57.000 jóvenes en relación con este programa, cuyos resultados definitivos se conocerán en septiembre.

– Així es dedueix d’un estudi dut a terme per la Comissió Europea (CE) a partir d’entrevistes realitzades a uns 57.000 joves en relació amb aquest programa. Els resultats definitius es coneixeran al setembre.

Aquestes dues solucions, la b i la c, també es poden aplicar en un incís entre guions.

d. Preposició amb + pronom relatiu. En aquest cas, la preposició fa de conjunció de les oracions i el pronom dóna el valor de possessió.

como un joven de extrema izquierda, en su día acampado del 15-M, cuya escasa preparación le ha entregado en brazos de una ideología que solo persigue destruir el sistema desde dentro.

com un jove d’extrema esquerra, en el seu dia acampat del 15-M, amb una escassa preparació que l’ha abocat a una ideologia que només persegueix destruir el sistema des de dins. (17/8/2014)

e. Pronom relatiu de persona. Quan l’antecedent és una persona, amb un pronom relatiu i un canvi verbal podem dir el mateix de manera més senzilla.

Alaya cita a los excargos cuya imputación fue anulada por la Audiencia

Alaya cita els excàrrecs a qui l’Audiència va anul·lar la imputació (26/4/2014)

f. verb + pronom feble + conjunció i. Fins i tot, un pronom feble, amb un verb de suport, i la conjunció i poden fer la mateixa funció que el pronom castellà.

El entorno del primer secretario prefiere no especular sobre posibles escenarios e insiste en ofrecer «integración y síntesis» en la nueva ejecutiva, cuyos cambios podrían no limitarse a las vacantes actuales.

L’entorn del primer secretari prefereix no especular sobre possibles escenaris i insisteix a oferir «integració i síntesi» en la nova executiva, i fer-hi canvis que podrien no limitar-se a les vacants actuals.

En conclusió, hi ha més d’una opció bona, perquè la llengua és prou rica i ens deixa experimentar amb ella.  

Finalment, no em vull estar de remarcar, ni que sigui de passada, que en castellà no tots els usos del cuyo són correctes i que la solució coincideix amb el català. Per exemple: Atacaron todos, de cuyo suceso se habló mucho és incorrecte, s’ha de dir: Atacaron todos, suceso del qual se habló mucho. O també: El motivo con cuyo fin marcharon ha de ser El motivo por el cual marcharon. Trobareu aquests exemples i un grapat més al Diccionario de dudas y dificultades de la llengua española. Ed. Larousse. Barcelona, 2000.

“De las dos entradas del café, siempre prefería la más estrecha, la que llamaban la puerta de la sombra. Escogía la misma mesa, al fondo del local, que era pequeño. Al principio, no hablaba con nadie; luego ya conocía a los parroquianos de Le Condé, la mayoría de los cuales tenía nuestra edad, entre los diecinueve i los veinticinco años, diría yo. En ocasiones se sentaba en la mesa de ellos, però, las más de las veces, seguía siendo adicta a su sitio, al fondo del todo.

No llegaba a una hora fija. Podía vérsela ahí sentada por la mañana muy temprano. O se presentaba a eso de las doce de la noche y se quedaba hasta la hora de cerrar. Era el café que más tarde cerraba en el barrio, junto con Le Bouquet y La Pérgola, y el que tenia una clientela más peculiar. Ahora que ha pasado el tiempo me pregunto si no era sólo su presencia la que hacía peculiares el local y a las personas que en él había, como si lo hubiera impregnado todo con su perfume.”

Així arrenca. Ahir, quan vaig saber que Patrick Modiano havia guanyat el Nobel, vaig córrer al prestatge a buscar l’única novel·la que havia llegit d’ell, a finals d’agost del 2009 (tinc aquest costum, anotar data i lloc als llibres que compro). No me’n recordava gaire. I vaig tornar a obrir-lo i en llegir aquesta primera pàgina, de la traducció de María Teresa Gallego Urrutia, que no surt a la portada, m’hi vaig enganxar una altra vegada, com suposo que us deu haver enganxat a vosaltres.

No el tinc subratllat. Però em recordo que em va atrapar l’ambient del cafè i els personatges que s’hi aplegaven, alguns d’estrambòtics, d’altres de genials, tots ben humans. I entre mig de tots, la Louki, la noia amb qui arrenca la novel·la, novel·la que des del primer moment és un exercici de memòria, de record. I, és clar, quan recordem algú també recordem el lloc on el vam veure, la gent amb qui la vam veure, i el que vam pensar en aquell moment. I després hi ha totes aquelles coses que acostumem a fer quan volem tornar a veure algú que no coneixem gaire, i aquelles ganes de saber-ne més. I els dubtes que ens volten.

Tot això és En el café de la joventud perdida, una novel·la que associo a les escales de la plaça del Rei de Barcelona, on vaig començar a llegir-la un estiu de fa cinc anys, entre turistes i músics de carrer.

Per cert, no hauria dit mai que Modiano fos una paraula aguda.

Això del tots i totes ja fa temps que corre entre els polítics, sobretot els d’esquerres. És una manera de fer visibles les dones, marginades de la vida pública durant segles. Catalans i catalanes, senyores i senyors… En català, quan el parlant es refereix indistintament a homes i dones fa servir el masculí genèric, Els estudiants de Biologia han tallat la Diagonal. Ja s’entén que en l’acció hi han participat nois i noies. Aquesta fórmula ha estat connotada de discriminatòria. I per contrarestar-la s’ha estès molt la repetició, tots i totes, els i les estudiants. Duplicar per visibilitzar. Ara bé, mantenir la duplicitat durant tot un discurs es fa pesat, l’encarcara, el llasta, i no acaba de funcionar. I també genera altres problemes: qui va primer, el masculí (catalans i catalanes) o el femení (senyores i senyors)? Què dupliquem, només el substantiu o també els articles i adjectius? (Els primers catalans i catalanes que… Els primers catalans i les primeres catalanes que…). En fi, de tot plegat ja n’he parlat en aquest mateix blog.

Per superar els problemes de la duplicació ja fa temps que corre, sobretot entre l’esquerra més combativa, el femení genèric. És a dir, Les estudiants diem no a les retallades, en què el femení engloba el masculí. Com passa amb les duplicacions, el femení genèric pot funcionar en alguns contextos, però no sempre. I de vegades genera efectes contradictoris, com en aquest cartell de l’Ateneu Popular de Masquefa:

Diu: Porta la teva llana i les teves agulles i aprendrem juntes.

De tan feministes els ha sortit un cartell sexista. Si no coneixes el tarannà de l’Ateneu (el context), fa tota la impressió que el missatge va dirigit només a les dones. Com si donés a entendre que teixir bufandes és poc masculí.

Entenc la qüestió de fons, però la desigualtat envers les dones no se soluciona forçant la gramàtica, o com a mínim no sempre. En llengua, no existeixen fórmules d’aplicació automàtica.